«Invisible Man», Ralph Ellison, 1947

¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! 

Un home invisible, Ralph Ellison, Quaderns Crema, Trad. Dolors Udina. 

No deixem Harlem, malgrat que, curiosament, el vam trepitjar poc. La viatgera va canibalitzar d'una amiga seva la idea d'assistir, un diumenge al matí, a una missa a Harlem, per allò d'escoltar gospel. Al viatger li va semblar una idea excel·lent, i va batejar el projecte com Operació Missa Negra [rialles de llauna].

Compartia l'interès pel gospel de la viatgera, naturalment, però en tenia encara un altre; el de submergir-se ni que fos de resquitllada en l'ambient plasmat en les pàgines d'Un home invisible, de Ralph Ellison, traduït amb l'habitual mestratge per Dolors Udina.

La novel·la, un totxo portentós, és una de les primeres escrita des del punt de vista dels negres sobre el conflicte racial, i té uns dels principis —que es dilata fins arribar al punt àlgid i pirotècnic que representa el discurs memorable del director de la universitat del sud d'on el protagonista és expulsat— més potents que jo recordi. De fet, coincidències de la vida, la fotografia que penja de dalt d'aquest blog és un homenatge a la novel·la (el narrador explica la seva història des d'un subterrani i punxa tota la llum que pot de la companyia elèctrica).

Diuen que és el llibre de capçalera de Barack Obama. No sé si el President haurà arribat al final del llibre, que és absolutament descoratjador i fins i tot premonitori pel que fa a canviar l'status quo. En tot cas, el llibre pot arribar a fer-se reiteratiu i pesat en diversos moments, i a la segona part de la novel·la es troba a faltar la brillantor dels discursos que et sedueixen a la primera. El cronista mai va arribar a creure en el talent del protagonista per liderar cap lluita, i potser ja era això el que volia dir-nos Ellison: que els poders ocults manipulen i fan créixer líders de bona fe que destrueixen miserablement a la seva conveniència. Qualsevol que hagi patit alguna experiència en el camp dels moviments estudiantils, o socials o directament en partits polítics sabrà ben bé a que es refereix aquest cronista. És interessant, també, el camí inexorable de l'home invisible cap a l'atzucac que representa la disjuntiva entre la reforma pacífica i la revolució violenta. I també, i nogensmenys, la naturalesa de les preocupacions polítiques dels diversos moviments d'emancipació dels negres dels anys 40-50. ¿Recorden que en un post anterior es parlava dels líders morals que menyspreaven el món del jazz? Aquest llibre n'és bona mostra. De fet, i perdonin la diatriba, el jazz a la Barcelona dels anarquistes tampoc va estar mai ben vist: deien que era música fruit del capitalisme.

Però al capdavall la novel·la revesteix de molt interès i el cronista potser ha estat injust en el seu judici. Sigui com sigui, el cronista va fotre el volum a la maleta i se'l va acabar de llegir a Nova York, i aquesta va ser una decisió feliç.

Van arribar una mica tard a l'església baptista que havien escollit. No els van deixar entrar sinó passats uns minuts. Unes dones negres que semblaven hostesses de vol dels anys seixanta, amb un gran somriure, guants blancs i capells petits, els van conduir als darrers bancs de la sala anodina, que recordava a les sales dels jutjats de Perry Mason. A l'estrada del jutge hi havia un magre grup de cantants —set dones i homes—, una mica desmotivats. No acabaven de posar-se calents, allà dalt. Hi havia poca concurrència. En certs moments arribaven a algun punt àlgid i aleshores sí que els viatgers sentien la potència de les veus com una corrent d'aire a la cara. Aleshores, dues venerables fidels fotien mà a les seves bosses i extreien l'una una pandereta, l'altra un cascavell. I els feien picar contra els palmells de les mans desgastades. En un altell un vell que donava cops a una bateria i un organista que li fotia canya al seu Hammond. Hi havia també un baixista.

Però la coral estava desinflada, aquell matí, mal llamp. Van col·locar una família d'italians que arribaven tard, tardíssim, al banc de davant dels viatgers. Mastegaven xiclets i eren uns imbècils. No van durar ni deu minuts, el temps suficients perquè algú els passes la safata i paguessin la voluntat. El gospel va ocupar la primera part de la missa negra, donant pas al sermó del reverend. Aviat els blancs en la seva totalitat van desaparèixer. Quedaven els negres i els viatgers. I aquest era el moment que el cronista estava esperant.

El reverend va alçar les mans per fer punyent el seu silenci reflexiu. Les senyores expectants. Els viatgers aguditzaven l'orella, a veure si entenien les paraules de salvació que brollarien de la boca del pastor d'ànimes. Veu greu, gutural, teatral, rebotant a les parets, expandint-se. Yeah dels parroquians. Durant una hora, el reverend va comentar les Escriptures mitjançant un flux incessant d'imatges; els quaranta anys d'exili pel desert del poble escollit, els quaranta dies de sometiment a tota mena de temptacions del seu Fill Jesucrist..., tot per dir que cal aprendre a patir YEAH, que Déu vol que patim YEAH, que si patim, que si passem una mala època, és perquè Déu ho vol YEAH, que no és perquè sí YEAH. [silenci tens]. Quan vaig arribar a Nova York per primera vegada vaig anar a una pensió on ni tan sols hi havia armaris. Vaig estar mooooolt de temps sense armari. I sabeu què? Que vaig aprendre a apreciar tenir un armari, quan en vaig tenir un. YEAH. L'altre dia un amic meu m'explicava que tenia un fill al·lèrgic al gluten. [La senyora de la pandereta fa cara compungida]. El pobre nen no pot menjar pizza. NO. No pot menjar hamburgueses com els altres nens. NO. I què fa el seu pare? Li dóna pizza? Li dóna hamburgueses? NO! És clar que no! Perquè el pare, com el Pare, protegeix el seu fill com el Pare protegeix els seus Fills que som nosaltres! YEAH, YEAH! I ara cantem. [la coral desinflada s'aixeca i canta burocràticament i es balancegen com si estiguessin en un vaixell un dia de mala mar. Seuen i el reverend segueix parlant]. Amics, si no heu aconseguit la bona feina que desitjàveu, la feina que us donaria tants diners, sabeu per què és? NO, PER QUÈ? YEAH. Perquè Déu, DÉU, el Pare, EL PARE, sap que malgastaríeu aquests diners de més que guanyaríeu. YEAH. No us podreu comprar roba sense aquesta nova feina, però sabeu què? QUÈ! Sabeu què? Que ja teniu un armari! Teniu un armari ple de roba quan abans ni tan sols teníeu armari! YEAH! Déu... Déu... [el reverend es frega els dits cercant les paraules justes] Déu us prepara en la pobresa per si un dia aconseguiu la feina aquella que us faria guanyar tants diners, us protegeix, Déu us protegeix perquè sap que ara faríeu un mal ús dels diners. YEAH, YEAH. Etcètera. Etcètera. Etcètera.

El cronista va obrir el seu cor al discurs del reverend. L'escoltava i no l'escoltava, perquè el reverend, dintre del seu cor de viatger àvid de respostes i consol, parlava només per a ell, l'acariciava amb la seva saviesa... perquè TU també desitges, Quinina, YEAH, desitges acabar alguna puta novel·la —la que sigui, sí, SÍ!—, YEAH, desitges lascivament convertir-te en escriptor i viure del petit do escarransit que Déu, DÉU, t'ha donat, però saps què? QUÈ! Que Déu sap que et convertiries en un imbècil, si aconseguissis acabar alguna puta novel·la. Déu sap que l'èxit t'embafaria i et tornaries arrogant i t'estaries acariciant la barbeta tot el sant dia, circumspecte, i miraries amb indulgència i supèrbia la resta de mortals. YEAH. Déu, Quinina, DÉU, et protegeix de la desmesura de les teves ambicions! Et protegeix perquè ja tens un armari ple de roba i no et calen tants diners ni l'èxit que ambiciones, és per això que, pobre imbècil, Déu ha eliminat tota disciplina en tu, Quinina. ¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! I tu no vols saber res de sacrificis, oi, Quinina? I a sobre va i Déu, DÉU, et protegeix i et fa escriure en català, perquè no hi ha miracle ni Déu clavat a la creu que pugui fer que algú que escrigui en català tingui l'èxit que pretén merèixer HAW-HAW-HAW YEAH... YEAH... HAW-HAW-HAW FUCK YOU MADAFACA AND GIVE ME YOUR MONEY!!!!!

Il·luminat per tanta veritat revelada, amb el front perlat de suor i la cara pàl·lida, el cronista es va alçar. Extenuat, es va alçar i va mirar les dones negres que el somreien, i va obrir els braços i va tancar els ulls, rendint-se a la misericòrdia de Déu Totpoderós i va donar gràcies, gràcies, gràcies, GRÀCIES per la protecció eterna del Déu dels perdedors que parlava en boca d'aquell reverend baptista de Frederic Douglas St, districte de Harlem. Alabat sigui el Senyor. Cantem, cantem.

[La parròquia s'alça, mou els malucs, pica de mans, canta. Final d'aquest post]

«Take The "A" Train», Duke Ellington, 1939

«Solo unos años antes, Harlem había sido un barrio blanco, lleno de iglesias luteranas e imigrantes europeos, de las ventanas de cuyos apartamentos no salía música ragtime sino de lied. Bautizado por los primeros colonos holandeses en recuerdo de la ciudad de Harlem [sic, en realitat és la ciutat de Haarlem], el barrio conservó sus raízes europeas hasta principios del siglo XX [...] 

Historia del jazz, Ted Gioia, 2002 

Ei, ho amanim tot amb una mica de música?

Aquest post se'l dediquem sencer al Martí Sales. Els viatgers, abans d'emprendre el seu viatge, van fer una petita enquesta entre els amics, per veure què havien de visitar a New Rome. Els viatgers van canibalitzar experiències i coneixements dels altres, així que el seu viatge també pertany als seus amics.

El tema que sona no és escollit a l'atzar. Abans de marxar, el cronista va anar a veure el Sales al seu pis del Raval. Havien passat coses greus al seu voltant, i en Sales va voler distreure's i és així que es van liar a parlar de jazz. Va ser aleshores que va aparèixer el tema de les house rent parties que s'organitzaven a Harlem a principis de segle XX. El cronista en sabia coses, que ara explicarà, i en desconeixia unes altres, com per exemple el significat d'aquest tema de Duke Ellington, Take The A Train. Ellington va escriure al seu amic Strayhorn perquè vingués a veure'l des de Pittsburg, i li va escriure la direcció, que començava així: Agafa la línia A fins al final i vine a veure'm. El final de la línia A del metro de Nova York és a Harlem, i Harlem és, juntament amb Nova Orleans i Chicago, l'epicentre històric del jazz. En Sales va apuntar al cronista una altra direcció: Agafa la línia A fins al final i vés a veure la Marjorie.

Si hem de fer cas a Ted Gioia, després de la Primera Guerra Mundial Harlem, un barri de majoria blanca, va passar a ser de majoria negra. No vol dir que els blancs desapareguessin del mapa, però la immigració del sud dels Estats Units i la superpoblació de Manhattan van expulsar molta gent cap al nord de la illa. La pressió immobiliària, de la qual a Pàtria en tenim coneixements extensos, va fer que els preus dels arrendaments pugessin en desmesura, afectant especialment la població negra, amb salaris més baixos, i així, bona part dels apartaments de Harlem van començar a subarrendar-se per poder pagar els lloguers. De la mateixa manera que Harlem vivia aleshores una mena de renaixement cultural —escriptors i líders morals començaven a voltar per allà, i d'això en parlarem més endavant—, el barri també vivia un procés de depauperització i marginalitat i, amb aquest procés va arribar el jazz. Per una banda existia el Harlem de blancs i negres de classe mitjana i alta —intel·lectuals que tenien la propietat dels habitatges—, i per l'altra, el Harlem negre pobre i marginal, el públic del jazz, que pagava uns lloguers pels núvols. El Harlem culte i benestant va ignorar l'efervescència del jazz, música dels negres del sud que els habitants més antics de Harlem, fossin blancs o negres, menyspreaven.

Una opció per poder fer front als elevats preus dels lloguers van ser les house rent parties, festes clandestines que organitzaven els arrendataris. Un mes abans i tot de les festes, començaven a córrer les circulars anunciant l'esdeveniment, i no era estrany veure pianos de lloguer elevar-se per les façanes del barri i gent tractant d'encabir-los per les finestres. Arribat el dia, les festes podien congregar un centenar de persones en un sol pis per escoltar els músics de jazz —com en Duke Ellington o Willie "The Lion" Smith— que abans havien tocat pels clubs de blancs i que remataven la nit per a la seva gent, que pagava entre 25 centaus i un dòlar per poder entrar. Expliquen les cròniques que l'ambient de les festes era francament endimoniat, que una successió de músics feien cua per ocupar el piano i que no eren estranyes les baralles. Les house rent parties eren una contínua jam session, en les quals qui tocava millor es passava més temps al tamboret. L'esperit competitiu era enorme, la qual cosa només podia beneficiar el jazz i significava un bateig de foc pels músics joves davant de la seva audiència i mestres. Si quan parlem de rag time hem de mirar a Nova Orleans, hem de dir que el piano, aquell instrument de percussió de les classes benestants, va bastarditzar-se a Harlem. Alabat sigui Déu.

Per bé o per mal, aquesta època ha passat ja a la història. També ha passat a la història o s'ha reduït a la mínima expressió la misèria i violència extrema que tots tenim al cap quan pensem en Harlem. Diuen que el Bronx és una altra cosa, però. El cronista confessa que no s'hi ha passat prou temps, a Harlem, però que l'atmosfera que s'hi respira és molt més sana que la que es respira al Raval. Bah, suposicions, especulacions de turista.

El cas és que els viatgers van voler veure en la casa de la Marjorie un perllongament del fenomen de les house rent parties dels anys 20 i 30. Quina història, la de la Marjorie! Fa vint anys a la Marjorie se li va morir un fill, i els diumenges eren una llosa insuportable. Per treure's de sobre la tristesa va obrir casa seva a qui volgués i passava les hores tocant jazz al piano. Venien d'altres músics i s'unien a la sessió. I així fins ara.

La casa de la Marjorie és prou àmplia, de llum diàfana. Segur que formava part dels blocs benestants de Harlem. I la Marjorie, al vídeo d'aquí sota, diu que al 6-A hi havia viscut el mateix Duke Ellington. Quan els viatgers van arribar ja hi havia gent al passadís i el menjador ja estava ple. Hi havia naturalment éssers estrangers de la seva espècie, però també senyores negres amb unes pameles enormes i colorides, i senyors negres vestit de diumenge amb molts anells a les mans, tots ells a les primeres fileres de cadires de tisora. Algú els va oferir unes cadires a la cuina. Al piano la Marjorie. Cantant, exactament aquest senyor que canta al vídeo d'aquí sota.

 

Hi havia un músic blanc ben espigat que ara tocava la flauta travessera, ara el saxo. Un jove japonès anava i venia amb la seva trompeta. No va ser el millor jazz que el viatger ha escoltat en directe. Però tampoc era del tot mediocre. La millor, sense cap dubte, la Marjorie al piano. Tocava amb sentiment, i el seu piano sabia transmetre la devastació de la seva pèrdua, malgrat que ella es mostrava jovial. L'ambient era d'una fraternitat absoluta, el recolliment d'un diumenge a la tarda. Res a veure amb les jam sessions ultracompetitives i canalles de les house rent parties d'antany. Al cap d'una hora van fer un break i la Marjorie i les seves amigues van oferir suc de taronja i galetes a la concurrència, a canvi de la voluntat. El viatger es va aixecar per ajudar la Marjorie amb la intendència. El gest del viatger li va fer gràcia, a la senyora. I van fer broma amb d'altres dones negres, que reien escandalosament. Aquella tarda la voluntat dels viatgers va ser molt generosa. 

Els viatgers estaven emocionats. El jazz d'aquella tarda no va ser per tirar coets, no, i hi havien força éssers estrangers de la seva espècie, sí. Però allò no era un simulacre d'història sinó una extensió de la història. Es respirava, malgrat nostre, els turistes, un ambient prou autèntic de jazz. Aquella tarda va ser una de les millors a la ciutat de Nova York. Tal vegada, una tarda de diumenge, aparegui un músic jove amb la seva funda de saxo o de trompeta i les seves aspiracions, i la història del jazz torni a començar com ha fet tantes vegades. Quan la Marjorie no hi sigui, els diumenges a Harlem seran insuportables.

«In Persuasion Nation», George Saunders, 2006

America, to me, should be shouting all the time, a bunch of shouting voices, most of them wrong, some of them nuts, but please, not just one droning glamorous reasonable voice.

George Saunders, In Persuation Nation

Només accedir al vagó ella va notar que tots anaven doblegats sobre si mateixos. Els uns s'abraçaven els genolls, d'altres simplement deixaven els braços inerts al ritme oscil·lant de les frenades i acceleracions del metro. Ell va buscar un forat on seure per pensar com descriure l'interior metàl·lic de llauna de CocaCola dels vagons del subway. S'entretenia mirant les parets lluents i els botons de llum blava que passaven per les finestres deixant una estela brillant molt peculiar, i ràpidament enfonsava la mirada i clavava les ungles en aquella pedra rossetta de línies rectes i interseccions i colors i números i lletres. «Manhattan bé ha d'estar per alguna banda, collons», remugava el primer dia quan van decidir menysprear les distàncies i van caminar des de casa fins a Bedford St per després recular fins a DUMBO. Ara, prenent la responsabilitat d'un lideratge que ningú li havia atorgat, no alçava la vista del mapa suburbà si no era per comprovar les parades i maldava per entendre perquè s'havien saltat Hoyt St. i no pas Borough Hall. Així que no va ser ell sinó ella qui es va fixar amb aquesta manera peculiar de viatjar doblegats que tenen els novaiorquesos (a favor del cronista direm que seu és el descobriment de la imparable mania que tenen aquí pel tatuatge). Ninots sense vida, titelles sense fils, pensava la viatgera. Feien una mica d'angúnia. Potser allà dalt a la superfície el pes dels gratacels fa que aquí baix hagis d'anar tot encorbat. Ell, però, què collons, pensava que no era pas el pes específic de l'acer ni el dels maons ni el del ciment armat, el que suportaven aquella gent carregada d'espatlles, sinó el de les abassegadores jornades laborals infinites i els frenètics anars i venirs per avingudes sense límits, les agudes crides insuportables de les ambulàncies, les botzines de transatlàntic dels camions de bombers —què passa aquí amb els bombers, que potser Nova York sempre està en flames?—, els flaixos de milions de llums led de Times Square clavats com agulles a les retines, etcètera. Tots defeated, tots arronsats. Ah, mira, vés per on, sí que para a Clark St.

Ell no hi pensava, en tot això; la seva era la realitat quadriculada i inqüestionable del subway que es negava a ser interpretada. El seu únic consol era que fins i tot els new yorkers es caguen en la puta quan de sobte pels megàfons s'anuncia que aquest metro que en principi parava a tot arreu ara només ho farà a les estacions principals. (I encara no sabien res del forat negre en que cau el metro durant els caps de setamana!) Es caguen en la puta, sí, però són tots molt civilitzats i solen fer-ho en veu baixa. Ell ja hauria organitzat un aixecament popular o alguna cosa. Els new yorkers, en canvi, addictes a la feina, a l'extenuació i per sobre de tot addictes als smartphones, es dobleguen encara més i esperen intercanviar de vagó on sigui que pari el metro. (Nota mental: estudiar la davallada de l'índex de criminalitat a la ciutat i creuar les dades amb l'auge de la telefonia mòbil). Ella, en canvi, sí que observava el paisatge humà de la Nova York de sota terra. Observava les cares dissimuladament, ja que mirar massa està tipificat com a falta en el vaporós codi penal del costumari de la ciutat. Hi havia aquella dona esquifida i fràgil, blanca, amb trets de jueva cosmopolita i intel·lectual de setanta mil anys i cabells de filferro que llegia encorbada una revista carregada de text. De sota la seva brusa de color festuc i mànigues bombejades de princesa de conte de fades, sortien uns braços cosits de venes que semblaven catèters i que li resseguien els ossos de les mans. Sostenia la revista amb la força que no tenien els músculs de les seves cuixes, que pendolejaven per desprendre's de fèmurs i tíbies. Al final del vagó un jove negre elegant va desfer-se el nus de la corbata i va estirar el tors, i amb discreció i suavitat va allargar els braços sobre les cames i, amb els palmells cap per a dalt i tancant els ulls, va començar a practicar ioga. Els new yorkers practiquen coses a destemps: l'altre dia van veure un esportista que aprofitant un semàfor en vermell s'estirava a la vorera per fer flexions. Quina pau estranya, el noi del ioga, quin estoic, suportant la cridòria de les adolescents negres que miren de concentrar la seva atenció... Com un llampec, una brillantor efímera va distreure el Líder de l'escrutini atent del seu mapa i es va fixar en una mà negra i enorme del seu costat que refulgia amb la llum d'un smartphone. Va recordar les paraules d'ella, allò que més enllà del trencadís de finestres que es perdien entre els núvols, més enllà dels abismes inversos dels gratacels sense fi, hi ha el mosaic de races i rostres. Nobles WASP i patricis jueus, la del poble ras i la dels antics esclaus, la dels hispans, russos i germànics i polonesos, italians, xinesos, coreans, russos, els primers cristians, tots transmutats en ciutadans cosmopolites del segle XXI... El que brillava amb la llum del mòbil no era aquella mà negra que en feia dues com la seva sinó un anell de plata robust i massís que devia pesar un ou, i des d'allà va començar el seu viatge per la geografia del subjecte; va recórrer el seu braç hípermusculat, va admirar l'inapel·lable gust del seu vestir, va seguir pel coll gruixut, va fer una parada tècnica sobre la testa rapada al zero encerada amb algun producte cosmètic fins que el viatger, fascinat, va descobrir la fèmina que acompanyava l'home portentós, una pantera negra amagada sota unes enormes ulleres que li cobrien els pòmuls, inexpressiva ella com inexpressiu era el seu home, esvelts i llustrosos ciutadans que no somriuen ni miren ni fan res de res que no sigui escrutar els seus telèfons mòbils, presos per la seriositat elegant que imprimeix la ciutat en alguns dels seus habitants, o potser per un descomunal avorriment. Eren tot poder en repòs. Eren espectaculars. (al final va resultar, segons la companya del cronista, que aquesta bella parella es van desplegar i es van aixecar a consultar el mapa del metro —anatema!— i ell portava una camisa horrible de color rosa devorada per uns pantalons fins el melic i era coix i més baixet que el cronista d'aquesta historieta, i ella tenia el cul més gros que un tambor de detergent i desprenia amb la seva gestualitat calculada una vulgaritat infinita). I si el metro feia temps que no parava no era perquè fos un express, sinó perquè just creuava per sota l'East River i abandonava Brooklyn definitivament.

Un cop de colze a les costelles va fer elevar una queixa al cronista, què va tallar en sec al veure l'espècimen remarcable que acabava d'entrar al metro parada Wall Street. L'home era unes sabates amb sivelles de príncep de Walt Disney sense mitjons, un pantaló gris amb ratlles blanques que li anava curt, una americana igualment curta amb uns punys daurats immensos que acabaven en el tradicional contenidor de suc de cafè, ulleres RayBand model Fear and Loathing in Las Vegas que relliscaven pont del nas avall i que descobrien una mirada lasciva d'animal en zel, i cabell greixosos que sostenien un notable tupè del color del gos com fuig. I aquesta classe de pallassos dominen les finances de Wall Street? (No, aquests van en limusina, imbècil). Els viatgers van mirar-se amb un rictus de fàstic als ulls, de la mateixa manera que es mirarien més endavant en explorar el territori de dones de mil anys totes recautxutades de manera que semblen més joves que tu i que jo que passegen els seus putus gossets que pixen colònia a les portes de les botigues de la Cinquena Avinguda per allà dalt a l'Est de l'Upper Manhattan. Recony, pensaven alhora els viatgers, aquí les caricatures són caricatures de les caricatures, aquí tot és el doble de, i sabeu què? Que potser és per això que la gent evita mirar-se al metro, que aquesta civilitat angelical, aquest respecte mutu que es professen els ciutadans de Nova York tal vegada se sustenta no tant en el respecte sinó en la indiferència i la cultura del guetto, la qual cosa no està del tot malament, perquè així tothom s'expressa com li dóna la gana i escolta, tal dia farà un any. 

Per reforçar aquesta tesi, cal anar a Chinatown, o millor a Bedford, on els viatgers, menyspreant les distàncies i ignorant el metro com a mitjà de transport, van accedir a peu travessant bona part de Brooklyn (que es diu aviat). Fent camí van travessar meravelloses zones remotes plenes de vestigis del capitalisme industrial fins arribar a una mena d'autopista anomenada Brooklyn Queens Expressway. A partir d'allà, no van deixar d'al·lucinar i de maleir les faldilles, massa curtes, de la viatgera. És clar que el pecat només està en la mirada dels que jutgen, però collons, allò semblava la ciutat de la justícia plena de lletrats inquisidors. ¿Com conviuen els jueus ultraortodoxos, amb les seves trenes, els seus barrets, les seves barbes, les seves levites, les seves faldilles fins al terra, les seves perruques, el seu gest d'animadversió, als quals només els falta un arsenal de fusells d'assalt i un mur de sis metres per crear un assentament il·legal al nord de Brooklyn, amb la colla de hipsters que habiten una porció minúscula de Bedford Street? ¿Potser els uneix el gust compartit per la roba vintage, ja sigui dels anys 50-60, ja sigui del segle XIX? 

Potser perquè els hipsters són uns éssers magres i inofensius sense cap ideologia que els sustenti més enllà dels seus vestits i llibres i discos i mobles meravellosos. El cronista pensa que la convivència aquí es basa en la indiferència no disfressada de tolerància, no enverinada d'odi o ressentiment. Una indiferència de llibre, pura, ni bona ni dolenta. Però el cronista potser s'equivoca, què sap, el cronista. Dues anècdotes contradictòries que no sap si vénen al cas. En C., jueu cosmopolita i el fotògraf amb qui els viatgers van intercanviar la casa, explica que un dia circulava per Bedford i va tenir pana. Se li va acostar un ultraortodox i en C va baixar la finestreta del cotxe pensant que l'home de les barbes i les trenes s'oferia a ajudar-lo. 
—Are you Jewesh? —Li va demanar el transeünt. 
«It's not your business», va pensar en C, però també va pensar en la pana del seu cotxe, i li va respondre:
—Yeah. 
—Let's pray with us. 

L'altre anècdota d'en C explica que ell toca música irlandesa els dissabtes al matí, i un dels membres de la banda és ultraortodox dels que arrosseguen la levita. I ja està, fins aquí la segona anècdota. Es pot ser ultraortodox i tocar cançons irlandeses de taverna? A Nova York sí, li sembli bé o malament a la dona del jueu ultraortodox. (No li sembla bé). I encara una altra anècdota. En C en coneix un, d'ultraortodox, que es va casar amb una palestina. 

Són coses que passen a Nova York. El cronista i viatger només va doblegar el mapa fins que va descobrir la ruta subterrània per arribar al nord de Harlem. La ciutat de Nova York no són només les seves parades de metro o els seus carrers, naturalment. Hi ha la seva gent i la seva música, i la tarda del diumenge tenien una cita que esperava de feia temps, una cita amb la història del jazz. La música dinamita la Teoria de la Indiferència del viatger. Nova York ha bastarditzat el jazz, la salsa i ha gestat els seus milions de fills. Has fallat, nano. Entren al metro unes noies guapes, rosses, esveltes, sacessjant les mans com només fan als programes de telescombraries o els clips de la MTV. Amb elles, dos babosos i una noia rossa i baixeta, invisible. Riu exageradament totes les gràcies de les seves amigues i gesticula malament, clamant ser acceptada per la tècnica de l'adulació. Si s'ho proposés, seria una meravellosa nota discordant, una blue note, una nota de jazz.  

«Midnight Cowboy», John Schlesinger, 1969

La setmana santa de 2001 el meu germà i jo vam quedar de reunir-nos amb els pares en un hotel de Manhattan. Nosaltres viatjaríem des de Barcelona, els pares des de Mèxic DF. Què recordo, d'aquell viatge? Pràcticament res. Ni tan sols recordo que vam estar un parell de dies sols, els dos germans, a la ciutat. Potser estàvem atemorits. Recordo el fred que feia i com la massa d'aire s'accelerava violentament entre els gratacels descomunals. La llum reflectida en els bassals i la boira. La velocitat de les coses. La brutalitat de les deflagracions lluminoses aquí i allà. Recordo quatre icones i la frustració de no haver pogut anar més enllà, vençut per la paràlisi i la estupefacció, pel ressentiment ideològic. Intimidat per la enormitat, vaig sentir que la meva vida era remota i insignificant (això últim em va complaure). 

Després d'aquella primera visita va començar a voltar-me pel cap la idea del ciutadà de províncies llunyanes que visita la capital de la Roma Imperial entre el temor i l'admiració davant de tanta grandesa. Amb els anys vaig deixar estar l'arrogància característica de la tardoadolescència. Vaig llegir alguns llibres, vaig mirar algunes pel·lícules. Vaig establir coordenades. Recordo un professor marxista d'economia política que jurava que no havia escoltat mai tantes vegades La Internacional com a Nova York. 

Dotze anys més tard em sentia preparat per assaltar una altra vegada New Rome. Una nit d'agost, a casa dels P., uns jueus cosmopolites subscrits al The New Yorker, amics dels museu Whitney i del Brooklyn Botanic Museum, ell fotògraf de professió, ella psicoanalista amb consulta al West Vilage i a Prospect Park, progressites com només poden ser-ho els patricis romans, vam seure al seu sofà i vam enganxar el principi de Midnight Cowboy. 

Feia potser una setmana que caminàvem per carrers i avingudes, que agafàvem el metro com qui fa equilibris sobre la gropa d'un cavall desbocat que para on li dóna la gana seguint vés a saber quina mena d'instint animal. Aquell cavall desbocat era la ciutat de Nova York, i nosaltres uns cowboys de mitjanit confiats en redreçar la bèstia, debades. Seguir la pel·lícula en versió original sense subtítols és fascinant. Quants quilos de xiclet mastega Joe Buck per parlar d'aquesta manera incomprensible? I quina mena d'slang endimoniat gasta en Ratso Rizzo? No vam entendre gairebé ni una línia de diàleg, però malgrat això, la pel·lícula va obrir la darrera de les portes de la comprensió profunda de la ciutat, que s'havia negat a obrir-se durant els primers dies d'estança. (La comprensió profunda, naturalment, a l'abast del passavolant. Dir que es pot comprendre Nova York en vint dies és situar-se a l'alçada dels cretins i els esnobs). 

De primeres, aquella escena memorable en què Joe Buck camina amb un somriure d'orella a orella per alguna avinguda, just arribat de Texas, amb suficients dòlars per pagar-se una pensió de mala mort i el cor —i la bragueta— plena de projectes. Yeah, man, aquest tio estava preparat per follar-se la ciutat sencera. La seva candidesa, la seva alegria i ingenuïtat de províncies, era la meva candidesa i la meva alegria i la meva ingenuïtat de províncies. L'escena del barret de Joe Buck sobresortint per una avinguda plena de ciutadans, caminant ell amb la butxaca i la bragueta repleta d'alegria em va recórrer amb un calfred d'electricitat. Em va commoure profundament. Vaig imaginar-me com si fos el primer dia de la resta de la meva vida, agafant quatre fòtils i plantant-me al bell mig de New Rome, abandonant les misèries de Pàtria. El vertígen de l'aventura. Per primera vegada, Nova York em va fer somiar el seu somni.

Immediatament després, clar, ve la decadència i l'abisme de Joe Buck, el bany de realitat encarnat pel cartell lluminós de davant del seu hostal que crida «MONY» a qui no té un ral, i pel homeless Ratso Rizzo: lliçons de Nova York que mai no aprendrà el turista, ni tan sols el viatger. Com a molt, el turista i el viatger aprendran que Nova York no és el millor lloc per tenir un mal dia. 

Vaig sentir, naturalment, la fiblada de desassosseg de no estar lligat a cap vincle emocional amb el territori que explorava més enllà dels llibres i les pel·lícules. Aquest és el dolor del turista, que no pot anar més enllà de l'admiració. Per fortuna, hem tingut uns quants aliats, habitants paradigmàtics de la ciutat de Nova York que ens han obert les seves cases i ens han ofert els seus testimonis, molt més exactes que no pas els d'uns passavolants qualssevol. No hem viscut cap aventura extraordinària més enllà de l'aventura mateixa que és Nova York, excepte la d'un dia al suburbi més enllà de Queens. Però hem estat testimonis d'algunes vides. 

A veure si de tot plegat en surt alguna cosa bonica. Escriure un viatge es tatuar-se'l en algun plec neuronal. I també és escurar una cigarreta fins al final.