Veus d'ultratomba que a voltes m'assetgen

Llegeixo un llibre fascinant anomenat Confesiones de un editor, escrit, atenció, l'any 1905, per l'editor nord-americà Walter Hines Pages. Em permeto deixar aquí algunes de les seves reflexions, sense mostrar cap més opinió que la del propi Hines. Aquest llibre ha estat editat per JPM Editores, i l'ha traduït Juan Pérez Moreno. El llibre té moments estel·lars —«Un informe sobre el manuscrito de una novela redactado no hace mucho tiempo por un lector "literario" terminaba con la siguiente frase: "Esta novela es lo suficientemente mala como para tener éxito" [...]»—, i capítols de noms realment curiosos —«El éxito de los "malos" y el fracaso de los "buenos"», «Una tribu quisquillosa» (dedicat a la naturalesa dels escriptors), o fins i tot un capítol dedicat a la tan actual autoedició, «Imprimir a costa del autor». El fragment que he escollit pertany al capítol potser més interessant de tots, «La ruinosa política de unos derechos de autor demasiado elevados», on no només parla del que ve a continuació sinó que explica força clarament la formació del preu del llibre, ara que tothom té una opinió aparentment formada sobre l'assumpte, quan només demostren la seva valenta ignorància una i altra vegada. 

«Ésta es la verdadera historia de un buen escritor de narrativa. Comenzó de la forma más prometedora posible. Su primer libro, de hecho, hizo que varios editores de los que no dudan en abordar directamente a los autores —una práctica que no se recomienda en otras dignas profesiones— quisieran hacerse con sus servicios. El editor de su primera obra le ofreció un diez por ciento en concepto de derechos de autor. Para el segundo exigió más. Un editor rival le ofreció el veinte por ciento.* Este segundo libro también fue un éxito. Sin embargo, mientras tanto, el autor había oído el canto de sirena de otras editoriales. Había conocido a otro escritor de cuyas obras —que eran mejores que las suyas— se habían vendido más ejemplares. Por supuesto, nuestro autor no concebía que la diferencia en las ventas tenía que ver con la calidad literaria de los libros: para él, su amigo tenía un editor mejor, así que no renovó el contrato. Su tercer título, por tanto, fue publicado por otra editorial, que le ofreció una promoción más llamativa. Pues bien, ese editor se arruinó. Su fracaso, como demostraron los informes de suspensión de pagos, tuvo como causa un gasto excesivo en publicidad improductiva.

Y así, encontramos entonces a nuestro autor con tres libros, cada uno publicado por una editorial distinta. ¿Qué debería hacer con el cuarto? Volvió a su segundo editor que, naturalmente, había perdido todo el entusiasmo por un autor de ese calibre. En resumen, este hombre ha publicado con cinco editoriales diferentes, y ninguna lo tiene en su lista de clientes especiales. En cierto modo, todos sus libros están desatendidos. Ninguno ha ayudad al otro. No ha obtenido ningún resultado como recompensa de su trabajo. Se ha convertido en una especie de «perro callejero» en el mundo editorial. No tiene estrechas relaciones con ningún editor y su producción literaria ha decaído considerablemente. Disgregó su influencia y ahora está pagando un castigo natural.»

*No conec cap editorial que pagui més del 10% a un autor, així que això del 20% de drets d'autor ho podem considerar un dels diversos anacronismes que per força ha de tenir un text d'un editor de fa cent anys. Però si hi pensen bé, veuran que hi ha alguna forma encoberta d'engalipar a un autor amb una quantitat de diners superior al que ordena la lògica del mercat i el sentit comú, promoguts en la majoria dels casos per grups editorials que estan a punt d'arruinar-se.

CURRÍCULUM (i III). I ARA QUÈ, QUININA

En altres episodis... 

CURRÍCULUM I

CURRÍCULUM II

***

Finalment va arribar l´últim moviment, «Der Abschied», el comiat, on Mahler, 

allà on acostumava a indicar el temps, va posar-hi «schwer», difícil. 

Teju Cole, Ciutat oberta, Quaderns Crema, trad. Xavier Pàmies 

«Trinxera —"... allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets..."—, trinxera, guerrilla, Línia Maginot. Fràgil equilibri. Equilibris precaris. Esborrany: les editorials independents sobreviuen en una guerra de trinxeres cada vegada menys imaginària. De vegades aquestes trinxeres es comuniquen, són vasos comunicants. De vegades no. De vegades d'una trinxera en pot sortir una avantguarda que estableix la seva pròpia trinxera. Resulta, de vegades, que entre una trinxera i altra hi ha un cordó umbilical invisible, i que si cau una trinxera, també cau l'altra. No siguis exagerat: aquí no cau ningú. Ets tu qui ha caigut. No siguis exagerat: Tu només corres d'una trinxera a una altra. Dorm d'una puta vegada.» 

Ara vull parlar de les novel·les que acaben bé. Què us semblen, així en general, les novel·les que acaben del tot bé? A mi no em molen. Les novel·les que acaben definitivament bé, sense cap contrapunt, practicant l'escriptor una sèrie de moviments rocambolescos, epílegs grotescos i coses així per tenir content el personal i poder vendre trilions de còpies de la seva caqueta, no m'agraden. Els escriptors de novel·les que acaben bé són escriptors que pareixen novel·les mortes, perquè la vida no sempre va bé, fins i tot quan sembla que sí que va bé, la molt puta deixa alguna escletxa per a que recordis que la vida, definitivament, no pot acabar bé del tot perquè si no no seria vida ni seria res més que una novel·leta de merda indigna de titular-se Vida. De fet, això que escric és una facècia, perquè segur que ni Paulo Coelho és tan imbècil com per fer acabar rotundament bé les seves novel·les. Tampoc no llegeixo Paulo Coelho. Bah. 

Ara vull parlar d'un eslògan que em vaig inventar, el lapidari i controvertit «La vida no és una puta novel·la». Si s'apropen a la pantalla i analitzen detalladament la frase i em coneixen personalment, observaran que és un eslògan que em defineix millor que no res en aquesta vida. Conté una negació —«no»— i una paraula socialment inacceptable —«puta»—. També conté la paraula «vida». I la paraula «novel·la». Què deu voler dir, que la vida no és una «puta novel·la»? Que la vida és millor que una puta novel·la? Que és pitjor? Què vol dir l'epítet «puta» davant la paraula «novel·la»? Ens referim a una bona novel·la, a una de dolenta? O simplement, ens referim a «una novel·la»? Volia dir només que la vida no és una novel·la i la paraula «puta» la vaig posar simplement perquè fa bonic? Que sovint les novel·les són més poderoses que les nostres vides i que això em fa venir enveja de no ser una novel·la? O bé volia dir el contrari? I encara més: cal, contraposar la vida a la novel·la? En una novel·la txunga, jo, en aquest punt del meu currículum, m'alçaria del terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria del terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara —en la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la— i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta, i que, ara sí, aquest post acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida, una novel·la que acabés bé sense pal·liatius, sense cap mena d'esquerda que ens conduís a un estat de tristesa patètica o de bilis negra. Però insisteixo. La vida no és una puta novel·la, signifiqui això el que signifiqui. 

La vida és més complexa que tot això, més subtil i més estranya i tal vegada fins i tot més senzilla (jo què sé! M'embolico). Tornem doncs al meu currículum. Què difícil que és aquest post, collons. Tan fàcil que seria resumir-lo en menys 140 caràcters. Mireu, en idioma twitter: «Poc després de perdre una feina, n'he trobat una altra.» Menys de 140 caràcters. I no m'han ofert una feina qualsevol, no. M'han fet l'honor de poder participar d'un projecte en una de les trinxeres de l'edició independent més bel·ligerant i més antiga, i per tant més irreductible. 

 M'han ofert feina a Edicions de 1984. 

Però recordeu que la vida no és una puta novel·la, sigui quin sigui el significat d'aquesta frase. I que agafar un tren implica baixar d'un altre tren. Això és així. 

I per això he de deixar LaBreu Edicions. 

Us estalviaré les nits en blanc, els circumloquis, les estones de buida observació dels lloms dels llibres ordenats a la seva lleixa, el mal moment d'haver d'anunciar aquesta decisió als companys, les llargues xerrades amb aquest, amb aquest altre... 

Jo servia en una trinxera. Uns bojos van saltar a camp obert i amb les seves mans van obrir-ne una de nova. Brandaven llibres de poesia. Jo els observava des de la meva pròpia trinxera. Eren admirables i em sentia preparat per ajudar-los. Un dia els vaig enllaçar. Mitja jornada la passava a la meva trinxera de Laertes, l'altra mitja i els caps de setmana defensava la posició d'avantguarda de LaBreu. Però resulta, de vegades, que entre una trinxera i altra hi ha un cordó umbilical invisible, i que si cau una trinxera, també cau l'altra. Però no siguis exagerat, Quinina, tu i els teus excessos melodramàtics i egòlatres! Laertes continuarà, naturalment. LaBreu, naturalment, continuarà. LaBreu viu moments molt i molt dolços, i marxar en aquest punt és honorable. La trinxera que van construir el Marc i l'Ester i la Clara Font, malgrat la seva fragilitat —la fragilitat dels somnis—, ara és més forta que mai. LaBreu és forta i és fràgil al mateix temps, vet aquí el seu secret. 

I no sabeu l'alegria que em recorre quan penso que treballaré a Edicions de 1984. I no sabeu la tristesa que em recorre quan penso que deixo LaBreu. 

La vida és tan bella i tan puta, que un no pot sinó estimar-se-la tal com és. 

Ps.- Sóc un maleducat, però això es pot arreglar amb un post scriptum. No podia acabar el meu curriculum sense donar les gràcies als autors i autores que he conegut a LaBreu. Perdoneu si alguna vegada no us he tractat tan bé com us mereixíeu. La feina d'un editor, entre d'altres, és barallar-se amb l'autor, i després fer les paus. Gràcies també a la Pilar. Perdona si alguna vegada no t'he tractat tan bé com et mereixies. La feina d'un editor, entre d'altres, és barallar-se amb l'impressor i després fer les paus. Gràcies també als correctors, les correctores, maquetadors, dissenyadors, els traductors, les traductores, les distribuïdores, els llibreters i llibreteres. (Les agents entre parèntesis, perquè no tinc clar que haguem de fer les paus, amb les agents, els editors). Gràcies també al Marc i a la Clara Font. I a l'Ignasi Pàmies, que em substituirà a partir d'ara. Et desitjo tota la sort del món, Mino! I per sobre de tot, Ester, gràcies a tu. No sé. Treballar amb tu ha estat extraordinari. Carregant llibres amunt i avall, investigant fotos per a cobertes, amagant-te al lavabo per celebrar una bona ressenya, barallant-nos i fent les paus, redactant mails bomba que de vegades funcionaven i de vegades no funcionaven, bevent Vichy, buidant el pap, preparant-te a consciència les presentacions, xafardejant, puntejant llibres al magatzem de Cornellà... en fi, seria un no parar de recordar coses. T'agraeixo tots els dies d'aquesta aventura, i molt especialment els darrers, els més difícils, on es demostren tantes coses. Els recordo i els recordaré sempre. I què cony, aquesta amistat durarà més enllà de tots els llibres del món! 

Pss.- Hola, Laura! Hola Pep!

CURRICULUM II (LAERTES. «Els anys passen, els llibres es queden»)

Ei. Oi que mola, aquest eslògan? «Els anys passen, els llibres es queden.» Me'l vaig inventar jo per a Laertes Editorial. Hi ha gent que es guanya la vida inventant-se eslògans. Psè. També em vaig inventar aquesta felicitació de nadal, que em sembla que és collonuda. Vam riure que t'hi cagues. Però on ens havíem quedat, en la redacció del meu currículum? Sí. Ens havíem quedat a la porta de Laertes.

Vaig dir adéu al Mosso i als Filòlegs i l'endemà, com qui diu, vaig picar al timbre de l'editorial. Vaig veure que s'apropava una ombra darrere del vidre translúcid. D'una manotada l'ombra em va estirar cap a dins. Un home de força descomunal em va prémer pel braç, se'm va acostar i em va donar un consell que he desatès tota la vida però que se'm va quedar gravat a foc en la memòria: «el capellà del meu poble deia: “allunya't dels carrers estrets, de les males putes i dels negocis petits”. Això és un negoci petit. Fes cas al capellà del meu poble». Era el Manolo, el del magatzem, que ara viu retirat al seu poble de Galícia. El Manolo va ser un d'aquells visionaris que va anar a treballar en una fàbrica alemanya ja als anys seixanta. A fe de déu que Laertes és un negoci petit. Jo no sé que es pensa la gent que és una editorial. No recordo tenir una imatge preestablerta sobre com havia de ser una editorial, però suposo que la gent s'imagina que les editorials han d'ocupar un bloc sencer de luxosos pisos d'oficines com els que ocupen Planeta, RBA o Mondadori. O potser cases nobles i lluminoses de Sarrià, què sé jo... Sempre he observat en la mirada de la gent que visitava Laertes una ombra de sorpresa reprimida quan travessaven la porta i descobrien que Laertes ocupa, simplement, un antic taller de barri reconvertit de dues plantes. La planta superior comença a la meitat de la planta baixa, i té un d'aquells grans finestrals frontals per on el patró vigilava que els obrers no s'amotinessin. Ara m'ha vingut al cap que, en els primers temps, passaven a visitar l'editorial antics militants del POUM, perquè a Laertes s'hi ha publicat sempre bon material, del POUM. Eren uns vellets molt autèntics, de ment desperta i ulls vius. Mica en mica van anar deixant de venir. I hi fumàvem. Hi fumàvem a tothora, després d'enviar cada mail, fins que vam haver de deixar de fer-ho i vam anar a exercir el Noble Vici al portal, on vam desenvolupar la entranyable afició de veure passar les noies en bicicleta, bo i classificant-les en base al seu estil de pedalejar. 

Ignorant com era —i sóc— de les coses d'aquest món, vaig passar-les putes substituint la Laia. Cinc anys de carrera i quatre assignatures de comptabilitat no em van servir per fer anar el contaplus. A la facultat d'econòmiques et preparen per a l'enginyeria comptable i la comptabilitat creativa, però no t'ensenyen a fer anar un fotut contaplus. Així, cada albarà i cada liquidació ben feta representaven en aquells temps primigenis una victòria i una sobrecàrrega a les lumbars, on se m'acumulen els nervis. La comptabilitat és una cosa meravellosa. La comptabilitat és poesia. La comptabilitat és simetria, és caos i finalment ordre. Els números xiuxiuegen coses interessants al comptable. Pessoa era comptable. Quan arribaven les liquidacions dels distribuïdors, jo estudiava quins títols es venien més i quins es venien menys. Vaig arribar a conclusions interessants i sorprenents, com el comptable arriba a conclusions interessants i sorprenents. També, com que a Laertes sempre hi he treballat només mitja jornada, en aquella primera època vaig començar a escriure. Fins i tot una editorial va publicar-me un conte. Recony, si en fa, d'anys... Després la Laia va tornar, així que jo pensava que el cop de sort havia estat això; un cop de sort. Però aleshores el jefe em va dir si m'interessava ocupar-me de la promoció i la premsa. 

No em podia creure que tingués tanta sort essent jo tan ignorant de les coses d'aquest món, així que vaig suplir les meves mancances amb instint i entusiasme. I el que he après a Laertes no hi cap ni en un post, ni en dos, ni en tres. A Laertes ho he après tot. És la meva escola. La meva universitat. El que he après a Laertes no ho ensenyen en cap facultat d'economia, ni de filologia, ni d'humanitats. Hi he conegut l'Emili Olcina, que és la persona més sàvia i més ignorada que tenim en aquest cony de país. Escriptor, assagista, prologuista, traductor. Els seus coneixements oceànics i heterodoxes m'han portat a conèixer Tutuola, Saki, Lovecraft, Abbot, Rabelais, Bierce... Però no només; la gran majoria de títols de la col·leccio L'Arcà són petjada seva. I les seves antologies! Un dels llibres més de puta mare que ha traduït Olcina per Laertes és un curiosíssim assaig, La muerte del cine, de Paolo Cherchi. I de Cherchi... en recordo els seus mails, en què m'explicava coses meravelloses de cinemes semiabandonats d'arreu del món. Quan preguntava a la Carme qui era aquell tal Víctor Alba, feia com un silenci, somreia, i s'esplaiava. No vaig arribar a conèixer Víctor Alba, però a Laertes se l'estimaven molt, i encara se l'estimen. I també hi ha el Toni, l'Alfred, la Beatriz, el Doménico, el meu estimat amic Bononad... Tota una sèrie d'autors amb els que he travat bona amistat i que han escrit bons llibres. Dels cretins, veus, ja no me'n recordo.

I en aquell temps jo tenia els pares a l'altra punta del món. I la meva família d'aquí es deia Laertes. D'alguna manera, es cuidaven de mi. Un dia el jefe em va fer entrar al seu despatx i em va dir: «com ho tens, per anar a Frankfurt?» «Què?! Jo? A Frankfurt? Sí, clar! Clar! Però a fer-hi què?» «Fes-te veure. Passeja. Aprèn coses». Durant tres anys consecutius vaig agafar les maletes i em vaig plantar a Frankfurt. En vaig fer un fotimer de posts... I més tard vaig aprendre a demanar subvencions i a omplir papers. A entendre el món del llibre, que no és tan fàcil. A negociar drets d'autor, a perdre la por als agents, a tractar amb periodistes i a tractar amb escriptors. Els reverenciava, jo, als periodistes. Els reverenciava, jo, als escriptors... (ara em costa, sí, em costa) 

El primer llibre que em va tocar promocionar és ben especial. Collons, si n'és, d'especial. Es deia, es diu, L'analfabeta, de la Kristof. Una periodista en va parlar i... Em repeteixo. Això ja ho vaig explicar aquí. D'aquest llibre en va néixer una amistat estranyíssima, i una obsessió que va representar la llavor d'una aventura grandiosa, meravellosa, perdurable que em va portar a enrolar-me a LaBreu edicions, comandada per Marc Romera, Ester Andorrà i, a l'ombra, vigilant-ho tot, Clara Font. L'Eduard, el meu jefe, i la Carme, la meva jefa, m'aconsellaven. Fins el darrer dia m'han preguntat: «I què, com va, LaBreu?»

La generositat amb què m'han tractat durant aquests vuit anys l'Eduard, la Carme, el Jacob, la Laia, el Manolo i l'Albert estic convençut que només és comparable a la generositat amb que es tracten els germans d'armes que lluiten en una guerra que saben perduda i, no obstant això, es resisteixen a perdre. I per això, perquè es resisteixen a perdre, per la seva extraordinària dignitat, perduraran sempre en la meva memòria [si, amiguets, com els Dire Straits]. I per això, companys de Laertes, gràcies. De tot cor.

***

Epíleg. Dues de la matinada, donant voltes al llit. Notes mentals per un discurs a la nació que tard o d'hora escriuré.

«Trinxera —"... allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets..."—, trinxera, guerrilla, Línia Maginot. Fràgil equilibri. Equilibris precaris. Esborrany: les editorials independents sobreviuen en una guerra de trinxeres cada vegada menys imaginària. De vegades aquestes trinxeres es comuniquen, són vasos comunicants. De vegades no. De vegades d'una trinxera en pot sortir una avantguarda que estableix la seva pròpia trinxera. Resulta, de vegades, que entre una trinxera i altra hi ha un cordó umbilical invisible, i que si cau una trinxera, també cau l'altra. No siguis exagerat: aquí no cau ningú. Ets tu qui ha caigut. No siguis exagerat: ni tan sols has caigut, cretí! Tu només corres d'una trinxera a una altra. Dorm d'una puta vegada.»

***

PELS PATIDORS: NO PATEIXIN. ENCARA HI HA CURRÍCULUMS PER ESCRIURE...

PER LA GENT QUE EM DÓNA ÀNIMS: GRÀCIES. ÀNIMS A TOTS!

CURRÍCULUM I —El mite de la caverna—

Ara deixeu que us parli de mi i les meves circumstàncies. 

«A prendre pel sac!» Finalment vaig decidir actuar amb maduresa i honestedat, i vaig negligir qualsevol possibilitat d'exercir la professió per la qual em vaig preparar durant quatre o cinc anys de la meva vida. Vertigen, abisme, incertesa. Per on començar? Vaig preparar el meu magre currículum i vaig anar personalment a entregar-lo a una editorial modesteta que em quedava a prop de casa: Anagrama. Alguna cosa no va funcionar, perquè no em van trucar ni res de res [rialles enllaunades, aplaudiments]. En l'apartat "D'altres inquetuds" del meu currículum vaig escriure que m'agradava llegir i escoltar música. Què més es pot demanar? Lluny de rendir-me, vaig agenciar-me no sé on un directori amb totes les adreces i mails de totes i cadascuna de les editorials del país. En va. Ja sabeu de què parlo, oi? Quants currículums com aquests que us he explicat no he rebut jo durant aquests anys...

Vaig entendre que, si volia començar una vida nova com editor, calia passar per una altra universitat, la de filologia, però em va fer una mandra infinita. Vaig optar per la universitat de la vida, i vaig anar a petar a la part més fosca d'un magatzem de l'FNAC, on cohabitava, quines paradoxes, amb un exèrcit de llicenciats en filologia hispànica, catalana, anglesa, etcètera. Sociòlegs. Tots semblaven estar molt malhumorats. Em miraven molt malament perquè jo havia estudiat Econòmiques i per tant era còmplice d'un sistema corrupte que engendrava misèria i violència, però al cap i a la fi, no ens trobàvem tots plegats en la mateixa situació? No estàvem tots al fons d'un magatzem miserable, en una caverna plena d'estructures metàl·liques, llums fluorescents, lleixes industrials i llibres demencials per retornar? Allà dins a les entranyes de l'FNAC vaig desenvolupar una profunda aversió a la Filologia, mentre obria caixes de llibres i aprenia a retractilar cd's. La meva vida era una autèntica porqueria. 

Treballava al costat d'un paio que volia ser Mosso d'Esquadra. La nostra funció allà dins era rebre un centenar de cd's al dia, trencar l'embolcall de plàstic (dels collons) amb ungles i dents, introduir el cd a l'ordenador i esperar que es baixessin totes les (putes) cançons, de les quals el sistema en prendria els primers segons per tal que els clients poguessin escoltar on-line alguna cosa abans de comprar-los mitjançant la web que estaven desenvolupant tècnics informàtics des de la central de Madrid. La compra per internet era una autèntica novetat. La rutina, malgrat tot, em deslliurava de la sensació angoixant de no saber en absolut què seria de la meva existència, ara que havia renegat definitivament de l'oficina bancària i les editorials del país havien rebut amb total indiferència les meves demandes de feina. No, tios, allà no hi havia cap futur, allò era una trinxera plena de desertors de la vida i víctimes del sistema. Mentrestant el Mosso em va agafar confiança i no parava de fer apologia, de la manera més entusiàstica possible, dels cossos policials i de la llei i l'ordre. Els Filòlegs no s'acostaven a nosaltres, podia sentir el seu menyspreu clavat al clatell. Un mosso i un economista. Érem xusma. Xiuxiuejaven pels racons. Tampoc ens era permès fumar. De fet, el Mosso no fumava, i censurava amb vehemència la meva inclinació a fumar cada deu minuts. Així, vuit hores al dia. No obstant tot això, l'alienació i la desídia, el no haver de pensar massa en el futur perquè no existia, doncs no em semblava del tot malament. Llàstima del Mosso. El magatzem de l'FNAC hagués estat un lloc perfecte pel recolliment que anhelava. Em sentia un veintegenario.

Però mira quines coses tenien aquells temps d'oportunitats en què la crisi semblava una broma de mal gust, que després de quinze dies vaig rebre una trucada al meu mòbil, que allà dins del purgatori de filòlegs només tenia una ratlleta de cobertura. No vaig entendre massa res, però aquella trucada em va canviar la vida. Vaig penjar el telèfon i vaig somriure al Mosso i li vaig demanar, ara sí, que m'expliqués tot el que li vingués en gana sobre repressió, disciplina i control social. En poc temps estaria picant factures i albarans i liquidacions a l'Editorial Laertes. Pel que sembla, el senyor Laertes va rebre el meu curriculum al mateix temps que l'administrativa demanava una baixa temporal, i com que al meu curriculum posava que havia treballat circumstancialment a Icària editorial, i el senyor Laertes i la senyora Icària es tenien confiança, doncs jo aviat em trobaria picant factures i albarans i liquidacions lluny d'aquells filòlegs monstruosos i, sobretot, lluny del Mosso i les seves porres i pipes imaginàries. 

Vaig sortir de la caverna, la llum del sol em va cegar, vaig encendre un cigarret, vaig pipar fort, i si en aquell moment l'hagués conegut, hagués canturrejat aquesta cançó tan plena d'amor a la vida

 

I em sentia radiant i era feliç i tot era molt gran, perquè per fi havia començat la meva vida. La vida que sospitava que volia viure.

Perdre la virginitat dues vegades. Les noves editorials independents catalanes

Querido bloch,

avui al sortir de la feina i trepitjar el carrer m'ha cegat un somriure que s'apropava. Era Ramon Mas amb el somriure aquell que se't queda a la cara després del primer clau, aquell somriure que diu «per fi he follat». PER FI HE FOLLAT! Aquell, i no cap altre. Aquell. 

L'editor independent és un ésser que té la fortuna de perdre la virginitat dues vegades.

La segona vegada que un editor independent perd la virginitat succeeix quan l'editor independent obre la primera caixa de llibres que li envien des d'impremta. Poruc, maldestre i il·lusionat, l'editor independent no acaba d'encertar la cinta adhesiva que tanca de manera hermètica la capsa de cartró que conté els seus cinquanta primers exemplars. Recordin el peatge dels primers condons, la suor, les tremolors, ja saben. Finalment l'editor independent acaba per arrencar a queixalades la puta cinta adhesiva bo i destruint una capsa que encara no sap que li anirà de perles en algun moment del futur, per carregar llibres amunt i avall. L'editor independent obre les pestanyes de la capsa com qui obre les cames de la seva estimada. I allà està el seu tresor, els seus llibres. L'amor que aleshores sent l'editor independent és difícil de descriure. És un amor infinit, prolongat, estimulant i expansiu. És l'hòstia. És xutar-se cavall. Controlar cos i ment esdevé complicat, aleshores. Jo mateix, sense saber què feia, vaig obrir la primera caixa de La zona, vaig arreplegar-ne cinc o sis exemplars i els vaig entaforar dins la bossa i sense voler —ho juro, sense voler— vaig anar a sabotejar els Premis Salambó, tot introduint-me entre els convidats per mostrar-los el meu amor histèric i expansiu convertit en llibre de promoció. Ara, mirant enrere, no ho faria. Cal mantenir les formes i no sabotejar les festes d'altri. 

I les festes d'altri, a dia d'avui, són dues. Tres individus acaben de perdre la virginitat per segona vegada, parint un m'han dit que molt ben dissenyat llibre de Kurt Vonnegut. Són els editors de Males Herbes. Un altre individu deu córrer amb un mal d'ous important, perquè encara no ha pogut complir el ritual d'obrir la primera capsa de Karens Russells. És l'editor d'Edicions del Periscopi. A tots aquests he tingut oportunitat de conèixer. Cap d'ells va voler escoltar el meu consell d'abandonar els seus projectes suïcides quan encara hi eren a temps. Sí que van voler escoltar, en canvi, el meu segon consell: «no facis mai cas de cap consell». 

Els desitjo a tots ells —Ricard Planas, Ramon Mas i Pau Clemente (editors de Males Herbes) i a l'Aniol Rafel (editor d'Edicions del Periscopi)— una feliç entrada al manicomi. I valor, coratge, sort i sapiència. La necessitaran. I també els necessitaran a vostès, senyors i senyores, tant com els seguim necessitant els veterans de LaBreu. Verge santa, «veterans»! Qui et veu i qui t'ha vist!

la cosa aquella de la recepció de les primeres caixes de llibres. El  Vonnegut de Males Herbes

ecografia del primer llibre de Periscopi

Abans això era un desert

D'ençà d'aleshores, la meva vida va canviar ostensiblement. Vaig començar a llegir tres, quatre, cinc articles d'opinió cada dia, prenia més atenció a les tertúlies de la ràdio, parava l'orella als passavolants i a les seves converses. Si passaven amics per davant la feina ens saludàvem com d'habitud, però aleshores ells baixaven de la seva bicicleta i ens interrogàvem sobre com ho vèiem tot plegat. Vaig deixar de mirar el terra quan em traslladava d'un punt a altre de la ciutat i deixava que la vista escrutés els balcons del barri per escoltar què deien les seves banderes, o què amagaven. Cada trobada amb els amics esdevenia un debat encès, apassionat, ens escoltàvem atentament, assentíem o dèiem que no amb el cap, i ens pensàvem una bona rèplica o reteníem una o altre reflexió per rumiar-la tranquil·lament a casa. Qui més qui menys havia llegit els articles que circulaven per les xarxes, era com antany, que podies parlar dels programes de televisió del dia abans. De sobte mil coses havien passat a ser obsoletes, i mil d'altres brillaven amb llum nova. La vida va passar a ser un cavall desbocat i la realitat polièdrica i inabastable, de manera que les opinions de tothom servien en veritat per construir-me una opinió rica i complexa. Des de l'anècdota fins a la categoria, tot, tot m'interessava. La meva àvia acabava de tornar de Salamanca profundament decepcionada, el meu col·lega tornava de Brusel·les i ens reportava estupefacte coses que no havien passat mai en una reunió de feina. Parlava i parlava, amb gent de la meva corda i amb gent que no ho era en absolut, amb gent que afegia complexitat a la complexitat, i tots m'ajudaven a esmolar la meva percepció de les coses i em sembla que jo a ells també els ajudava. De vegades sortien tota classe de ressentiments atàvics, ressentiments que els pares havien donat en herència als fills, i sentia, potser amb ingenuïtat, que els fills es volien desfer dels ressentiments dels pares, perquè ara, per fi, ens escoltàvem. No dic que ens convencéssim, no, i ara, però, merda, finalment ens escoltàvem. I em penso, em pensava, que aquesta gent que vivia a pocs quilòmetres no havia estat mai massa escoltada, com nosaltres tampoc no havíem estat mai massa escoltats per ells, i advertia el perill de no parar prou atenció a les seves preocupacions, del perill de no derruir els seus murs fets d'entranyes i experiències i no desactivar les seves certeses o no prendre com a pròpies les seves incerteses. I només ara em sentia útil a la meva causa, perquè sabia que estava arribant molt més lluny del que mai havia volgut arribar cap home asfixiat per la seva corbata demòcrata-cristiana, que sempre havia passat una mirada altiva i condescendent per un territori que menyspreava, ignorant que el futur també passava per allà. I em passava una cosa ben curiosa; em preocupava el col·lega que se sentia humiliat per anys d'estultícia nostra, que l'havia patit en carn pròpia, però em preocupava ben poc l'individu que no vivia a pocs quilòmetres sinó ben lluny a les espanyes i que tenia exactament la mateixa opinió que el meu col·lega. Abans les opinions d'aquesta gent m'enervaven o em deprimien, però ara, aleshores, m'eren absolutament igual, vull dir, no m'eren igual —els seguia llegint amb atenció—, però ja no aconseguien ferir-me, mai més no aconseguirien ferir-me, ni humiliar-me, i era un descans, la veritat. Perquè aquesta gent de les espanyes era sorda i fins fa poc muda, i en canvi el meu amic havia estat emmudit per nosaltres i nosaltres sí que podíem retornar-li la veu i perquè el meu amic em sembla que no era sord —em sembla que estava deixant de ser-ho—, i verge santa, això és una gran victòria, i ara noto que camino trepitjant més fort, i de vegades em descobreixo cantussejant aquella cançó que diu que I've been through the desert on a horse with no name, /It felt good to be out of the rain./In the desert you can remember your name, / 'Cause there ain't no one for to give you no pain, i aleshores em sentia esperant el dia en què finalment perdria el meu nom, esperava el dia que deixaria de dir «sóc independentista», perquè ja no tindria cap mena de sentit dir-ho, ni ser-ho, i em sentia preparat per fer que el meu desert no fos pas cap desert, sinó un lloc habitable. D'ençà d'aleshores, la meva vida va canviar ostensiblement. Sí.

 

544 | +2 | 6.66% | 13/07/2012 11:30

La tristesa és això:

No calen massa paraules. Però el meu negoci aquí és ajuntar paraules, no pas inserir vídeos, així que continuo: anys trenta, en algun lloc d'Estats Units. Unes desenes, potser un centenar, de parelles famèliques caminen en cercle sostenint-se l'un amb l'altre. Potser porten ja dotze, quinze, trenta hores ballant. El que quedi dret, guanya. El públic fa temps que s'ha rendit a la hipnosi, amb prou feines paren atenció a l'espectacle. El seu interès decau, però no obstant això, no poden deixar d'estar asseguts i aplaudir sense massa enfasi quan alguna parella cau en rodó. El públic. Les parelles se sostenen amb prou feines. Amb el pas de les hores, n'hi ha que bufeteja la seva parella per tal de fer-la reaccionar i no ésser eliminats. El premi que atorga l'organitzador de l'espectacle és una bona suma. Em fixo en aquestes bufetades dolces que es donen els concursants, buscant la reacció i no pas el dolor. Em fixo en el coratge de les dones, que bressolen els seus homes com si fossin criatures exhaustes. Els que cauen sobre la lona i són vençuts per l'esgotament, la gana i la misèria tenen dret a un àpat, que no està malament. El concurs pot arribar a durar, atenció, dies, fins i tot mesos. Dies i mesos ballant, abraçats l'un amb altre. Ballant desesperadament, aferrissadament. És un espectacle pitjor que el de presenciar una execució pública.

Un comentarista del video diu que la seva àvia Maybelle Nelson va participar en un d'aquests concursos i que al final no podia recordar com se deia.

La tristesa posterga en mi qualsevol gest de ràbia i revolta. Només puc sentir-me aclaparat, paralitzat per l'estupefacció. Penso en les tres parts principals d'aquesta terrible auca de desesperació. L'organitzador. Els concursants. El públic. Penso en el paper que juguen cada una d'elles, en la seva coexistència. 

M'imagino l'organitzador com un emprenedor de la gana. Imagino en ell les essències del capitalisme, el seu estrany sentit de l'oportunitat, les seves justificacions. «No, miri, això no és cap espectacle grotesc, ans al contrari, estic donant oportunitats a la gent. Si no hi ha feina, que ballin. Tots ens hem d'adaptar a les circumstàncies, no és així?». Potser és un personatge que Emilio Lledó titllaria de justificador. Per desgràcia meva, conec uns quants justificadors. Són aquells que abans de la crisi defensaven fins a les últimes conseqüències el model econòmic que finalment ha acabat imperant i que ara ens reclamen el seu dret a cuixa, ens reclamen que acceptem la realitat tal com és sense fer-li escarafalls, són els imbècils que quan es veuen superats per les circumstàncies s'amaguen covardament darrera de Below i diuen: «jo estic per principi a favor de tot allò que està bé i en contra de tot allò que està malament.»

Els concursants. Sento una pietat infinita per la senyora Maybelle Nelson. No puc calibrar ni per un moment el grau de desesperació de la senyora Nelson, qua va acceptar ballar la seva desgràcia per un grapat de dòlars o un plat calent a taula. Penso que la senyora Nelson va entregar la seva última propietat, el seu cos, la seva dignitat, per sobreviure. Em sobrevola un dels enigmes de la Història que per molt que llegeixi sé que no podré resoldre mai. Les víctimes de l'Holocaust que feien cua per ser executats, per què no van trencar files i es van abraonar sobre les rates que els assetjaven? Per què no hi va haver no un, sinó mil aixecaments als guetos, un alçament per cada ciutat ocupada pels nazis? Jo hagués desitjat que la senyora Nelson hagués conservat les energies per alçar-se contra l'organitzador, el justificador del sistema, no pas per arrossegar els peus sobre una lona durant tres mesos. Però no la puc jutjar. Per què no puc jutjar-la i en canvi només sentir una pietat infinita per ella?

Perquè encara falta la tercera part en aquesta funesta equació. El públic. No em puc treure del cap el públic. Tal vegada sigui la més inquietant de les parts en tot aquest espectacle, perquè el públic, per ara, som nosaltres. Sento molta vergonya, ara. 

542 | -1 | 6.67% | 12/07/2012 13:50

Ahir vaig anar-me'n a dormir (o fer nah-nah) pensant que érem uns nyus. Intuïa que era un pensament tan fràgil que no suportaria les hores de son estipulades i que la idea que som uns nyus ja s'hauria esvaït al matí, però no: m'he aixecat i segueixo pensant que som uns nyus. D'on pot haver vingut aquesta certesa? Quin significat oculta aquesta visió de nosaltres essent uns nyus pasturant i aixecant pols per l'estepa africana? Per què uns nyus i no uns lemmings suïcides?

No pas amb intenció de donar-vos lliçons de res: sense cap altra pretensió que no sigui la de salvar una idea que ha sobreviscut la nit, escric això dels nyus.

551 | +1 | 7.00% | 28/06/2012 10:20

We are too little to be humiliated

Graham Greene

si, després d'haver executat amb èxit un xut des del punt de pena màxima, essent aquest gol un dels gols que permetrien acte seguit que el meu equip eliminés a un altre equip i accedís conseqüentment a la pròxima tanda eliminatòria, proporcionant amb aquest fet goig a uns quants milions de persones —i indiferència o rebuig a uns altres milions de persones—, una professional de la informació s'acostés a la meva persona amb intenció de recollir els meus pensaments i establís les bases de la nostra conversa preguntant-me erròniament si m'hagués agradat xutar un dels cinc penals que donaven accès a la següent eliminatòria, jo, mirant-la fixament als ulls sense fons, desfent-me del natural rictus de la victòria, eixugant-me la suor que em recorreria el front, i assajant una mirada melangiosa hagués respost:

—Sí. M'hagués agradat molt. L'infortuni, o bé la injustíca, han fet que l'entrenador trobés inoportú que jo xutés cap penal. He treballat durament, Déu ho sap, per formar part del quintet executor, mes em dec al meu equip i al meu entrenador, i m'alegro moltíssim que els meus companys hagin fet la meva presència innecessària per escometre la tasca natural d'un futbolista, essent aquesta la d'intentar vèncer l'equip rival. Felicito, amb tot, els companys que han près aquesta suprema responsabilitat de xutar aquests penals. Són uns campions.

Uns segons compungits acompanyarien les meves paraules. Miraria fixament la càmera donant temps al tècnic a fer un zoom i que la meva mirada trista humil malenconiosa ocupés la totalitat de la pantalla i despullés als espectadors, transtornant-los, per després retirar-me, molt lentament, amb el cap cot, cap al túnel de vestidors.

490 // -1 // 08/06/2012 14:10:01

La Història és una espiral que centrifuga merda antiga alhora que reuneix merda nova i en un punt indeterminat del procès ens sorprèn llençant-nos-la a la cara. Entendre la història és capital per entendre el que està passant i, sobretot, què pot arribar a passar. Els xinesos, que són molt putes, llençaven una peculiar maledicció als seus enemics. Somreien lleument, encorbaven el cos i a mitja veu deien: «desitjo que visquis temps interessants». I giraven cua. Hi-hi-hi. Els temps interessants són aquells on la pau ha deixat pas a la guerra. Mentida. La guerra és una puta merda. Això no ho diu la Història —ella adora la guerra—, això ho diuen les novel·les. Els temps interessants són els temps que antecedeixen la guerra. Penso, per exemple en el col·lapse de la república de Weimar, o fins i tot en els Pactes de Versalles. Els Pactes de Versalles va ser una reunió dels llops que van guanyar la Primera Gran Merda i on es va decidir que les factures, totes, les pagaria el vençut, Alemanya. Aleshores Heinrich Brüning, 21è Canciller d'Alemanya i 12è de la República de Weimar, va implementar unes mesures econòmiques salvatges per pagar les factures fins que va aconseguir matar de gana el poble alemany (pobre home, segur que no ho va fer expressament, però això no importa). La gana. La gana i la misèria sospito que tenen la característica de fer enfollir col·lectivament la gent, i només així es pot entendre l'auge del nazisme que porta directament a les portes de la Segona Gran Merda. Corol·lari: tu paga totes les putes factures al preu que sigui que, si cal, la Història ja farà net organitzant una Tercera Gran Merda. Bé.

Quantes vegades no hauran llegit aquesta història, darrerament... És tan innocu, parlar més de la crisi, que m'abelleix parlar de les coses que passen pel meu carrer. No encara, espera. Jo fa temps que sospiro en secret per adoptar una solució semblant a la que planteja Jack London en el seu relat «Els Fills de Mides», però fa de mal escriure, perquè és una solució que implicaria segrestar membres (innocents) de la familia directa dels grans magnats i magistrats i polítics (culpables), i anar-los eliminant de manera sumària fins que els grans magnats i magistrats i polítics (culpables) no reconeguessin la seva responsabilitat, donessin la seva fortuna personal per alleujar el deute i s'encaminessin pacíficament a la trena, d'on no surtirien fins a nova ordre. No se m'escapa, però —La Història! La Història!—, que aquesta solució és d'una simplicitat patètica, alhora que mena directament al feixisme o al caos anarquitzant, així que abans de prèmer el gallet i organitzar una cèl·lula sòcio-terrorista opto per matar-me lentament a mi mateix xumant d'un cigarret —activitat que molts de vostés detesten i pretenen eliminar—, la qual cosa em porta a parlar del meu carrer.

Avui estàvem fumant el piti de les nou i deu davant la porta de l'editorial i ha passat un individu dalt d'una bicicleta, la qual havia implementat amb dos seients de plàstic, un al manillar, l'altre sobre la roda del darrere. Sobre el manillar, una nena petita estovava amb saliva i mucositats una galeta Príncipe per poder deglutir-la amb facilitat més endavant. Jo a aquell individu el recordava amb el cabell esbutllat i amb una barba chegevarista, ara porta el cabell més curt i la barba arreglada. Era un  polemista sagaç, honest i intel·ligent, i per sobre de tot, tenia ganes de treballar. Junts vam fer grans coses, a la univeristat; tallàvem la Diagonal quan convenia, motivàvem  assemblees i mogudes universitàries contra aquella pols que ara s'han convertit en aquests fangs, etcètera. Ell era d'una associació d'estudiants, jo no creia ni crec en cap associació d'estudiants, però ens enteníem i ens respectàvem. En fi, que el tio ara té dues criatures. Hem parlat breument, ja se sap, la criatura salivant, el cigarret consumint-se, la inevitable distància amb algú que no veus de fa més de deu anys... «Què, i no estàs on fire, amb tot plegat?», li pregunto. «Psè... no...». De primeres la seva resposta dubitativa m'ha sorprès, mes, potser no és cert que jo tampoc acabo d'estar on fire? Jo m'imagino la situació de la següent manera. Tots nosaltres a la platja contemplant una onada de trenta metres que ens engolirà sí o sí. Tan se val còrrer, muntar manifestacions, buscar culpables, violar en grup la noia que ens agrada, consumir heroïna, resar al bon déu, cremar la casa del bon déu, torturar un gos, flagel·lar-nos, què sé jo, vostés sabran quines perversions guarden dintre seu per quan arribi el dia del Judici Final: tots acabarem engolits per l'onada de trenta metres que contemplem. Aquesta certesa, més que abocar-nos a la depressió o a la melanconia, ens hauria de portar a l'alleujament. Va sí, que acabin d'una puta vegada amb nosaltres, acabem amb aquesta agonia, 'nem a llegir el pròxim capítol que ens té preparat la Història, que aquest se m'està fent refotudament llarg. És trist, perquè a mi m'agradaria veure tots aquests pallussos que ens han venut la Fi de la Història i la fi dels cicles econòmics i blablabla baixant de les seves poltrones i DISCULPANT-SE davant de tots aquells que haurem de pagar les factures, però no ho faran perquè són molt pedants i arrogants i, per més inri, SEGUEIXEN donant-nos lliçons de moral. Ah, la moral de l'immoral, que alliçona als mestres sobre com cal educar els futurs esclaus però que en canvi no té valor i no té pebrots de denunciar la infinita poca vergonya i nul·la educació dels dirigents —de la seva generació— que ens han portat a aquesta platja a veure el tsunami! Això no li deu interessar.

Rellegeixo això i penso en Souza Sozinho, lector exigent, imperatiu, analític i implacable del post anterior. Què cony n'haurà extret, de la lectura d'aquest post que ja dono per acabat? No hi ha res de res, ni una idea, només una verborrea inacabable, trufada de desenes de contradiccions que inhabiliten qualsevol anàlisi. Jo aquí ja no ofereixo res, perquè ja res tinc per oferir, perquè ja no em dóna la gana. El meu amic de la barba i jo ja vam donar massa de nosaltres mateixos, érem dels plastes que advertíem de la imminent apocalípsi mentre els cretins ens donaven copets a l'esquena o ens enviaven la policia. Jo aquí he vingut només a escriure, i escriure, com qualsevol altra activitat que no sigui baixar a la platja i passar de tot, ja no té cap mena de sentit.

Ja corregiré el textet aquest en un altre moment. Bah.