Kayseri (por, estupor i pànic)

«Bomba.»
«Accidente nuclear o bomba.»
«Cáncer lento.»
«Hiperinflación.»
«Efecto invernadero.»
«Que mi mujer me queme con agua hirviendo cuando estoy dormido.»
«Que toda la población de China de un salto al mismo tiempo.»
«Bomba de los rusos.»
«Confusión.»
«La voz de mi padre.»
«Agotamiento de la capa de ozono.»
«Apocalipsis.»
«Que me llamen de madrugada para darme una mala noticia.»
«Cáncer lento provocado por accidente nuclear o bomba.»
«La oscuridad.»
«Quemar a mi marido mientras está dormido.»
«Que allí en la URSS aparezcan líderes que sean demasiado jóvenes para recordar lo que fue la Segunda Guerra Mundial.»
«Exceso de obligaciones fiscales.»
«Del propio miedo.»
«Contaminación de la raza blanca aria por la subversión de negros y maricones.
«Quemarse con agua hirviendo.»
«La luz.»
«Terrorismo nuclear.»
«Confusión.»
«De mi mismo.»
«Que no exista Dios.»
«Malestar.»
«Mis genitales.»
«Que haya una secuela de Three's Company.»
«Que me muera y vaya al cielo y cuando llegue deje de ser el cielo porque he llegado yo.»
«Ahogarme.»
«Bombas que caben en maletines de metal.»
«Que Dios exista.»
«Que la gente que inventó a Max Headroom se haya puesto a inventar alguna otra cosa.

—Y la lista sigue —dice Hogan, cerrando el portafolio—.

David Foster Wallace, «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa», La niña del pelo raro.

***

M'esplaiaré ara sobre els fets succeïts en un no-lloc anomenat Estació Central d'Autobusos de Kayseri durant unes diabòliques quatre hores de foscor, això és: por, estupor, pànic, (catarsi i redempció).

Quatre hores d'espera a la descomunal terminal de Kayseri esperant el meu enllaç a Kahta. L'experiència de viatjar sol, esgotat i venut pels ignots mons d'Al·là el Totpoderós m'intranquil·litza. Em sento lluny de l'Àmbit Operatiu dels Segrestadors de Turistes, que per fi he deixat enrere: sento ara que la seva era una amenaça aparent, perquè al cap i a la fi representa una xarxa de seguretat invisible de la qual els occidentals ens hem dotat per no barrejar-nos massa amb els indígenes extremament perillosos que habiten l'Altra Banda de les Coses. Sense xarxes, m'espera l'abisme o la Veritat del Viatge. Inshallah, em dic per dintre, que sigui la segona cosa. Busco l'stand de la companyia cutre que m'ha venut els bitllets de Göreme-Kayseri-Kahta seguint un inefable i sorprenent instint de supervivència. No sé què hi busco, en la seva oficina, tal vegada la confirmació que ningú no trairà la confiança que he dipositat en la seva organització informal. Si no ho hagués fet, només el Totpoderós Sense Rostre sabria on estaria ara.

La inquietud es torna pànic silent quan observo que els paios es miren i remiren el meu bitllet escrit a mà i després em miren a mi i després es tornen a mirar el bitllet i consulten amb uns tipus d'un altre stand i em fan senyals amb el dit per què em dirigeixi allà, amb total indolència i en perfecte turc. Estupor i pànic. Sóc un vedellet atemorit que s'olora la mort en l'escorxador. Els de l'altra oficina em prenen el bitllet de les mans i me'n donen un de nou i em diuen que twelve, twelve. No eleven. Twelve. Això vol dir, suposo, que les tres hores d'espera es convertiran en quatre, a no ser que signifiqui que el meu autocar sortirà a les onze, però per la porta dotze enlloc de la número onze. Pànic, estupor, confusió. Por. No puc suportar l'aire d'improvitsació que està prenent tot plegat, que topa frontalment amb el rigor germànic en què baso la meva vida de nen occidental atemorit, mes no insisteixo en esclarir el meu futur: he après que seria redoblar la meva estupidesa. Vaig venut i em poso dòcilment a les mans d'aquests turcs mal afaitats que trafiquen amb el meu destí.

Com un gos abandonat habito la nit turbulenta de l'estació. M'assec en un banc de fusta. Observo els moviments de la gent que formigueja i desapareix perennement. Afortunats vosaltres que ja preneu l'autocar cap a les vostres anhelades destinacions. A mà dreta, retallats en la nit i el desert o estepa turca, un parell de minarets en la fosca que apunten al cel com dos míssils iranians apuntant a Tel-Aviv. A mà esquerra s'alça un fanal de quinze metres que llança llum opaca i ataronjada sobre la multitud que guaita. Tot flueix al meu voltant, però jo sóc una roca immòbil. Una roca que fuma. Una roca que fuma i revisa una i altra vegada que: en efecte porta el seu UE passport; que en efecte porta pasta; que en efecte porta el bitllet escrit a mà, que en efecte porta el seu David Foster Wallace; que en efecte porta la càmera de fer fotos; que en efecte porta boli i llibreta; que en efecte porta les claus de casa de Fastigosa. Quan no troba una d'aquestes coses la roca sent un crit d'horror interior fa que imploti i s'esmicoli, cosa que no acaba de succeir mai gràcies a les múltiples cremalleres tancades de la mariconera que porta sempre a sobre. Un nen m'observa amb quatre dits a la boca. Sóc un ésser exòtic. Fumo. Una nena gitana persegueix a gambades insegures una nina barbie de cabells d'or i vestit de purpurina què, per algun mecanisme, emet sonoritats àrabs mentre camina, al temps que les seves arracades s'encenen amb intermitència. El color intermitent de les arracades és el roig de les emergències, estrident, viu i metàl·lic, aquell color encès que il·lumina els cartells de la nit de Caracas o Ciutat de Mèxic, o els sex shops de Les Rambles. ¿El visualitzen, per Déu, el visualitzen? Fumo. Aquesta angoixa que sento, ¿pot ser que vingui del meu instint gregari, que no es perdona estar de viatge quan en veritat hauria d'estar currant a Fastigosa? Fumo. Provo de resoldre el crucigrama d'El País, debades. Quina merda, el crucigrama d'El País, plagat de paranys folklòrics de la Meseta irresolubles.

De nou, l'aire s'omple de cants enllaunats que criden a l'oració. Aquells cants enllaunats que inundaven les valls de solitaris prepucis petrificats o els carrers tumultuosos d'Istambul i que provenien de totes bandes i que et deixaven astorat i meravellat, aquests mateixos cants ara se'm tornen una autèntica amenaça, ungles esgarrapant una pissarra, navalles esmolades, etcètera. Hi ha dos vells que esperen per anar a alguna banda asseguts al banc del meu costat. Grapegen una mena de rosari islàmic anti-estrès. Un jove al seu davant sembla que els recrimina alguna cosa. Ah, vells de rostre summament impassible que miren a una altra banda. Un d'ells fuma. Fumo. Tres individus fa temps que m'observen a una distància prudencial. Fumo. S'acosten. Tanco la llibreta. A veure que voldran.