20/9/10

Istambul i punt i final

També a N
Ja s'ha acabat aquest viatge. He sobreviscut a aquest viatge. Ha estat bé haver sobreviscut a aquest viatge. Espero la Serap en un cafè, allunyat del glamour de l'eix central i turístic de la ciutat. Seguint les seves instruccions, m'he endinsat en les profunditats de la terra i he agafat, per primer cop, el metro d'Istambul. Observo que camino a poc a poc temorós de perdre'm pels túnels llarguíssims que s'enfonsen sota de la ciutat, així que procuro llegir el nom de les estacions sense fer nosa a aquesta gent normal. Quants dels nostres guiris ho fan, això, al metro de Fastigosa? Cap ni un. Ells s'aturen somrients i vacil·lants a qualsevol punt del recorregut i et putegen i et fan sentir que ells estan de vacances i tu no. Odio els nostres guiris. Que el diable se'ls emporti de tornada a les seves putes terres llunyanes i plujoses i organitzades i civilitzades.

Confesso, no obstant això, que finalment em vaig dirigir a una noieta i a sa mare per confirmar una direcció, i que elles em van seguir amb la mirada fins que no van estar segures que les havia entès. Quants de nosaltres ho fa, això, a Fastigosa? Cap ni un de nosaltres, o si més no, jo no.

Quan surto de les entranyes de la terra apareix un nou Istambul, sorollós, automobilístic, desnaturalitzat i demencial. Una megalòpoli com podria ser Caracas, posem per cas, o el DF. Mai com Guatemala, que és un pou sense final, com tothom sap. Ara arriba la Serap, i em porta a casa seva, on dormiré en l'habitació on abans hi han dormit molts altres estrangers que ella acull de forma reiterada. Ella forma part d'una nova casta de viatgers que utilitzen un sistema collonut que et permet mantenir-te al marge de Segrestadors Turístics i dels Restaurants per a Estrangers Que Volen Tastar Totes i Cadascuna de les Delícies Locals a Preus Extraordinàriament Cars. Un sistema que et fa conèixer gent local. És un sistema basat en la confiança mútua, aquella raresa. M'explica detalladament el sistema i també m'explica anècdotes diverses que et passen hostatjant gent a casa teva. Jo a canvi li pregunto coses sobre la seva vida quotidiana, sobre política local, sobre com viu ella la religió, sobre els seus viatges i fins i tot sobre les seves relacions sentimentals. És una noia occidental i diu que cap déu regeix la seva vida. En canvi, els seus pares sí que són fidels muslims. Aquestes paradoxes m'interessen molt, i ella les troba la mar de normals: vet aquí el fràgil secret que fa Turquia tan especial. Anem a sopar en un restaurant molt bonic a prop de la torre Gàlata. La zona sembla Gràcia. Passades les hores, tornem a parlar sobre aquell kurd anomenat Kadir.

Em confessa una cosa que em fa dir: "la mare que el va parir!", i que em fa somriure. Com que en Kadir em va ben esquilar i ja havia fet els diners que ell volia fer aquell dia, va convidar la Serap al tour, de gratis, sense pagar un ral. O sigui que, d'alguna manera, li vaig pagar el tour a la Serap. És ben curiós, a mi em sembla tot ben curiós. Una mena de justícia poètica, doncs la Serap em retorna el favor oferint-me la seva amistat i casa seva. Així doncs, és una manera de tancar el cercle. Anem a dormir tard i jo m'he d'aixecar a les quatre de la matinada. Abans m'ensenya l'skyline il·luminat que es veu des del seu pis. Un paisatge ben bonic, que s'allunya dels cànons turístics de la ciutat d'Istambul. Després em diu que el taxi que em portarà a Taksim de cap manera em pot costar més de quinze lliures, i que des d'allà hi ha autobusos que em porten a l'aeroport per deu. Vaig agafar un taxi, el primer dia, de l'aeroport fins a Istambul. Cinquanta lires. Ara hi seré per vint-i-cinc. Potser tot plegat es pot resumir amb aquesta dada. Em sembla que he après a anar pel món.

Els confessaré que a dia d'avui em fa mandra parlar d'aquest meu viatge, al qual he sobreviscut. Està lluny, ja, entre tanta feina i compromisos. En queden aquestes notes, les fotos i els records. Em sembla que en queda alguna amistat, també, encara que aquest tipus d'amistats solen ser efímeres. He notat amb sorpresa que cada autocar ben agafat o cada somriure asiàtic arrancat d'una estació representen èxits pel viatger solitari. Aconseguir arribar a un lloc allunyat de la massa, una victòria en tota regla. He patit la solitud, i m'he alegrat amb les diverses companyies que el trajecte m'ha donat. Ja veuen: res d'espectacular, o potser sí.

A l'aeroport obro precipitadament la llibreta per poder insultar una banda de jovenetes germàniques fervents que esperen algun vol i que porten samarretes que diuen: "Without me, you can't do anything", i aquest missatge el signa un tal Jesus. Fins ara no he sabut perquè em vaig sentir obligat a obrir el meu diari per insultar aquestes estúpides, però ara ja sí: es tracta del missatge prepotent i en negatiu. Vull dir, que tal vegada no hagués sentit aquest impuls irrefrenable d'insultar-les per escrit si les samarretes haguessin posat "With me, you can do everything. Jesus". Jo allà a Turquia m'ho he fet tot sol, amb l'ajuda de les meves lires turques, l'ajuda d'algun estranger i d'algú de les Turquies, i la gràcia i hospitalitat de la gent d'Al·là i la gent laica d'Atatürc.

Res més. Punt i final.

3 comentaris:

  1. Bestial, ha sigut una passada. Ja ho esteu editant en butxaca dins una nova col·lecció: Les passejades d'Ali Bei, Motxilla de lletres, Bon vent i barca nova, ...

    ResponElimina
  2. Senyor Pecador, els seus comentaris fan engreixar. I miri que vaig fer el ramadà i tot, donades les meves circumstàncies (no sóc aventurer en absolut, en matèria culinària).

    una abraçada!

    ResponElimina
  3. Acabo de rellegir tota la sèrie... Intensa, brutal! No sé ben bé per què, però em fa pensar en Junot Diaz. Aviat és dit!

    ResponElimina

Seguidors