COMPROMÍS TRETZÈ. Segona part

Fotografia de la coberta: Subway, Moscow, (c) Frank Ward

Disseny de coberta: Luís Carballo i Quincy Rookman Comunicació visual 

Tractament de coberta: Nina Marin

Buscar una imatge que il·lustri el contingut del llibre és un passatemps prou agradable i una responsabilitat prou alta com per prendre-s'ho en calma, així que vàrem començar ben aviat a rastrejar la xarxa a la cerca d'alguna cosa que encara no existia.

De vegades, com en La zona, la casualitat fa que una foto de prova defineixi a la perfecció el que vols expressar: un mur, un gulag, una presó, un camp de treball on el vigilant no és pas millor que el vigilat, un no-lloc on tothom compleix una condemna o altra. La imatge que suggeria el Luís Carballo era d'una contundència irresistible. No va caldre buscar més.

Altres vegades, com en el cas d'El cobrador, un fragment del text fa que saltis de la cadira i comencis a buscar desesperadament una foto que vas fer en un suburbi caraqueny que bategava violència per tots costats, una foto que vas tirar saltant-te qualsevol principi de prudència, una foto que vas fer des de l'interior d'un vell Mercedes Benz que, per altra banda, va fer de cotxe oficial d'un president de la República de Veneçuela.

D'altres vegades, el talent i la sensibilitat està tan a prop que no cal preocupar-se'n gens, com en el cas d'Una espia en la casa de l'amor. La foto és de l'Ester, sòcia i amiga.

En el cas d'El compromís, però, divagàvem. Periodisme, diaris, Unió Soviètica, anys 70-80. No ens servia cap de les imatges de l'edat d'or de la fotografia soviètica, tan carregada de connotacions polítiques i propagandístiques antitètiques a la literatura del vell Dov. No ens servia cap de les fotos que anàvem trobant. Se'm va encendre una bombeta i vaig posar-me en contacte amb la Marta Rebón, magnífica traductora del rus que ha viscut molt de temps a Moscou. És una gran traductora, de les millors, i també és una gran fotògrafa. Va enviar-me set o vuit de les seves fotos, que magrat ser molt bones, encara no parlaven. Les imatges de coberta han de parlar. Han de dir coses per si mateixes.

Finalment, el dia 28 de juny ens vam topar amb una imatge que parlava d'El compromís. El dia 29 em posava en contacte amb Frank Ward, Williamsburg, Massachussets. La imatge parlava d'altivesa i orgull, parlava de veritats oficials i de gent que s'ho empassa tot. El vell Dov diu: «No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l'aigua, sí que se'n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d'uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada...» Les dones que es deixen portar pel sotragueig del metro de Moscou llegint la premsa que explica exactament el que elles volen sentir són l'esplèndid decorat de teatre. El compromís, en canvi, són els maons, les cordes, l'extintor i els pencaires borratxos. Ho compreneu? Poc després rebíem el permís de Ward per utilitzar Subway, Moscow com a imatge de coberta. Final de la història. I una merda.

La desídia, l'oblit i la confiança d'haver trobat una imatge inapel·lable, o potser l'electritzant dia a dia de les nostres existències em va fer cometre un error que vàrem començar a pagar el dia que vaig recordar que calia el vist-i-plau dels hereus de'n Dov si volíem ser respectuosos amb el contracte. Potser vaig pensar: «ja els hi enviaràs la coberta quan tinguis la traducció». Però la traducció no arribava mai. Va ser estúpid no enviar la coberta tan bon punt la teníem. Però en fi, el dia 11 d'octubre vaig acabar enviant-la a l'agència londinenca, i l'agència la va enviar al seu temps a Nova York, on viuen els hereus. L'endemà mateix vàrem rebre la resposta. Un rictus de terror em va travessar la cara. Vaig estampar el meu puny sobre al taula. La tassa del cafè va fer un bot. Conserva la calma, hòstia, paciència, xispa i estil. Necessitava noves imatges per la coberta que ja teníem gairebé enllestida.

[Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]

En fi, vaig rescatar les imatges de la Marta Rebón. Me les vaig mirar després de tants mesos, i n'hi havia una que era molt bona. No sé per què no la vàrem considerar en el seu moment. És una foto on es veu un quadre del Breznev carregat de medalles sobre un sofà atrotinat de color vermell. Era una imatge inquietant, però li mancava aquell punt irònic que tenia la foto de les dones del metro. La Marta es va portar collonudament bé amb nosaltres, i en un tres i no res teníem la imatge en alta definició. Vam passar la imatge a blanc i negre —la foto va perdre l'efecte d'aquell color vermell preciós del sofà atrotinat—. La vàrem enviar immediatament a l'agència, juntament amb altres imatges que havíem pescat d'aquí i d'allà, imatges sense personalitat, molt dolentes. Ens era igual.

I aleshores, quan ja res tenia cap importància, va arribar un correu [Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]. Em vaig quedar atònit. Vaig sentir alegria, però no massa. Estava fet pols i estava emprenyat. Ens donaven carta blanca, podíem utilitzar la nostra coberta. Vaig trucar a la Pilar i el llibre va començar a imprimir-se.

Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids?

EPÍLEG.

Han anat passant els dies. Quan tot va estar solucionat, vaig seguir comunicant-me amb l'agència. Em van enviar un mail molt bonic en el que s'alegraven que tot hagués acabat bé, finalment. Després d'haver estat segrestat per aquest llibre durant tant de temps vaig sentir amor i comprensió per la noia de l'agència, producte, sens dubte, de la Síndrome d'Estocolm. Pobra, segur que ella també les va passar canutes. Les agents deuen tenir els seus sentiments, per alguna banda... Vaig estar a punt d'enviar-li un enllaç amb aquesta cançó,

però vaig pensar que millor seria no fer-ho. Cal mantenir les distàncies. 

Finalment, el dimarts 15 de novembre va arribar una capsa amb els primers exemplars d'El compromís. Vaig fer-ne una foto, que vaig enviar als altres socis. Vaig enviar un missatge de text al Cabal, el traductor. El missatge deia així: «Habemus Dov! Habemus Питер?». Com a resposta vaig rebre la foto d'un nadó, arrugadet. Era en Pere, que en rus es diu Питер. Havia nascut el dissabte. Aleshores va ser quan li vaig enviar la foto de la capsa plena de Dovs.

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part.

A en Питер.

Llarga i afortunada vida per a tu! 

Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc. Escric poc (m'angoixa i m'enrabio). Fumo molt. Em complico la vida. Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids? M'aixeco de la cadira i agafo l'exemplar d'El compromís que ja fa companyia als altres títols de LaBreu.

Observo el llibre. Encara és aviat per obrir-lo i llegir-ne algun relat escollit a l'atzar. No sóc pas l'únic editor que té por d'obrir un llibre que ha editat ell mateix, sempre tens temor de trobar-te alguna errata salvatge. Malgrat que t'hagis llegit i estudiat una i mil vegades el word de la traducció, les galerades, les compaginades... Però un llibre sense errates seria una cosa semblant a desafiar algun déu. No convé que no n'hi hagi cap, d'errata. Les errates ens demostren que som humans. La perfecció em fa paüra. Sigui com sigui, encara no vull obrir el llibre. Potser passaran anys. Potser quan tot això s'hagi acabat podré llegir-me els llibres que hem publicat d'aquella manera diàfana i desinteressada que tenen els lectors. Vet aquí la condemna secreta dels editors: «La síndrome de Moisès». 

No obstant això, obro el llibre i m'aturo a la pàgina 6, que és la pàgina de crèdits. La llegeixo de dalt a baix. Es desplega davant meu un bonus extra, un relat inèdit, secret. La nostra petita història obstinada. El compromís de Serguei Dovlàtov conté dotze relats, dotze compromisos. El tretzè compromís és el nostre. 

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part. 

La traducció d'aquest llibre ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Primera edició: Novembre de 2011
(c) de la traducció: Miquel Cabal  Guarro 

Correcció: Cristina Carbonell

Segona correcció: Laia Cabal 

Maquetació: JSM 

Impressió: Book Print Digital S.A.

Per anar bé, per anar tranquils per la vida, vam encarregar la traducció a l'amic Cabal amb prou temps per tenir el text definitiu a finals de setembre. És un goig del carall, tenir la traducció tan aviat. Abans, però, i per complir amb les exigències de la Institució de les Lletres Catalanes, en Cabal va haver de traduir de pressa i corrents vint pàgines per tal de poder optar a les ajudes públiques, que les autoritats van tenir a bé concedir-nos. És una gran sort, que això passi. Implica que els costos del llibre es redueixen, implica que el lector s'ha de gratar menys la butxaca alhora que el traductor obté una major recompensa per la seva feina. Mascarell, home de déu, no et carreguis les ajudes de l'ILC! 

Amb les grates notícies que ens arribaven de les autoritats vam passar l'estiu. Vagarejant per la platja m'imaginava un home pàl·lid i ullerós envoltat de diccionaris rus-català i un exemplar del Kompromiss, a la penombra, esclavitzat, treballant per a nosaltres. Però en Miquel Cabal és un traductor cada vegada més cotitzat, li cauen feines interessants, interessants i més lucratives que les nostres, i mentre vagarejàvem per la platja en Cabal polia textos teatrals i coses alienes a nosaltres. Va arribar el dia d'entregar la traducció, però la traducció no arribava. Ens va demanar poder entregar-la una mica més endavant. Si mal no recordo, a finals de setembre. Va arribar el dia del seu/meu santoral, i la traducció no estava enllestida. Però encara conservàvem un marge acceptable de temps. OK, Cabal, a principis d'octubre, doncs. 

A mitjans d'octubre, inquiets, vam rebre un mail: «titu, no la tindré fins d'aquí un mes.» Mal llamp, van saltar totes les alarmes! Si volíem entrar a la campanya de nadal calia que tinguéssim la traducció, com a molt tard, el 30 d'octubre. Però quines implicacions tenia, aquesta data tan allunyada del nostre timing virtuós? Doncs que la feina d'edició es veuria seriosament compromesa. Implicava començar a demanar favors. Implicava inquietud, nervis, paranoia, alopècia nerviosa. Aleshores els mails entre els editors van començar a multiplicar-se, així com les trucades a la Pilar, de Bookprint, qui ens va assegurar que ens guardava tanda per imprimir. La Pilar. Algun dia parlaré més extensament de la Pilar. Jo me l'estimo molt i sé que ella a nosaltres també. Amb la tanda per imprimir assegurada, només calia lligar els altres fils. Vam començar a trencar-nos les banyes fins que no va sortir un calendari d'emergència més o menys realista. Aquest: 

1)  entregar solapa i contra 18 octubre,
2)  21 octubre fer plotter per correccions de la coberta, només faltaria el llom per tancar-la,
3)  30 octubre original entregat,
4)  correcció acabada el 3 de novembre,
5)  maquetació tripa i enviament a bookprint per galerades 7 de novembre,
6)  possibles correccions i ok a impremta 11 de novembre,
7) 16 de novembre llibres a distribuïdora. 

El més emprenyador d'aquest calendari —qualsevol ho pot intuir— era el poquíssim marge de temps que tindria la Cristina per corregir el text. Normalment aboquem el text en unes galerades provisionals i aleshores la correctora comença a corregir, però aquesta vegada calia que la CriCri corregís sobre el mateix word, per tenir el text el més net possible i només haver de fer les compaginades, estalviant-nos una baula del procés. I tot això tenint en compte que en Cabal pogués presentar la traducció a temps... 

El 30 d'octubre vam rebre un correu amb un arxiu adjunt. En Cabal havia clavat el termini. No es pensin que en Cabal no és treballador o un home sense paraula. Ans el contrari. La seva feina, com la de tots els traductors, és artesania pura, la seva feina és generar bellesa, i la bellesa no en sap, de terminis d'entrega. Odio pressionar la gent que genera bellesa. Les presses són garantia de fracàs. Però calia córrer aquest risc, vàrem apostar i vàrem guanyar: la traducció estava molt neta i la correcció no seria un procés dramàtic o dolorosament lent. Però ens estàvem avançant massa. Li estava fent una putada a la correctora, jo, amb tota aquesta història... Havent consensuat el calendari entre els editors, vàrem parlar amb la CriCri i li vam exposar la situació. La Cri és una persona pacient, tranquil·la. Transmet pau. No l'he vista mai perdre els papers. Va acceptar el repte de corregir 190 pàgines en quatre dies. Cinc com a màxim. Els correctors es queixen sovint del poc temps de coll que donem els editors per fer la seva feina. Tenen tota la raó del món. Tota. I em sap molt de greu. 

La Cri va fer una feina excel·lent. El 28 d'octubre li enviava la traducció i el dijous dia 3 de novembre fèiem la tradicional cimera a casa meva per contrastar dubtes o coses entre editor, correctora i traductor. A les onze de la nit teníem tancat el text... L'endemà vaig portar el text tancat a en Jacob, a la meva feina dels matins. En Jacob és molt gran, tios, és l'amabilitat elevada a la màxima potència. Si penso en un tros de pa penso immediatament en en Jacob. Durant aquells dies de bogeria i criminal espera abans no tenir notícies de la Cri, en els moments de fer els pitis de les hores en punt, li anava comentant la jugada i li implorava que, un cop tingués jo El compromís corregit, em fes la maquetació en caràcter d'urgència. Cagant llets. Aquell mateix 4 de novembre tenia les compaginades, gairebé preparades per entrar a impremta. Brutal. Extraordinari. Miraculós. Apocalíptico. 

Gràcies a l'esforç del Cabal, de la Cri i de'n Jacob, el nostre pla suïcida anava cremant etapes amb una puntualitat suïssa. Per la meva banda, mentre tot això passava, m'enfrontava amb la redacció del text de la contracoberta i la solapa de l'autor. És una feina que detesto. Em poso frenètic. El text de la contracoberta és molt important, i jo sempre tinc la sensació que no els acabo de fer bé. Sigui com sigui, jo també havia acomplert amb el calendari. Tot rutllava i em sentia eufòric. Per nadal, cap casa sense Dovlàtov! 

Però amics meus, aquell mateix divendres 4 de novembre vaig rebre una trucada de'n Cabal.

—Titu. 

—Que pasha, mestre Cabal! Ja tinc les putes compagi...! 

—D'això et volia parlar. Li he passat el text que vàrem tancar el dijous a ma germana, i hi ha vist cosetes. 

—No fotis.

—Res, cosetes, nen, però ma germana m'ha demanat que li deixi fer una repassada final. 

Em vaig maleir els ossos. Vaig mirar el calendari. Si hi havien més correccions, calia fer segones compaginades. Si hi havien segones compaginades volia dir que en Jacob m'havia de salvar el cul per segona vegada. Abismes, calamars gegants i Cthulhu sota els meus peus. Vaig estar temptat de dir-li que no, que no hi havia temps, però:

—Va bé, Cabal, cagunlaputa. On viu ta germana? 

—A prop de casa teva. 

—Imprimeixo un joc de compaginades i li porto ara mateix. Té fins diumenge a la nit. 

—Tranquil, jefe. 

Així vaig conèixer la Laia Cabal. Quan el diumenge per la nit em donava el segon joc de compaginades corregides vaig veure que havia fet una altra feina excel·lent. Jo havia pressionat fins a extrems inenarrables la Cri, la primera correctora, i la Cri va netejar la traducció collonudament bé, però no havia pogut arribar als racons més difícils de netejar, aquells racons que els més perepunyetes observen amb condescendència només entrar a casa teva. Com les mares, vaja. Ara m'adonava que una segona correcció era imperativa. Vam estar parlant, aquell diuemenge a la nit. La Laia havia trobat que el llibre era extraordinari, i per com li lluïen els ulls vaig saber que no deia cap mentida, que li havia encantat. Bien!

El dilluns següent al matí en Jacob em va tornar a salvar el cul. Segones compaginades a punt per entrar a impremta! Tot estava a punt. Però jo ja no estava exultant. Jo estava amb els nervis trencats, exhaust, incapaç de festejar cap victòria. Això sí: tot estava a punt. I una merda. 

Aquell mateix dilluns 7 de novembre a la tarda vaig rebre un correu de Londres, què vaig respondre visiblement irritat. Cinc minuts després d'enviar el meu mail irritat rebia una trucada, també de Londres. Era  S., de l'agència literària que representava els drets dels hereus. El que ja m'havia dit per escrit m'ho va tornar a dir a viva veu. Els hereus del vell Dov no ens acceptaven la coberta, volien veure imatges alternatives a la que ja donàvem per fet que seria la coberta definitiva, només faltava donar-li l'OK per a que la Pilar tirés milles i comencés a imprimir. Vaig somicar una mica però la veu que em parlava pel telèfon, malgrat ser extremadament educada i gentil, era implacable. I punt, però en anglès. Increïblement ben educada. Increïblement obtusa.

Tot estava perdut. Tota la feina havia estat en va. Per nadal, cada casa amb el seu fotut Zafón.

Però deixeu que tot això us ho expliqui en un altre post. Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc i ara em sento molt cansat.

Record de Sant Pancraci del Paradís

Als estimats número 1, número 2 i número 3. Amb admiració.

Personalment trobo que el discurs a la nació que vaig donar ahir a l'Horginal és fluix, solipsista i egòlatra. Així que s'havia de penjar al blog per força. Aquí va.

(H)original, 26 d'octubre de 2011

Recordo perfectament un paio trencadís i enrabiat a la sala-restaurant de l'Horiginal recitar a crits els seus poemes per només quatre gats. Era en Max, que com tothom sap té nom de gos. Si mai tinc un gos es dirà Max. El gos passarà a dir-se Max Besora el dia que ens deixi per anar a 62. Això és una brometa, perdoneu, perdoneu. Recordo, deia, que dels quatre gats que el vam veure recitar per primera vegada a l'Horiginal jo vaig ser el que més fort va aplaudir, no perquè jo sigui un visionari i els altres no, sinó perquè en aquell moment un amor se'm dissolia a les mans, i la potència, la ràbia i la mala llet amb la que el Max va inflamar l'escenari aquella nit va resultar ser una força catàrtica, irònica i absolutament necessària, perquè la poesia del Max, mal llamp, lluny de prometre’m cap redempció, em va fer companyia. Jo penso que és mentida que hi hagi massa llibres que t'alliberin de segons quin patiment, que et facin companyia de veritat quan estàs a baix de tot. El cas és que els seus poemes em va estirar dels cabells que aleshores encara conservava [brometa recurrent, innecesària] i per uns moments em vaig oblidar del desamor i em va il·luminar la seva estranya tendresa. Aquella mateixa nit a l'Horiginal el Max i jo ens vam fer amics.

Després va venir l'intercanvi de lectures: que si jo et deixo un Fonollosa i tu em deixes un Aldo Nove, que si coneixes Bukowski, que si coneixes el John Fante, i què em dius de Lautreamont? I tu què t'has llegit del malparit del Houellebecq?, tio, com em mola com escrius, no, com em mola com escrius tu, però no comencem a menjar-nos les polles, ara, eh? En fi. Ens vam fer germans de lletres, companys de trinxera. D'alguna manera, ens protegíem l'un a l'altre. A la feina conservo un poema dolentíssim que em va dedicar el Max. Encara penja ben a la vista allà a Laertes, esgrogueït i una mica arrugat.

Després, aquí mateix, en aquesta sala, vaig enrolar-me en aquesta aventura analògica anomenada LaBreu Edicions, gairebé al mateix temps que se'm moria un altre amor a les mans. Va resultar ser una època de canvis salvatges i fonamentals: jo ja no llegia per plaer sinó per ambició i formava part d'una editorial petita però potent. I al mateix temps sentia una tristor increïble dintre meu que feia que el meu somni de ser editor es transformés en poc menys que una tortura, perquè jo només volia estar-me al sofà mirant una paret nua, no volia barallar-me amb la vídua del vell Dov, no volia carretejar llibres amb el carritu de la compra a la llibreria Bertrand a les set del matí, sentia un fastigós gust de fracàs quan llegia bones ressenyes dels nostres llibres quan en veritat m'haurien de fer sentir exultant. M'havia deixat perdre en un laberint. Eren els temps de la lluita constant.

Em recordo estirat en el sofà mirant fixament la meva paret buida i tenir el manuscrit, molt primet, de la primera versió del Vulcano sobre la taula, molt abans que poguéssim somiar en fer una col·lecció com Cicuta. Amb un esforç inusitat vaig estirar el braç i el vaig arreplegar. I la mare que el va parir, l'efecte d'aquella primera lectura em va elevar per sobre les parets del meu laberint, com la primera vegada que vaig escoltar la poesia del Max, en la sala restaurant de l’Horinal. El meu laberint hi era, estava allà, no us penseu, no estem parlant d'un fotut llibre d'autoajuda, les parets hi eren, dic, però Vulcano, amb aquesta força estranya i magnètica que té va fer que per molta estona em bullís per dins una energia plena d'impureses que eren impureses, però vatua l'olla, em feien sentir VIU! VIU! Ho enteneu? No era amor ensucrat, no era llibertat diàfana, no vaig obtenir cap perdó indulgent, només vaig sentir vida, pura vida. És un sentiment molt potent, aquest que et fa sentir viu quan tu et consideres mort. Les impureses del llenguatge de Vulcano em feien sentir viu, la seva sornegueria em feia sentir viu, la solitud del protagonista era també la meva solitud, el seu odi contra gairebé tot també era el meu odi contra gairebé tot, i la seva fúria també era la meva fúria. Les explosions de Vulcano eren la quinina que es xutava Celine per suportar el seu dolor, o les ampolles de whisky de Lowry, o els shots de vodka del Dovlàtov, o el vi de Bukowski, o l'oceà de Lautreamont, o l’ordre i progrès de Fonseca, o els habitacles resclosits de Bauçà, o.... Vaig dir-li, nen, això ho hem de publicar. Però nen, això també és massa curt. Nen, esplaiat.

 JO CONFESSO que en el procés d’editar Vulcano vaig patir molts moments de dubte, molts moments de por i molts moments de solitud. Dubtes i pors que em sembla que compartia amb el Max, en Marc i l’Ester, i així la solitud s’esvaïa una mica. I verge santa, ja sé que ara em posaré a mariconejar, però he de parlar també de la Noe. Ella va ser la primera lectora de la versió definitiva del Vulcano del Max, i la primera en veure les coses extraordinàries que bullen en Vulcano, perquè de vegades, quan estàs tan implicat en editar un llibre, no veus res de res. Sense el seu esperit crític i el seu suport, tot hagués estat molt feixuc.

I així, anar tirant, hem anat descobrint com s'escriu una novel·la i com s'edita un text. I crec que per al Max ha estat un repte, de la mateixa manera que ho ha estat per a nosaltres. Personalment, sento que el Max ha estat molt generós amb mi, perquè creieu-me si us dic que hem posat en qüestió cada una de les coses que fan d’aquest llibre una cosa especial, sempre amb la intenció de fer-lo brillar encara més del que ja brillava, sempre amb la intenció de polir una cosa que ja sabíem que era un diamant. Ho hem posat tot en qüestió, excepte una cosa. La nostra amistat, aquell estrany pacte de sang de la primera vegada que ens vam veure a l’Horiginal. No volem que us sentiu afalagats per aquest Vulcano. Volem que el detesteu profundament, o que us sentiu il·luminats per la seva potència inquietant, volem que no tingueu por d'abocar-vos a les vostres penes i misèries, que les exploreu, que les feu esclatar, que tremoleu i no sapigueu per què esteu tremolant, sense por, sense por, i que tot això ho feu amb xispa i estil, perquè no es pot viure en la indiferència, i al cap i a la fi, es tracta d'això, no? De viure amb xispa i estil. El que sigui. Som un atac de cor. Salteu?

Ai, Eva!

Avui, al diari Ara, l'Eva Piquer escriu:

Miquel Adam Rubiralta, editor de LaBreu Edicions [que és qui escriu en aquest blog], considera que el llibre digital "va destinat a matar la imaginació del lector". I escriu al Facebook: "Mori el futur!". Segons Adam, la digitalització "només afavorirà les grans editorials, es carregarà d'una vegada per totes les llibreries, les petites editorials se n'aniran a prendre vent, i d'això els il·luminats en diuen democratitzar". I suplica: "Quan el mercat (sí, el mercat, aquell que tant odiem) aboleixi els llibres de paper, algú em donarà alguna feineta?". Ai, Miquel. Segur que té sentit la defensa aferrissada del paper? I els arbres que salvarem? I els avantatges indiscutibles del format digital? (estic llegint l'esplèndid Llibertat , de Jonathan Franzen, i carregar-lo amunt i avall no és la cosa més còmoda del món, que diguem). I si la reducció de costos fos una oportunitat en lloc d'un obstacle per als editors independents? O fem un canvi de xip, o passarà allò que anuncia l'eslògan de Banc de Sabadell: quan arribi el futur, el senyor Lara ja hi serà.

Hi ha moltes consideracions a fer, sobre aquest escrit, com per exemple si és lícit o no obtenir declaracions del facebook de qualsevol sense demanar permís, però sobre aquest tema —espinós com pocs— només faré un parell de consideracions. El meu facebook és privat. Vull dir que si vols ser amiguet meu de facebook abans caldrà que em demanis permís, i només si obtens aquest permís podràs accedir a les cagaredetes que hi acostumo a penjar. Jo vaig respondre afirmativament a la invitació que la periodista de l'Ara em va enviar, així que la meva posició és molt dèbil en aquest aspecte. L'altra consideració que volia deixar per escrit és si un periodista ha de demanar permís o no per citar les fonts que ajudaran a bastir el seu article. En fi. Ah, una altra consideració. Jo al facebook no cuido el meu llenguatge. El primer que faig quan arribo a casa és posar-me el pijama, i jo en pijama no cuido el meu llenguatge. Potser a partir d'ara ho faci, amb la qual cosa la meva vida serà encara més avorrida. La intimitat, com el paper, formen part del passat.

Però no era l'objecte d'aquest post parlar sobre aquestes cosetes, que tenen la importància que un li vol donar, i jo li'n dono poca. Parlem, doncs, de la revolució. Una editorial és un ens molt jeràrquic. Un editor, el personatge que decideix quins llibres publicar i quins no des de la seva trona i que s'apunta els èxits o els fracassos de les seves decisions, possiblement no hagi de cremar-se les celles en calmar l'ego ferit dels autors que han estat rebutjats, i possiblement no agafi el seu cotxe particular per anar a subministrar caixes de llibres a les seves distribuïdores, i possiblement no es dediqui personalment a organitzar xerrades i presentacions, i possiblement no hagi de negociar drets d'autors estrangers amb vídues malcarades i agents internacionals, i possiblement no hagi de calcular les vendes al cap de l'any per fer les liquidacions, i possiblement no hagi de fer mans i mànigues per complir els terminis que ell mateix ha imposat, i possiblement no dediqui el seu preciós temps a tenir cura del facebook o twitter o blog corporatiu, i tampoc no es cuidarà mai de la vida de digitalitzar el seu fons per transformar-lo en ebooks. ELL NOMÉS MIRA EL FUTUR, i pren el pols al seu temps, i medita i va a programes de ràdio a parlar de futbol. Les editorials tenen DEPARTAMENTS i tenen pringats mileuristes contractats per fer d'editors... A LaBreu les coses no funcionen així: ens ho fem tot nosaltres, i no ens cauen els anells si hem de destinar les nostres vacances i caps de setmana a fer-ho. Som una mica imbècils. Parlo de LaBreu com podria parlar de desenes d'editorials petites formades per una, dues, tres, quatre personetes. Parlo de LaBreu perquè en parla l'Eva Piquer. 

Ara com ara, LaBreu no pensa en l'ebook. Quan anem beguts fins i tot podem afirmar que un ebook no és ni tan sols un llibre, sinó només un ebook. Miquel Adam, editor de LaBreu, treballa en una altra editorial. Una editorial molt i molt petita, també, que sobreviu després de més de trenta anys. Poca broma. 

En aquesta editorial petita petita sí que estem implementant els ebooks. I em sembla que sé més coses dels ebooks que els EDITORS que observen el futur amb la mirada altiva i les butxaques plenes. I també en sé més coses que l'Eva Piquer. Bé, no jo, sinó el col·lega de l'editorial petita que treballa al meu costat i fa la cosa aquesta dels ebooks a més de moltes altres feines. Ell és tècnic informàtic, per més inri, i les coses informàtiques li encanten. El meu col·lega i jo tenim la nostra veritat oculta sobre els ebooks. 

Sabem que ara mateix hi ha més de vint softwares de lectura —atenció, no hardwares, que n'hi ha menys— i que tots ells tenen paridetes que fan que els marges, els títols, els centrats i tota la pesca hagin de ser constament revisats i corregits. Tenim temps, per corregir aquestes imperfeccions de la tecnologia? No. La qualitat dels llibres baixa? Sí. Disminueix la nostra qualitat de vida? Sí. Disminueixen les nostres ganes de tirar endavant? Sí. Ens fem més rics? No. Sabem que els ebooks van gravats amb un 18% d'IVA mentre que el llibre analògic va gravat només amb un 4%? Sí. Sabem que la penya vol els seus llibres electrònics a tres o quatre euros? Sí. Sabem que si enlloc de corregir el mateix text una o dues vegades com fins ara, amb l'adveniment de l'ebook caldria fer-ho 20 vegades pels 20 softwares de lectura que hi ha? Sí. Sabem que Amazon vol tenir el preu del llibre i la coberta i l'isbn molt abans que el llibre surti al mercat i que això és una tortura perquè pot ser que el preu el decideixis al darrer minut en funció de mil variants? Sí. Sabem que si la gent sense imaginació vol veure imatges i reportatges i altres metadates caldrà tenir a un esclau que es dediqui a omplir de metadates els nostres ebooks? Sí. Que aquest esclau no serà un esclau perquè malgrat el que diguin i el que pensin les editorials encara conserven una mica de dignitat i que l'esclau serà retribuït i que cotitzarà a la seguretat social i això vol dir una altra boca per alimentar i per tant més despesa fixa per a microestructures que gairebé no es poden sostenir ara però sense les quals no hi hauria tanta bibliodiversitat? Sí. I ENCARA VOLEN QUE NO ENS QUEIXEM? Que no maleïm el nostre temps i que maleïm el nostre futur? En catellà en diuen "derecho a pataleta".

He sentit moltes barbaritats amb la cosa aquesta de l'ebook. He sentit a parlar d'arbres. L'Eva Piquer en parla des d'un diari que cada dia surt al carrer MATANT desenes de milers d'arbres. Els llibres, com els diaris, es poden reciclar. Es poden reciclar els trastos megaprims i ultramoders? Quantes guerres no veurem a l'Àfrica per apropiar-se dels materials estranys que Appel & co fan servir pels seus gatgets, quants treballadors no seran explotats? Posats a fer demagogia... 

Una altra barbaritat que es repeteix com el gintònic després d'una nit de borratxera és el tema que per fi l'autor rebrà beneficis dignes del seu esforç, que és immoral que només obtingui un 10% sobre el PVP dels seus llibres. No faré ara un escandall de costos del preu del llibre. Un altre dia, si ho desitgen. Fem números:

Llibre de paper a 15 euros * 10% de drets d'autor = 1.5 euros. UNA PUTA MISÈRIA.

Ebook a 3 euros * 50% de drets d'autor = 1.5 euros. UNA PUTA MISÈRIA. I l'estat guanya un 18% amb l'IVA, un 14% més que en el llibre en paper.

A què juguem?

Encara una altra barbaritat: oh, és que en la meva merda de pis de cinquanta metres quadrats no hi caben tants llibres. Senyors, i no seria millor culpar al mercat immobiliari i lluitar per viure amb dignitat i tenir una habitació de cinquanta metres quadrats per guardar els llibres que desitgeu guardar? La qüestió és matar la paupèrrima industria editorial, la qüestió és trencar els fràgils equilibris que centenars d'editorials han de fer per treure els seus llibres. Per què ningú destina el seu temps a preguntar-se per què el cotxe elèctric és encara una quimera i el llibre electrònic no? Aix, i ara de sobte em ve el cap aquell magnífic reportatge que parlava de l'obsolescència programada... Jo sé que un llibre et pot durar tota la vida. Vostès saben quan començaran a petar els ebooks?

En fi, lamento si se'm veu irritat. Jo ja sé que l'ebook és molt útil per moltes coses. I si fos inútil, seria igual, perquè jo no puc canviar el devenir de les coses: l'ebook està aquí per quedar-se, i punt. Una amiga em deia que per a la gent amb problemes oculars és la salvació. Benvingut sigui l'ebook, doncs, ho dic sense ni una engruna d'ironia. També ha d'anar de puta mare per anar de viatge. El2666 —mil pàgines, com Jo confesso!!—va venir amb mi per la selva veneçolana. Vaig travessar un riu i em vaig fotre el 2666 sobre la testa, i encara així se'm va mullar una mica. Quan el fullejo recordo aquella aventura, tan llunyana. Vaig seguir llegint-lo en una platja deserta a Choroní. M'aixecava amb el dia i llegia cara el mar. Encara hi deu haver algun granet de sorra entre les pàgines bíblia del meu exemplar. Una ploma de guacamai em va fer de punt, i ara la tinc penjada al despatx. Sé que això,en aquesta societat horrible que hem construit, no val res en termes econòmics. Però per mi té molt de valor. Eva, jo també m'estic llegint Llibertat. És bo. Per això no el porto passejar, ni malmeto la meva lectura en un metro. Agafo, em fico al llit, i llegeixo.

Finalment, lamento si troben alguna falta d'ortografia: estic esgotat i tinc feina. També volia expressar que respecto moltíssim la feina d'editorials de llibre electrònic com per exemple Tria Llibres. Segur que la seva experiència és radicalment diferent a la meva, i que poden rebatre totes i cadascuna de les meves afirmacions. Espero que no es prendran malament aquest post, escrit des de la resignació i des de la tristor més absoluta. També aconsello a la gent que estigui interessada en seguir debats seriosos sobre el tema de l'ebook que consulti blogs especialitzats en el tema. N'hi ha uns quants, i tots, amb més o menys arrogància, ja ballen sobre la tomba del paper, i estan carregats de raons que segur que em desmenteixen. Investiguin. 

Pensar-hi intensament

Querido diario,

vaig anar a una ETT, fa anys, a que em busquessin una feina tonta que no exigís de mi pensar massa i em van fer un test. Jo sempre he tingut problemes amb els tests, perquè qualsevol definició té la seva excepció, i l'excepció la trobo més lluminosa que la norma però en fi, em vaig aplicar i vaig respondre totes les qüestions que en el test se'm plantejaven i vaig esperar pacient que em donessin els resultats. La noia de l'ETT va tornar aviat amb els resultats i em va dir que no era gens competitiu. Es va fer un silenci. «No ser competitiu no vol dir que no siguis competent, eh». Silenci. «Diguéssim que ets més... cooperatiu», i es va afanyar a trobar-me alguna feina tonta.

Vaig sortir de l'ETT amb una feina tonta que no m'exigís pensar massa i vaig començar a pensar: «Ets un ésser cooperatiu.» Amb els anys he entès què vol dir això que sóc cooperatiu. Vol dir que traces una línia de pensament i que has de ser prou humil per deixar-te corregir pels altres, introduint els matisos necessaris. Vol dir deixar-te polir el pensament. Això mola perquè dilueix l'autoria de les meves cagadetes intel·lectuals, afegeix una mica de virtuositat i complexitat a la cosa.

Ahir els amics van mirar de llimar aspectes del meu post polèmic —no hi ha post polèmic, perquè els blogs han deixat de tenir la capacitat de generar controvèrsia—, i van regar el meu petit jardí. A mesura que anaven caient comentaris se m'anaven acudint coses certament més constructives que les exposades en el post. Primer de tot i abans que res, el tema de la generació dels vuitanta. És una parida. M'excuso davant de la gent dels vuitanta. Hi ha gent dels vuitanta que ens passa la mà per la cara.

Després, horroritzat, em vaig adonar que sense voler-ho vaig barrejar literatura i política. Però com que em temo que literatura i política són des dels principis dels temps inseparables, no és massa greu. Per si algú està interessat en saber-ho, jo era un d'aquells pringats que creien en alguna cosa similar al federalisme, però ara ja no. Em considero víctima d'una estafa. Escric i publico coses en català amb naturalitat i no per fer-ne cap bandera, ni per motius polítics ni, evidentment, econòmics. Penso que som un peix petit que malviu atrapat en moltes xarxes, i l'obligació del peix petit és ser més puta que les gallines i no mirar de sobreviure dintre d'aquestes xarxes com miren de sobreviure peixos més grans els quals, al seu torn, a més de mirar d'alliberar-se de les xarxes miraran d'engolir-te a tu perquè la vida és així. O sigui, cal ser el doble de llest que un peix gran. L'estratègia catalana que predomina és més o menys aquesta:

Però és que la trobo poc subtil, i es requereix d'una unanimitat molt avorrida i gens creativa. Un amiguet escrivia per allà que: «Jo és que amb aquests rotllos (que són rotllos, honestament; ¿o en el fons no fa més profit cultivar el propi jardí i fer-lo ben esponerós que no pas comentar els naps verosos del jardí del veí?) recordo sempre un article de Carner, "La dignitat literària". D'una situació semblant a la que vostès diuen, l'home en deduïa ni més ni menys la necessitat de no perdonar-ne ni una. Si no, si es practicava el cofoisme (un altre complex nacional) i el "que bons que som", deia ell, anàvem de pet a la decadència.» Crec que té raó.

Però si l'estratègia de l'anar tots a una em sembla una merda, quina estratègia proposo, jo, ignorant de tot? Ah, vet ací, no la sé pas, jo només tinc intuïcions que no sé transformar en certeses. Un dia de fa molt temps vaig subratllar un fragment d'un llibre que em va il·luminar. El llegeixo i em segueix il·luminant. És el motor que jo necessito, el motor que un dia em va fer decidir a ser editor, però no només. Em va proposar un repte, un koan, que encara maldo per desxifrar:

«[...] Este esfuerzo por facilitar el medio de comprender e interpretar la particularidad de obras llegadas de la periferia del universo literario, mediante una descripción estructural de las relaciones literarias y de las relaciones de fuerza a escala mundial, parecerá tal vez chocante a todos aquellos que tienen una visión "encantada" de la libertad creadora. Pero hay que entender que, al contrario de la ilusión, ampliamente compartida, de una inspiración poética universal que otorgaría indiscriminadamente su gracia a todos los artistas del mundo, las trabas se ejercen de modo desigual sobre los escritores y pesan tanto más sobre algunos en la medida en que son ocultadas como tales para atender a la definición oficial de una literatura unida, universal y libre. La actualización de los obstáculos que pesan sobre todos los escritores desheredados no supone en absoluto, desde luego, ponerlos en un índice o colocarlos aparte: se trata, por el contrario, de mostrar que sus obras son más inverosímiles aún que las demás, que llegan a emerger y a hacerse reconocer casi milagrosamente subvirtiendo, mediante la invención de soluciones literarias inéditas, las leyes literarias establecidas por los centros.

La República mundial de las Letras, Pascale Casanova, Anagrama

Subvertir. Solucions literàries inèdites. Què cony deu voler dir això. Pensar-hi intensament.

Parla un vell de trenta-dos anys

A veure si ens entenem. Hi ha la Kultura oficial. La que fa país. [Llegir país inflant els pectorals, omplint els pulmons de catalana pàtria]. No m'hi puc acostumar. Ho sento.

—#autoodi!

—#anticatalà!

Vale, vale. Si toca adorar Cabré adorarem Cabré, si toca adorar Guardiola adorarem tots Guardiola, si toca adorar Puyal adorarem submisos Puyal, escoltarem obedients Manel i Sopadecabara, etcètera. I si no et doblegues ets un claríssim cas d'

—#autoodi!

o bé un miserable

—#anticatalà!

Se m'està posant nerviós/nerviosa, lector/lectora? Aturem-nos aquí un moment.

M'hauria d'importar un carall, que vostè es posi nerviós/nerviosa? Tinc els meus dubtes, dubtes raonables. #Joconfesso: m'importa. I tant que m'importa. I m'odio perquè m'importa. Aleshores caldria callar la boca. Et vas fent gran —vas envellint— i el teu fàstic envers el poder està aquí dins, intacte, però al costat et va creixent un temor incommensurable a molestar el poder. Hom es doblega al poder —i calla la boca— quan el fàstic i el menyspreu cedeix davant el temor incommensurable. Aleshores calles la boca.

Però cal de veritat callar la boca? No em trec aquesta pregunta del cap. «Cal de veritat callar la boca?», pregunto a tothom que passa pel meu costat. Vull dir, que la Kultura et pot condemnar a l'ostracisme així de ràpid, i això acollona, deixem-nos d'històries.

Els que van néixer als vuitanta ho tenen molt clar. La solució es plegar-se al poder, esdevenir tu mateix el poder, adquirint, òbviament, el discurs salvatge que pertoca. Fins i tot es constitueixen en lobby de pressió! I se'n surten! La mare que'ls va parir, són uns genis, paradigma del seu temps, són, oh, com en diuen? Uns emprenedors. Ells ho fan amb naturalitat, tot això, com els nadons que ja neixen amb el tic de clicar qualsevol cosa. L'altre dia me'n van explicar una de divertida: un ninyatu que per canviar de canal de la tele corria cap a la pantalla i la llepava amb la mà, com qui canvia d'aplicació de l'i-phone.

Però maleïda sigui la meva sort, jo sóc dels setanta. Del setanta nou. Néixer al final d'una dècada crec que marca el caràcter, es viu en una permanent contradicció, en una miserable terra de ningú. Creguin-me, els podria explicar la meva vida en funció de les meves contradiccions. Em fan ràbia els ninyatus dels vuitanta que no noten cap mena de malestar corporal o intel·lectual llepant les botes del poder àdhuc ficant-se les botes del poder. I caminant ridículament amb aquelles botes tan pesades: la seva condescendència, els seus aires de superioritat, d'estar de tornada de tot. M'estic fent vell, redéu. No hauria d'estar jugant amb un putu blog.

Jo hauria de tenir la boca tancada, o sigui, no hauria d'escriure aquestes coses, però mon pare sempre em deia que si tenia cap problema l'escrigués en un paper, i un cop escrit en un paper, mirar-me'l fixament. Així que ara em miro fixament aquestes línies i penso, mira, no ho sé, tal vegada tanta unanimitat político-literària de la Kultura oficial farà que la gent que ha estat condemnada a l'underground ja no tingui absolutament res a perdre i, fet i fotut, els expulsats comencin a parlar sense aturador, sense por, assenyalant amb el dit a qui hagin d'assenyalar amb el dit i es fotin un fart de riure, que riguin tant com puguin, que riguin tot el que no poden riure perquè hi ha coses en aquest país que no es toquen i punt, però resulta que se te'n fot, si hi ha coses que no es toquen i punt perquè tu ja no tens res a perdre, absolutament res a perdre. [L'Artista Abans Conegut sospira i no s'acaba de creure això que ha escrit, perquè ha envellit definitivament i ha perdut la fe]

Osti, volen saber com volia començar aquest post? Volia construir una delicada metàfora partint d'una informació que desconeixia i que m'ha deixat veritablement consternat. En temps de Víctor Hugo sembla que van implantar un impost sobre les finestres i les portes! Quins pebrots, eh. Si no tenies un duro, doncs tenies quatre parets sense cap tipus d'obertura a l'exterior, perquè tampoc podries pagar els impostos. Vull dir, que les opinions te les havies de guardar a casa. En fi.    

Àustria

Vaig voler adquirir El malaguanyat, però sembla que no existeix ja El malaguanyat i em van donar El malogrado. Mai havia trigat tant en llegir-me un llibre tan curt; sempre em podia la son, perquè me'l llegia abans d'anar a dormir, però finalment, lluny de Fastigosa, en la rigorosa calma que necessito jo per llegir-me Bernhard, vaig acabar-lo. Vaig doblegar una pàgina que em va semblar d'una actualitat notable. La transcriuré.

ba corrompido, dije, los socialistas, que ahora llevaban ya trece años en el poder, habían aprovechado ese poder al máximo y destruido totalmente el Estado. Mientras yo hablaba, la patrona asentía con la cabeza y, alternativamente, me miraba a mí y miraba por la ventana. Todos querían un gobierno socialista, dije, pero ahora ven que precisamente ese gobierno socialista lo ha derrochado todo, la palabra derrochado la había pronunciado intencionadamente con más claridad que todas las demás, y el haberla utilizado en general ni siquiera me avergonzaba, repetí la palabra derrochado varias veces aún, en relación con la bancarrota del Estado bajo nuestro gobierno socialista, y dije además que el canciller era un hombre vil, taimado y retorcido, que sólo había abusado del socialismo como vehículo para su perversa pasión de poder, como por lo demás todo gobierno, dije, todas esas personas no son más que ansiosos de poder, abyectos y sin escrúpulos, el Estado, que son ellos mismos, lo es todo para ellos, dije, y el pueblo, al que gobiernan, no significa nada para ellos, absolutamente nada. Yo soy ese pueblo y lo quiero, pero no quiero tener nada que ver con ese Estado, dije. Nuestro país no había llegado nunca en su historia a un punto tan bajo, dije, nunca aún en su historia habían sido gobernado por personas más viles y, por consiguiente, de menos carácter y más estúpidas. Pero el pueblo es tonto, dije, y es demasiado débil para cambiar una situación así, se deja engañar precisamente por personas retorcidas y ávidas de poder como las que ahora están en el gobierno. Probablemente, tampoco en las próximas elecciones cambiará nada de esta lamentable situación, dije, porque los austríacos son hombres de costumbres y se acostumbran también a  la ciénaga en que, desde hace ya más de un decenio, chapotean. pobre pueblo, dije, Y por la palabra socialismo, dije, se siguen dejando engañar sobre todo los austríacos, aunque todo el mundo sabe que la palabra socialismo ha perdido su valor. Los socialistas no son ya socialistas, dije, ¡los socialistas de hoy son los nuevos explotadores, todo mentira!, le dije a la patrona que,

Thomas Bernhard, El malogrado, trad. Miguel Sáenz

Només el ruc mira el dit que assenyala la lluna

No he llegit el llibre: no opino sobre el llibre, sinó sobre l'espectacle. I quina angoixa, tu, quin mal de panxa, quin laberint de contradiccions, perquè, potser no em dedico jo mateix a promocionar llibres? Sí, entre d'altres coses em dedico a mirar de vendre llibres, per tant, és fàcil que, més que en la lluna, em plagui centrar la meva atenció en mirar el dit que apunta la  lluna, per veure com ho fa, per admirar les tècniques de qui utilitza el seu dit per vendre la lluna i aconsegueixi que la gent es quedi paralitzada de goig un instant davant la bellesa objectiva de la lluna, però només un instant perquè després cal que l'espectador adquireixi la lluna. Aleshores, havent estudiat les tècniques de qui apunta la lluna, mirar de subvertir les mateixes, potser per adaptar les tècniques del geni que apunta la lluna a la meva realitat antieconòmica. S'entén, això? Es pot entendre que no he llegit el llibre i que per tant no opino sobre el llibre i que no desitjo parlar malament del llibre ni del seu autor? S'entén? Ho tornaré a escriure: No he llegit el llibre, no opino ni em puc permetre opinar sobre el llibre atès que no he llegit el llibre i seria un delicte voler fer-ho i seria un delicte que per culpa d'aquest escrit angoixat algú deixés de voler llegir-se el llibre, em sentiria molt malament, de veritat, amb enorme franquesa i el cor a la mà.   

I verge santa si sóc conscient que entro en un terreny summament perillós, perquè qui em diu que el dia de demà no seré jo qui hagi de portar una promoció d'una catedral semblant al llibre que, per déu, no m'he llegit i per tant no és objecte d'aquest terrible escrit? M'omple de terror. Així doncs no parlo ni tan sols del dit que apunta la lluna, sinó dels ulls que miren el dit que apunta la lluna. Però això és terrible! Des de la meva posició és una temeritat, maleït sigui, és lleig com un pecat! És com trencar una mena de llei no escrita, imperdonable, en la meva posició! Però si no ho dic esclato, perquè en el fons detesto profundament l'artifici que és el màrqueting, i m'omple de tristesa veure que la gent segueix guiant-se pel màrqueting, que és una de les feines que em toca fer a mi, carat, quina ironia del destí malvat, jo que comprenc des del primer dia que l'únic màrqueting veritable, pur i autèntic és el boca orella, que el millor agent de marqueting és la veïna o el col·lega o la verdulera del mercat que et diu: redéu, jo SÍ m'he llegit el llibre i t'asseguro que val la pena, creu-me, perquè la veïna o el col·lega o  la verdulera del mercat no tenen cap interès que s'interposi entre tu i el llibre, ells no han de vendre diaris, ni omplir facebooks, ni generar TT's, ni res d'això, ells són purs com la lluna mateixa, com la literatura, com la bona literatura, que no requereix d'estratègies de màrqueting sinó de TEMPS, és per això que em trobo més còmode senyalant llunes que no tenen res a veure amb el meu pa de cada dia, llunes que han editat altres editorials, a les quals sens dubte els hi fas un enorme favor, però no importa, perquè tu parles del llibre, no pas de la gent que hi ha rere el llibre, em sento més pur i més autèntic parlant de llunes alienes, no sé si se'm pot comprendre o què, perquè, per bé o per mal, em consolo pensant que el lector és intel·ligent i no es deixarà guiar pel màrqueting interessat, el marqueting corporatiu o l'onada massiva d'elogis periodístics que gairebé t'obliguen a comprar el llibre, perquè el lector intel·ligent és el lector crític i curiós, capaç d'aventurar-se en lectures que potser han passat desapercebudes o que no tenen perquè passar desapercebudes, però a qui no li cal que el peixin i el dirigeixin cap a la lluna, atès que no li fa por equivocar-se i, si per fortuna el lector intel·ligent és curiós i a sobre és prescriptor de llibres, doncs oli en un llum, perquè això vol dir que vivim en l'era dels blogs i els truiters i tot plegat i que tothom pot fer sentir la seva veu i no només uns quants que potser entenen la literatura d'una manera diametralment oposada a tal i com la entens tu, sense que això signifiqui res més que això, que sou diferents i prou, i això també significa que aquest país no és un país d'Un sol Poeta, d'Un sol Escriptor o d'Una sola Banda de Música, i dic tot això sense haver llegit ni tan sols adquirit el llibre del que tothom parla, i que estic segur que no necessita aquesta campanya de focs d'artifici que només necessiten els llibres mediocres que han costat una pasta. I que déu em perdoni per haver escrit això que acabo d'escriure. La lluna és prou bonica per si sola. Massa llums la desllueixen.

La fi de la Utopia

Al principi dels temps, el més semblant a una utopia llibertària era el càmping; terreny de fràgils equilibris, de primitivisme tranquil, d'incomoditat agradable, de dolça apatia, d'aixecar-se a trenc d'alba i d'anar a dormir a les deu. Havent netejat les cassoles passaves per diverses parcel·les abans d'arribar a la teva i anaves saludant als bàrbars del nord amb un tímid bon soir. Els campistes del nord, extremadament civilitzats i amables, alçaven el cap i, jaguts en les seves cadires plegables, emetien uns pocs decibels per tornar-te la salutació. Era confortant. Els veies amb les seves caravanes i et preguntaves si era possible fer una vida sobre rodes, una vida on the road,  itinerant, ocupant el mínim espai, utilitzant els mínims recursos, essent respectuosos amb un entorn que no era el seu però que al capdavall estimaven com qui estima la utopia realitzada. Els envejaves. El càmping, aquella pàtria universal. El càmping també era un camp de refugiats. Pàries de la terra, proletariat feliç de passar una setmana fora del gueto de ciment armat i mil finestres petites. N'hi ha que sembla que no es moguin ni un minut del seu petit terreny llogat, que es conformin simplement amb els fràgils sorollets de la natura que els són negats durant la resta de l'any.

PERÒ

Sóc jo que he canviat o és que la utopia s'ha esvaït per sempre? De vegades, el càmping es convertia en una festa demencial del front inútil d'Appocalipse Now. No podia comprendre què estava passant: com aquell grup de joves fillsdeputes francesos podien arribar a cridar tant a les dotze de la nit, envoltats de tendes que no podien protegir als conciutadans que volien dormir perquè l'endemà s'havien d'aixecar d'hora. Per què, fillsdeputa francesets, per què? Amb la vostra puta guitarra tocada sense gràcia, amb les vostres veus guturals, amb els vostres aplaudiments acrítics d'altes hores, els vostres pets, els vostres rots. La vostra borratxera ha destruït la fràgil utopia feta de lona impermeable i enormes anhels de pau. Durant aquest infern jo em regirava sobre el luxós matalàs inflable i somiava escopetes retallades i massacres noruegues. Obria la mosquitera i començava a obrir foc indiscriminadament per retrobar la pau furtada.

Un altre dia, una altra nit, en un camp de refugiats diferents, el boicot el proposava la mateixa administració del càmping que organitzava una vetllada execrable i decadent en el petit bar on, per més inri, no servien gintònics ni begudes similars. Aquell francès bronzejat destrossant clàssics de la nit amb bases pregravades a mi em feia gràcia, ho confesso. M'imaginava la vida trista d'aquesta raça de músics de càmping i piscina municipal, el seu fracàs que serveix per amenitzar la nit del lumpenproletariat internacional. M'imaginava el seu final de festa, rebent un sobre amb els seus diners. Maniobrant després la seva furgoneta gegant per carreteres estretes, cercant un nou càmping per demostrar el seu art tan poc valorat.  M'entendria ell i m'entendria el seu públic, que picava de mans i feia fotos de l'esdeveniment. Tolerava aleshores el brogit i dominava pacient la meva fúria. A les dotze en punt va acabar el seu show. Però davant del meu horror en va començar un altre: uns nous fillsdeputa francesos i el seu interminable discurs bastit de crits i rialles demoníaques, a dos pams de la meva tenda-nació, a dos pams de les meves putes orelles. Abans havia saludat la seva presència, me'n recordo, ja que van fer sonar jazz progressiu tota la tarda, a un volum respectuós amb les lleis no escrites de la pàtria-càmping. Ara els escopiria a la cara. 

El més inquietant de tot, però, no han estat les mostres repulsives de manca de consideració vers els altres camarades campistes d'aquesta traïdors a la causa, sinó l'absoluta falta de resposta de la societat-càmping. Desenes de jubilats, de parelles amb nens petits, de cicloturistes exhaustos aguantant amb estoïcisme la flagrant agressió d'aquests traïdors totalitaris. Per què, mes amis, deixeu que la barbàrie campi entre vosaltres? Imagineu-vos tous ensemble alçant els vostres fogonets i llançant-los contra els invasors com si fossin còctels molotov, travessant-los amb les vostres piquetes, foragitant-los de les vostres vacances... pallassos miserables, aneu a Lloret! A Benidorm, a Cuatro Vientos! Aneu a Espanya, redéu, aquell abocador! Què se us ha perdut en les terres oblidades del Llenguadoc, digueu-me, Simons de Montfort malparits! La vostra fe totalitària m'ha fet cremar per dins tantes nits!

I fins aquí la meva ira i la meva venjança estival.

NOTA

Després vam trobar un càmping on tothom llegia llibres a la llum de llanternes. Calma. Utopia. No tot està perdut.

Opcions davant del cretí

Resulta que el carregador del meu minijo no funciona. Hi penso quan veig una botiga d'Orange, situada al Passeig Fabra i Puig, 27. Hi entro. Hi ha molta gent remenant aparells, però l'encarregat que vagareja rere el mostrador em fa un senyal i m'hi aproximo. Sóc un afortunat, penso. Somric.
—Bona tarda, busco un carregador pel meu mini...
—Mira, no entiendo nada de lo que dices —em talla amb sornegueria l'individu de tres metres. Porta l'acrònim de Senatus Populusque Romanus tatuat a l'avantbraç.

OPCIÓ A.

—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs. Podria ser colombià, altrament, però tinc amics que vénen tant de Colòmbia com de Veneçuela, i estic content de no equivocar-me gairebé mai en reconèixer l'accent de les dues pàtries. És veneçolà. Possiblement sigui caraqueny. Caracas és el nom de la tribu d'indis que es van trobar els colonitzadors, els quals van passar a sang i foc aquests primers, fins anihilar-los sense contemplacions. Només en queda el nom de la ciutat, que és el mateix que el nom de la vall.
Em giro un moment i aprofito per treure la daga de tres pams que porto sempre a la màniga i, amb un gest prest, sec i encertat, enfonso la fulla de la meva daga en la seva gola. Surt sang a raig i el paio em mira horroritzat, abans de desaparèixer rere el mostrador.

OPCIÓ B.
—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs.
—Perdona, ¿qué has dicho?
—He dicho: "Pues chévere".
—¿"Chévere"? ¿Qué coño significa "chévere"? Esto es España y tú me hablas en español, y no en una mierda de dialecto de perdedores, perro inmigrante.

OPCIÓ C.

—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs.
—Hombre, pana, eres de Vene, pues. Mira chamo, yo te enseño. Me prestas un papel? Mira, chamo: "Bona" significa, en este caso, "Buenas", y "tarda", "tardes". Es un saludo bastante convencional y educado. "Busco" es lo mismo que en castellano, "un" igual. LO MISMO, pana, LO MISMO. "Carregador" en catalán significa "cargador" en castellano, casi igualito igualito. Seguro que en venezolano tenéis una palabra más chévere, pero el castellano de aquí es mucho más aburrido. "Pel" es la suma de "per al", que viene a significar "para el". El posesivo "meu" significa "mi"... Total, que "Bona tarda, busco un carregador pel meu minijo" significa "Buenas tardes, busco un cargador para mi miniyo"
—Gracias, pana. Ahorita te lo busco.

OPCIÓ D.
—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
—Escolta, oi que sóc el teu client? Ho sóc o no ho sóc?
Arriba el seu company.
—Dime, dime, que yo no quiero conflictos de este tipo...
—Ni jo tampoc. —El veneçolà riu per sota el nas. —Escolta, tio, sóc el teu client, oi? —clavo la meva mirada miop en el gegant de tres metres —Doncs la teva obligació és entendre'm. No cal que em parlis en català: m'has d'entendre i prou. —El veneçolà continua rient-se de mi, i jo, que no porto cap daga amagada sota la màniga, desisteixo. Pago i foto el camp.

Filldeputa. Hijueputa.