Informe a Ester

A l'Ester Andorrà

14.00

L'Art es deixa caure pesadament sobre un banc de fusta i fuma. Si som dijous, vol dir que ahir fou dimecres, i que abans d'ahir va ser dimarts. Dimarts al vespre va arreplegar el cotxe i amb en Manel Bellmunt van conduir fins a Ocata. Van presentar el llibre, allà. Van veure bon vi, allà. Van perdre el cotxe, allà. Finalment el van trobar i van poder tornar a Fastigosa. Durant la presentació l'Art va observar l'alegria i els nervis elèctrics d'en Manel, la seva seriositat i responsabilitat, la seva cultura inesgotable, la seva fe indestructible en el llibre que ell va traduir i que els Suïcides han editat. Ni al Manel ni a l'Art els va importar massa que hi hagués poca gent.

Al cotxe, mirant de resoldre el laberint de carrers tallats que ara caracteritza Ocata, en Manel detalla les diverses negatives que la seva proposta d'edició havia anat recollint en diverses i prestigioses editorials. L'atzar i la fortuna el van somriure a darrera hora, i aleshores es va desencadenar un mecanisme frenètic per poder publicar el llibre al mateix temps que la corresponent edició castellana, i ara és l'Art qui explica a Manel aquesta part de l'aventura: de com de la carrera dels cent metres es va passar a la cursa de resistència fins obtenir el valuós triomf de publicar el llibre abans que cap altra. Arriba tard a casa, dorm acceleradament, somnia incongruències i anuncis mortals i s'aixeca massa d'hora malgrat estar fet pols. Los cansats fan la feina, diuen a Balaguer.

Ahir no era dimarts, ahir era dimecres, i per tant va passar la nit a l'Horiginal, per feina i per plaer, i a les temples li batega una ressaca petiteta però molesta. Però ara són les dues i deu i arriba la Vernis i li acosta un casc. Engega com pot la moto. La Vernis li ensenya orgullosa un adhesiu que guarneix el seu vehicle i que és tota una declaració de principis: Trasto abandonat incorrectament. Volant sobre l'asfalt l'Art no pot evitar demanar-li a la Núria si el llibre li ha agradat. L'Art odia fer aquesta pregunta, mes no pot evitar formular-la. La Vernis condueix veloç i els carrers es pleguen davant d'ella i la seva velocitat. Enlloc del carrer Balmes o la Ronda Universitat, passen per Lascaux, Siena o Montsegur. No ha conegut mai persona tan entregada com la Vernis, i a mil per hora cal·libra mentalment la incalculable sort d'haver-la coneguda. Dinen plegats alhora que estudien quins fragments llegiran aquesta tarda, i quins llegiran aquesta nit. La passió de la Vernis, les seves rialles davant determinats fragments irònics que ella ha subratllat, reconforten i alleugen l'esperit temorós de l'Art.

16.00

Amb la panxa plena arriben a l'Horiginal: el Manel a una taula, a la barra la Marina i el seu tècnic. L'Art fa les presentacions. Aviat arriba l'Stefano, i una mica més tard, perquè la puntualitat és de covards, arriba el Gelonch. Tan l'Stefano com en Gelonch coneixien i estimaven de bell antuvi l'obra poètica de Herbert. No sabeu, realment no sabeu, l'honor immens que l'Art ha sentit al comptar amb aquest parell per a la presentació d'Un bàrbar al jardí. No sabeu, encara, l'emoció que transmetia l'Stefano quan, davant les càmeres de l'Hora del Lector recitava, en l'obscuritat d'un teatre buit;

Els boscos cremaven

-i ells

s’enllaçaven les mans al coll

com a poms de roses

la gent corria als refugis–

ell deia la meva dona té cabells

en què t’hi pots amagar

envoltats en la mateixa manta

xiuxiuejaven paraules desvergonyides

lletanies d’enamorats

Quan el perill es feia gran

se saltaven als ulls

tancant-los fort

tan fort que no sentien el foc

que els arribava a les pestanyes

fins al final valents

fins al final fidels

fins al final semblants

com dues gotes

suspeses al perfil d’una cara

Dues gotes, Zbigniew Herbert

O quan la Vernis, la gran Núria Martínez Vernis, calmava els esperits i feia somriure a tots per sota el nas quan llegia;

«L’estiu de 1952, el cèlebre poeta André Breton, amb motiu d’una visita a les coves de Pech-Merle, es va decidir a posar en pràctica un mètode experimental per tal de resoldre el problema de l’autenticitat de les obres prehistòriques. Mentre parlava, va fregar les pintures amb el dit, i en veure que aquest se li quedava tacat de color, va tenir la certesa que eren una falsificació elaborada en un temps recent. Com és de suposar, fou castigat amb una multa (pel contacte, no pas per la conclusió), tot i que l’assumpte no s’acabà aquí. L’Associació Francesa de Literats exigí que es duguessin a terme investigacions per tal d’esclarir l’autenticitat de les pintures de les coves. El sacerdot Breuil, en una nota oficial presentada a l’alta comissió de monuments històrics, va declarar que aquests procediments eren inadmissibles.

I així, el mètode del fregament digital no fou inclòs dins de l’arsenal de mètodes autoritzats científicament en relació amb les investigacions sobre art prehistòric.

Vaig tornar de Lascaux pel mateix camí que havia agafat per arribar-hi. Tot i que mirava, tal com s’anomena, l’abisme de la història, en cap moment no vaig tenir la sensació que tornava d’un altre món. Mai no m’havia sentit tan vigorosament refermat en una certesa tranquil·litzadora: sóc un ciutadà del món, hereu no només dels grecs i els romans, sinó pràcticament de l’eternitat.»

Un bàrbar al jardí, Zbigniew Herbert

O quan Gelonch, amb la seva portentosa veu de tro, declamava:

Baruch Spinoza d’Amsterdam

va sentir el desig d’arribar fins a Déu

molent a les golfes

les lents

va estripar de sobte el vel

i es va trobar cara a cara

va parlar llargament

(i mentre parlava

es delectaven

la seva ment i la seva ànima)

posava preguntes

sobre la naturalesa humana

– Déu s’acariciava distret la barba

– el va interrogar sobre la causa primera

– Déu mirava l’infinit

– el va interrogar sobre la causa última

– Déu es turmentava els dits

s’esclaria la veu

quan Spinoza va callar

Déu li va dir

– parles bé Baruch

m’agrada el teu llatí geomètric

i també la sintaxi límpida

la simetria de les argumentacions

parlem però

de les Coses Vertaderament

Grans

– mira les teves mans

ferides i tremolenques

– et fas malbé els ulls

en la foscor

– et nodreixes malament

vas mal vestit

– compra’t una casa nova

perdona als miralls venecians

de repetir la superfície

– perdona les flors entre els cabells

– la cançó del borratxo

– cuida les entrades

com el teu col·lega Cartesi

– sigues llest

com Erasme

– dedica un tractat

a Lluís XIV

que no el llegirà

– calma

la fúria racional

farà caure els trons

i ennegrir els estels

– pensa

en una dona

que et doni un fill

– veus Baruch

estem parlant de Coses Grans

– vull ser estimat

pels incultes i els violents

són els únics

que de debò em desitgen

ara el vel baixa

Spinoza es queda sol

no veu el núvol d’or

la llum en l’altura

veu l’obscuritat

sent el cruixir de les escales

passes que baixen avall

El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza,

Zbigniew Herbert

O quan en Manel Bellmunt, més relaxat després de la primera presentació a Ocata, oferia una petita master class sobre la descomunal importància de Zbigniew Herbert en la literatura polonesa i europea de la segona meitat del segle XX (el tio s'ho portava tot après de casa!)

18.00

Calia, ara, deixar els amics i anar corrent a casa a agafar les capses plenes de bàrbars, recórrer les cicatrius de Fastigosa fins a trobar un aparcament, el temps li queia a sobre a Art com una sentència, no hi ha temps per organitzar els pensaments, Art, no podràs fer una presentació de la presentació digna de l'acte, Art, i què diràs, davant dels focus i la gent, amb els nervis mal resolts, amb l'alegria de presentar aquest llibre, amb tanta companyia... Hi haurà aquell silenci espectral que tan anheles? Aquell silenci atent, respectuós, emocionant, trencat només per les respostes rialleres a les ironies del vell Zbigniew? Què pensaran les dames poloneses que saps que vindran, serà tot plegat digne d'elles? I si de sobte s'il·lumina la sala i s'acosta una noia que et vol presentar, de nou, aquella atractiva, intel·ligent i culta lectora que passejava per la llibreria, aquella altra tarda de dijous que et sembla tan llunyana, i que va tenir l'amabilitat d'adquirir un exemplar del Bàrbar? Se sentirà bé, l'Hanna, llegint en polonès, la seva llengua, la seva pàtria, davant de tots nosaltres?

La Núria Isanda, la nostre mare aquesta nit, ja t'espera amb la tauleta parada. Només falta que portis els llibres i que l'Horiginal es transformi, de nou, en un bell jardí ple d'aquells bàrbars que són els teus amics.

20.30

I ara tothom et parla, Art, i tu parles amb tothom. I t'encamines a l'escenari i els focus et ceguen com un sol de migdia. I et quedes sense paraules, en blanc.

Una tarda de dijous

Surt del restaurant i pensa que necessita seure en un banc i veure passar la tarda. Veure passar la tarda com un jubilat i dissoldre aquella ressaca que arrossega des de la nit de les calaveres. Però no ho fa, clar. Camina cap a la facultat de filologia eslava amb parsimònia i es diu que es ficarà al primer barber que trobi. Troba una perruqueria buida i una bella dependenta a la porta. Ella llença el cigarret i entren.

La perruquera és bella, com hi ha món, cosa que a ell l'incomoda una mica, però es deixa fer el massatge capil·lar. No es relaxa, però. No acluca els ulls, però. Després descobreix que és brusca amb les tisores, que no posa l'ànima en l'activitat que els ha reunit sota un mateix sostre, davant del mateix mirall. Paga i surt de nou al carrer. Recorda una perruquera mexicana que, com si tingués un sisè sentit, va tallar-li el cabell i va mirar d'apaivagar el seu Univers Interior en Flames, malgrat que després va voler escapçar-li una orella.

Ha quedat de trobar-se amb el prologuista de La zona a les sis, però només són quarts de cinc. Gràcies a ell, van descobrir a un traductor que cercava desesperadament una editorial. Camina pel vestíbul i demana que li recordin el número de la planta i el despatx. Prem la barra i empeny la porta metàl·lica, de magatzem. Camina pel passadís de blanc d'hospital clínic. Troba el seu home no pas al seu despatx sinó al departament de polonès. Bé. Es saluden amistosament i li presenta dues bellíssimes dames. Les dues són professores, una d'elles traductora de l'obra de Ryszard Kapuscinski.

Té la sensació d'entrar en un univers paral·lel, estrany i ignot, allunyat en l'espai i el temps. Les interioritats del món universitari el fascinen. Poder parlar amb aquests savis, aquests traductors de llengües rares i que aquests s'alegrin de saludar-lo i desitgin escoltar la història èpica, truculenta i plena d'intrigues que ha comportat l'edició del Bàrbar. El fa sentir important, tot això, reconegut. Les dames poloneses són en veritat fascinants. Aquell estrany accent, suau. Però també una mena de duresa en la mirada. Els moviments sigilosos, com si toquessin una delicada peça de piano. Tenien noticia, ja, de l'aparició d'Un bàrbar al jardí, cosa que l'ha sorprès. Fins i tot l'havien posat com a lectura recomanada als seus alumnes, cosa que l'ha emocionat.

D'ençà que Herbert és una obsessió, ha notat eufòria i emoció en els polonesos que ha hagut de tractar. Hi ha una anècdota que encara l'impressiona. La maquetadora tenia problemes a l'hora de trobar la tipografia de les lletres realment estranyes del polonès: aquella ela trencada, aquella zeta puntuada. En fi. Per tal de resoldre aquests contratemps, a la maquetadora no se li va acudir res més que enviar un mail a l'embaixada de Polònia a Veneçuela. Va resoldre el problema, i a més va rebre una resposta exultant d'alegria de l'agregada cultural polonesa de l'ambaixada, celebrant que es publiqués, per fi, Un bàrbar al jardí. Es va adonar, a l'escoltar aquesta història absurda, que per als polonesos aquesta obra és realment un orgull i una fita.

Ha xerrat uns minuts amb aquests dones sàvies i eslaves i amb el professor i traductor i prologuista, els hi ha donat uns exemplars de cortesia. La ressaca no s'havia esvaït, o si s'havia esvaït li havia deixat entaforat un drap a la boca. Tanmateix, encara ha anat a visitar una llibreria, per veure com havien ubicat el bàrbar en el seu jardí de lletra impresa. Els exemplars reposaven a la lleixa d'art.

Immediatament cerca a la responsable de la llibreria per comentar-li que, si bé és un recull d'assajos, Un bàrbar és també una peça literària d'alta volada que mereix el mateix tracte que Calasso, Sebald o Magris, o sigui, que mereix estar ben a la vista, i xerren animadament, trencant el silenci eclesiàstic prototípic de les millors llibreries. Caminen per entre les taules de novetats gesticulant i una noia, també summament atractiva, els para per demanar quin era aquest llibre que mereixia tantes atencions. L'acompanyen a la lleixa d'art i la noia l'agafa sense pensar-ho. Acte seguit demana pel nou llibre del Serés, que també agafa, i després es dirigeix a la caixa enregistradora. Així es com l'Art ha fet la primera venda d'Un bàrbar al jardí i ha presenciat el bellíssim espectacle que representa veure una noia intel·ligent, culta i guapa prendre les dues novetats més interessants que hi ha ara per ara a les llibreries d'aquest país.

La ressaca va fent el seu procés i ell es nega a prendre l'aspirina que l'alliberaria del turment.

Hauptbahnhof, una nit de dissabte

A Sebastian

Ja és fosc i recorre sense pressa els sòrdids carrers bruts i solitaris del voltant de Hauptbahnhof, l'estació central d'una Altra Ciutat Fastigosa. Hauptbahnhof, l'estació que no dorm mai, pàtria dels desheretats, de la púrria, dels taxistes, dels viatgers solitaris. Que bruta ets, que perillosa sembles! Del fons del seu abric vigila de reüll la presència dels seus arcs metàl·lics, les vies mal il·luminades, els trens aturats, el color ataronjat amb què tenyeix el cel crepuscular. Oposat a l'estació, al fons d'aquell carrer ple de turcs i ple de putes, el barri cansat i adormit de les finances i el capitalisme global, les siluetes de majestuosos gratacels coronats per senyals aeris intermitents, retallats al cel ben negre de la nit i la crisi. Gegants amb peus de fang: les criatures que heu expulsat de les entranyes dormen als vostres peus, entre cartrons, i demanen monedes que l'Art no vol donar. No sentiu ni una engruna de vergonya?

I els peus i l'estomac de l'Artista el tornen a portar a aquell kebab de turcs a prop de l'estació, aquell forat de l'any passat. Mentre la resta d'editors seien a les poltrones dels restaurants més cars, engreixats, somrients i acompanyats, ell caminava perdut, l'any passat, i qualsevol forat era un bon lloc per calmar la gana però, ai, aquella solitud, aquella genuïna desolació que l'assetjava l'any passat es va agreujar, l'any passat en aquell kebab, ho recorda perfectament. Vol anar-hi de nou per veure com s'hi sent, un any després, ara que ja res no li fa mal. Però ara somriu i recorda els Dos Mestres Llibreters de l'altra nit i aquest vespre està content d'estar sol i d'estar lluny i desobeeix la inèrcia i enlloc del kebab dels turcs s'atura a la porta d'aquell pub irlandès on, segons li han dit, transmeten el futbol. Sopa sol entre la multitud i llegeix aquell llibre que un amic va aconseguir en una llibreria de vell. Extraordinari, El triumfo. Quina força i quina frescor, la del primer Casavella, quin llenguatge prostituït per les clavegueres del Barri Chino, i alhora, quina tècnica narrativa més exquisida i rumbera. L'autenticitat i la força i la ràbia i la nostàlgia i els negres i els moros i els tirotejos.

L'Art, calmada la gana, es disposa a veure el partit del seu equip i es demana un vodka amb tònica, i fuma desitjant que s'acabi d'una vegada el cony de Madrid, que guanya. Un individu li demana si pot seure a la seva taula, i un solitari no pot negar-li el pa a un altre solitari així que l'Art li diu que sí, que endavant. L'individu treu un catàleg en alemany. S'atura a llegir alguna cosa de Bernhard. L'Art comença a interessar-se per aquell tio, i finalment estableixen un diàleg que fa que el futbol desaparegui. L'individu li diu que és un escriptor de províncies que ha vingut a buscar fortuna a la Fira. L'Art pensa que el pobre està perdut i equivocat, que a la Fira el menys important de tot són els escriptors i la literatura. Sent una mica de llàstima: Individu torna amb les mans buides al seu poblet del costat d'Àustria, com era d'esperar. L'Individu diu que després d'haver estat professor de literatura en alguna universitat i de ser a writer in the shadows d'algun polític ha decidit dedicar-se de ple a la seva pròpia literatura. L'Art li diu que en espanyol un writer in the shadows es diu un negro, i Individu posa uns ulls com unes taronges. Individu convida a Art a una copa. Vodka and gin would be great. Ulls com taronges. Vodka and gin? Yes, vodka and gin. El cambrer mira a l'Art des de la barra, i Individu finalment li porta un got ple de vodka i ginebra, i Art s'adona que el seu cansament i el seu miserable anglès l'han traït: no demanis mai vodka and gin si el que en veritat vols és vodka and tonic. Es riuen de l'error i proclamen l'explosiva combinació beguda oficial de la Frankfurter Buchmesse. Després d'un silenci, Individu li confessa que la seva companya l'ha deixat, que no volia viure amb un escriptor. O sigui, el paio ha deixat la feina, i la dona l'ha deixat a ell. Ara és l'Art qui el convida. Quina força endimoniada fa que algú llenci la seva vida per la borda per tal d'escriure. O editar. L'Art li suggereix que potser s'hauria de presentar a algun premi i guanyar-lo, així publicarien el primer llibre d'Individu i no caldria que anés llençant ampolles en un mar prenyat d'infinites altres ampolles que a la Fira ningú vol. Però Individu li recorda que els premis, en els països civilitzats, s'atorguen a obra ja publicada, i així s'eviten les màfies miserables, alhora que tenquen moltes portes. I té raó, l'Individu.

En fi. La nit al pub irlandès transcorre entre fum i alcohol. Més tard s'uneixen als Solitaris nous companys: uns editors bascos i una noia catalana que mira de fer el seu camí lluny de casa. La nit es torna salvatge i confusa, l'Art recorda moltes copes, militars nordamericans borratxos, un nen de tretze anys fantasmagòric entre dones massa guapes, un karaoke desficiant. Individu, un home tan recte i educat, va cada cop més begut i es torna pesat i finalment desapareix. L'Art, en la seva absència, li desitja la millor sort en silenci. L'endemà és el darrer dia de la Fira i ara són les dues de la matinada. Diumenge, darrer dia de Fira, el dia de les escorrialles, dels sorolls d'embalar llibres, dels stands buits, el dia de carretejar catàlegs i llibres que potser ningú mai més obrirà. Quan arribi a Fastigosa, al vespre, obtindrà una agradable sorpresa: els seus amics i socis l'esperaran brandant el segon llibre de La intrusa, el magnífic i emocionant Un bàrbar al jardí, que tantes intrigues els ha costat. I el llibre haurà sortit preciós.

La distància

El agrio comença així:

«Estábamos sentados en un banco cerca de Les Halles, bajo una especie de pérgola de madera. Hacía buen tiempo. Me dijo: Ya no te quiero.»

*

L'Art va adquirir aquest llibre perquè va llegir aquesta ressenya, i no s'ho va pensar dues vegades. Va devorar-lo perquè és curtet. Va devorar-lo i el mal va estar fet.

*

L'Art s'adona que ha perdut el costum d'escriure de llibres. Tanmateix, segueix llegint-ne. L'Art s'ha tornat poc sociable, poc comunicatiu.

*

Un dia d'agost va anar a veure en Serés. Orgullós, Serés va obrir el seu portàtil i els va ensenyar l'antologia de contes russos que ha anat treballant amb Anàstassia Maxímovna. L'orgull encenia els seus ulls. Queia la tarda i va conduir serpentejant, amb cura de no estimbar-se contra el boscatge de la Garrotxa. Ell encara no ho sabia, però el mòbil filldeputa s'havia quedat a cal Serés, sense cobertura, técnicament mort. Van arribar aleshores a una cruïlla urbana de l'extraradi de Girona, i fou aleshores que es va adonar del seu oblit. Deixar-se el mòbil és com deixar-se el gos a la cuneta. Va deixar sans i estalvis els amics a l'estació, i va conduir furiosament. Serpentejant. S'imagina les rodes escupint graveta al límit del desastre automobilístic. Quan va ser de nou davant la porta d'en Serés, va decidir que li explicaria el seu Univers Interior en Flames, allò que ho justificava tot. No ho va fer. Abans d'emprendre el camí de tornada, Serés li va dir: cal que et decideixis.

*

El agrio potser tracta del trist combat desigual del Menyspreu contra l'Amor, i d'aquella estranya dignitat de qui s'arrossega pels fangars de la derrota. No hi còlera ni venjança. Hi ha estranya dignitat, la sorda solitud que uns quants entendran perfectament, aquella fragilitat. No es llegeix, però hi és. Es sent. Potser sigui aquesta la clau. No cal que t'ho expliquin, no cal que t'ho subratllin: hi és i prou, i si no ho sents, potser ets tu, l'agre. Diuen que hi ha humor en aquest llibre. És possible. Hi ha distància. I si hi ha distància vol dir que has sobreviscut, i si has sobreviscut vol dir que et pots permetre l'humor.

*

Abans de marxar de la llibreria Gàbia de Paper amb una bossa plena de llibres, ha apuntat amb el dit el seu exemplar de El agrio. Se l'ha tornat a comprar perquè el primer exemplar l'havia regalat. L'heu venut? Ni un. La Mercè li ha dit a l'Art: hi ha un noi que sempre que ve ens pregunta si tenim llibres pel mal de cor. L'Art ha respost: aquest n'és un. No cura. Només és un llibre pel mal de cor. N'hi ha pocs, d'aquests. Als teus peus, Mercè. Posa'm als peus de la Cèl·lia. I ha marxat.

*

Dies després d'anar a veure en Serés, aquell estiu que s'endevina molt llunyà, l'Art va fer un cop de volant abans d'arribar a Torroella i va rectificar la direcció. Va accelerar per les rectes del Baix Empordà. Va irrompre a la seva habitació. Va entaforar la seva roba en una maleta. En prou feines es va excusar. Va desaparèixer sense dir res. Es va sentir lliure i irresponsable.

*

Potser El agrio sigui un llibre banal. Però no ho és. Són les coses més banals les que fan mal, les que expliquen tants forats.

*

Un dia, al metro. L'Art va ensenyar el llibre que acabava de comprar a un amic que l'acompanyava. Hi havia una noia pèl-roja al costat de l'amic que es mirava el llibre de reüll. L'Art li va deixar. La noia pel-roja es va ruboritzar, però va prendre el llibre entre les mans. No hi ha res més bonic que una lectora. L'Art li va explicar que s'havia llegit El agrio, de la mateixa autora. Ella va dir que recordaria el títol però no el nom de l'autora. Ah, jo tampoc el recordo mai, és molt dificil... Mréjen...

De bon grat hagués acompanyat a la pèl-roja al seu destí. Però no ho va fer. La va saludar cordialment i va baixar on li pertocava. Potser sigui millor així; els desconeguts acostumen a donar bons consells i no demanen res a canvi.

*

El agrio i El abuelo, de Valèrie Mréjen, els ha editat una de les millors editorials en llengua castellana del moment, Periférica. Contes russos (Serés/Maximovna) serà publicat per Quaderns Crema.

Romania

No serveix per a res i llença el mòbil a les escombraries a cop de metàfora. El mòbil que no parla. El mòbil que només diu: «em sembla que t'han trucat». I ell obre el mòbil i el mòbil filldeputa aleshores riu i diu: «Has picat». El mòbil sometimes també diu: «Has rebut un missatge». I ell l'obre i el mòbil filldeputa aleshores riu i diu «Has picat». Llença el mòbil a les escombraries.

I surt i divaga per Fastigosa i no sap què fer i no vol escriure per a vosaltres. Escriu cap dins i aleshores no importa ni la bellesa ni el furor ni l'ortografia ni la ortotipografia ni les odioses rimes internes ni el fil narratiu ni repetir paraules ni conceptes ni res de diplomàcies ni res de saber fers. I camina amb una pressa que no té, amb la seguretat que li manca i mastega la paraula «còlera». Còlera, còlera! Crida la còlera resplandent, la còlera, com qui invoca un déu inexistent. Còlera que es més maca en francès: «colère». Colère immensa de fong nuclear. Colère de Bomba H. Colère que tanmateix no té. No, no és colère: és tristesa infinita, això, això és. Però millor colère: colère!

Així arriba al curru de les tardes, i així es troba una muntanya de llibres idèntics retractilats al costat de la porta reposant sobre un palet: arrenca el plàstic gira llibre mira dors i llegeix la contra:

Queremos dar parte, a quien corresponda, de que en un anodino y destartalado bloque de pisos de una ciudad rumana de provincias, del que sólo se podría inferir hastío, se ha producido una avería en el ascensor. Adentrémonos en el alma de esa caja de hormigón y observemos a sus habitantes con sus quehaceres diarios. Fijémonos en esas criaturas con el prisma irónico que nos brinda el narrador, y descubriremos un hervidero de vida que sólo se detendrá ante las profecías y parábolas que se cuelan por las rendijas del viejo ascensor averiado.

Cimpoeşu nos ofrece una literatura de milimétrica precisión funcionarial para presentar un colorista anecdotario de comunidad de vecinos, de gente común y ordinaria que ha vivido el alucinante viaje que representa el paso del modelo social del comunismo al capitalismo con una perplejidad, fe ciega, o desenfreno oportunista que el escritor relata con una maestría e ironía sorprendentes.

Queremos dar parte, de la misma manera, de la nueva literatura que nos llega de la desintegración de un mundo, el del bloque del Este, que no parará de iluminarnos. Las historias del bloque de la calle de las Ovejas, Bacau, Rumanía, son el vestíbulo de este mundo que renace de sus cenizas

Aquesta contra l'ha escrita ell, i per un cop, per un cop es diu: «No ho has fet tan malament, has fet honor al llibre.» Està segur d'haver captat l'essència d'aquell text que s'ha llegit com ha pogut: primer amb calma i devoció, oh, com li agrada que el paguin per llegir Cimpoesu, a ell, l'escollit dels déus! Però el temps corria i corria i la contra havia d'estar feta per ahir. I ell no volia —es negava a— deixar de llegir per posar-se a escriure, perquè, diguem-ho d'una vegada per totes: molt millor és llegir que escriure. Però a ell el paguen per escriure, no pas per llegir. Escrivia la contracoberta, doncs, gairebé a cegues. I a cegues anava escrivint. I anava escrivint en la foscor i es repetia, com un fotut metge, et fa mal aquí? Vaig bé per allà? La correctora, a qui paguen per corregir i que per fina força ha de llegir i que és la millor dona que en segles ha conegut, li deia: per aquí vas bé, per allà no tant. Una dona de fiar, la correctora, totes fossin com ella. I el malparit és bo en aquestes coses, en les dones de fiar. I la còlera que no tenia desapareixia, la còlera que no tenia s'esvaïa a poc a poc i aleshores deixava de pensar en el seu mòbil filldeputa, i pensava en Cimpoesi i la seva obra, que es deixaven estimar molt més, molt més, que no pas aquella gent que estava darrera d'altres mòbils fillsdeputa què havien llençat a les escombraries molt abans que no ho fes ell.

Another bit in the wall

Esborronat per l'avanç imparable de les noves tecnologies a les aules, l'Art es pregunta: quines arts punitives posaran en pràctica els professors, si els nens tenen portàtil a les aules? O sigui, quan era petit, la pitjor condemna que podien infligir els professors al nostre jove heroi, a part del tradicional càstig físic, era obligar-lo a copiar cent o més vegades el fastigós article 23 de les ordenances de l'escola, aquell que començava així; atén i col·labora en blablablà, blablablà...

A partir d'ara, amb un simple copiar-y-pegar es pot evadir aquesta penalitat.

Qui no recorda aquell company de classe que descobria la seva sexualitat tot masturbant-se amagat darrera del pupitre marginal de final de la classe? Ara aquest avançat al seu temps disposarà de múltiples opcions per allargar el seu bastó màgic, i fins i tot podrà penjar vídeos de les seves amiguetes canviant-se al vestidor, o imatges inèdites del professor que arriba lleugerament borratxo de bon matí. Cal lamentar, això sí, la castració mental que implica descobrir el sexe cibernètic durant l'edat infantil, ja saben, per allò de desenvolupar la imaginació i habituar-se als desitjos no satisfets.

Copiar. Copiar! Copiar és totalment necessari, cal fer-ho i és de justícia. És fonamental per desenvolupar l'enginy del nen o nena i preparar-lo de cara al futur, on els conceptes de justícia i injustícia són cada cop més difusos. Abans Conegut no té prou capacitat neuronal per imaginar-se l'ampli ventall de possibilitats que representarà l'ús de les noves tecnologies, que de ben segur revolucionarà l'art de la còpia.

Parlem ara de les putades que es poden infrigir als màrtirs silents de l'educació: els mestres. Des de bombardejar el portàtil de la mestra amb el tradicional canut d'un boli bic i paperets salivats (pràctica en desús), enviar-li troians o carregar-te el seu disc dur (yo te lo arreglo, señu, i tu li rebentes el disc dur), o provocar un tsunami d'spams fins a rebentar-li el correu personal. Fins i tots pots provar de sabotejar la línia adsl de la classe! Mil eines a l'abast del terrorisme cíber que s'estendrà tal màrqueting viral entre els nostres sagals. És molt probable que comencin a sorgir blogs anònims mal escrits i curulls d'errades ortogràfiques destinats a propagar les misèries d'aquest o altre professor cabrón. A l'Art ja li agafa salivera.

Enviar paperets doblegats a la teva estimada del pupitre del costat de la finestra serà una pràctica tristament oblidada. Amb un trist missatge de facebook hauràs fet la feina i ja no dependràs de la solidaritat desinteressada dels companys que actuaven de cadena de transmissió de l'amor.

Deures a casa? I un carall. Sempre podràs argumentar que l'ordenador s'ha penjat i que tot és culpa del hardware, que no saps què vol dir, però els malvats professors tampoc. I tot arreglat.

En fi, nois i noies. Teniu al vostre abast una serie d'eines per sabotejar la classe fins ara inimaginables. Actueu segons la vostra perversa consciència i sortireu vencedors, homo digitalis de neixement, fins a enterrar per sempre la figura de l'homo llapis, o homo bolis, aquelles antigalles reaccionàries. No saben on s'han fotut, aquests romans.

Nota al post inexistent

Bé, millor sigui la pàgina oficial de LaBreu que anunciï les coses de LaBreu. Cliqueu aquí i hi anireu a petar en un moment.

Gràcies pels vostres comentaris al post que ja no existeix. Els Suïcides us els agraeixen infinitament. Sense vosaltres no som res.

Koala empieza a caminar

.

Koala se dirige a mí con voz cavernosa.

Me pregunta qué pecado cometí.

No pude abrir la ventana, le contesto.

Javier Avilés, Constatación brutal del presente

L'espai

Quina sensació de victòria incontestable, haver resolt el seu koan. Ja té tots els elements, absolutament tots. S'ordenen temporalment, i de manera magistral: li ensenyen a l'Artista Estupefacte la seva vida a vol d'ocell. Si fos grec, sortiria al balcó a cridar eureka!

Veu corriols i viaranys que desemboquen en camins, i aquest camins es fonen en travessies i aquí apareix un nervi, una estació d'enllaç, d'on surten disparades tres o quatre vies de tren, veu autopistes que acaben en cul-de-sac, un nus de mil carreteres comarcals nacionals internacionals, i es veu a ell mateix caminant per entremig dels cotxes, a un pam dels veiculos longos veloços com la llum, veu un Travis que busca un descampat a Paris, Texas, que recorre impassible un laberint fet de murs invisibles, un desert.

I a vol d'ocell reconeix cadascuna de les seves accions i pensaments, que allà baix semblaven tan inútils, tan sense solta ni volta, i ara veu que tots ells anaven destinats a resoldre el putu koan, a desfer el seu fukú. I les coses absurdes que s'ha fet passar de sobte tenen un significat que obeeix a una missió, no del tot esclarida, i veu que no ha perdut el temps al cap i a la fi, i se sent alleujat: tot ha resultat tenir sentit. I tot li sembla tan narratiu, tan novel·lesc. I ahir va rellegir el final de 2666: i això només pot ser un nou senyal. Ara dubta del seu axioma: la vida no és una puta novel·la... Potser ho sigui, al capdavall. I aquesta ja té un final. Obert, com el de les bones novel·les, de finals que es neguen a jutjar-se a si mateixos, que deixen espai. Ara, és ara que hi ha espai!

Solitaire

Ara només observa els seus amics, que creixen, s'integren, es deriven. Troben l'amor, desapareixen, el truquen, apunten alt, es disparen als genolls, li expliquen vides en perpetu moviment que ell escolta amb atenció fins que perd el fil i bada.

A voltes es deixa inflamar per l'alegria dels altres, com quan el truca el seu amic i li diu que sí, que finalment li han donat tal beca i que marxa, marxa, marxa. O quan els escrits de l'altre es tornen impossibles, perquè al col·lega li ha esclatat l'amor a la cara i està en plena deflagració i tot li sembla d'una bellesa insuportable, i això difícilment es pot descriure. Un consell per a ell, si m'ho permet: No escriguis sota l'imperi de l'emoció. Deixa-la morir, i evoca-la després. Si aleshores ets capaç de reviure-la tal com va ser, has arribat en art a la meitat del camí [Quiroga]. Però que es foti Quiroga, i a prendre vent la literatura!

Badar és viatjar lleuger, sense obligacions de cap mena, sense peatges d'elles. Badar no és endinsar-se en cap Univers Interior en Flames —aquella cambra de tortura—. Tampoc implica fugir de les seves ombres, neguits, vanes esperances. Badar és refugiar-se en el jazz i les seves abstraccions. Badar és entendre-les! El jazz, aquell codi secret, l'únic territori vetat, el seu castell inexpugnable. Però alerta: badar no és creure en miratges i cants de sirena, com ell ha fet tota la vida. Evita caure en els deliris de l'autoficció, ara. Ara ha après a desactivar bombes que ell mateix col·loca als baixos del seu cotxe, que fan que el cotxe corri enquilossat, que corri lent i ho faci en cercles desesperants.

Així doncs, ell bada. Bada per Fastigosa, que ara fins i tot li sembla bella. Caldria, això sí, tapiar la Línia Groga, d'Urquinaona a Bogatell, o instaurar un gravamen abusiu a consciència per a aquelles rates que els comerciants diuen que són turistes. Caldria que la gent, abans de viatjar, aprengués a badar, a viatjar sense maletes, vaja. A viatjar lleuger cap 'dins. A no moure's de la butaca.

I dit això, l'Arti es va fent petit a mesura que s'acosta a l'horitzó, content d'haver trobat pau en la guerra, plenitud en la buidor, etcètera.