48 hores amb Sorj Chalandon (i II)

No és feina d'un cap de premsa, no és feina d'una editorial, resumir o explicar les rodes de premsa o entrevistes que es celebren durant l'estada d'un autor del seu segell a la ciutat. Hi he estat pensant. La feina d'una editorial és adquirir els drets d'una obra, editar-la amb rigor, posar-la en circulació i donar-la a conèixer als llibreters, a la premsa i finalment, al públic lector. La meva funció és aquesta última, la feina de la Laura és barallar-se amb el text, amb els agents, els traductors. La feina del Pep és construir catàleg. 

Però no és feina nostra fer de periodistes culturals. 

Per això evitaré parlar del contingut de la roda de premsa o de les diferents entrevistes individuals que vaig presenciar. Això és feina dels periodistes, del seu talent, de les seves ganes de construir bones cròniques i de l'olfacte dels seus editors que al cap i a la fi decideixen què entra i què no entra en l'edició del dia i quin espai reserven per a cada notícia. Només diré que cada dia costa més cridar l'atenció dels periodistes, degut a diversos motius per sobre dels quals hi ha la gran precarietat i pressió creixent en què efectuen la seva feina. Per això quan finalment vam arribar a la sala que l'Institut Francès havia cedit per celebrar la roda de premsa vaig fer un passamà i vaig besar versallescament les mans de les diverses periodistes que ens esperaven. Quan vaig arribar al senyor Alós, ens vam mirar als ulls i vam decidir que potser no calia, així que em vaig situar al final de sala, dret. La Laura va seure a la darrera fila. La nostra feina també consisteix en ser discrets. No parlaré sobre el contingut de la roda de premsa. Només parlaré dels silenci que planava sobre la sala, només parlaré de l'emoció, la determinació i la claredat expositiva de Chalandon, de la seva perfecta coordinació amb la seva intèrpret, del ritme que els dos van saber imposar, un ritme gairebé teatral, del domini de Chalandon sobre el silenci, sobre la frase curta, sobre la frase llarga. Sobre l'increïble talent narratiu de Chalandon, que va començar subratllant que Retorn a Killybegs no era la novel·la d'un periodista. Tenia especial interès en deixar-ho ben clar. I que va continuar fent un abrandat cant d'amor a un país, Irlanda, als seus colors, a la seva gent. A la seva lluita. I de sobte el silenci. «I qui em va ensenyar a estimar Irlanda i la seva gent, qui em va ensenyar a estimar la seva lluita, resulta que era el seu pitjor enemic.» Chalandon va canviar el seu registre. Se li va trencar la veu. Vaig mirar a la Laura, que també s'havia emocionat. Però Chalandon es va sobreposar ràpidament, i va continuar teixint la que jo recordaré sempre com la millor roda de premsa que he presenciat.

Jo havia revisionat aquest vídeo setmanes abans. 

Sabia que Chalandon havia volgut segellar la tomba del seu amic traïdor amb aquesta novel·la i que Irlanda s'havia acabat per sempre. Que després d'aquesta novel·la, versemblant i veraç, només quedava el silenci. I que nosaltres, amb aquesta edició catalana de Retorn a Killybegs, obríem de nou la tomba del seu amic, i el fèiem trencar una altra vegada el silenci que tant anhelava. I que per a ell era dolorós. No estem parlant d'un periodista, objectiu i endurit fins a la insensibilitat. Estem parlant de la persona que s'amaga, amb el cor ferit, sota la màscara del periodista. No parlem de Chalandon, parlem del seu alter ego Antoine. No parlem de Denis Donaldson, estem parlant de Tyronne Meehan. 

La roda de premsa va durar dues hores. Potser més. Jo em sentia defallit, content, orgullós, trist, les cames em feien figa. No sé com em sentia, jo. Vam anar a dinar tot plegats, els de l'editorial i ell. Suposo que tots volíem distreure'ns de tot plegat, així que li vam preguntar de tot, excepte per Irlanda i la seva novel·la. I vam saber més d'aquest home fascinant anomenat Sorj Chalandon. Ens va parlar d'un seguit de coses, i ara ve quan em sembla que traeixo una mica la seva privacitat, però no, no ho faig en absolut, perquè, al cap i a la fi, són coses que o bé va comentar després en les entrevistes individuals, o bé són de domini públic. Vam preguntar-li, per exemple, com collons algú pot tenir el poc senderi de fer-se corresponsal de guerra. 

—Ens reunim tots a la redacció, l'editor demana qui vol anar al Líban i tu aixeques la mà. 

—Sense pensar.

—Hi penses després. 

La conversa va continuar fins arribar a un punt increïblement interessant. Vam veure un home que s'explicava a ell mateix, que reflexionava en veu alta davant de nosaltres, atònits. Va dir: «va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra.» De nou, aquella veu emocionada que a mi, a nosaltres, ens trencava el cor. «Tornava a casa, a París, i veia la meva filla plorant i cridant desconsolada perquè no hi havia cap ampolla de Coca Cola a la nevera. I jo recordava la nena que arrossegava una ampolla de plàstic pel camp de refugiats buscant desesperadament una mica d'aigua per no morir de set. I m'enrabiava, i cridava». Chalandon serrava les dents quan ens explicava això. «M'estimava la guerra». De nou, havíem portat la conversa a un atzucac. Merda, nosaltres que volíem que se sentís còmode, que se sentís content de ser a Barcelona, no podíem fer res contra els fantasmes que, ara ho entenia, acompanyen sempre a un corresponsal de guerra. El veus allà, a un metre d'on estàs tu, i veus que està tant lluny, que no pots fer o dir res per apaivagar el seu dolor, que és incommensurable. Entre l'ampolla buida d'aigua de la nena esparracada que lluita per la seva vida en una ciutat en flames i la nena que plora perquè no hi ha Coca Cola a la nevera de casa no hi ha uns pocs milers de quilòmetres. Hi ha alguna altra cosa inenarrable, inconexa, dislocada. I en aquest terreny de la col·lisió i el desastre habita un home com Chalandon. I ara deixeu que torni a Irlanda i a Denis Donaldson. Deixeu que especuli, que pensi en veu alta.

¿No podria ser que a Irlanda Chalandon hi trobés un nexe possible entre l'amor i la guerra, una porta a la l'esperança, un significat, una raó essencial que jo no sóc capaç d'explicar-me, i que de sobte, abruptament, un dia de 2005, aquesta porta es tanqués, que l'esperança saltés pels aires, deixant-lo sol davant d'un abisme inexorable? ¿Que el deixés sol davant la irracionalitat d'aquest món? Amb la traïció del seu amic em dóna la sensació que Chalandon va perdre el pare, que el pare va matar el fill. I ja se sap que les coses han d'anar a l'inrevés, que en tot cas és el fill, que ha de matar el pare. No ho sé. Especulo. Potser no ho hauria de fer.  

Per fortuna vam trobar un tema de conversa relaxat. Vam demanar-li per la seva feina a Le Canard Enchainé. Aquí vam riure molt. Us explicaré una mica de què va això de Le Canard Enchainé, i segur que sentireu la mateixa enveja que vaig sentir jo. De primeres, cal dir que no ingressen ni un putu duro de publicitat, per tant no en depenen. Resulta que és un setmanari satíric que fa més d'un segle que funciona a França. ¿I quina és la seva funció? Preservar l'esperit del periodisme. Le Canard, pel que vaig entendre, exerceix dues funcions: per una banda, posa nom i cognoms a periodistes que han fet del periodisme servilisme. Hi ha periodistes dedicats en cos i ànima a llepar les botes del poder, a posar per escrit els desitjos dels poderosos. Le Canard els desemmascara. L'altra funció, la més important, és la de publicar coses que els periodistes d'altres mitjans no poden publicar, ja que aquests mitjans són esclaus de la publicitat o dels interessos creats, no pas de la veritat. Els periodistes que descobreixen coses que incomoden als seus propis mitjans truquen a la redacció de Le Canard Enchainé, els posen sobre alguna pista. Els periodistes de Le Canard confirmen la informació, la reconfirmen, la recontrareconfirmen, troben proves irrefutables, factures, mails, moviments de comptes corrents, i quan tenen tot això, paguen la seva font periodística i publiquen la informació.

—O sigui, sou una mena de wikileaks?

Chalandon em mira seriós. Alça un dit cap al cel i diu:

—SOM MOLT MILLOR QUE WIKILEAKS!!!!

En els darrers anys han fet caure quatre ministres. Fins i tot ens explica que són els propis ministres que truquen, de vegades. En una reunió secreta entre, posem per cas, quatre mandataris, sempre n'hi ha un que truca. 

Li pregunto pel darrer afaire que ha sacsejat França: el rotllet d'Hollande, el faldiller.

—Vosaltres ho sabíeu?

—Clar, des de fa un any!

—I no ho vau publicar?

—No. Nosaltres només publiquem informació que té a veure amb un ús fraudulent dels pressupostos públics. Hollande no es va gastar ni un euro públic, amb aquest afer.

Es va fer tard, i encara faltaven les entrevistes individuals. Chalandon encara s'havia d'endinsar unes quantes vegades en el seu particular infern d'amor i traïció, aquest cop via entrevistes individuals, i al vespre encara havia de presentar el llibre al públic. Però això ho explica molt bé aquest post d'Actualitat literària, que han fet una feina extraordinària. Naturalment, nosaltres, els de l'editorial, també hi érem, i durant la presentació em vaig adonar d'un fet que em va fer esgarrifar. En cap de les entrevistes s'havia parlat massa de LITERATURA. Durant la presentació —davant d'un públic escassíssim—, se'n va parlar abastament. L'endemà li vaig preguntar si a tot arreu passava el mateix, que ho sentia molt, perquè potser era culpa nostra, que no havíem sabut enfocar bé Retorn a Killybegs. Em va respondre que sí, que amb aquest llibre sempre s'acaba parlant molt més de la història de Denis Donaldson que no pas de Tyronne Meehan, i que és natural que sigui així. 

Aquest post s'ha fet massa llarg. Cal plegar veles. Encara hi ha tantíssimes coses a dir, sobre aquestes 48 hores que hem pogut passar amb Sorj Chalandon, algunes d'elles espero que surtin a la premsa... Penso en el periodista que em va dir que el tema no l'atreia. Quina llàstima. La vida, però, és així.

No sabeu el privilegi que ha suposat per a mi conèixer aquest home. Quan va agafar el taxi per anar a l'aeroport, em vaig adonar d'una cosa que encara em fa mal. Me l'he estimat molt —ens l'hem estimat molt—, i em sembla que hem fet malament. Jo només porto la premsa d'una editorial, la Laura només és editora de taula, el Pep només és director d'un editorial. Chalandon només ha vingut a fer la seva feina. No som amics. Ara ell ja no hi és. Sento la mateixa sensació de quan, horroritzat, veig que un llibre s'acaba, que no pot ser de cap de les maneres que el llibre no tingui més pàgines. Em va passar llegint Retorn a Killybegs, i em va passar quan em vaig adonar que el seu autor havia tornat a París. És aquella plenitud i aquella buidor.

Aquella grandesa insuportable. 

Gràcies, Sorj. 

48 hores amb Sorj Chalandon (I)

El 15 de setembre de l'any 1982, forces de la falange cristiana libanesa van penetrar a sang i foc al camp de refugiats de Sabra i Xatila sota l'empara i protecció de l'exèrcit israelià, que bloquejava les entrades al camp amb els seus tancs. L'orgia de violència que allà es va desenvolupar contra dones, nens i vells desarmats supera de llarg els límits de la irracionalinat que és, per si sola, la guerra. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Va ser un dels tres primers periodistes en accedir al camp, que ara era un cementiri a l'aire lliure. Hi era.

El 3 i 4 d'octubre de l'any 1993, una operació secreta de l'exèrcit nord-americà que tenia per objectiu liquidar un senyor de la guerra anomenat Muhammad Fara Hassan, àlies Aydid, es torça; dos dels seus helicòpters són abatuts sobre la ciutat, i els soldats que sobreviuen són brutalment apallissats fins la mort i, els seus cossos, arrossegats en una mena de grotesca desfilada de la victòria pels carrers sense llei de Mogadixio. Les forces nord-americanes capitulen i abandonen el país. No ho feien des del Vietnam. Deixaven enrere divuit morts. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Hi era. 

Durant la guerra Iran-Iraq Sorj Chalandon va aprendre a mastegar la sorra sota els obusos i les bombes en les trinxeres iraquianes. El Líban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan. Irlanda. Ell hi era. En canvi, el dia 13 de febrer de l'any 2014, les portes automàtiques anaven abocant turistes a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, i Sorj Chalandon no hi era. Teníem una hora abans no comencés la roda de premsa, i no vèiem Chalandon per enlloc. Una munió de jubiltas francesos esperaven la dona que els faria de guia per anar a Lloret. L'Àngels brandava un exemplar del seu llibre a una banda, i jo un altre, al cantó oposat. Havíem especulat sobre la seva alçada. Jo el feia rabassut, ella el feia alt com un sant Pau. Tenia els cabells blancs, això sí, ho havíem vist per l'internet. Ja només faltaven quaranta minuts, uns quants quilòmetres, unes desenes de semàfors. Per fi, la porta automàtica es va obrir per descobrir-nos un home rabassut de cabells grisos gairebé blancs, amb una maleta de mà i una altra de rodetes. Vam fer hola amb la mà. Va somriure. Era ell. Hi era.

Això que ve és una mena de crònica desordenada de l'estada de Sorj Chalandon a Barcelona, una crònica feta de frases curtes dites en francès i en anglès, de gestos suaus o vehements, sempre eloqüents, de silencis fets de marbre, corprenedors, de paraules murmurades, d'ulls humits, tremolosos, d'alguna llàgrima. I de rialles que em van semblar com analgèsics. O com ràfegues d'ametralladora. O com espurnes d'esperança. 

Jo volia entrar a la ciutat per la Diagonal. Anava amb el cos mig girat cap enrere per parlar amb ell, perquè no vaig donar-li treva al Chalandon, i abans de lliurar-lo als periodistes volia fer-li tres preguntes. Vaig demanar-li si li sabia greu que les hi fes, i ell mateix va formular la primera sense deixar que la hi fes jo. «Si em preguntessis sobre això, jo et respondria això altre». Em vaig quedar atònit, vaig somriure, avergonyit per la meva previsibilitat, i li vaig fer les altres dues preguntes: «Va tenir accés al suposat diari de Donaldson?». «No.» «Va arribar a veure el seu amic a la cabana?» «Tampoc.» Durant les següents quaranta-vuit hores, Chalandon va donar resposta a aquests i a molts d'altres enigmes. Àmpliament. Amb una generositat que encara ara em sorprén. He estat a la roda de premsa i a les diverses entrevistes individuals, i totes han estat diferents, però totes d'una intensitat emocional i d'un interès periodístic i literari que em deixen sense paraules, enrabiat amb mi mateix per no haver pres ni una nota, a mercè de la fragilitat de la meva memòria. 

Jo també seré generós i parlaré una mica més sobre aquest suposat diari i sobre el dia que Chalandon va saber de la traïció del seu amic. Com ja vaig fer notar aquí, l'eix argumental de Retorn a Killybegs bascula entre dos eixos que s'alternen. El primer relata la vida de Tyronne Meham des que és un marrec fins a convertir-se en un integrant de la cúpula de l'IRA al temps que un agent de l'MI5 (i de l'exèrcit britànic, i de la policia nordirlandesa), i el segon relata els darrers dies d'un traïdor confés que espera l'hora de la seva execució. Segons alguna font periodística, Denis Donaldson —la persona que s'amaga darrere la màscara de la ficció de Tyronne Meham—, va escriure unes notes durant el seu captiveri, que la Garda hauria trobat a la cabana després de la mort de Donaldson. Aquest diari no s'ha fet mai públic, i, de fet, és una mera hipòtesi perquè ningú ha confirmat o desmentit mai la seva existència. Però si fos veritat, si Donaldson hagués passat els seus darrers mesos de vida gargotejant en un diari, s'hagués donat el cas que el Denis Donaldson real i el Tyronne Meham de ficció haurien estat redactant el seus diaris gairebé al mateix temps, la qual cosa a Chalandon li sembla una monstruositat. 

D'altra banda, Chalandon no va ser a temps de trobar-se amb el seu amic després d'anunciar la seva traïció en la cèlebre roda de premsa. Ell estava en un aeroport de Senegal, a punt de començar unes vacances. Van trucar-lo des de la redacció de Libération. 

—Sorj, tenim males notícies sobre el teu amic.

—Merda, és mort.

—No, no és això, tranquil. És un traïdor.

Sorj Chalandon va rebre una punyalada al cor i va desmaiar-se. Sorj Chalandon potser hagués preferit que la mala notícia fos la mort de Donaldson. Algú va bufetejar Sorj Chalandon, que torna en si. Sorj Chalandon es retira a l'habitació del seu hotel. Sorj Chalandon comença a escriure la novel·la Mon Traître, a raig, amb una ràbia infinita. «Una novel·la petita», diu, «perquè tracta del dolor del traït. Tothom ha estat traït alguna vegada, no hi ha massa res d'especial en això. Ser traït és molt dolorós, però és molt més difícil ser un traïdor.» Silenci dintre del cotxe. Chalandon continua el seu relat. La darrera vegada que Chalandon va veure en vida el seu amic va ser en un pub de Belfast, en la celebració d'aniversari d'un republicà. Donaldson i la seva dona estaven retirats en una taula, més sols que de costum. Va notar l'hostilitat electritzant l'ambient, però no va entendre les senyals, les mirades. Donaldson ja sabia que. Els altres ja sabien que. Ell, Sorj Chalandon, encara no. Abans d'abandonar la festa, Donaldson li va dir: «Sorj, I love you.» «Fuck it, I know!», va riure l'altre. Es van donar dos petons. 

Jo volia anar per la Diagonal, però com que anava girat enrere no vaig poder indicar el camí a l'Àngels, així que entràvem a Barcelona per la Gran Via. Arribaríem tard a la roda de premsa. Tenia por que els periodistes fotessin el camp, sentint-se estafats. 

—I sabeu què. 

Va fer un silenci massa llarg, com si prengués un glop d'aire. Amb la veu trencada va dir: 

—Que ja no sé si m'estimava de veritat. No sé si va arribar mai a estimar-me, al llarg d'aquests vint anys.

Vaig girar-me una mica més. Voldria haver dit alguna cosa. Però què putes pots dir davant d'això. No estem acostumats al dolor de l'altre, ens intimida, ens incomoda. En aquest sentit, vam ser prou àgils, l'Àngels i jo. 

—Home, sí, no? Això és com un matrimoni, no?

Va explicar-nos, aleshores, de nou de bon humor, d'aquell bon humor devastat, irònic, nostàlgic, profundament irlandès malgrat no ser ell irlandès, que a França, a les fires, se li acosten dones perquè els signi el llibre i de sobte, alguna vegada, elles comencen a plorar, i entre plors li confessen que Irlanda els interessa una puta merda, però que en canvi el seu marit va portar una doble vida i les va enganyar durant deu, dotze anys. I que aquest llibre parlava d'això. El lector es sobirà i llegeix el que li dóna la gana. 

La literatura de veritat sempre parla de tu. 

Però tu, Sorj Chalandon, qui ets tu?

Sortir del Laberint. [Apunts sobre «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon]

A mitjans de desembre de l'any 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant pels quals l'IRA Provisional abandonava la lluita armada, es va convocar una roda de premsa que havia de deixar estupefacta l'opinió pública britànica, nordirlandesa i irlandesa.

Denis Donaldson, un històric de l'Exèrcit Republicà Irlandès, confessava haver estat servint com agent britànic infiltrat a la cúpula de l'IRA durant els últims vint anys. Cinc mesos més tard, el periodista Hugh Jordan trobava el seu cadàver en una vella cabana desposseïda de llum i aigua del comptat de Donegal, República d'Irlanda. Havia estat executat a trets d'escopeta de caça. Cal ser un inconscient per dubtar que aquesta roda de premsa va rubricar la sentència de mort de Donaldson. La història que el porta a aquesta roda de premsa és més complicada que tot això i ens obligaria a endinsar-nos a fons en el Laberint de Laberints que és, per si mateix, un procès de pau. Simplement m'interessa apuntar que la condemna de part dels màxims dirigents polítics dels bàndols implicats va ser immediata i rotunda: senyal que aquesta execució deixava el procès penjant d'un fil. Però a nosaltres no ens interessa endinsar-nos en aquest laberint de l'any 2006, sinó en un altre: el laberint primigeni, el de Creta, o més aviat, revisitar el laberint que Dürrenmatt va dissenyar pel seu Teseu a Minotaure (LaBreu, trad. Ignasi Pàmies, 2010). Deixeu que us copiï aquí part de l'epíleg que per aquesta memorable obra va escriure Ramon Espelt:

En aquesta reescriptura del mite clàssic, el laberint és el món vist pel Minotaure, un ésser privat de l'experiència de l'alteritat. Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure construïnt un relat profundament contemporani sobre un «innocent culpable» (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat ni del seu tancament de per vida) i la seva impossible humanització en contacte amb l'Altre (...)

Durant la dècada dels 1980, Sorj Chalandon, periodista de Libération, va cobrir el conflicte irlandès. A Belfast va entrar en contacte amb Denis Donaldson, el qual, en paraules seves, va esdevenir el «meu amic, el meu mentor». Ignoro si un periodista fa bé, de llaurar amistat amb un terrorista, si es un fet execrable o no. Sigui com sigui, la cosa va anar així, i jo fa temps que he desaprès a jutjar a la lleugera els camins de l'amistat. A mitjans del mes de desembre de 2005 Chalandon va convertir-se en un home estupefacte. Ferit i estupefacte. El seu amic, el seu mentor, a qui potser fins i tot admirava, havia traït la causa de l'IRA i havia traït la seva amistat. Al març de 2006, va plorar la mort del seu amic. No sé si va escriure Mon traître instal·lat en el dol i la ràbia, no l'he llegit. En tot cas, tal i com indica el títol del llibre, la veu narradora és la de Chalandon, víctima del desengany i la traïció. En canvi sí que he llegit Retorn a Killybegs [trad. Josep Alemany, Edicions de 1984], novel·la en la qual dóna la paraula al traïdor, perquè es pugui defensar i per a que ell, Sorj Chalandon, «pugui tancar per fi la tomba del meu amic». Segurament li devia. I ara ha arribat l'hora de fer l'avorrida advertència al lector que diu així: sóc part interessada en aquest llibre, treballo en l'editorial que el publica en català: em toca promocionar-lo.

El llibre em va impressionar. De vegades et toca promocionar llibres que no t'impressionen i és una murga. Però aquest sí. Em va impressionar per diversos motius, el primer, naturalment, pel seu estil. Concís, de reportatge periodístic de fons, directe, evitant floritures, descarnat. Recordin que qui parla no és un qualsevol; forma part de l'estat major de l'IRA, a més de ser agent de l'MI5. Un traïdor. Retorn a Killybegs recorre la vida de Tyrone Meeham, reflex ficcionat de Denis Donaldson, a qui Chalandon atorga més anys de vida dels que va tenir Donaldson. Això li permet recórrer la història dels catòlics de Belfast —venuts per la República d'Irlanda i humiliats per les forces d'ocupació britàniques—, i la del propi Tyrone Meeham, a partir de la Segona Guerra Mundial. I és en aquest punt on Tyronne comença la seva carrera militar a l'IRA, des de ben abaix. Impressionen els coneixements de Chalandon sobre l'estructura de l'IRA, la seva branca juvenil, els diversos escalafons, la brutalitat de les presons durant l'època Tatcher, etcètera. 

D'altra banda tenim la història d'un vell que espera la mort en una barraca sense llum ni aigua. Un vell que espera la mort segura en l'ambient profundament hostil en què es mou el traïdor confès. La solitud, els remortidents, el fastigueig i l'esgotament que una vida sacrificada a una lluita brutal que, com ell, té els dies comptats. Impressiona. Impressiona perquè Meeham ha viscut en una espiral de violència (un laberint) des de sempre i ha caigut en una trampa que ell mateix es va posar un dia i que els britànics van saber gestionar amb mestratge. És un innocent-culpable, el Meehan? Chalandon dóna una resposta raonable a un dels enigmes que llança Denis Donaldson en el vídeo del principi. En el vídeo diu que va fer-se agent de l'MI5 en un moment de juventut en que era particularment vulnerable. No, no explicarem aquí quina és la Conjectura Chalandon, però és plausible, sí. I més, sabent que Chalandon va tenir contacte directe i un vincle de profunda amistat amb Donaldson... Aquests capítols en que Tyronn Meeham és un home damnat a l'espera d'una mort segura m'inquieten. Ja us he dit que el llibre m'ha impressionat, i quan un llibre t'immpressiona, no tens més remei que anar més enllà, cap a aquelles zones grises on la ficció i la realitat es confonen. Fent quatre cerques per l'internet he trobat cròniques dels dies de l'assassinat de Donaldson. N'hi ha que groguejen i n'hi ha de serioses. Una de les moltes coses que s'aprenen amb aquesta novel·la, o que es refermen, és que la premsa sovint obeeix interessos que s'allunyen de la veritat. Vés, quin descobriment, oi? El cas és que en alguna crònica de l'assassinat he llegit que en la cabana on s'estava Donaldson hi havien trobat un dietari, però que no n'havia trascendit el contingut per motius evidents. Els capítols dedicats al vell Tyronne refugiat en una cabana, que s'alternen amb els capítols de la seva vida abans de descobrir-se un traïdor, tenen format de dietari. ¿Chalandon va tenir accès a aquest dietari? ¿Chalandon va anar a visitar el vell a la seva cabana abans de la seva mort? El cas és que la versemblança de tot plegat em sembla esborronadora.

EPÍLEG

Vaig escriure un mail molt llarg a un periodista per veure si volia entrevistar Chalandon, que ve a Barcelona els dies 13 i 14 d'aquest mes. Vaig procurar explicar-li la història amb tots els ets i uts (quants esborranys d'aquest post no hauré escrit, ja, enviant-los a la premsa?), i em va respondre que ho sentia molt però que la història no l'atreia. Si més no, va contestar el meu mail, cosa que és d'agrair i no sempre passa. 

Però em va saber greu. Una de les parts del llibre que més em va interessar va ser descobrir de què estan fets els processos de pau. La guerra ja ho sabem: d'injustícia, de víctimes innocents, de víctimes que no ho són, d'heroïcitats i sacrificis absurds, d'esgotament, de sang i de merda. Però de què està feta la traïció? De què estan fets els processos de pau? Deixen víctimes? Des de quan Tyronne Meeham deixa de ser un heroi per passar a ser un traïdor? És culpable, Meeham? O senzillament va ser la víctima necessària, la víctima propiciatòria, perquè el seu poble pogués viure en pau? Què és, exactament, ser un traïdor? Com se surt, de l'espiral de la violència? Com se surt del laberint?

Són preguntes que s'escapen d'aquelles hectàrees miserables que conformen Irlanda del Nord, que s'escapen dels carrers catòlics i protestants de Belfast. Són preguntes que ens haurien de fer pensar a tots. No ho sé, potser no.