6/11/14

Un darrrer intent d'aproximació a «La rasa», d'Andrei Platónov i traducció de Miquel Cabal

«El dia del trentè aniversari de la seva vida privada van acomiadar en Vósxev del petit taller mecànic d’on treia els mitjans de subsistència.»

Aquesta d'aquí dalt és la primera frase de La rasa, i és una meravella. Conté dues expressions anòmales terriblement interessants que ens introdueixen amb subtilesa en un món estrany: «El dia del trentè aniversari de la seva vida privada» ens indica que en Vósxev ha nascut dues vegades: la primera quan va sortir del ventre de sa mare, fa trenta anys, la segona, podria ser entre el febrer i l’octubre de 1917: en Vósxev és fill de sa mare i  fill de la revolució. La segona frase terriblement interessant és «d’on treia mitjans de subsistència». Aquesta expressió té un no sé què d’economia marxista. Platónov podria haver escrit: «on es guanyava la vida», però prefereix escriure «d’on treia els mitjans de subsistència». El llenguatge que utilitza no és en absolut neutral, és un artifici, és vocabulari d’economia marxista. Argot revolucionari, propagandístic. El text n’és ple, i és una de les meravelles d’aquest llibre.

I no és de cap de les maneres un capritx estilístic. Ens indica la profunditat dels canvis revolucionaris: neixes amb la revolució, adoptes el llenguatge nou de la revolució, els seus eufemismes, l’argot de la seva burocràcia, apliques la seva terminologia econòmica en la teva quotidianitat… El llenguatge i els conceptes revolucionaris no s’esgoten en l’interior de la fàbrica o en un pamflet, sinó que arriba als llocs més ignots de la consciència, arriba a la natura, al cel, als sentiments, a qualsevol cosa. Aquest nou llenguatge serveix fins i tot per explicar la mort d’un ocell («En Vósxev va collir un ocell que havia mort de cop a l’aire i havia caigut a terra: estava tot suat. Després de plomar-lo per veure’n el cos, va quedar-li a les mans un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball.») La fatiga del treball. Què us suggereix, a vosaltres, el vol d’un ocell? A mi m’evoca la llibertat suprema. Però per a en Vósxev un ocell que vola és un ocell que treballa. Està utilitzant la seva força de treball. Està generant plusvàlua pels seus pollets.

Una altra frase que vaig subratllar ple d’enveja: «Cap al migdia el zel d’en Vósxev va començar a produir cada vegada menys terra, va començar a enfadar-se de tant cavar i es va quedar endarrerit de la brigada.» Produir terra . Qualsevol altre hagués escrit cavar la rasa.

Platónov aprofita el nou llenguatge de la revolució per a construir-se una nova poètica terriblement bonica de llegir. Orwell i la neollengua freda, eufemística i administrativa de 1984. Saunders i el seu ús del vocabulari empresarial aplicat a totes les coses. Döblin i el vocabulari dislocat que configura la ciutat moderna. Foster Wallace i l’ús del llenguatge propi dels mass media.

Tots aquests autors utilitzen el llenguatge en benefici d’una determinada atmosfera que contextualitza les seves obres estalviant-se rotllos com els que us he endossat en el darrer post. Aconsegueixen una estranyesa fascinant i ambivalent, perquè l’efecte que aquest nou llenguatge produeix en el lector fluctua entre la comicitat i l’horror, la pietat i la tristesa. Tot plegat, no deixa de ser una paradoxa, perquè utilitzen el llenguatge específic d’un temps determinat per no haver de contextualitzar la seva obra en un temps determinat. Però potser només estic pensant en veu alta i tot això és una bestiesa.

Quan la llegia, només coneixia unes quantes vaguetats sobre el temps històric en què es desenvolupa La rasa. No sabia res de 25.000 treballadors «socialment conscienciats» enviats de la indústria al camps. No ho sabia però sí que ho sabia, perquè els treballadors de La rasa parlen un llenguatge ideològic que només podrien utilitzar ells. És el llenguatge i la visió del món d’uns treballadors «socialment conscienciats». De fet, el mateix Platónov era un fervent defensor del socialisme. Ell era uno di noi. Per això tracta els seus personatges amb aquella pietat i aquella compassió... I ara sento que arribo a algun punt important del meu discurs. Per bé que Platónov, segons tinc entès, era un socialista convençut, no deixava de tenir ulls a la cara i ser un pensador. Observava la misèria i el desastre, i no evita referir-s’hi. De fet, penso que el pobre Vósxev és el seu alter ego en La rasa. En Vósxev es passa la novel·la pensant —«La carta d’acomiadament deia que l’apartaven de la producció perquè s’aturava a rumiar enmig del ritme general de feina»— cercant infructuosament la veritat de totes les coses, busca la veritat en la revolució, i cavant la rasa, i col·lectivitzant kulaks. I pateix. Perquè no sembla que la trobi enlloc, la veritat. Em puc imaginar el perill real que corria Platónov dibuixant un personatge com en Vósxev. Estem a l’any 1930. En Vósxev és un personatge trencat per dins com segurament Platónov estava trencat per dins. La rasa és un llibre amb l’ànima trencada. La comicitat que de vegades aconsegueix el llenguatge topa frontalment amb tot tipus de penes: pena per la misèria, pena per l’esforç necessari per alçar l’edifici del socialisme, pena per la predestinació que sent tothom a cometre actes cruels que es barregen amb una generositat químicament pura que emana de les fonts de la revolució. Pena sí, però determinació també. Determinació perquè tots saben dins del seu cor que el seu sacrifici és un sacrifici necessari per un futur millor. «Als vespres, en Vósxev jeia amb els ulls oberts i enyorava el futur». El futur. Comptin quantes vegades s’interpel·la a «el futur», en aquesta novel·la. En Miquel Cabal diu que Platónov és l’utòpic i l’antiutòpic. Stalin deia de Platónov que era un boig, un canalla i un idiota, i acte seguit que era un geni i un profeta.

I sí que era un profeta. Només cal llegir La rasa. Només cal observar el personatge de la petita Nàstia, filla d’una burgesa que per salvar la pell es casa amb un treballador i que mor de gana. La Nàstia és adoptada i estimada per tots els membres de la brigada de treballadors. La Nàstia representa el futur de la Unió Soviètica. Estem a l’any 1930. Se’m posa la pell de gallina. La Nàstia, tan tendra i alhora tan cruel. Paradigma de la crueltat sàdica i infantil que va governar el món durant el segle XX deixant milions de víctimes. I en canvi, la Nàstia és la única esperança que tenen aquells treballadors de la rasa lluny de les proclames i la propaganda, el seu únic leitmotiv de carn i ossos («Camarada Paixkín, grava’t la Nàstia al cap: és l’objecte futur de la nostra alegria!»). Treballen com a bojos amb alegria i determinació per tal que la Nàstia i la resta de «personal infantil quedi protegit del vent i els refredats amb una paret de pedra!»

No sé. Cada personatge de la novel·la té una càrrega simbòlica que no ens l’acabaríem. I jo no en sé tant com això. Ara bé, els sento vius, els sento que bateguen, amb la seva crueltat naïf, amb la seva generositat, amb el seu llenguatge rar, amb el seu esperit nou que s'encamina cap un abisme distòpic.

Potser em falta parlar de la segona part del llibre. És interessantíssima. De sobte, gairebé sense avisar, els treballadors deixen de cavar la rasa per anar a transformar un kulak en un kholkoz. Aquest fet pot fer perdre el nord al lector. ¿Per què hi van? ¿Que potser la seva principal obligació no era cavar la rasa per poder alçar l’edifici del socialisme? Els remeto a les meves investigacions sobre els 25.000 treballadors «socialment conscienciats» destinats de la ciutat al camp. Aquests treballadors estaven al servei de la revolució, i si la revolució els diu que han d’anar al camp, hi van sense plantejar-se massa preguntes. És el seu deure revolucionari.

Aquesta segona part del llibre és una meravella te la miris per on te la miris. Jo la trobo una mica onírica i tot, com al·lucinada. Com si tothom estigués anestesiat d’alguna manera i la violència de la situació estigués a un pam de la teva cara però alhora a un milió de quilòmetres de distància. La manera com avien els kulaks riu avall, la manera en com els kulaks saluden els seus botxins mentre s’allunyen cap a una mort segura, dient-los adéeeeeeu, adéeeeeeu... La manera tan exacta de descriure què és la pèrdua de la individualitat (capitalisme) per abraçar la identitat col·lectiva («la població del kolkhoz amagava els pensaments i [...] abaixava amb tristesa la cara comuna»), la manera en què Vósxev veu corsecada la flama utòpica en el seu interior («En Vósxev tenia tan feble el cos sense ideologia que no podia aixecar la destral i es va estirar en la neu»)... Tot és d’una terrible tristesa. 

No vull acabar aquest post sense referir-me al darrer paràgraf de la novel·la. És escrit en cursiva, i, tan obsessionat com estic jo en la contextualització històrica de La rasa, quan vaig arribar a aquest paràgraf se’m va gelar la sang. No la reproduiré aquí, aquesta nota. Tinc les meves teories. Posaria la mà al foc que aquesta nota la va escriure Platónov per salvar La rasa de la censura. No va tenir èxit, naturalment. L’obra de Platónov només va veure la llum mig segle després. És una nota trista, patètica. És Stalin devorant els fills de la Revolució.

5/11/14

Intent d'aproximació econòmica a «La rasa» d'Andrei Platónov i que Déu em perdoni

D'on traurem els ous, si la nostra massa aviària no disposa d'una direcció productiva en el seu medi?
La rasa, Andrei Platónov, trad. Miquel Cabal


Querido diario,

fa dies que dono voltes a un assumpte relacionat amb La rasa, de Platónov (traducció de Miquel Cabal, Edicions de 1984). És fotut, perquè ni tan sols aconsegueixo escatir quin és aquest assumpte. No sé formalitzar l'equació, ni aïllar les incògnites, ni res. Jo diria que estic davant d'alguna mena de paradoxa juganera. El cas és que tinc la resposta, però no l'enunciat del problema. De fet, en tinc dues, de respostes. La resposta fàcil al meu problema, la de l'aprovat justet i somriure pietós és: «A Platonov no li calia, és el poder de la literatura, estúpid» (quan no sàpigues què dir, digues que és el poder de la literatura). La resposta per nota és: «Platónov ho fa des del primer minut, idiota».

I què és això que Platònov fa i no fa des del primer minut? Doncs contextualitzar La rasa en un moment històric determinat.   

Miraré de ser breu. Platónov va escriure La rasa l'any 1930, a l'URSS. Aquell any era el tercer dels cinc anys que van conformar el primer Pla Quinquennal. Els plans quinquennals eren una virgueria de l'economia planificada per la qual l'estat es proposava objectius que es revisaven cada cinc anys. El meu profe de Política Econòmica es pixava de riure quan explicava l'anècdota dels cendrers d'acer de trenta quilos, que servien per complir amb les previsions quinquennals de producció de cendrers basats en la quantitat d'acer utilitzat per aquests menesters. Però ara no la recordo bé. És igual. 

El cas és que el Primer Pla Quinquennal (1928-1932) havia de servir per construir del no res la indústria pesada soviètica. (Perquè clar, la història de la URSS és la llet, és un oximoron marxista: la revolució de cap manera podia triomfar en països no industrilitzats com la Rússia d'aquella època!) Això què vol dir. Vol dir planificar fàbriques a dojo. Vol dir moltes boques proletàries per alimentar, vol dir una agricultura capaç de produir quantitats ingents de menjar. I això finalment vol dir col·lectivitzar l'agricultura per acabar amb el feudalisme. I com es materialitza, tot plegat? Eradicant els kulaks (propietaris rurals rics) i substituint-los pels kolkhozs (granges col·lectives). I els kulaks ho van acceptar? De cap manera! Sabotejaven les seves collites, mataven de gana el seu bestiar abans d'acceptar col·lectivitzar-lo. Tot plegat equival a milions de morts i desplaçats. El típic drama del segle XX.

I ara una dada interessant pel devenir d'aquest post tan feixuc. Del desembre de l'any 1929 al febrer de l'any 1930 el percentatge de kulaks col·lectivitats augmenta vertiginosament del 15% al 60%.

¿I quan va escriure La rasa, Platónov? Exacte! L'any 1930!

Però encara vull contextualitzar més el llibre. Observem atentament aquest increment espectacular de col·lectivització de kulaks dels primers mesos de l'any 30, que indica que va ser un any d'una crueltat intensa i inimaginable. Convidràs amb mi, querido diario, que un augment del 15 al 60 és una dada espectacular. A Stalin segur que se li va arquejar el bigoti amb un lleu somriure. De fet, l'any 1930 ja s'havia assolit l'objectiu que correspon a tot el Pla Quinquennal que acabava dos anys més tard. Anava bé de temps, com se sol dir. Clar que aquest augment no es va fer sol ni per art de màgia... Es va fer utilitzant la fe en el socialisme. Per accelerar la deskulakització de l'agricultura el Petit Buró va decidir traslladar 25.000 obrers «socialment conscients» de la indústria urbana al camp. Eren de l'avantguarda revolucionària, els convençuts. Ells ajudarien a col·lectivitzar les granges. Segons he pogut esbrinar, aquests 25.000 treballadors no tenien indicacions precises sobre com actuar, ni sobre el grau de violència que calia exercir, si és que calia exercir-ne algun. De fet, no resultava tan fàcil, distingir un pagès kulak d'un altre que no ho era. Uns kulaks eren més pobres que altres. Reconec que hauria d'investigar més sobre aquest punt, però què vols, querido diario: ets un putu blog.

Ara crec que La rasa queda ben contextualitzada: en la meva opinió, la inoblidable brigada de treballadors protagonistes d'aquest llibre formen part d'aquests 25.000 integrants de l'avanguarda proletària que Stalin va enviar a les zones rurals de la URSS allà a l'any 1930. Fins aquí la història. Fins aquí les meves hipòtesis. Enlloc del llibre ho diu, tot això que he explicat. A tot arreu del llibre ho diu, tot això que he explicat. Vet aquí la paradoxa que m'afligeix. Vet aquí la grandesa inabastable d'aquest llibre. Dir i no dir; show, don't tell. Quina paradoxa irresistible, redéu!

Ara només em falta explicar, des del meu petit punt de vista, per què Platónov escriu La rasa com l'escriu, què vol expressar, i encara més difícil, com s'ho fa. A veure si em sé... planificar.

Això, querido diario, pretenia ser una aproximació «històrica i econòmica», a La rasa (pobre de mi, diario, pobre de mi!) Demà a La Calders presenciarem una aproximació arquitèctonica i una aproximació literària. Ni cal dir que seran aproximacions molt més interessants que no pas aquesta.

20/5/14

L'altra riba del Rubicó. Història d'una coberta.

¿Percebo cap actitud difícil? No. 
¿Com puntuo el/la meu/va Company/a en línies generals? Molt bé. 
¿Hi ha cap altra Incidència que exigeixi Mediació? Cap ni una. 
Ho envio per fax. 
George Saunders, Pastoràlia, traducció de Yannick Garcia



El que vindrà tot seguit, ¿què és? ¿Un exercici de vanitat i autoestima infinita? ¿O bé tot el contrari? Ho ignoro totalment. No sé. Jo estic molt orgullós del que vam fer. Vull dir que, per segons què es fan segons quines coses i no li busquis tres peus al gat, oi? Pit i collons, no? La meva senyora em demana que pixeli les fotos. S'avergonyeix de mi, doncs? Arribat el dia, ¿hauré de pagar no sé quants milers de lluços per esborrar el meu passat a la xarxa? ¿He creuat l'estret Rubicó que separa la cordura de la follia i ara tant se me'n fot tot? ¿Potser és una mena de brot psicòtic associat a una derivada de la Síndrome de Madame Bovary o ke ases?

El cas és que fa temps, havent llegit Deu de desembre, vaig remoure cel i terra i un amic em va passar un exemplar de Pastoralia en castellà, així com també un Guerracivilandia en ruinas també en castellà, i bé, me'ls vaig empassar místicament amb els ulls esbatanats, ja que aquells llibres em parlaven de tu a tu d'una manera tan particular que segur que em van inocul·lar alguna cosa en la part més fonda del meu cervell, i mira. Després vaig saber que els publicaríem. I mira. Aquella petita cosa encastada en la part més fonda del meu cervell es va desenganxar i va començar a circular pel meu sistema neuronal. I mira. Vaig començar a mirar cobertes gringues.

(què cony té a veure un cérvol amb Pastoràlia?)
(què cony té a veure una heroïna pulp amb Pastoràlia?)

Després uns amics meus es van fotre molt pesats que volien pujar a Sant Llorenç tan sí com no. I mira.Vam negociar dates. La cosa aquella del cervell em va picar l'ullet per dins. Què vols, coseta del meu cervell, que treballes fora d'hores?
Després vaig fer una crida desesperada per veure si algú em podria deixar un vestit semblant a aquest d'aquí baix, debades:



Tot déu va riure molt, això sí. Vaig guanyar-me uns quants megustas, també. Però res més. Bé, el Yannick es va comprometre a fer una cerca per la xarxa per si trobava una cabra de plàstic, però va dir que res.

Després estàvem ja en la fase de whisky on the rocks en un dinar a cals sogres i se'm va acudir demanar si per ventura tenien una disfressa prou grotesca que recordés a la fase neandertal de la civilització humana, però que no fos molt de veritat, eh, que fos prou grotesca perquè ja es veiés que la cosa no anava pas per aquí:


Que la cosa no anava per aquí de cap de les maneres, perquè el prota del conte «Pastoràlia» era un assalariat antiheroïc entre l'espasa i la paret que treballava en un parc temàtic amb unes condicions laborals que feien angúnia malgrat que tot semblava de hahaha-hihihi. Així que res de Martins Gironells, ni tios quadrats, ni ties seminues, ni cérvols de cap tipus. Un assalariat rodanxó i alopècic, guerxo i baixet, estaria la mar de bé. La germana de la meva senyora, amb la naturalitat, simpatia i despreocupació que la caracteritzen, va dir «ah, sí», es va aixecar de taula i em va portar EL QUE JO (amb molta indolència, ho he de confessar) ESTAVA BUSCANT. Vaig apreciar el tacte sintètic de la vestimenta.
—Collonut! COLLONUT! I ja posats, no tindràs pas cap cabra de plàstic i un aparell de fax?
Això no, que no ho tenia, però era igual, perquè jo ja tenia el vestit grotesc i artificiós.

Vam pujar, doncs, al lloc secret. Déu n'hi do el fred que hi fotia. Hi havia una mica de neu pel camí i tot. La cosa del meu cervell rebotava amb alegria. Jo no les tenia totes, estava una mica nerviós per no dir exaltat i una mica emprenyat perquè veia que la llum se'ns anava. A més, jo mirava els rostres dels meus amics, que només tenien una idea molt vaga del que jo volia i, què hi veia? Hi veia traces alarmants d'escepticisme i desconfiança. Tios que es miraven el Rubicó des de l'altra banda. Però pit i collons, no? Vam inspeccionar una mica el terreny. Com que venim de Barcelona, ens feia una mica de respecte tanta roca i tant d'abisme i tant de cel i desnivell.


Vam fer una mica l'homínid, per veure què tal es comportava la terra sota els nostres peus.


Seh, aguantaria de puta mare. Havent inspeccionat el terreny, vaig retirar-me darrere uns matolls, on, amb l'assitència de la meva senyora, vaig deixar de ser jo per ser aquell Algú Altre que tenia entre cella i cella des que vaig llegir-me aquell exemplar descatalogat de Pastoralia. Aquí aquest Algú altre, amb gest presidencial, franquejat per la seva Primera Dama, saludant el poble estupefacte:



I després l'Albert es va posar en plan CCCB i va fer-li cent-mil fotos a aquell Algú Altre de l'edat de pedra que es cardava de fred i que estava una mica tímid, perquè no només hi havien els seus amics, sinó que l'observava un esbart dansaire o un aplec sardanístic o una unió excursionista que també s'havien apropat al lloc secret que coneix tota la comarca del Solsonès. Aquell Algú Altre hagués volgut cridar, picar-se el pit, agenollar-se per explorar una planta o un insecte, caçar una cabra, gratar-se el cap, fer volar un aparell de fax, fotre-li un cop de puny a un turista, alliberar-se. Però es va limitar a agafar un Pal de Kubrick i contemplar l'horitzó.


I després l'Albert va passar-me les fotos (que pesaven un ou), i jo les vaig passar per l'oficina, i a l'oficina tothom em va dir que: 1) era un sonat, 2) que eren bones, que teníem coberta pel Pastoràlia que havia traduït el Yannick, però jo no m'ho creia de cap de les maneres, perquè potser m'estaven prenent el pèl fins que:

(c) Albert Forns

Als amics que, malgrat descollonar-se, t'acaben acompanyant sempre a l'altra riba del Rubicó, gràcies.



.

16/2/14

48 hores amb Sorj Chalandon (i II)

No és feina d'un cap de premsa, no és feina d'una editorial, resumir o explicar les rodes de premsa o entrevistes que es celebren durant l'estada d'un autor del seu segell a la ciutat. Hi he estat pensant. La feina d'una editorial és adquirir els drets d'una obra, editar-la amb rigor, posar-la en circulació i donar-la a conèixer als llibreters, a la premsa i finalment, al públic lector. La meva funció és aquesta última, la feina de la Laura és barallar-se amb el text, amb els agents, els traductors. La feina del Pep és construir catàleg. 

Però no és feina nostra fer de periodistes culturals. 

Per això evitaré parlar del contingut de la roda de premsa o de les diferents entrevistes individuals que vaig presenciar. Això és feina dels periodistes, del seu talent, de les seves ganes de construir bones cròniques i de l'olfacte dels seus editors que al cap i a la fi decideixen què entra i què no entra en l'edició del dia i quin espai reserven per a cada notícia. Només diré que cada dia costa més cridar l'atenció dels periodistes, degut a diversos motius per sobre dels quals hi ha la gran precarietat i pressió creixent en què efectuen la seva feina. Per això quan finalment vam arribar a la sala que l'Institut Francès havia cedit per celebrar la roda de premsa vaig fer un passamà i vaig besar versallescament les mans de les diverses periodistes que ens esperaven. Quan vaig arribar al senyor Alós, ens vam mirar als ulls i vam decidir que potser no calia, així que em vaig situar al final de sala, dret. La Laura va seure a la darrera fila. La nostra feina també consisteix en ser discrets. No parlaré sobre el contingut de la roda de premsa. Només parlaré dels silenci que planava sobre la sala, només parlaré de l'emoció, la determinació i la claredat expositiva de Chalandon, de la seva perfecta coordinació amb la seva intèrpret, del ritme que els dos van saber imposar, un ritme gairebé teatral, del domini de Chalandon sobre el silenci, sobre la frase curta, sobre la frase llarga. Sobre l'increïble talent narratiu de Chalandon, que va començar subratllant que Retorn a Killybegs no era la novel·la d'un periodista. Tenia especial interès en deixar-ho ben clar. I que va continuar fent un abrandat cant d'amor a un país, Irlanda, als seus colors, a la seva gent. A la seva lluita. I de sobte el silenci. «I qui em va ensenyar a estimar Irlanda i la seva gent, qui em va ensenyar a estimar la seva lluita, resulta que era el seu pitjor enemic.» Chalandon va canviar el seu registre. Se li va trencar la veu. Vaig mirar a la Laura, que també s'havia emocionat. Però Chalandon es va sobreposar ràpidament, i va continuar teixint la que jo recordaré sempre com la millor roda de premsa que he presenciat.

Jo havia revisionat aquest vídeo setmanes abans. 


Sabia que Chalandon havia volgut segellar la tomba del seu amic traïdor amb aquesta novel·la i que Irlanda s'havia acabat per sempre. Que després d'aquesta novel·la, versemblant i veraç, només quedava el silenci. I que nosaltres, amb aquesta edició catalana de Retorn a Killybegs, obríem de nou la tomba del seu amic, i el fèiem trencar una altra vegada el silenci que tant anhelava. I que per a ell era dolorós. No estem parlant d'un periodista, objectiu i endurit fins a la insensibilitat. Estem parlant de la persona que s'amaga, amb el cor ferit, sota la màscara del periodista. No parlem de Chalandon, parlem del seu alter ego Antoine. No parlem de Denis Donaldson, estem parlant de Tyronne Meehan. 

La roda de premsa va durar dues hores. Potser més. Jo em sentia defallit, content, orgullós, trist, les cames em feien figa. No sé com em sentia, jo. Vam anar a dinar tot plegats, els de l'editorial i ell. Suposo que tots volíem distreure'ns de tot plegat, així que li vam preguntar de tot, excepte per Irlanda i la seva novel·la. I vam saber més d'aquest home fascinant anomenat Sorj Chalandon. Ens va parlar d'un seguit de coses, i ara ve quan em sembla que traeixo una mica la seva privacitat, però no, no ho faig en absolut, perquè, al cap i a la fi, són coses que o bé va comentar després en les entrevistes individuals, o bé són de domini públic. Vam preguntar-li, per exemple, com collons algú pot tenir el poc senderi de fer-se corresponsal de guerra. 
—Ens reunim tots a la redacció, l'editor demana qui vol anar al Líban i tu aixeques la mà. 
—Sense pensar.
—Hi penses després. 
La conversa va continuar fins arribar a un punt increïblement interessant. Vam veure un home que s'explicava a ell mateix, que reflexionava en veu alta davant de nosaltres, atònits. Va dir: «va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra.» De nou, aquella veu emocionada que a mi, a nosaltres, ens trencava el cor. «Tornava a casa, a París, i veia la meva filla plorant i cridant desconsolada perquè no hi havia cap ampolla de Coca Cola a la nevera. I jo recordava la nena que arrossegava una ampolla de plàstic pel camp de refugiats buscant desesperadament una mica d'aigua per no morir de set. I m'enrabiava, i cridava». Chalandon serrava les dents quan ens explicava això. «M'estimava la guerra». De nou, havíem portat la conversa a un atzucac. Merda, nosaltres que volíem que se sentís còmode, que se sentís content de ser a Barcelona, no podíem fer res contra els fantasmes que, ara ho entenia, acompanyen sempre a un corresponsal de guerra. El veus allà, a un metre d'on estàs tu, i veus que està tant lluny, que no pots fer o dir res per apaivagar el seu dolor, que és incommensurable. Entre l'ampolla buida d'aigua de la nena esparracada que lluita per la seva vida en una ciutat en flames i la nena que plora perquè no hi ha Coca Cola a la nevera de casa no hi ha uns pocs milers de quilòmetres. Hi ha alguna altra cosa inenarrable, inconexa, dislocada. I en aquest terreny de la col·lisió i el desastre habita un home com Chalandon. I ara deixeu que torni a Irlanda i a Denis Donaldson. Deixeu que especuli, que pensi en veu alta.

¿No podria ser que a Irlanda Chalandon hi trobés un nexe possible entre l'amor i la guerra, una porta a la l'esperança, un significat, una raó essencial que jo no sóc capaç d'explicar-me, i que de sobte, abruptament, un dia de 2005, aquesta porta es tanqués, que l'esperança saltés pels aires, deixant-lo sol davant d'un abisme inexorable? ¿Que el deixés sol davant la irracionalitat d'aquest món? Amb la traïció del seu amic em dóna la sensació que Chalandon va perdre el pare, que el pare va matar el fill. I ja se sap que les coses han d'anar a l'inrevés, que en tot cas és el fill, que ha de matar el pare. No ho sé. Especulo. Potser no ho hauria de fer.  

Per fortuna vam trobar un tema de conversa relaxat. Vam demanar-li per la seva feina a Le Canard Enchainé. Aquí vam riure molt. Us explicaré una mica de què va això de Le Canard Enchainé, i segur que sentireu la mateixa enveja que vaig sentir jo. De primeres, cal dir que no ingressen ni un putu duro de publicitat, per tant no en depenen. Resulta que és un setmanari satíric que fa més d'un segle que funciona a França. ¿I quina és la seva funció? Preservar l'esperit del periodisme. Le Canard, pel que vaig entendre, exerceix dues funcions: per una banda, posa nom i cognoms a periodistes que han fet del periodisme servilisme. Hi ha periodistes dedicats en cos i ànima a llepar les botes del poder, a posar per escrit els desitjos dels poderosos. Le Canard els desemmascara. L'altra funció, la més important, és la de publicar coses que els periodistes d'altres mitjans no poden publicar, ja que aquests mitjans són esclaus de la publicitat o dels interessos creats, no pas de la veritat. Els periodistes que descobreixen coses que incomoden als seus propis mitjans truquen a la redacció de Le Canard Enchainé, els posen sobre alguna pista. Els periodistes de Le Canard confirmen la informació, la reconfirmen, la recontrareconfirmen, troben proves irrefutables, factures, mails, moviments de comptes corrents, i quan tenen tot això, paguen la seva font periodística i publiquen la informació.
—O sigui, sou una mena de wikileaks?
Chalandon em mira seriós. Alça un dit cap al cel i diu:
—SOM MOLT MILLOR QUE WIKILEAKS!!!!
En els darrers anys han fet caure quatre ministres. Fins i tot ens explica que són els propis ministres que truquen, de vegades. En una reunió secreta entre, posem per cas, quatre mandataris, sempre n'hi ha un que truca. 
Li pregunto pel darrer afaire que ha sacsejat França: el rotllet d'Hollande, el faldiller.
—Vosaltres ho sabíeu?
—Clar, des de fa un any!
—I no ho vau publicar?
—No. Nosaltres només publiquem informació que té a veure amb un ús fraudulent dels pressupostos públics. Hollande no es va gastar ni un euro públic, amb aquest afer.

Es va fer tard, i encara faltaven les entrevistes individuals. Chalandon encara s'havia d'endinsar unes quantes vegades en el seu particular infern d'amor i traïció, aquest cop via entrevistes individuals, i al vespre encara havia de presentar el llibre al públic. Però això ho explica molt bé aquest post d'Actualitat literària, que han fet una feina extraordinària. Naturalment, nosaltres, els de l'editorial, també hi érem, i durant la presentació em vaig adonar d'un fet que em va fer esgarrifar. En cap de les entrevistes s'havia parlat massa de LITERATURA. Durant la presentació —davant d'un públic escassíssim—, se'n va parlar abastament. L'endemà li vaig preguntar si a tot arreu passava el mateix, que ho sentia molt, perquè potser era culpa nostra, que no havíem sabut enfocar bé Retorn a Killybegs. Em va respondre que sí, que amb aquest llibre sempre s'acaba parlant molt més de la història de Denis Donaldson que no pas de Tyronne Meehan, i que és natural que sigui així. 

Aquest post s'ha fet massa llarg. Cal plegar veles. Encara hi ha tantíssimes coses a dir, sobre aquestes 48 hores que hem pogut passar amb Sorj Chalandon, algunes d'elles espero que surtin a la premsa... Penso en el periodista que em va dir que el tema no l'atreia. Quina llàstima. La vida, però, és així.

No sabeu el privilegi que ha suposat per a mi conèixer aquest home. Quan va agafar el taxi per anar a l'aeroport, em vaig adonar d'una cosa que encara em fa mal. Me l'he estimat molt —ens l'hem estimat molt—, i em sembla que hem fet malament. Jo només porto la premsa d'una editorial, la Laura només és editora de taula, el Pep només és director d'un editorial. Chalandon només ha vingut a fer la seva feina. No som amics. Ara ell ja no hi és. Sento la mateixa sensació de quan, horroritzat, veig que un llibre s'acaba, que no pot ser de cap de les maneres que el llibre no tingui més pàgines. Em va passar llegint Retorn a Killybegs, i em va passar quan em vaig adonar que el seu autor havia tornat a París. És aquella plenitud i aquella buidor.

Aquella grandesa insuportable. 

Gràcies, Sorj. 


14/2/14

48 hores amb Sorj Chalandon (I)

El 15 de setembre de l'any 1982, forces de la falange cristiana libanesa van penetrar a sang i foc al camp de refugiats de Sabra i Xatila sota l'empara i protecció de l'exèrcit israelià, que bloquejava les entrades al camp amb els seus tancs. L'orgia de violència que allà es va desenvolupar contra dones, nens i vells desarmats supera de llarg els límits de la irracionalinat que és, per si sola, la guerra. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Va ser un dels tres primers periodistes en accedir al camp, que ara era un cementiri a l'aire lliure. Hi era.

El 3 i 4 d'octubre de l'any 1993, una operació secreta de l'exèrcit nord-americà que tenia per objectiu liquidar un senyor de la guerra anomenat Muhammad Fara Hassan, àlies Aydid, es torça; dos dels seus helicòpters són abatuts sobre la ciutat, i els soldats que sobreviuen són brutalment apallissats fins la mort i, els seus cossos, arrossegats en una mena de grotesca desfilada de la victòria pels carrers sense llei de Mogadixio. Les forces nord-americanes capitulen i abandonen el país. No ho feien des del Vietnam. Deixaven enrere divuit morts. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Hi era. 

Durant la guerra Iran-Iraq Sorj Chalandon va aprendre a mastegar la sorra sota els obusos i les bombes en les trinxeres iraquianes. El Líban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan. Irlanda. Ell hi era. En canvi, el dia 13 de febrer de l'any 2014, les portes automàtiques anaven abocant turistes a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, i Sorj Chalandon no hi era. Teníem una hora abans no comencés la roda de premsa, i no vèiem Chalandon per enlloc. Una munió de jubiltas francesos esperaven la dona que els faria de guia per anar a Lloret. L'Àngels brandava un exemplar del seu llibre a una banda, i jo un altre, al cantó oposat. Havíem especulat sobre la seva alçada. Jo el feia rabassut, ella el feia alt com un sant Pau. Tenia els cabells blancs, això sí, ho havíem vist per l'internet. Ja només faltaven quaranta minuts, uns quants quilòmetres, unes desenes de semàfors. Per fi, la porta automàtica es va obrir per descobrir-nos un home rabassut de cabells grisos gairebé blancs, amb una maleta de mà i una altra de rodetes. Vam fer hola amb la mà. Va somriure. Era ell. Hi era.

Això que ve és una mena de crònica desordenada de l'estada de Sorj Chalandon a Barcelona, una crònica feta de frases curtes dites en francès i en anglès, de gestos suaus o vehements, sempre eloqüents, de silencis fets de marbre, corprenedors, de paraules murmurades, d'ulls humits, tremolosos, d'alguna llàgrima. I de rialles que em van semblar com analgèsics. O com ràfegues d'ametralladora. O com espurnes d'esperança. 

Jo volia entrar a la ciutat per la Diagonal. Anava amb el cos mig girat cap enrere per parlar amb ell, perquè no vaig donar-li treva al Chalandon, i abans de lliurar-lo als periodistes volia fer-li tres preguntes. Vaig demanar-li si li sabia greu que les hi fes, i ell mateix va formular la primera sense deixar que la hi fes jo. «Si em preguntessis sobre això, jo et respondria això altre». Em vaig quedar atònit, vaig somriure, avergonyit per la meva previsibilitat, i li vaig fer les altres dues preguntes: «Va tenir accés al suposat diari de Donaldson?». «No.» «Va arribar a veure el seu amic a la cabana?» «Tampoc.» Durant les següents quaranta-vuit hores, Chalandon va donar resposta a aquests i a molts d'altres enigmes. Àmpliament. Amb una generositat que encara ara em sorprén. He estat a la roda de premsa i a les diverses entrevistes individuals, i totes han estat diferents, però totes d'una intensitat emocional i d'un interès periodístic i literari que em deixen sense paraules, enrabiat amb mi mateix per no haver pres ni una nota, a mercè de la fragilitat de la meva memòria. 

Jo també seré generós i parlaré una mica més sobre aquest suposat diari i sobre el dia que Chalandon va saber de la traïció del seu amic. Com ja vaig fer notar aquí, l'eix argumental de Retorn a Killybegs bascula entre dos eixos que s'alternen. El primer relata la vida de Tyronne Meham des que és un marrec fins a convertir-se en un integrant de la cúpula de l'IRA al temps que un agent de l'MI5 (i de l'exèrcit britànic, i de la policia nordirlandesa), i el segon relata els darrers dies d'un traïdor confés que espera l'hora de la seva execució. Segons alguna font periodística, Denis Donaldson —la persona que s'amaga darrere la màscara de la ficció de Tyronne Meham—, va escriure unes notes durant el seu captiveri, que la Garda hauria trobat a la cabana després de la mort de Donaldson. Aquest diari no s'ha fet mai públic, i, de fet, és una mera hipòtesi perquè ningú ha confirmat o desmentit mai la seva existència. Però si fos veritat, si Donaldson hagués passat els seus darrers mesos de vida gargotejant en un diari, s'hagués donat el cas que el Denis Donaldson real i el Tyronne Meham de ficció haurien estat redactant el seus diaris gairebé al mateix temps, la qual cosa a Chalandon li sembla una monstruositat. 

D'altra banda, Chalandon no va ser a temps de trobar-se amb el seu amic després d'anunciar la seva traïció en la cèlebre roda de premsa. Ell estava en un aeroport de Senegal, a punt de començar unes vacances. Van trucar-lo des de la redacció de Libération
—Sorj, tenim males notícies sobre el teu amic.
—Merda, és mort.
—No, no és això, tranquil. És un traïdor.
Sorj Chalandon va rebre una punyalada al cor i va desmaiar-se. Sorj Chalandon potser hagués preferit que la mala notícia fos la mort de Donaldson. Algú va bufetejar Sorj Chalandon, que torna en si. Sorj Chalandon es retira a l'habitació del seu hotel. Sorj Chalandon comença a escriure la novel·la Mon Traître, a raig, amb una ràbia infinita. «Una novel·la petita», diu, «perquè tracta del dolor del traït. Tothom ha estat traït alguna vegada, no hi ha massa res d'especial en això. Ser traït és molt dolorós, però és molt més difícil ser un traïdor.» Silenci dintre del cotxe. Chalandon continua el seu relat. La darrera vegada que Chalandon va veure en vida el seu amic va ser en un pub de Belfast, en la celebració d'aniversari d'un republicà. Donaldson i la seva dona estaven retirats en una taula, més sols que de costum. Va notar l'hostilitat electritzant l'ambient, però no va entendre les senyals, les mirades. Donaldson ja sabia que. Els altres ja sabien que. Ell, Sorj Chalandon, encara no. Abans d'abandonar la festa, Donaldson li va dir: «Sorj, I love you.» «Fuck it, I know!», va riure l'altre. Es van donar dos petons. 

Jo volia anar per la Diagonal, però com que anava girat enrere no vaig poder indicar el camí a l'Àngels, així que entràvem a Barcelona per la Gran Via. Arribaríem tard a la roda de premsa. Tenia por que els periodistes fotessin el camp, sentint-se estafats. 
—I sabeu què. 
Va fer un silenci massa llarg, com si prengués un glop d'aire. Amb la veu trencada va dir: 
—Que ja no sé si m'estimava de veritat. No sé si va arribar mai a estimar-me, al llarg d'aquests vint anys.
Vaig girar-me una mica més. Voldria haver dit alguna cosa. Però què putes pots dir davant d'això. No estem acostumats al dolor de l'altre, ens intimida, ens incomoda. En aquest sentit, vam ser prou àgils, l'Àngels i jo. 
—Home, sí, no? Això és com un matrimoni, no?
Va explicar-nos, aleshores, de nou de bon humor, d'aquell bon humor devastat, irònic, nostàlgic, profundament irlandès malgrat no ser ell irlandès, que a França, a les fires, se li acosten dones perquè els signi el llibre i de sobte, alguna vegada, elles comencen a plorar, i entre plors li confessen que Irlanda els interessa una puta merda, però que en canvi el seu marit va portar una doble vida i les va enganyar durant deu, dotze anys. I que aquest llibre parlava d'això. El lector es sobirà i llegeix el que li dóna la gana. 

La literatura de veritat sempre parla de tu. 

Però tu, Sorj Chalandon, qui ets tu?

3/2/14

Sortir del Laberint. [Apunts sobre «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon]

A mitjans de desembre de l'any 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant pels quals l'IRA Provisional abandonava la lluita armada, es va convocar una roda de premsa que havia de deixar estupefacta l'opinió pública britànica, nordirlandesa i irlandesa.




Denis Donaldson, un històric de l'Exèrcit Republicà Irlandès, confessava haver estat servint com agent britànic infiltrat a la cúpula de l'IRA durant els últims vint anys. Cinc mesos més tard, el periodista Hugh Jordan trobava el seu cadàver en una vella cabana desposseïda de llum i aigua del comptat de Donegal, República d'Irlanda. Havia estat executat a trets d'escopeta de caça. Cal ser un inconscient per dubtar que aquesta roda de premsa va rubricar la sentència de mort de Donaldson. La història que el porta a aquesta roda de premsa és més complicada que tot això i ens obligaria a endinsar-nos a fons en el Laberint de Laberints que és, per si mateix, un procès de pau. Simplement m'interessa apuntar que la condemna de part dels màxims dirigents polítics dels bàndols implicats va ser immediata i rotunda: senyal que aquesta execució deixava el procès penjant d'un fil. Però a nosaltres no ens interessa endinsar-nos en aquest laberint de l'any 2006, sinó en un altre: el laberint primigeni, el de Creta, o més aviat, revisitar el laberint que Dürrenmatt va dissenyar pel seu Teseu a Minotaure (LaBreu, trad. Ignasi Pàmies, 2010). Deixeu que us copiï aquí part de l'epíleg que per aquesta memorable obra va escriure Ramon Espelt:

En aquesta reescriptura del mite clàssic, el laberint és el món vist pel Minotaure, un ésser privat de l'experiència de l'alteritat. Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure construïnt un relat profundament contemporani sobre un «innocent culpable» (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat ni del seu tancament de per vida) i la seva impossible humanització en contacte amb l'Altre (...)

Durant la dècada dels 1980, Sorj Chalandon, periodista de Libération, va cobrir el conflicte irlandès. A Belfast va entrar en contacte amb Denis Donaldson, el qual, en paraules seves, va esdevenir el «meu amic, el meu mentor». Ignoro si un periodista fa bé, de llaurar amistat amb un terrorista, si es un fet execrable o no. Sigui com sigui, la cosa va anar així, i jo fa temps que he desaprès a jutjar a la lleugera els camins de l'amistat. A mitjans del mes de desembre de 2005 Chalandon va convertir-se en un home estupefacte. Ferit i estupefacte. El seu amic, el seu mentor, a qui potser fins i tot admirava, havia traït la causa de l'IRA i havia traït la seva amistat. Al març de 2006, va plorar la mort del seu amic. No sé si va escriure Mon traître instal·lat en el dol i la ràbia, no l'he llegit. En tot cas, tal i com indica el títol del llibre, la veu narradora és la de Chalandon, víctima del desengany i la traïció. En canvi sí que he llegit Retorn a Killybegs [trad. Josep Alemany, Edicions de 1984], novel·la en la qual dóna la paraula al traïdor, perquè es pugui defensar i per a que ell, Sorj Chalandon, «pugui tancar per fi la tomba del meu amic». Segurament li devia. I ara ha arribat l'hora de fer l'avorrida advertència al lector que diu així: sóc part interessada en aquest llibre, treballo en l'editorial que el publica en català: em toca promocionar-lo.

El llibre em va impressionar. De vegades et toca promocionar llibres que no t'impressionen i és una murga. Però aquest sí. Em va impressionar per diversos motius, el primer, naturalment, pel seu estil. Concís, de reportatge periodístic de fons, directe, evitant floritures, descarnat. Recordin que qui parla no és un qualsevol; forma part de l'estat major de l'IRA, a més de ser agent de l'MI5. Un traïdor. Retorn a Killybegs recorre la vida de Tyrone Meeham, reflex ficcionat de Denis Donaldson, a qui Chalandon atorga més anys de vida dels que va tenir Donaldson. Això li permet recórrer la història dels catòlics de Belfast —venuts per la República d'Irlanda i humiliats per les forces d'ocupació britàniques—, i la del propi Tyrone Meeham, a partir de la Segona Guerra Mundial. I és en aquest punt on Tyronne comença la seva carrera militar a l'IRA, des de ben abaix. Impressionen els coneixements de Chalandon sobre l'estructura de l'IRA, la seva branca juvenil, els diversos escalafons, la brutalitat de les presons durant l'època Tatcher, etcètera. 

D'altra banda tenim la història d'un vell que espera la mort en una barraca sense llum ni aigua. Un vell que espera la mort segura en l'ambient profundament hostil en què es mou el traïdor confès. La solitud, els remortidents, el fastigueig i l'esgotament que una vida sacrificada a una lluita brutal que, com ell, té els dies comptats. Impressiona. Impressiona perquè Meeham ha viscut en una espiral de violència (un laberint) des de sempre i ha caigut en una trampa que ell mateix es va posar un dia i que els britànics van saber gestionar amb mestratge. És un innocent-culpable, el Meehan? Chalandon dóna una resposta raonable a un dels enigmes que llança Denis Donaldson en el vídeo del principi. En el vídeo diu que va fer-se agent de l'MI5 en un moment de juventut en que era particularment vulnerable. No, no explicarem aquí quina és la Conjectura Chalandon, però és plausible, sí. I més, sabent que Chalandon va tenir contacte directe i un vincle de profunda amistat amb Donaldson... Aquests capítols en que Tyronn Meeham és un home damnat a l'espera d'una mort segura m'inquieten. Ja us he dit que el llibre m'ha impressionat, i quan un llibre t'immpressiona, no tens més remei que anar més enllà, cap a aquelles zones grises on la ficció i la realitat es confonen. Fent quatre cerques per l'internet he trobat cròniques dels dies de l'assassinat de Donaldson. N'hi ha que groguejen i n'hi ha de serioses. Una de les moltes coses que s'aprenen amb aquesta novel·la, o que es refermen, és que la premsa sovint obeeix interessos que s'allunyen de la veritat. Vés, quin descobriment, oi? El cas és que en alguna crònica de l'assassinat he llegit que en la cabana on s'estava Donaldson hi havien trobat un dietari, però que no n'havia trascendit el contingut per motius evidents. Els capítols dedicats al vell Tyronne refugiat en una cabana, que s'alternen amb els capítols de la seva vida abans de descobrir-se un traïdor, tenen format de dietari. ¿Chalandon va tenir accès a aquest dietari? ¿Chalandon va anar a visitar el vell a la seva cabana abans de la seva mort? El cas és que la versemblança de tot plegat em sembla esborronadora.

EPÍLEG

Vaig escriure un mail molt llarg a un periodista per veure si volia entrevistar Chalandon, que ve a Barcelona els dies 13 i 14 d'aquest mes. Vaig procurar explicar-li la història amb tots els ets i uts (quants esborranys d'aquest post no hauré escrit, ja, enviant-los a la premsa?), i em va respondre que ho sentia molt però que la història no l'atreia. Si més no, va contestar el meu mail, cosa que és d'agrair i no sempre passa. 

Però em va saber greu. Una de les parts del llibre que més em va interessar va ser descobrir de què estan fets els processos de pau. La guerra ja ho sabem: d'injustícia, de víctimes innocents, de víctimes que no ho són, d'heroïcitats i sacrificis absurds, d'esgotament, de sang i de merda. Però de què està feta la traïció? De què estan fets els processos de pau? Deixen víctimes? Des de quan Tyronne Meeham deixa de ser un heroi per passar a ser un traïdor? És culpable, Meeham? O senzillament va ser la víctima necessària, la víctima propiciatòria, perquè el seu poble pogués viure en pau? Què és, exactament, ser un traïdor? Com se surt, de l'espiral de la violència? Com se surt del laberint?

Són preguntes que s'escapen d'aquelles hectàrees miserables que conformen Irlanda del Nord, que s'escapen dels carrers catòlics i protestants de Belfast. Són preguntes que ens haurien de fer pensar a tots. No ho sé, potser no.

17/1/14

Saunderisme extrem. Una resposta a l'amic Portnoy

Hola amichs, què tal? Bé? Prova, l'any?

Aquest no serà un post per lluir-me —de vegades ho intento—, sinó per reviure aquell anacronisme anomenat GUERRA DE BLOGS que tant trobem a faltar uns quants nostàlgics, esclavitzats com estem pels fotuts 140 caràcters que aquesta dictadura soft en la que ens encanta viure ens imposa. Així que no entendran un borrall del que exposaré si abans:

  1. NO s'han llegit Deu de desembre, de George Saunders (AVÍS ÈTIC: treballo a l'editorial que l'ha publicat en català), i
  2. NO s'han llegit aquest post del formidable Lamento de Portnoy (AVÍS ÈTIC: un vell camarada, estimat i respectat)
A l'amic Port el llibre no li ha agradat. Ens molesta, la dissenció? La discrepància? MAI. Adoro la discrepància. El rotllo monolític, l'acord total, és feixisme! Un cementiri és més divertit que un ramat de bens mastegant acríticament els habituals elogis buits de significat. Escrita aquesta obvietat, analitzem l'argumentari del nostre camarada, les raons que exposa per concloure, tristament, que el llibre no li ha agradat, o més concretament, que no l'ha satisfet, o sia, que no ha trobat el que estava buscant. No podem fer-hi res, davant la insatisfacció d'un lector, naturalment, sinó lamentar-nos. Però l'amic Port utilitza alguna imatge, extreta de l'imaginari de Cortázar, que ens permet construir alguna teoria de fantaciència aplicada i alçar-la com si fos la nostra bandera per mirar de rebatre el seu argumentari.

Portnoy detecta una incompatibilitat entre els relats (que han de ser circulars) amb el format llibre (rectangulars). És una bonica imatge que ve a dir que el llibre està fet per contenir una novel·la o UN relat, i que no funciona tant per contenir un CONJUNT de relats. (Port, si voy mal, corrígeme, por Dios!)

Penso que hi ha dos tipus de llibres de relats: 1) els que van lligats per un fil invisible que fan del conjunt una unitat, i 2) els que contenen un conjunt de relats que van per lliure —radicals lliures, hahaha!—, relats que no dialoguen els uns amb els altres. Confesso que jo sento especial atracció pel primer tipus de volums. Per què? Doncs perquè em toca escriure contracobertes. És molt fàcil llegir-se un llibre del tipus 1 i dir «mirin, aquests relats constitueixen un calidoscopi de reflexions trepidants sobre el tabaquisme». (CONSELL: escopiu sobre una contracoberta que contingui la paraula trepidant: o el llibre és una merda, o bé neix orfe d'editor)

Un llibre de relats del tipus 2 —radicals lliures— és infinitament més perillós que un del tipus 1. Constitueix un repte pel redactor de contracobertes —que és torna mico intentant buscar una unitat sobre la qual construir el seu discurs—, i un desafiament en tota regla pel lector —que veu augmentades les probabilitats de sentir-se estafat, atesa la diversitat d'estils i temàtiques que pot contenir el llibre—. Deu de desembre cau en aquesta segona raça de llibres de relats. Més o menys. Per tant, admetem-ho: és un llibre perillós. 

Ei, amb aquest «més o menys» vull dir que podem trobar tènues fils unificadors en Deu de desembre. Hi són, hi són, però només es poden captar amb un mínim de seguretat si coneixem una mica l'obra anterior de Saunders, la qual cosa resulta una petita aventura, degut a ... bé, m'abstindré d'abocar aquí la meva bilis. 

Però agafem el guant que ens llança Portnoy amb el seu post i fem-nos-ho venir bé per dir el que ens doni la gana. Diu l'amic Port: «Si consideramos un relato como una esfera [...] y seguimos con esa idea gráfica, resulta inconcebible “empaquetar” una serie de esferas dentro de un paralelepípedo (que sería también la idea gráfica, por su apariencia, que tenemos de un libro) sin que queden espacios vacíos entre ellas. Por decirlo de alguna manera, un libro de relatos está compuesto en gran parte de espacio vacío. Por eso no debemos leer de la misma manera un libro de relatos que una novela (que sería un artefacto sin vacíos)».

Aquesta imatge que exposa en Port m'ha fet pensar immediatament en un gargot que vaig dibuixar a les galerades del llibre quan me'l llegia per escriure la contracoberta. Un gargot que vaig fer justament quan em llegia el relat que més ha disgustat a en Port, «Diari de les noies Semplica». Vaig dibuixar un quadrat i, dins del quadrat, un cercle. Recordo que vaig apuntar que el quadrat era la realitat, i el cercle circumscrit a dins era la imaginació. [O millor, lligant amb les teories de Portnoy: Àrea del Quadrat (realitat)- Àrea del Cercle (imaginació de l'Autor) = Àrea imaginació del Lector] És la mateixa idea del Port aplicada a una escala menor, aplicada a un relat. La idea que Port esgrimeix per carregar contra els llibres de relats, a mi em va servir, contràriament, per entendre UN relat. I encara diré més: «Les Noies Semplica» compleix amb una idea que també apunta en Port: «[...] creo que Cortázar venía a decir que un relato era una esfera que debía construirse desde dentro, empujando (el escritor) hasta que alcance el volumen adecuado». «El diari de les noies Semplica» es va inflant mica en mica, el lector no sap de què collons està parlant la veu narradora fins que no porta unes bones pàgines atònit o emprenyat. El lector no entèn què putes són això de les NS, el lector s'horroritza davant les flagrants incorreccions gramaticals —perquè la veu narradora és un individu pel qual l'escriptura és un instrument merament funcional, com un estudiant que enlloc d'escriure capitalisme escriu K—, vaja, que el lector no entén res de res. Però l'esfera es va inflant davant dels seus nassos. I quan l'esfera —el relat— ja té una aparença reconeixible, encara resulta que l'esfera es deforma sota la tensió insuportable de l'enigma NS i de sobte NS es converteix amb alguna cosa reconeixible, i fa implotar el relat per convertir-lo en una distòpia brutal que parla no d'immigració, sinó de com (no) percebem la immigració o les circumstàncies dels immigrants o la cosificació de l'Altre; que no parla dels nostres valors morals, sinó de com d'equivocats podem estar fins i tot quan pensem que estem fent el bé; parla de com l'amor paternofilial pot conviure amb total normalitat amb el més repugnant dels horrors (aquí hi ha un nexe clarissim entre el relat de les Noies Semplica i els relats «La volta de la victòria» i «Cadell») (i també, pel seu caràcter soft-distòpic o de dictadura amable, amb «Fugida de Capdaranya» o «Exhortació»). O sigui, un simple relat de Saunders, si li dónes una mica de voltes, pot ser una obra mestra polifòrmica des de la seva perspectiva formal, moral, filosòfica i literària, un relat de Saunders, amb la seva aparent senzillesa, pot arribar a parlar de més coses del que un escriptor mediocre pot parlar en tota la seva carrera. Així ho penso jo, vaja. Saunders no és qualsevol cosa. Saunders obsequia els esforçats, els que se'l prenen seriosament. 

Y ahora, Port, como homenaje al Triángulo Mágico donde habita nuestro amado Bolaño, y en homenaje a nosotros mismos, te regalo este dibujito. He aquí un libro de relatos de Saunders, por si solo, sin siquiera ponerlo en relación con sus otras obras:



Un fuerte abrazo de tu amigo,

SQ


8/11/13

L'exili invers de Joan Todó. Discurs a la Nació.

Ahir la Isabel Sucunza i jo vam tenir el plaer d'acompanyar en Joan Todó a la Laie per presentar el seu llibre, L'horitzó primer (ed. L'Avenç). I clar, vam haver de fer un Discurs a la Nació. Aquí va. Gràcies a tothom que va venir, especialment a Núria Iceta, que es va treure de la màniga uns cocs collonuts!

Ah, i una certesa: Val un milió de vegades més la pena llegir el llibre que no pas cap subproducte derivat com el que a continuació llegiran. Facin-se un favor, tanquin l'ordenador, deixin a mitges aquest discurs, i corrin a la llibreria més propera. 



L'EXILI INVERS DE JOAN TODÓ
—Discurs a la Nació, 7 de novembre, Llibreria Laie, Barcelona—

Va ser la Isabel Sucunza, aquí present, qui em va descobrir no fa gaire un concepte que jo ignorava: el del vertigen invers. El vertigen invers és allò que et passa a Nova York quan et poses a un pam de la base d'un gratacel i mires cap a dalt. Et mareges i caus cap a munt. 

La Isabel, nascuda a Pamplona i catalana d'adopció, pateix de vertigen invers. No suporta Nova York. Jo sóc barceloní de tota la vida. Vaig conèixer un fenomen raríssim que anomeno emancipació inversa, o sigui, van ser mons pares que van marxar del pis per anar a viure a Mèxic, mentre jo em quedava al càrrec del cotxe i la casa. Al seu torn, en Joan Todó ha viscut un exili invers o un exili boomerang que l'ha fet tornar a la Sénia després d’anys de viure a Barcelona víctima de la guerra econòmica. 

I des d’aquestes òptiques estranyes, la Isabel i jo volem parlar del llibre del Todó. Ja veurem què explica la Isabel, però a mi em toca parlar des del punt de vista d’un de Barcelona que no només no s’ha mogut mai de casa seva sinó que ha aconseguit foragitar-ne sons pares. Sóc el paradigma d’home estàtic. I doncs, què pot dir un paio que no s’ha mogut de Barcelona d’un llibre com aquest que parla d’exilis inversos i d’un poble de més enllà de l’Ebre que diuen que forma part del Principat? És difícil, és complicat. 

Tant la Isabel com el Todó tenen o han tingut una vida dinàmica, itinerant. O almenys més nòmada que no pas la meva. Des del meu punt de vista estàtic, extrec una conclusió: les amistats, com els pares o els diners, vénen i se’n van. 

Quan el de la Sénia vivia a Barcelona no parava de parlar-me sobre el seu poble, molt fluixet. Jo m’'avorria perquè no l'entenia. No l'entenia primer perquè el xeic Todó parla molt fluixet, i segon, perquè no podia entendre la seva necessitat d’explicar el seu poble a tothom, quan jo, íntimament, sempre he pensat que el poble és el més proper que un pot estar de l’infern. 

Malgrat el que es pugui pensar, però, ens vam fer amics. Quan no entenia les bromes del de la Sénia, les hi reia igualment. Quan jo li preguntava sobre coses relacionades amb la literatura i sobre els estúpids afers extraliteraris que la sobrevolen com una ombra, el de la Sénia sospirava sorollosament i m’inoculava totes les suspicàcies rurals aplicades al món literari, i he de confessar que m’han anat la mar de bé per arrossegar-me amb un mínim de seguretat per aquests mons de déu. Joan Todó és una vella de poble en la República rural de les Lletres. 

Pensant-ho bé, vam construir la nostra amistat en funció de la incomprensió mútua. Però com que els dos desplegàvem les nostres vides en la gran ciutat —el poble de l'home estàtic, o sigui el meu—, era fàcil que em mirés amb condescendència les tribulacions literàries i vitals del de la Sénia, que no eren poques. Si una cosa té la ciutat que no té el poble és un pragmatisme electritzat per la velocitat del dia a dia. Un dia un escriptor molt estimat —en Jordi Puntí— em va dir que el cosmopolitisme tal vegada sigui la sublimació de la indiferència. Pensem-hi una mica. Al poble pot passar un minut abans no sàpigues que Tal ha perdut la feina o que l’Altra s’ha quedat embarassada, però a ciutat el més segur és que no te n’assabentis mai de les coses que li passen al veí del costat. Pensin en la gent que coneixen que ha perdut la feina. ¿No s’han adonat que, de sobte, desapareixen misteriosament de les seves vides, que sembla que hagin ingressat en una dimensió desconeguda de la realitat? El protagonista de L’horitzó primer ha anat perdent les feines extraliteràries que més o menys el sostenien i el feien visible a la ciutat. Mentre perdia feines diverses, i molt paradoxalment, s’anava fent un nom literari. Les crítiques eren magnífiques, havia escrit dos poemaris i un llibre de relats molt i molt celebrats. El crític de La Vanguardia al·lucinava de com de bo era aquest escriptor. Mica en mica, la realitat del protagonista d’aquesta història s’anava desdoblant; a més glòria literària, menys ingressos. La paradoxa es va sublimar de tal manera que el protagonista d’aquesta història va haver de decidir entre la realitat de pagar un lloguer i la fantasia de viure del que escrivia, així que va haver de tornar al seu poble. Les aventures i desventures d’aquest individu són molt semblants a les de Joan Todó, a qui jo vaig veure desaparèixer físicament entre el brogit de la ciutat, els problemes i la rutina electritzant. No en farem cap drama: el Todó té facebook, twitter i sap fer anar l’e-mail. però el cert és que va desaparèixer. 

Recapitulem. Nova York i veure-ho tot des de dalt d'un gratacel. Joan Todó publicant dos poemaris i un llibre de contes amb notable èxit de crítica i públic, mirant-s'ho tot des d'una altura catalana, o sigui, relativa. Nova York vist des de peu de carrer i el vertigen invers i caure a terra. Joan Todó tornant al poble amb les mans a les butxaques. Joan Todó desapareixent del mapa com desapareix del mapa la gent que no troba feina. L'home estàtic engolit per la ciutat i els seus problemes. Els amics, com els pares i els diners, van i vénen, vénen i van. Joan Todó desapareixent. Final de la història. On van els amics que desapareixen del mapa? Com és la seva vida? Quin regust deixa, tornar al poble? És un fracàs sense pal•liatius? Es pot tornar, realment, a algun lloc? Són preguntes que l'home estàtic de Barcelona no s'ha fet mai, perquè és estàtic i no ha marxat mai d’enlloc. Ignora aquests problemes, no són seus, no els veu, no els sap ponderar. No hi ha cap horitzó primer ni cap horitzó segon ni cap horitzó tercer, perquè l'horitzó, per a ell, ha estat sempre el mateix. 

I de sobte, aquest llibre. És com Planilàndia, una novel•la que relata la vida d'un Quadrat que viu tranquil•lament respectant les normes físiques i geomètriques del món bidimensional, que és l'únic món imaginable, quan de sobte se li apareix en somnis una Esfera, figura tridimensional com tothom sap, i li diu, «eh, que hi ha altres móns, imbècil, amb altres lleis, altres costums i altres històries i tragèdies». «Però això és impossible!», li respon escandalitzat el Quadrat. Després el Quadrat s'adona que l'Esfera no és cap somni sinó una realitat tangible, i vés, l'home estàtic de Barcelona, el qual ha escoltat Joan Todó explicar-li mil vegades coses que surten al seu llibre de viva veu (si és que de viva veu és una expressió que podem utilitzar al costat del nom de Joan Todó), s'adona l'home estàtic, deia, que la realitat del poble que per a ell era una avorrida realitat explicada molt fluixet, de sobte, quan la llegeix narrada per l'Escrivent de L'horitzó primer i no pas explicada pel seu Protagonista de veu apagada, aquesta realitat pren vida. De la mateixa manera que l'home estàtic clavat en una creu anomenada Barcelona va assolir més intimitat amb els seus pares a base d’enviar-se mails des de milers de quilòmetres, l'home estàtic ha estat capaç de comprendre l'univers de Joan Todó en tota la seva magnitud a base de llegir-lo, no pas d'escoltar-lo.

L'home estàtic de Barcelona ara sap que un riu corria al costat del poble de Joan Todó. I que lo riu és vida. Sap que aquest riu ara corre sec. I que lo riu és vida. I que sense aigua que corri no hi ha vida que valgui. Sap que hi ha espectres al costat del riu que abans corria ple d'aigua i que ara és un pedregar amb quatre bassals. Sap que al poble del Todó el motor de la història no és només la lluita de classes sinó l'aigua que no corre i els mobles que no es tallen, i que sense aigua que la regui la història es paralitza i que, sense clientela, les fàbriques tanquen. L'home estàtic sap que el seu amic és un foraster i el seu contrari, sap que ha triomfat i el seu contrari —com el general Cabrera, com la Pastora—; sap que la Sénia és un laberint o un pou sense fons d'herències mai consumades, sap del vent indòmit, dels amics que no agafen el telèfon, dels romanesos, de les malfiances, de la paràlisi angoixant, sap de la devastació del dia després de la Festa Major. Sap que la Sénia és la Comala catalana, tediosa i màgica, i que el seu ami és un Juan Rulfo que s’hi passeja, que la Sénia és una calavera que es riu de tu, que no només vetlla pels seus morts, sinó que els parla com si estiguessin vius. Però això és mentida. No es la Sénia que recorda i que reviu. El riu, insisteixo, corre sec. És només ell, el Joan Todó, que fuma i espera. I escriu. I escriure és el que fa que Joan Todó no s’assequi com el riu del seu poble. Ignoro si això ho sap, el Joan Todó. Hi ha coses que només es veuen des de la distància. 

Sé del poder insuperable de la paraula escrita, la veu més alta en què pot parlar el meu amic Joan Todó. Lo xeic sap trencar la barrera del so.

Foto de Pau Clua

20/9/13

L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer

Al twitter s'hi va amb la navalla ben esmolada.

Observin què em va passar ahir jugant amb la meva navalla. Algú va enllaçar un article —aquest article— que recordava la figura de Martí o Martín de Riquer, afegint-hi unes no gens mesurades opinions que em van fer començar a escalfar el canell, fent que la fulla del meu ganivet resplendís en l'obscuritat, així, txac-txac-txac. 

L'article el signa algú que jo no coneixia de res però que, pel que m'han dit diverses persones, és un geni i un gran intel·lectual, una persona respectada i respectable. Txac-txac-txac. Bé, però jo no vaig fer volar la fulla de la navalla per Martí de Riquer, sinó per opinons inserides en l'article com ara aquestes:

«El Quijote justifica una vida dedicada a su estudio como la de Riquer, a quien ahora se entierra en su Barcelona natal con 99 años cumplidos y en medio de la bárbara ignorancia –cuando no premeditado desprecio– que la figura del gran filólogo catalán merece a la intelligentsia catalana, parece que irreparablemente entregada a la construcción mítica de una nación. ¿Por qué no presumir de que el mayor cervantista del mundo fuera catalán? Porque no era nacionalista, claro. Había leído demasiado como para eso.»

Vaig utilitzar la tècnica llatinoamericana d'intimidació del OLA KE ASE, i a l'autor d'aquest article li vaig enviar una bateria de tuits que contenien una tirallonga nombrosa i ideològicament representativa de mitjans de comunicació catalans que es feien ressó de la mort de de Riquer, des de la tele nazi TV3 fins el filofeixista diari digital Vilaweb, passant per coses aparegudes a El País, l'article del col·legui Nopca a l'Ara, etcètera, en fi, volia demostrar amb el ball de la meva navalla que ni bàrbara ignorància ni premeditat menyspreu: tots els articles coincidien en que de Riquer era un savi i una figura exponencial de la cultura catalana, malgrat el que va passar durant la guerra i la posterior etcètera etcètera. 

Hores més tard la col·lega Sucunza, que amb molt més estil que no pas jo havia fet un toc d'alerta a l'articulista en qüestió via twitter i via blog, em va confessar que patia per mi durant el ball de navalles. Ella llegia habitualment l'intel·lectual i resulta que era collonut i que em podia passar per sobre amb alguna clau de judo que deixaria els meu OLA KE ASE a l'alçada d'una mediocre tècnica de pati de col·legi. Que malgrat ser de les espanyes resulta que llegia en català i etcètera etcètera. 

Però no accepto aquest discurs, estimada amiga. No. Jo vaig trigar 1,3 segons en localitzar aquest tres o quatre enllaços que refutaven de pla les opinons que l'intel·lectual de l'article volia fer passar com mostres punyents de la putrefacció catalana. Si resulta que, per més inri, l'intel·lectual de l'article llegeix en català, això, lluny d'estovar-me el cor encara fa més agra la meva bilis, ja que el nostre intel·lectual no només podia cercar els articles que recordaven la figura de de Riquer sinó que a més els podia llegir i entendre. Els intel·lectuals només haurien de tenir un déu: el rigor. A mi em fan mal els intel·lectuals que menteixen. Ho tolero molt difíciment. Entenguin-me: m'agrada que els intel·lectuals amb els seus arguments em posin contra les cordes, m'obliguin a replantejar-me posicions i que m'implantin la llavor del dubte. Però que siguin nobles i no diguin mentides, hòstia.

Bé, la cosa no dóna ni per mig post, ho sé. Però ahir, abans d'allitar-me, vaig tornar a recordar l'article, que acabava així:

«Ahora tienen por esos lares a sueldo del catalanismo orgánico y delirante a un iluminado que atiende por el nombre de Jordi Bilbeny y sostiene que Cervantes procedía en realidad de la familia Servent, de Xixona, y que escribió el Quijote en catalán. Probablemente ha dicho estas cosas aprovechándose de la debilidad física del maestro Riquer, del mismo modo que pronto surgirá otro orate subvencionado para proclamar que Armstrong plantó la senyera en el satélite lunar aprovechando la debilidad mental de una sociedad lobotomizada por la más zafia propaganda.»

I vaig pensar, cony, el Bilbeny. Vaig pensar en d'aquí a cinc-cents anys i en els cruels atzars de la història. Imagina't que d'aquí a cinc segles uns historiadors volen investigar el dia en què va morir Martí de Riquer i rescaten l'article d'aquest i d'altres l'intel·lectuals espanyols i en base a ells conclouen que cap dels enllaços que jo he llegit amb aquest ulls NO VAN EXISTIR i que, en efecte, Riquer va morir sense cap honor ni reconeixement. Potser, i només dic potser, les coses van anar així, en temps de Colom i Cervantes. Per què no? Si hem demostrat que l'intel·lectual que defensa que Riquer va morir enmig del passotisme generalitzat és un mentider, per què me l'hauria de creure més que a Bilbeny? Els historicidis existeixen. Jorge Bustos, en una escala petitíssima i insignificant, en una escala de Quimicefa, va estar a punt de cometre'n un, ahir, d'historicidi. L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer. Utilitzarà la mateixa tribuna per disculpar-se, per recuperar la seva credibilitat? No. I saben per què? Perquè els intel·lectuals d'aquest país cada dia s'assemblen més als seus polítics. Perquè se saben impunes.

 

2/9/13

«Компромисс», Serguei Dovlàtov, 1981

Ja està. Primer dia de feina després de les vacances. La rentrée. El cronista clava una agulla al cor del viatge. La desmemòria corrosiva farà la resta. El cronista penjarà algunes fotos al seu suro, penjarà alguna làmina a la paret. Trofeus. New Rome continuarà fent la seva, el cronista i la viatgera intentaran sobreviure a Fastigosa. Ja no hi ha res a fer, el viatge ha mort. I no ha mort perquè el cronista vulgui... de fet sí, perquè li sembla que parlar del viatge ara és una obscenitat. 

No ha parlat del High Line ni de la seva proposta al govern espanyol de reconvertir en zones verdes els aeroports i les vies de l'AVE abandonades. No ha parlat del fascinant Iron Flat ni de la seva versatilitat de llibre que es va tancant fins convertir-se en un llom de maons. (Hagués estat una bonica forma d'acabar aquests posts). Tampoc no ha parlat de la bellesa estranya, com de conte de George Saunders, de Coney Island, ni de Brighton Bridge Avenue, parapetada en la hostilitat dels seus habitants i sota una línia de metro elevat. Brighton Bridge, el cor de la Little Odessa o Little Russia, territori d'emigració russa i per tan territori despullat de qualsevol pàtina d'amabilitat novaiorquesa. Potser és en els guettos on un s'adona que Nova York pot ser i en realitat és una ciutat dura. Potser la resta és pura façana. Allà, en una llibreria horrible i polsosa de prestatgeries doblegades sota el pes de volums en ciríl·lic, el cronista va preguntar: 
—Do you have some Dovlatov's book?
El llibreter se'l va mirar amb infinita desídia i indiferència.
—Ummm. Maybe later. 
Maybe later que et donin pel sac. Va marxar irritat, sense dir adéu. 

 *

Feia un sol que no podia ser més que una venjança del Déu de l'Antic Testament.
—Ei, què penses? 
—En els russos de Brighton Beach. 
En realitat, però, el cronista pensava en com collons els seus amics Carlos i Ale havien accedit a fer allò que estaven intentant fer. I en la viatgera. Pobra, pobra viatgera, sotmesa massa vegades a l'afany totalitari del cronista i del seu mapa, del seu mapa i del cronista. Viatgera, perdona aquest pobre diable! Mireu-los ara desfent-se sota el sol amb una ampolla de vodka mig buida amagada en una bossa de plàstic caminant enmig d'un milió de làpides, a les dues de la tarda d'un diumenge, a dues hores de Brooklyn, a vés a saber quants quilòmetres del final de Queens, tan a prop de l'esquelet fascinant d'aquella exposició dels anys trenta que van fer a Flushing Meadows, i el Carlos i l'Ale demà treballen, i el Carlos diu que ha d'enviar no sé quants mails i que ha de recollir bibliografia per una cosa de la feina, i en canvi vet-los aquí, buscant una tomba que el cronista ni tan sols sap si l'importa massa trobar perquè de tot allò fa tant de temps... 

 *

—Hòstia Carlos, tens un Compromís a la prestatgeria! 
—Clar, tio! 
—I te l'has llegit? 
—El dubte ofèn. Clar que me l'he llegit! I ei, de puta mare, eh, de puta mare. Millor que l'altre!
 —Que La maleta? Jo també ho penso.
 —No, millor que La zona. La maleta no me l'he llegit.
 —Ah. 

El Carlos un dia va guanyar una beca per anar a estudiar a Columbia i va agafar l'Ale —que anava a fer un màster— i els dos es van plantar a estudiar allà. Com que són brillants i són uns valents, van aconseguir dues feines boníssimes a New Rome —ell és curator de la millor galeria d'arquitectura DEL MÓN, a ella se la disputen diversos despatxos d'arquitectura—, però atenció, aquestes feines només donen per pagar el lloguer d'un pis minúscul, el qual van obrir de bat a bat per acollir la viatgera i el cronista. Són uns hardworkers en la pàtria dels hardworkers, una ciutat àvida de sang jove i de talent, no pas com Fastigosa, que menysprea la joventut i només vol xuclar-los la sang. Els viatgers van parlar amargament d'aquestes dues realitats amb els seus amics, i amb amics dels seus amics. El cronista va sentir llàstima de si mateix. 

—Demà anirem a veure la seva tomba.
—De qui? 
El cronista va mirar la viatgera, la viatgera va assentir amb el cap. 
—Del Dovlàtov. 
—Què?!?! Nosaltres venim! 
L'Ale va fer una mirada assassina al Carlos. 
—Vols dir? Està al putu cul del món i al cap i a la fi és només una tom...
—VENIM! 

Aquell vespre, celebrant l'aniversari del Carlos amb alguns dels seus amics, en Carlos va apropar-se al cronista amb una cervesa a la mà, reafirmant-se: 
—VENIM! 
—Estàs sonat. 
—On aneu? —Va dir en Guillermo, que coeditava una revista d'arquitectura d'incontestable prestigi i que, per si fos poc, era un lector voraç i versàtil. 
—Uf, és llarg d'explicar... 
—On aneu? —va insistir.
—A veure la tomba del Dovlàtov.
 —Del Dovlàtov? —va cridar en Guillermo.
 —Tu també, fill meu, tu també? —el cronista no s'ho podia creure.
 —VENIM! —La seva companya Anna li va fer una mirada assassina—. Quan hi aneu?
—Demà. Esteu sonats. 

 * 

Però l'endemà era dissabte. Sabbat. Els cementiris jueus no obren els dissabtes perquè és Sabbat.
—Doncs haurem d'esperar a demà! 
—Carlos, per l'amor de Déu, i els teus mails i la teva bibliografia? Tio, ets absurd, home, ja t'has pres massa molèsties i no volem que...
—VENIM. 

 * 

El dia abans era dissabte, en efecte. Això va fer que el Guillermo i la seva companya causessin baixa per a l'expedició; podien el dissabte, però no el diumenge. Llàstima. Aquell dissabte no havia estat un dia qualsevol. Era dissabte 23 d'agost. Serguei Dovlàtov va deixar aquest món prenyat de misèries, segons diuen, en una ambulància atrapada en un pont de Brooklyn congestionat de trànsit... el 23 d'agost de 1990. Feia vint-i-tres anys. I un dia. 
—A veure, cronista, on dius que para? 
—Block 9, Reference 20, Section H, Line 14, Grave 4. 
—Això ha d'estar per aquí... 
—Tu ets arquitecte, tio. Ho has de saber localitzar per collons! 
—Ehhh, Ale, ¿dónde estás? 
—Aquíiiii...
—I tu, Viatgera? 
—Aquí a la dretaaaaa... 
—Cronista, i aquestes pedretes sobre les tombes? 
—No has vist La llista de Schlinder? El final? És la manera que tenen els jueus de recordar els seus morts. Deixen pedres sobre les tombes, com nosaltres deixem flors.
—Més eficient. 
—I més perdurable. Per cert, ja ho recordes, no, que a mi m'heu d'enterrar a Pineta? 
Van buscar molt de temps. El Carlos va començar a prendre's tot alló com un repte personal. Ara callava i buscava l'ordre i la lògica al desgavell d'indicacions. De sobte, sota el sol, el cronista va entendre una cosa. Una cosa sobre el seu amic. Se'l va quedar mirant entre les tombes. El seu amic tenia un compromís inamovible amb la seva pròpia vida, i posseïa una energia inaudita. El cronista potser no hi hagués anat, a veure la tomba del Dovlàtov, al comprovar les dificultats, la llunyania, la problemàtica. Hagués dit, bah, què importa anar-hi o no anar-hi, maybe later. Però pel seu amic no hi havia maybe later que valgués. Era ara i aquí. Perquè era un newyorker, sempre ho havia estat. Potser el secret de Nova York era aquest, aquella mena de pit i collons obtús i alegre. I el seu amic el va agafar de les solapes i va dir-li: VENIM. 

Va entendre una altra cosa, ara mirant l'Ale i la Viatgera, que anaven amunt i avall estudiant làpides. Les dues els estimaven per sobre les seves excentricitats i els seus mapes i les seves neures. 

 *

Una furgoneta es va aturar al seu costat mentre pensava tot això. Un paio sorneguer va treure el cap per la finestreta. Què. No heu trobat el que buscàveu, oi? No. (No i no necessitem la teva ajuda, perquè mira com de reconcentrat està el meu col·lega. Només li falta trobar la Section H, Line 14, Grave 4. I què et penses, que no ho aconseguirà?) Però el cronista va recordar que el Carlos encara havia d'enviar uns mails de feina i enllestir una bibliografia. Se'l va mirar en la distància. Es va mirar el tio de la furgoneta.
—All right, man. Where is Section H, Line 14, Grave 4? 

 * 

Van reunir-se al voltant de la tomba. El cronista els va abraçar a tots, un per un. Hi va haver un silenci estrany, misteriós. Van fer fotos. La tomba del vell Dov estava plena de pedretes per sobre, eficients i perdurables. Segur que en algun moment del divendres o fins i tot a primera hora del diumenge algú va fer una petita cerimònia per recordar-lo. El cronista va evitar pensar massa. No es pot mariconejar, davant la tomba de Dovlàtov. De sobte, ja volia marxar.
—Ei, ei —va dir en Carlos. 
—Vols dir? Tio, que la seva vídua s'emprenyarà. Ens localitzarà i ens assassinarà. 
En Carlos li va passar l'ampolla de vodka calent. El cronista va arronsar-se d'espatlles, va omplir-se el tap, va aixecar-lo girant-se cap a la làpida, i es va prendre un shot de vodka.
I el Carlos. 
I l'Ale. 
I la Viatgera Noe. 
Després el cronista va regar la parcel·la amb el vodka que quedava, procurant deixar-ne un culet. Van dipositar l'ampolla de vodka en un racó discret de la tomba. 

Van estar discutint sobre on podrien trobar còdols commemoratius eficients i perdurables. No podien robar-los d'altres tombes. Van trobar quatre pedretes pel camí. Van tornar, les van dipositar amb cura, i aleshores sí, van marxar. 

 *



*

Aquests post sobre Nova York estan dedicats a la Noe.

Seguidors