Per què lamento que facin pagar els paradistes el dia de Sant Jordi

Hola blog, quant de temps. Et necessito perquè la xarxa de microblogging X no serveix per parlar, sinó per dir. El cas, blog, és que hi ha una polèmica en marxa que em fa ballar el cap, i ves, reclamo el dret a la pausa i a l'escriure llarg, perquè altrament no hi ha manera d'expressar amb pulcritud el que penso. 

Es tracta del copagament de les parades de Sant Jordi. Aquest serà el primer any. Ja sé que et semblarà una minúcia, blog. Que no n'hi ha per tant. És ben veritat. La polèmica passarà sense pena ni glòria. 

Però blog, jo m'oposo al copagament. I mira que m'han explicat amb molta paciència i amabilitat els motius que existeixen per fer pagar. I els he escoltat amb interès. Et diré, fins i tot, que són perfectament raonables. Però sense ànims d'ofendre't, et vull explicar perquè també m'oposaria al copagament si fos només de 50 cèntims.

En primer lloc, i perquè m'entenguis, sempre he sentit aquest dia com una mena de festa major. La Festa Major del Llibre (i la rosa). Quan cau en laborable passen coses estranyes: la gent només fa veure que treballa; allarga l'hora de l'esmorzar o del dinar... pot passar que els jefes fins i tot facin la vista grossa. És un dia festiu encobert. Després també passa que la gent té més ganes de passejar. En fi, ja ho saps. 

Sí: Sant Jordi és la Festa Major del Llibre. Fer pagar els paradistes de Sant Jordi és com fer pagar els geganters i els castellers per La Mercè. 

Ja. Ja ho sé que els paradistes fem l'agost, aquell dia. I que ocupem l'espai públic i que això costa calés. Però convindràs amb mi que també guanyen diners les companyies que omplen de teatre el parc de la Ciutadella, o les bandes que omplen de música tantes places de la ciutat els dies que dura La Mercè. Cobren diners i són l'ànima de la festa. Diria que el paralelisme aguanta. A més, ningú t'obliga a comprar cap llibre. En canvi, la música sí que la sentiràs, t'agradi o no.

Blog, sabies que no hi ha res gratis? Ho expliquen el primer dia a la facultat d'Economia. És ben cert que hi ha bens públics, que solen ser bens i serveis de primera necessitat o estratègics, que gràcies a llargues lluites socials i a certs models econòmics, ara ens semblen que són gratis. Però no. Els paguem entre tots mitjançant els impostos. Es van inventar això dels bens públics per intentar protegir certs bens o serveis dels capricis de l'economia de mercat, que solen perjudicar sempre als qui no es poden defensar. La gent que coneix una mica l'economia financera sap que existeix una cosa que es diu Mercat de Futurs. És una cosa molt fotuda. Allà, si manegues quantitats ingents de diners pots enfonsar països sencers. Com? Apostant que en el futur el preu de l'arrós baixarà. Si manegues molta pasta, creu-me que el preu de l'arrós et farà cas i baixarà i jugant les teves cartes guanyaràs una fortuna. Si el teu país basa la seva economia en la producció d'arrós, ho tens cardat. És per això que hi ha bens i serveis que els governs i els Estats volen protegir de l'economia de mercat. Bens de primera necessitat i bens que, pel motiu que sigui, consideren estratègics. D'aquí, per exemple, que la cultura sigui tan important per tantes nacions i arreu del món rebi generoses subvencions.

Bé, és evident que el llibre i la rosa no són bens de primera necessitat. Però recordes que abans hi havia partits de futbol que es declaraven d'interès general i els passaven per la tele pública? Ara pot semblar fins i tot obscè, però així era. El Barça-Madrid era d'interès general, i, d'alguna manera, es decretava que l'esdeveniment... no sé com explicar-t'ho... era immune a les lleis del mercat, que es retransmetia per la tele pública, que paga tothom mitjançant els seus impostos. Crec, amb el cor a la mà, que el dia de sant Jordi és d'interès general, i que les institucions han de protegir aquest dia, pel seu capital simbòlic, únic al món, i pel gran retorn que per a ells representa. 

Tot això per explicar-te que, en la meva opinió, quan poses preu a una parada de sant Jordi, per irrisori que sigui, ja has fet el primer pas en el llarg camí de l'economia de mercat. Un camí que no saps mai a on et pot portar. Bé, merda, sí que ho saps, a qui vols enganyar, si has viscut tota la vida a Barcelona?

Blog, vols que t'expliqui una ironia, de tot plegat? El dia de Sant Jordi té un puntet antieconòmic molt boig. No diré anticapitalista, no fem bromes. Però sí que és un dia foll decidit a desobeïr les lleis més elementals del mercat. Hi ha un descompte del 10% en el preu del llibre! L'únic dia de l'any en que el llibre és un bé de compra gairebé obligatòria, va i el llibre decideix ser més barato. Com si els llagostins baixessin el preu per Cap d'Any! No veus que aquest dia... ens vol dir alguna cosa? 

És un dia especial, t'ho miris per on t'ho miris. Un dia únic. L'enveja del món. T'ho dic perquè ho sé. Pots anar a la fira de Frankfurt i fer el merdes i ensenyar fotos a agents i editors internacionals. Flipen. Jo ho he fet! No és només que a tothom se li posa cara de dòlar, és que Barcelona i el país projecten la imatge miraculosa que, per un dia, un sol dia a l'any, se celebra una festa cívica on el protagonista és el llibre, paradigma de la cultura. No passa enlloc més del món. Molaria que el declaressin patrimoni immaterial de la humanitat, fixa't què et dic.

Però deixem-nos de romanticismes, blog, i parlem de diners i de retorns d'inversió: tu saps quanta pasta val, aquesta imatge que la ciutat projecta al món? Tu saps quantes ciutats han intentat imitar aquest miracle? Quantes pàgines de diari s'han omplert? Quants reportatges s'han emés? Quants hotels no aprofiten per fer propaganda de lo seu? Nen, és aquest dia, que el món ens mira! I dit això, em tiro a la piscina: el retorn és clarament superior a la inversió inicial de l'Ajuntament i la Generalitat. El paradista surt benficiat? Sí. I la ciutat i el país també. Més i tot. Ves a saber qui necessita a qui, aquest dia. Sense llibres al carrer no tens doble pàgina al New York Times. Sant Jordi és promoció turística de la ciutat. I surt baratet, baratet, si ho comparem amb els 1,2 milions d'euros que va costar a la ciutat tenir el privilegi d'acollir una sortida de La Vuelta a España, dia en que es van tallar molts quilòmetres de carrers. 

Blog, m'he cansat d'escriure i de pensar. Aniré acabant. Quan la teva decisió et beneficia a tu i beneficia a l'altre, estàs prenent una decisió intel·ligent. Quan et beneficia a tu i perjudica a l'altre, estàs sent un pèl malvat. Quan et perjudiques a tu mateix bo i beneficiant l'altre, ets un ingenu. Quan la decisió que prens et perjudica a tu i també a l'altre, estàs actuant de manera estúpida. 

Pagar per fer parada pot portar aquest dia a una dimensió que no tenia. Qui t'assegura que el dia de demà qui més pagui no tingui els millors llocs, per exemple. Pura llei de l'oferta i la demanda, no ens hauríem d'escandalitzar. I que per recuperar la inversió inicial aquestes parades que ocuparien els llocs més privilegiats tinguin només els llibres que el mercat hagi decidit que és més segur que es venguin. Pot passar, això, a la llarga. Són les lleis del camí que s'ha començat a caminar aquest any. Són les lleis del mercat. El dia de Sant Jordi, el dia que provoca vagues de braços caiguts i que se salta les lleis essencials de l'oferta i la demanda. El dia que els interessos de la patronal (gremis d'editors i llibreters) coincideixen amb l'interés comú. És especialet, Sant Jordi. L'has de saber tractar. Una mica anticapitalista sí que és, però també socialdemòcrata. I ara ves que no se'ns torni una mica de l'Escola de Chicago. 

L'ajuntament hauria de cuidar com una rara avis aquest dia, mira què et dic, Blog. Perquè ho és, i perquè projecta una imatge única al món. Aporta prestigi cultural, pasta a un sector que sempre diu que viu en el precariat, pasta per la ciutat. Per tant, SÍ a totes les mesures per fer aquest dia més segur, més ordenat, etc, etc, i SÍ a que les assumeixi totes, ben gustosament, l'ajuntament i la Generalitat. Segur que aquestes millores portaran més turistes. I quants més carrers tallats i més editorials i llibreries al carrer, més contents els restauradors de la zona. Punts de llum no sé si calen: la tradició ordena que es plega quan s'obren els fanals. El segle XXI ens ha portat, a més, bateries externes, per si el datàfon es fon de tant vendre (spoiler: un datàfon t'aguanta tres o quatre dies tranquil·lament). 

La quantitat total que aportaran els paradistes amb el copagament és, si no m'equivoco, de 40.000 euros. És una quantitat simbòlica, per a un ajuntament que es gasta més d'un milió d'euros per una etapa de La Vuelta. Simbòlica, també, perquè es pot interpretar el compagament com un símbol: el primer pas per desmuntar aquesta curiosa armadura que protegia aquest dia de la lògica de l'economia de mercat. El primer pas per privatitzar l'aigua és posar preu a l'aigua. Posar preu a la paradeta és com el canari de la mina que indica als miners que alguna cosa no funciona. I en la meva opinió, el que no funciona amb aquest tema pertany també al món dels símbols. No hem estat capaços d'observar amb atenció l'excepcionalitat del dia en qüestió. Començant per l'ajuntament, i acabant pels diferents gremis. Segur que també hi han mil motius perfectament racionals i econòmics per acabar amb el preu fixe del llibre. Però el preu fix del llibre és un bastió inexpugnable que van defensar els editors i llibreters més veterans en el seu dia. 

Era tot qüestió de voluntat. De saber quin dia teníem entre mans. Era un dia, només. El dia més important de l'any. La Festa Major del Llibre.