COMPROMÍS TRETZÈ. Segona part

Fotografia de la coberta: Subway, Moscow, (c) Frank Ward

Disseny de coberta: Luís Carballo i Quincy Rookman Comunicació visual 

Tractament de coberta: Nina Marin

Buscar una imatge que il·lustri el contingut del llibre és un passatemps prou agradable i una responsabilitat prou alta com per prendre-s'ho en calma, així que vàrem començar ben aviat a rastrejar la xarxa a la cerca d'alguna cosa que encara no existia.

De vegades, com en La zona, la casualitat fa que una foto de prova defineixi a la perfecció el que vols expressar: un mur, un gulag, una presó, un camp de treball on el vigilant no és pas millor que el vigilat, un no-lloc on tothom compleix una condemna o altra. La imatge que suggeria el Luís Carballo era d'una contundència irresistible. No va caldre buscar més.

Altres vegades, com en el cas d'El cobrador, un fragment del text fa que saltis de la cadira i comencis a buscar desesperadament una foto que vas fer en un suburbi caraqueny que bategava violència per tots costats, una foto que vas tirar saltant-te qualsevol principi de prudència, una foto que vas fer des de l'interior d'un vell Mercedes Benz que, per altra banda, va fer de cotxe oficial d'un president de la República de Veneçuela.

D'altres vegades, el talent i la sensibilitat està tan a prop que no cal preocupar-se'n gens, com en el cas d'Una espia en la casa de l'amor. La foto és de l'Ester, sòcia i amiga.

En el cas d'El compromís, però, divagàvem. Periodisme, diaris, Unió Soviètica, anys 70-80. No ens servia cap de les imatges de l'edat d'or de la fotografia soviètica, tan carregada de connotacions polítiques i propagandístiques antitètiques a la literatura del vell Dov. No ens servia cap de les fotos que anàvem trobant. Se'm va encendre una bombeta i vaig posar-me en contacte amb la Marta Rebón, magnífica traductora del rus que ha viscut molt de temps a Moscou. És una gran traductora, de les millors, i també és una gran fotògrafa. Va enviar-me set o vuit de les seves fotos, que magrat ser molt bones, encara no parlaven. Les imatges de coberta han de parlar. Han de dir coses per si mateixes.

Finalment, el dia 28 de juny ens vam topar amb una imatge que parlava d'El compromís. El dia 29 em posava en contacte amb Frank Ward, Williamsburg, Massachussets. La imatge parlava d'altivesa i orgull, parlava de veritats oficials i de gent que s'ho empassa tot. El vell Dov diu: «No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l'aigua, sí que se'n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d'uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada...» Les dones que es deixen portar pel sotragueig del metro de Moscou llegint la premsa que explica exactament el que elles volen sentir són l'esplèndid decorat de teatre. El compromís, en canvi, són els maons, les cordes, l'extintor i els pencaires borratxos. Ho compreneu? Poc després rebíem el permís de Ward per utilitzar Subway, Moscow com a imatge de coberta. Final de la història. I una merda.

La desídia, l'oblit i la confiança d'haver trobat una imatge inapel·lable, o potser l'electritzant dia a dia de les nostres existències em va fer cometre un error que vàrem començar a pagar el dia que vaig recordar que calia el vist-i-plau dels hereus de'n Dov si volíem ser respectuosos amb el contracte. Potser vaig pensar: «ja els hi enviaràs la coberta quan tinguis la traducció». Però la traducció no arribava mai. Va ser estúpid no enviar la coberta tan bon punt la teníem. Però en fi, el dia 11 d'octubre vaig acabar enviant-la a l'agència londinenca, i l'agència la va enviar al seu temps a Nova York, on viuen els hereus. L'endemà mateix vàrem rebre la resposta. Un rictus de terror em va travessar la cara. Vaig estampar el meu puny sobre al taula. La tassa del cafè va fer un bot. Conserva la calma, hòstia, paciència, xispa i estil. Necessitava noves imatges per la coberta que ja teníem gairebé enllestida.

[Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]

En fi, vaig rescatar les imatges de la Marta Rebón. Me les vaig mirar després de tants mesos, i n'hi havia una que era molt bona. No sé per què no la vàrem considerar en el seu moment. És una foto on es veu un quadre del Breznev carregat de medalles sobre un sofà atrotinat de color vermell. Era una imatge inquietant, però li mancava aquell punt irònic que tenia la foto de les dones del metro. La Marta es va portar collonudament bé amb nosaltres, i en un tres i no res teníem la imatge en alta definició. Vam passar la imatge a blanc i negre —la foto va perdre l'efecte d'aquell color vermell preciós del sofà atrotinat—. La vàrem enviar immediatament a l'agència, juntament amb altres imatges que havíem pescat d'aquí i d'allà, imatges sense personalitat, molt dolentes. Ens era igual.

I aleshores, quan ja res tenia cap importància, va arribar un correu [Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]. Em vaig quedar atònit. Vaig sentir alegria, però no massa. Estava fet pols i estava emprenyat. Ens donaven carta blanca, podíem utilitzar la nostra coberta. Vaig trucar a la Pilar i el llibre va començar a imprimir-se.

Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids?

EPÍLEG.

Han anat passant els dies. Quan tot va estar solucionat, vaig seguir comunicant-me amb l'agència. Em van enviar un mail molt bonic en el que s'alegraven que tot hagués acabat bé, finalment. Després d'haver estat segrestat per aquest llibre durant tant de temps vaig sentir amor i comprensió per la noia de l'agència, producte, sens dubte, de la Síndrome d'Estocolm. Pobra, segur que ella també les va passar canutes. Les agents deuen tenir els seus sentiments, per alguna banda... Vaig estar a punt d'enviar-li un enllaç amb aquesta cançó,

però vaig pensar que millor seria no fer-ho. Cal mantenir les distàncies. 

Finalment, el dimarts 15 de novembre va arribar una capsa amb els primers exemplars d'El compromís. Vaig fer-ne una foto, que vaig enviar als altres socis. Vaig enviar un missatge de text al Cabal, el traductor. El missatge deia així: «Habemus Dov! Habemus Питер?». Com a resposta vaig rebre la foto d'un nadó, arrugadet. Era en Pere, que en rus es diu Питер. Havia nascut el dissabte. Aleshores va ser quan li vaig enviar la foto de la capsa plena de Dovs.

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part.

A en Питер.

Llarga i afortunada vida per a tu! 

Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc. Escric poc (m'angoixa i m'enrabio). Fumo molt. Em complico la vida. Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids? M'aixeco de la cadira i agafo l'exemplar d'El compromís que ja fa companyia als altres títols de LaBreu.

Observo el llibre. Encara és aviat per obrir-lo i llegir-ne algun relat escollit a l'atzar. No sóc pas l'únic editor que té por d'obrir un llibre que ha editat ell mateix, sempre tens temor de trobar-te alguna errata salvatge. Malgrat que t'hagis llegit i estudiat una i mil vegades el word de la traducció, les galerades, les compaginades... Però un llibre sense errates seria una cosa semblant a desafiar algun déu. No convé que no n'hi hagi cap, d'errata. Les errates ens demostren que som humans. La perfecció em fa paüra. Sigui com sigui, encara no vull obrir el llibre. Potser passaran anys. Potser quan tot això s'hagi acabat podré llegir-me els llibres que hem publicat d'aquella manera diàfana i desinteressada que tenen els lectors. Vet aquí la condemna secreta dels editors: «La síndrome de Moisès». 

No obstant això, obro el llibre i m'aturo a la pàgina 6, que és la pàgina de crèdits. La llegeixo de dalt a baix. Es desplega davant meu un bonus extra, un relat inèdit, secret. La nostra petita història obstinada. El compromís de Serguei Dovlàtov conté dotze relats, dotze compromisos. El tretzè compromís és el nostre. 

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part. 

La traducció d'aquest llibre ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Primera edició: Novembre de 2011
(c) de la traducció: Miquel Cabal  Guarro 

Correcció: Cristina Carbonell

Segona correcció: Laia Cabal 

Maquetació: JSM 

Impressió: Book Print Digital S.A.

Per anar bé, per anar tranquils per la vida, vam encarregar la traducció a l'amic Cabal amb prou temps per tenir el text definitiu a finals de setembre. És un goig del carall, tenir la traducció tan aviat. Abans, però, i per complir amb les exigències de la Institució de les Lletres Catalanes, en Cabal va haver de traduir de pressa i corrents vint pàgines per tal de poder optar a les ajudes públiques, que les autoritats van tenir a bé concedir-nos. És una gran sort, que això passi. Implica que els costos del llibre es redueixen, implica que el lector s'ha de gratar menys la butxaca alhora que el traductor obté una major recompensa per la seva feina. Mascarell, home de déu, no et carreguis les ajudes de l'ILC! 

Amb les grates notícies que ens arribaven de les autoritats vam passar l'estiu. Vagarejant per la platja m'imaginava un home pàl·lid i ullerós envoltat de diccionaris rus-català i un exemplar del Kompromiss, a la penombra, esclavitzat, treballant per a nosaltres. Però en Miquel Cabal és un traductor cada vegada més cotitzat, li cauen feines interessants, interessants i més lucratives que les nostres, i mentre vagarejàvem per la platja en Cabal polia textos teatrals i coses alienes a nosaltres. Va arribar el dia d'entregar la traducció, però la traducció no arribava. Ens va demanar poder entregar-la una mica més endavant. Si mal no recordo, a finals de setembre. Va arribar el dia del seu/meu santoral, i la traducció no estava enllestida. Però encara conservàvem un marge acceptable de temps. OK, Cabal, a principis d'octubre, doncs. 

A mitjans d'octubre, inquiets, vam rebre un mail: «titu, no la tindré fins d'aquí un mes.» Mal llamp, van saltar totes les alarmes! Si volíem entrar a la campanya de nadal calia que tinguéssim la traducció, com a molt tard, el 30 d'octubre. Però quines implicacions tenia, aquesta data tan allunyada del nostre timing virtuós? Doncs que la feina d'edició es veuria seriosament compromesa. Implicava començar a demanar favors. Implicava inquietud, nervis, paranoia, alopècia nerviosa. Aleshores els mails entre els editors van començar a multiplicar-se, així com les trucades a la Pilar, de Bookprint, qui ens va assegurar que ens guardava tanda per imprimir. La Pilar. Algun dia parlaré més extensament de la Pilar. Jo me l'estimo molt i sé que ella a nosaltres també. Amb la tanda per imprimir assegurada, només calia lligar els altres fils. Vam començar a trencar-nos les banyes fins que no va sortir un calendari d'emergència més o menys realista. Aquest: 

1)  entregar solapa i contra 18 octubre,
2)  21 octubre fer plotter per correccions de la coberta, només faltaria el llom per tancar-la,
3)  30 octubre original entregat,
4)  correcció acabada el 3 de novembre,
5)  maquetació tripa i enviament a bookprint per galerades 7 de novembre,
6)  possibles correccions i ok a impremta 11 de novembre,
7) 16 de novembre llibres a distribuïdora. 

El més emprenyador d'aquest calendari —qualsevol ho pot intuir— era el poquíssim marge de temps que tindria la Cristina per corregir el text. Normalment aboquem el text en unes galerades provisionals i aleshores la correctora comença a corregir, però aquesta vegada calia que la CriCri corregís sobre el mateix word, per tenir el text el més net possible i només haver de fer les compaginades, estalviant-nos una baula del procés. I tot això tenint en compte que en Cabal pogués presentar la traducció a temps... 

El 30 d'octubre vam rebre un correu amb un arxiu adjunt. En Cabal havia clavat el termini. No es pensin que en Cabal no és treballador o un home sense paraula. Ans el contrari. La seva feina, com la de tots els traductors, és artesania pura, la seva feina és generar bellesa, i la bellesa no en sap, de terminis d'entrega. Odio pressionar la gent que genera bellesa. Les presses són garantia de fracàs. Però calia córrer aquest risc, vàrem apostar i vàrem guanyar: la traducció estava molt neta i la correcció no seria un procés dramàtic o dolorosament lent. Però ens estàvem avançant massa. Li estava fent una putada a la correctora, jo, amb tota aquesta història... Havent consensuat el calendari entre els editors, vàrem parlar amb la CriCri i li vam exposar la situació. La Cri és una persona pacient, tranquil·la. Transmet pau. No l'he vista mai perdre els papers. Va acceptar el repte de corregir 190 pàgines en quatre dies. Cinc com a màxim. Els correctors es queixen sovint del poc temps de coll que donem els editors per fer la seva feina. Tenen tota la raó del món. Tota. I em sap molt de greu. 

La Cri va fer una feina excel·lent. El 28 d'octubre li enviava la traducció i el dijous dia 3 de novembre fèiem la tradicional cimera a casa meva per contrastar dubtes o coses entre editor, correctora i traductor. A les onze de la nit teníem tancat el text... L'endemà vaig portar el text tancat a en Jacob, a la meva feina dels matins. En Jacob és molt gran, tios, és l'amabilitat elevada a la màxima potència. Si penso en un tros de pa penso immediatament en en Jacob. Durant aquells dies de bogeria i criminal espera abans no tenir notícies de la Cri, en els moments de fer els pitis de les hores en punt, li anava comentant la jugada i li implorava que, un cop tingués jo El compromís corregit, em fes la maquetació en caràcter d'urgència. Cagant llets. Aquell mateix 4 de novembre tenia les compaginades, gairebé preparades per entrar a impremta. Brutal. Extraordinari. Miraculós. Apocalíptico. 

Gràcies a l'esforç del Cabal, de la Cri i de'n Jacob, el nostre pla suïcida anava cremant etapes amb una puntualitat suïssa. Per la meva banda, mentre tot això passava, m'enfrontava amb la redacció del text de la contracoberta i la solapa de l'autor. És una feina que detesto. Em poso frenètic. El text de la contracoberta és molt important, i jo sempre tinc la sensació que no els acabo de fer bé. Sigui com sigui, jo també havia acomplert amb el calendari. Tot rutllava i em sentia eufòric. Per nadal, cap casa sense Dovlàtov! 

Però amics meus, aquell mateix divendres 4 de novembre vaig rebre una trucada de'n Cabal.

—Titu. 

—Que pasha, mestre Cabal! Ja tinc les putes compagi...! 

—D'això et volia parlar. Li he passat el text que vàrem tancar el dijous a ma germana, i hi ha vist cosetes. 

—No fotis.

—Res, cosetes, nen, però ma germana m'ha demanat que li deixi fer una repassada final. 

Em vaig maleir els ossos. Vaig mirar el calendari. Si hi havien més correccions, calia fer segones compaginades. Si hi havien segones compaginades volia dir que en Jacob m'havia de salvar el cul per segona vegada. Abismes, calamars gegants i Cthulhu sota els meus peus. Vaig estar temptat de dir-li que no, que no hi havia temps, però:

—Va bé, Cabal, cagunlaputa. On viu ta germana? 

—A prop de casa teva. 

—Imprimeixo un joc de compaginades i li porto ara mateix. Té fins diumenge a la nit. 

—Tranquil, jefe. 

Així vaig conèixer la Laia Cabal. Quan el diumenge per la nit em donava el segon joc de compaginades corregides vaig veure que havia fet una altra feina excel·lent. Jo havia pressionat fins a extrems inenarrables la Cri, la primera correctora, i la Cri va netejar la traducció collonudament bé, però no havia pogut arribar als racons més difícils de netejar, aquells racons que els més perepunyetes observen amb condescendència només entrar a casa teva. Com les mares, vaja. Ara m'adonava que una segona correcció era imperativa. Vam estar parlant, aquell diuemenge a la nit. La Laia havia trobat que el llibre era extraordinari, i per com li lluïen els ulls vaig saber que no deia cap mentida, que li havia encantat. Bien!

El dilluns següent al matí en Jacob em va tornar a salvar el cul. Segones compaginades a punt per entrar a impremta! Tot estava a punt. Però jo ja no estava exultant. Jo estava amb els nervis trencats, exhaust, incapaç de festejar cap victòria. Això sí: tot estava a punt. I una merda. 

Aquell mateix dilluns 7 de novembre a la tarda vaig rebre un correu de Londres, què vaig respondre visiblement irritat. Cinc minuts després d'enviar el meu mail irritat rebia una trucada, també de Londres. Era  S., de l'agència literària que representava els drets dels hereus. El que ja m'havia dit per escrit m'ho va tornar a dir a viva veu. Els hereus del vell Dov no ens acceptaven la coberta, volien veure imatges alternatives a la que ja donàvem per fet que seria la coberta definitiva, només faltava donar-li l'OK per a que la Pilar tirés milles i comencés a imprimir. Vaig somicar una mica però la veu que em parlava pel telèfon, malgrat ser extremadament educada i gentil, era implacable. I punt, però en anglès. Increïblement ben educada. Increïblement obtusa.

Tot estava perdut. Tota la feina havia estat en va. Per nadal, cada casa amb el seu fotut Zafón.

Però deixeu que tot això us ho expliqui en un altre post. Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc i ara em sento molt cansat.

Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

A la Isabel, la Marina, la Núria i el Refree, amb etern agraïment

Hola benvolgut diari,

encara no sé com va anar la presentació de La maleta del vell Dov a l'Alibri.

Com va anar?, em pregunten, com va anar?, em pregunto, com va anar?, et pregunto a tu, benvolgut diari, que no preguntes perquè només respons. Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

Crec que va ser una presentació molt dovlatoviana. Vull dir, que el vell Dov n'hagués pogut escriure un relat, amb aquella mà que ell tenia per situar-se a la frontera de la tragèdia i la comicitat. Com el fabulós relat de La zona que explica una funció de teatre en honor a Lenin, en el nom del qual els presos que fan d'actors es podreixen en un camp de treball, o aquell altre relat de La maleta en què en Dovlàtov ajuda a preparar les preguntes que ha de respondre un company d'armes davant d'un tribunal militar...

M'agradaria dir que vaig estar a l'alçada de la Sucun i en Refree, però tal vegada em mentiria, i jo a tu, benvolgut diari, no et sé mentir. Recordo que el dijous, quan sortia del curru de tardes amb el cap com un timbal i cagant llets per arribar ben d'hora a l'Alibri, sentia electricitat dintre meu, com quan de petit fotia els dits a l'endoll i el cos em quedava dolçament adormit i, en certa manera, inert. Caminava, doncs, inert, amb un batibull de pensaments a la testa que no es deixaven passar els uns als altres, talment una reunió caòtica de veïns dins el meu cap, o una discoteca en flames sense porta d'emergència a les Filipines o Taiwan. Com quan conduïa cap a Blanes per fer parlar de Bolaño al senyor Vila-Matas i el senyor Porta. Sí, era aquella sensació que no presagia res de bo, quan el cap et diu: nen, tranquil que això ho tens per la mà, i el cor et diu: per la mà? I un carall, xato. Pitja l'accelerador que fas tard.

Recordo estar a la porta de l'Alibri, saludant a la Sucun i a la Vernis, que anaven a beure alguna cosa abans de la presentació. Aviat va venir el Refree amb la seva guitarra. Vàrem observar la petita taula de so de l'Alibri, que no s'adequava del tot a les nostres magres necessitats, car només hi havia un micro i la guitarra no es podia endollar. Amb tot, en Refree va dir que ja anava bé, perquè és un tros de pa. Recordo que vam mantenir una bona conversa, amb la sala encara buida, en Refree, la Raquel i jo. Vaig fer-li preguntes prou incisives, aleshores, a en Refree. Que com és que havia arribat a en Dovlàtov, en una època tan llunyana com el 2002. Que com és que havia escollit un personatge tan secundari com la Raïssa del relat Un barret d'hivern per escriure una cançó, i la seva resposta va ser una lliçó sobre com eixamplar un camí traçat vagament per un altre artista, en aquest cas el vell Dov. Em va explicar que tenia molt d'èxit a Rússia, ell i les seves cançons, que hi havia anat a tocar diverses vegades. És estrany, l'èxit i l'atzar de les seves deflagracions... En fi. Em vaig sentir molt confortat amb aquella conversa: sentia que formulava preguntes adequades i que com a recompensa obtenia respostes interessants. I a més ara treia el cap la Noemí, amb una ampolla de Moskovskaya.

Més endavant la sala es va omplir relativament. Gairebé tothom eren amistats dels que estàvem a la taula. No sé si això és bo o és dolent, perquè són gent que prefereixes tenir al costat i no pas al teu davant, com si el que tu hagis de dir sigui digne de ser escoltat amb reverència! Sigui com sigui, va ser en aquell moment en que jo vaig deixar de ser jo per esdevenir el noi que habita els meus malsons més recurrens: aquell pobre noi que necessita omplir el silenci, i que necessita omplir-lo de preguntes i reflexions pertinents i, carall, el pobre no se'n surt. Visualitzin un jugador del filial a qui fan jugar de central per repartir joc en un partit important i el sagal —que en el fons sempre ha volgut ser entrenador i no trepitjar mai el terreny de joc— s'emborratxa de pilota i fa passades de poca qualitat que fan anar de cul als altres jugadors i el noi del filial ho veu, això, que fa unes passades que provoquen sempre el fora de joc, i malgrat tot, els davanters aplaudeixen la seva bona voluntat i lluiten totes les pilotes, però el joc es densifica i el risc s'incrementa, i el públic pateix. Pateix o no, no ho sé. Si una cosa sé del cert és que el risc del fracàs atrau, que és addictiu, i que del risc i la improvisació sempre surten coses memorables i irrepetibles, per bé o per mal.

Vaig parlar massa, aquell dijous. I em sembla que vaig dir massa bestieses, pressionat com em sentia per la reunió caòtica de veïns que tenia dintre el meu cap. Com a Blanes el dia del Bolaño, que encara ara em cou. La Isabel em llençava mirades, en Refree s'enfonsava en la seva cadira, i jo disparava ràfegues de metralladora contra el silenci dens de la selva com un vulgar Marine acarnissat i cobard. No vaig poder parar. Ho lamento. Quan vaig poder parar, la Isabel i en Refree deien coses interessants, i aleshores, com si jo fos un cadell animat pels seus amos, tornava a rodolar pel terra embogit i a fer saltets i piruetes per concentrar l'atenció. Per què, estimat diari? Per què? T'ho tornaré a preguntar, tu que sempre respons: Per què?!

No obstant això, no penso que la presentació fos un fracàs. No, això també seria faltar a la veritat. Tenir a la Isabel al costat, bo i sabent que no és massa de parlar en públic, té un valor inestimable. Va ser un grandiós acte d'amistat que agrairé tota la vida. En Refree. Què dir d'en Refree. Vaig envejar la mesura dels seus comentaris, la seva tranquil·litat a prova de metralla. Em va semblar un jove savi introvertit de mirada amistosa i divertida. I un músic extraordinari.

Quan vaig haver callat, va passar una cosa extraordinària, que tranquil·litza el meu esperit ara que ho recordo. La Vernis va llegir el fragment del llibre on treu el cap la Raïssa. Finalment, la reunió de veïns que tenia al cap durant tota la presentació es va esvair i vaig poder gaudir del silenci macat pel pas dels automòbils rere de la finestra. La lectura de la Núria, i la guitarra d'en Refree van ser el contrapunt ideal, genial, del caos que vaig organitzar, i em sembla, precisament, que el caos i la virtuositat són dos ingredients essencials en la literatura de Dovlàtov, i per això em sembla que ens podem sentir prou orgullosos de la presentació de dijous a l'Alibri. El que potser no vàrem saber explicar amb paraules ho vàrem explicar amb fets. És aquesta, la resposta? Això i l'amistat.

La comunitat Dov

Fa uns quants anys, quan un servidor tenia un blog famós, vaig rebre un correu que em va deixar astorat. El signava Marina Espasa, que en aquell temps era la cara visible del mític i insuperable Saló de Lectura de BTV. Explorava vies per veure si podria col·laborar d'alguna manera amb el programa. Aquestes vies no van menar a cap col·laboració, perquè la Marina va ser prou hàbil per veure que jo, pobre de mi... però van ser les bases per bastir una bonica amistat, que perdura.

La Isabel Sucunza la vaig conèixer en una saleta de fràgils parets de guix, on hi havia disposada una tauleta amb panets tristos i cocacoles de dos litres que havien de servir per matar la gana i el temps abans d'entrar al plató de L'Hora del Lector. Quins nervis, redéu, que vaig passar aquell dia. Eren de tal magnitud, que van superar el límit mateix dels nervis i em van fer tornar impassible com quan un està en estat de xoc, així que no semblava pas nerviós sinó més aviat un mort en vida. Recordo que abans de perpetrar el programa vam anar tots a fumar fora de les instal·lacions de TV3, i si els de l'equip de L'Hora del Lector es fumaven un piti, jo me'n fumava dos. Recordo que no vaig parlar amb ella fins després del programa, en aquell bar de xinesos elegants que obren fins la matinada.

Jo a en Refree no el conec en persona, encara. Un contacte, un admirable traductor que escriu en un blog, em va enviar un correu que relacionava directament una cançó de Refree amb un relat de La maleta, del vell Dov. Vaig córrer a escoltar la cançó. Vaig entendre que l'admirable traductor tenia raó. Vaig fer mans i mànigues per aconseguir el contacte de Refree. Aviat va estar fet. Odio telefonar, jo, però vaig marcar el número que m'havien donat, impregnat d'una mena de valentia. I si en Refree...?

—Hola... sóc en... Ets en Refree? O sigui, ets en Raül?

—...

—Hola, hola, molt de gust. Escolta, oi que tu has llegit coses del Dovlàtov?

—...

—I no és menys cert que t'has llegit La maleta en la seva versió castellana, publicada el 2002 per una editorial ja desapareguda?

—...

—I que un dels seus relats et va donar peu a escriure una cançó anomenada Raisa, del teu disc Nones (Acuarela, 2003)?

—...

—Ahà. Doncs mira, és que et truco des d'una editorialilla que acaba de publicar La maleta en català i et volem fer una proposta indecent...

*

Dijous estarem la Marina, la Isabel, en Refree i la seva guitarra, i jo mateix al voltant d'una taula, a la llibreria Alibri, parlant. Però la pregunta és: amb quina autoritat, si cap de nosaltres és expert en literatura russa? És veritat que la literatura ens ha portat a tots a fer coses estranyes, a no limitar-nos a ser lectors passius, a dedicar la nostra existència a explorar territoris adjacents a la literatura, a homenatjar-la, ja sigui cantant-la, ja sigui publicant-la, ja sigui exaltant-la a la premsa i vivint-la intensament. Aquesta és la nostra magra autoritat, i la nostra condemna.

Així doncs, sense cap mena d'autoritat, anunciarem senzillament que Dovlàtov ens ha parlat de tu a tu als quatre que el dijous ocuparem una taula a l'Alibri. Que un llibre, que un autor entre el trilió d'autors, et parli de tu a tu és una sensació estranya i extraordinària, difícil —impossible— de descriure (no som pas tan vanitosos). Però em sembla que a tots quatre en Dov ens ha fet riure i ens ha buidat per dins, i d'alguna manera ens hem sentit empesos a reaccionar, a alçar un estendard, a dir, mireu, jo la vida l'entenc com l'entén aquest home i em penso que a tu et farà servei llegir-te'l. La vida és puta, grisa i trista, la vida ens la fan viure a la seva manera, i ens hi resignem, d'acord, està bé. No obstant això, conservarem intactes la nostra indiferència i obstinació, la nostra mala llet. Udolarem la nostra tristor fins a plorar de riure, i aquesta serà la nostra venjança, la vostra perdició.

No sé, realment no sé què opinaran la Marina, la Sucunza i el Refree, quins han estat els camins que els han portat a apreciar tant La maleta i al vell Dov. Potser entre els quatre, i entre la gent que vulgui venir, podrem arribar a acariciar la raó per la qual ens emmirallem en les pàgines impreses d'aquest llibre. Serem quatre amics parlant de llibres, això és tot. Fins i tot pot resultar divertit. N'estic convençut, vaja.

Benvolgut Serguei

Bar llibreria Horiginal, Fastigosa, 10 de novembre de 2010

Benvolgut Serguei Donatovitx Dovlàtov,

com anem, Dovlàtov? Els teus editors desitgem que l'eternitat et tracti bé. Nosaltres per aquí baix anem fent. Avui presentem el segon llibre que t'hem publicat: La maleta, que és el quart de la col•lecció de La intrusa. Com fem habitualment, hem convidat uns amics per a que et festegin i et llegeixin, i hem portat una mica de vodka per emborratxar a tothom. Per aquí les coses estan més aviat tirant a malament, i la gent s'ho pensa, a l'hora de pagar quinze euros. La pàtria és allà on hi ha vodka, deies, i ja és això, ja.

Serguei, ens sembla mentida que hagi passat gairebé un any i mig d'ençà de la publicació de La zona. El temps s'ha accelerat i al mateix temps s'ha alentit... vull dir que em sembla mentida que ja hagi passat un any i mig, i també em sembla mentida que només hagi passat un any i mig. El temps és estrany. Mentrestant, han passat moltes coses, Serguei, que em mossegui un mico.

Mira, primer t'he de dir que les vàrem passar una mica putes, quan va sortir La zona. Vàrem confiar la teva distribució a una distribuïdora que tot just començava, i no et va fer el cas que nosaltres consideràvem que et mereixies. Això ens va enervar i jo vaig perdre uns quants cabells. Anaven sortint ressenyes collonudes als diaris però els llibres no acabaven de sortir del magatzem, així que una tarda vaig dir prou i vaig agafar les caixes de zones que es podrien en un magatzem de Poble Nou i les vaig carregar i me les vaig emportar a casa. Després ens vàrem arremangar i va començar l'autodistribució, que és el més semblant a l'infern que jo, personalment, he viscut: anar a portar exemplars de La zona a les llibreries en un carretó de comprar abans d'arribar a la feina; pidolar a les llibreries que confiessin en tu després de la feina; vigilar que els llibreters reposessin les zones que venien durant els caps de setmana... un mal viure, Serguei, un mal viure, creu-me.

D'aquells dies feixucs i insans conservo en el record unes llibreteres que em van humiliar cruelment i va anar del canto d'un duro que no em fan plorar de ràbia i frustració i els hi volia cremar la llibreria. No ens van doblegar del tot, Serguei. Aquell mateix dia vaig anar a veure per primer cop les dames que regentaven la llibreria La gàbia de paper i van creure en tu i en nosaltres i em van dir: nen, dóna-me'n deu que te'ls col•locarem. Aquí també vaig estar a punt de plorar. D'ençà, que quan podia anava a saludar les velles dames de La gàbia de paper i fèiem petar la xerrada en un apartat, on també fumàvem. La Cèlia i la Mercè s'han traspassat la llibreria, i ara es deuen riure de tots nosaltres. S'han jubilat, però a mi em sembla que no s'acabaran de jubilar mai.

Més tard vàrem estar a punt de signar un contracte amb una distribuïdora que després ha resultat que se n’ha anat al carall fotent un gran escàndol. No vam signar, i vàrem confiar la nostra distribució a una distribuïdora més petita i més modesta, però més propera. Aleshores vam començar a viure més tranquils. Abans, la meva mirada tenia un punt de nostàlgia i amargor, i ara ja no.

La zona s’ha venut bé, tenint en compte les nostres aventures i desventures. Els de l’agència ens van felicitar i tot, quan van rebre la primera liquidació. Ens hem guanyat la felicitació a pols, si em permets aquesta petita vanitat. No obstant això, sabíem que hi havia coses a millorar, i hem mirat de solucionar-les. Per exemple, el gramatge del paper. Sí, ara és de 80 grams enlloc de 90: els llibres pesen menys i s'obren millor. Ara les cobertes són brillants, quan la teva zona és mate. Tenim amics que ens ajuden a millorar allà on nosaltres no podem arribar perquè ens cega la passió i encegats no veiem totes les errates que hauríem de veure... En fi, que maldem per ser millors, que em torni a mossegar un mico. Saps d'on ve, això de que em mossegui un mico? D'un company teu de col•lecció, el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són les coses.

Però ara em desviava. T'hem portat arreu on ens han volgut, Serguei, fent presentacions de la teva prosa corrosiva aquí i allà. Recordo especialment dues presentacions teves per diferents i oposats motius. La primera la vàrem perpetrar a Mataró i no hi havia ni una ànima. Hi havien 25 cadires plegables buides. Aquell dia, vaig entavanar en Gelonch i el San Vicente per venir i van accedir amablement i jo me les prometia molt felices però no va ser així. 25 cadires buides rient-se de nosaltres. No obstant això no ens vam arronsar i vam procedir a parlar per les cadires durant tres quarts d'hora. Confesso que m'ho vaig passar bé, aquell dia. El Sanvicente diu, no sense malícia, que ho recordarà tota la vida. El San Vicente és un home socialment significatiu i aquell dia va fer gala d'un humor molt soviètic que a tu t'hagués agradat.

Però no et pensis que no ens ho hem passat bé, passejant La zona. Amb el mateix San Vicente ens vàrem treure l'espina del dia de Mataró en un club de lectura d'una llibreria de la zona alta de Barcelona. Veure a quinze o vint lectors submergits fins a les celles en el teu text i preguntant això i allò altre ens va omplir de joia i estupor emocionat.

I també recordo que per aquell temps que tu ocupaves un lloc força prominent a les llibreries, va sortir un francès anomenat Mathias Enard amb un llibracu excel•lent que es deia Zona. No La zona: Zona. En aquell temps encara no ho deia perquè no havíem publicat a en Fonsi, però que em mossegui un mico. Vaig pensar quins possibles efectes contradictoris i col·laterals hi havia en el fet de coexistir una Zona amb una altra Zona. I continuava pensat en aquests efectes contradictoris i col·laterals quan un dia em vaig topar amb un llibracu excel•lent que portava el títol de Maletes perdudes. Que em mossegui un mico, quines coses extraordinàries! No t'ho sembla, a tu, d'extraordinari? No? A mi sí. Un dia estava en una festa post Sant Jordi molt decadent on hi havia editors exhaustos i beguts i autors deprimits i beguts i allà vaig conèixer l'individu de les Maletes perdudes. Jo ja anava fent-me el xulo pels puestus introduin-te a qualsevol conversa mitjançant la força, i suposo que aquella nit jo anava mirant el terra, perquè de sobte el meu cap va topar contra la panxa de Jordi Puntí, que potser sí que anava begut, però no estava pas deprimit, i jo vaig alçar el cap i algú em va dir que em presentava a Jordi Puntí i jo vaig dir, vatua l'olla, tu ets el de les Maletes perdudes? Ell va somriure tancant els ulls i va fer que sí amb el cap i jo vaig introduir-te per força a la conversa i va resultar, Serguei, que el Puntí et coneixia millor que jo! Que em mossegui un mico! La gent que et llegeix, Serguei Donatovitx Dovlàtov, esta feta d'una pasta que fa que em caiguin naturalment bé... En fi, ara et deixo amb en Puntí, que volia dir-te quatre coses. Tu només tens una maleta i ell es dedica a perdre les seves. Els dos sou molt bons escriptors. Us caureu bé segur.

Eh! Has vist, Dov? Li devem un vodka a aquest senyor. L'altre dia em van dir que a Alemanya la gent paga per anar a lectures de llibres. I no quatre duros, eh. Deu eurus, eh, o més. Paguen per escoltar el llibre, i després paguen per comprar el llibre. T'ho pots creure? A mi ja se'm fan eurus als ulls només de pensar en cobrar pels bolus que organitzem! Però a nosaltres els catalans ens agrada jaure i escoltar gratis. Escoltar recitals i lectures normalment és una experiència satisfactòria. O ara que ho penso, potser no tant. Però sigui com sigui, aquí, com suposo que a Rússia, ens agrada jeure sense haver de pagar. Quan organitzem un recital d'un autor que pels motius que siguin no hi és, mirem de trobar la veu adient al text que s'executarà en veu alta. Així, la Núria Martínez Vernis i l'Ignasi Pàmies seran sempre que ells vulguin la veu del Minotaure de Dürren, i el Max la del Cobrador del Fonsi, i el Gelonch... en Gelonch serà la teva. Mira la foto de la solapa, si és que sou iguals! Ei, i mira també la foto de la coberta. Has vist quina foto collonuda? Ara t'explico d'on l'hem treta. Però abans deixa que faci una petita digressió sobre les vídues d'escriptors. Les vídues poloneses tenen un caràcter similar al de les vídues russes. Un caràcter de tempesta de vent sobre el teu cap. Perdona si sóc tan hermètic, però m'ha vingut molt en gana dir-t'ho i em sembla que ja saps per on vaig: aquest cop no hem tingut cap problema amb la teva dona, Dov, principalment perquè hem seguit posant malament el teu nom a la coberta, com ella volia, transcrit a l'anglès. Suposem que el seu silenci de gel d'ara vol dir que dóna el seu vist-i-plau a la coberta. I és que el fotògraf d'aquesta maleta plena de cendra és un dels més respectats fotògrafs del món.

Jo no sabia qui era, i sempre li canviava el nom al pobre Madoff. En Marc també té aquesta curiosa afició de jugar amb el nom de Màdoix, i enlloc de Madonx li deia Mordor, i l'Ester es posava furiosa i ens enviava mails en majúscules per a que repetíssim mil vegades el nom autèntic del fotògraf: Chema Madoz, Chema Madoz, Chema Madoz... En fi, que la foto de la coberta es d'un senyor molt amable que es diu Chema Madoz. No ens estem de res.

Escolta, et deixo amb el Gelonch i amb la Xènia Dyakonova. Ella és de la pàtria, i ell de Juneda. No entenem un carall de rus, però ens agrada escoltar-lo. En Gelonch et llegirà en català, i aleshores seràs tu que no entendrà res.

Serguei, estem contents d'haver-te trobat. Amb en Cabal, el traductor, que avui no ha pogut venir, hem rigut enfollits, en algun fragment. Saps fer riure i saps fer pensar. I jo ja acabo. Et llegiré la frase que sempre ens agrada posar al final de cada un dels nostres llibres. La de La maleta és molt bonica, de Blai Bonet, i la proposta va sorgir d'en Jaume Ueeee Pons Alorda. És aquesta:

A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d'una maleta.

Em sembla que, per bé o per mal, aquesta frase t'escau, Dov. Gràcies, i que comenci la funció!

ps.- Res de tot això hagués estat possible sense tants i tants amics que ens hem anat trobant pel camí. A tots ells, gràcies.

Una sessió

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis un ocell

i escoltis un pardal alçar triomfant el seu cant matinal,

perquè així et sentiràs bé per no res.

Sérgio Jockymann

1.

L'Agitació de Singer cedí el pas, a poc a poc, a una mena d'exhauriment, una mena de calma profunda. En el seu rostre aparegué aquesta pau pensarosa, reflexiva, que veiem sobretot en les persones que estan molt tristes o que són molt sàvies. Però Singer no parava de vagarejar pels carrers de la ciutat, sempre sol i silenciós.

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers, Labutxaca.

2.

S’acostava l’hora de dinar. En Ienín tragué l’última palada de terra. La picà ben petita i després es vinclà sobre el munt de pols. Estava envoltat de presos que havien callat.

Agafà de terra un objecte microscòpic i el fregà molta estona amb la màniga. Era un tros de tassa de la mida d’una moneda de tres copecs. S’hi conservava un fragment d’un dibuix: una noia amb vestit blau. Només en quedava l’espatlla i una màniga blava.

Dels ulls del pres, en brollaren llàgrimes. Premé el vidre contra els llavis i deixa anar, fluixet:

—Una sessió!

Una sessió, al camp de presoners, vol dir qualsevol experiència de caire eròtic. Més àmpliament, fins i tot qualsevol tipus de percepció positiva dels sentiments. Una dona a la zona és una sessió. Una fotografia pornogràfica és una sessió. Però un bocí de peix en una sopa aigualida també és una sessió.

La zona, Serguei Dovlàtov, LaBreu Edicions.

L'Art pensa que aquests textos estan íntimament relacionats, que una cosa porta a l'altre i viceversa. Hi ha plaers que només els solitaris, o els presoners de si mateixos, poden copsar. Són coses que els altres, la gent absurda i feliç, difícilment comprendrà en tota la seva magnitud. 

Per exemple: el dia de sant Jordi, a la paradeta. Un home jove que portava una soga al coll i una americana impol·luta s'aturà en sec davant de la paradeta dels Editors Suïcides. L'Art, que en aquell moment tenia una caixa registradora al cap, es mirà amb atenció al possible lector. El lector mai va mirar enlloc més que al terra. Semblava boig, però potser només tenia una profunda pena al cos.

L'home de la soga al coll, enlloc de mirar llibres, havia clavat la mirada en algun punt de l'enrajolat del Passeig de Gràcia. L'Art s'atansà per sobre el taulell, disposat a qualsevol broma innocent, però alguna cosa va fer que no digués res i romangués a l'espera de ves a saber què. L'home de la soga al coll gratava el terra, abstret, concentrat. En el seu rostre aparegué aquesta pau pensarosa, reflexiva, que veiem sobretot en les persones que estan molt tristes o que són molt sàvies. Finalment, l'home s'alçà del terra i l'Art va poder veure una marieta evolucionant sobre el palmell de la mà estesa de l'home de la soga al coll. Va comprendre que en aquell moment el món gravitava entorn a l'home de la soga al coll i la seva marieta. Aquell home va allunyar-se amb la mà estesa fins a perdre's en la multitud, i va quedar-se per sempre en la memòria de l'Art, en l'apartat de fenòmens inexplicables, però bonics com un poema perfecte. 

Doncs bé, això és una sessió. 

La Lluita Constant (i II)

"I tot perquè la nostra literatura s'equipara a la dinamita. 

A mi em sembla que és un gran honor per a nosaltres..."

Serguei Dovlàtov, La zona, LaBreu edicions, 2009

Fotografies de la factoria Ea. 

Els humans de les fotos són Gregorio Luri, agitador cultural incansable, Francesc Gelonch, que ha ofert magnífiques lectures, i Ricard San Vicente, que ha ofert meravelloses xerrades sobre en Dov.

No hem fotografiat totes les llibreries que ens han acollit. A totes elles, gràcies!

Trobareu més imatges i coses al facebook de L'editorial Suïcida.

La Lluita Constant

Artista s'aixeca una hora abans que d'habitud i agafa el carret de la compra (prenyat de llibres) i enfila cap a la Bertrand, on deixa la caixa i un albarà. Sense problemes. Camina per la Rambla en silenci, en pau, arrossegant el carret buit... Li sembla mentida... Entra amb mitja hora d'antelació a la feina. No hi ha ningú, només ell i el silenci. Cinc hores més tard marxa pitant a casa, on deglutirà menjar precuinat. Encén la tele a l'hora que la seva sòcia i amiga el truca. Ha de deixar de dinar perquè el torrent d'informació és una bola de neu que es va fent gran. Escoltar l'Artista i la Sòcia i Amiga parlant per telèfon és curiós. No conversen: intercanvien informació a la velocitat de la llum. Els dos estan sonats. Els dos acabaran malament. Artista penja i s'adona que tenia una trucada perduda d'un amic llibreter. Aquest li ha deixat un missatge, que escolta pensant en reposicions o albarans o factures o títols o distribuïdors o pro-ble-mes. Es queda parat quan escolta que l'amic llibreter el truca, senzillament, perquè es preocupa per ell, per la seva salut, per a que tot vagi bé. Si l'Artista fos una mica més sensible hagués plorat allà mateix, perquè ja no recorda trucades d'aquest estil. Li tornarà la trucada més tard. Ara ha d'agafar el cotxe i anar a una subdistribuïdora de la Zona Franca que abastirà de La zona a les següents llibreries: Aqualata (Igualada), Bada llibres (Cardedeu), Binocle (Ripollet), La capona (Tarragona), Carrer major (Sta Coloma de Gramenet), Galatea (Reus), La Gralla (Granollers) i un llarg etcètera de llibreries arreu de Catalunya. Dóna la mà al subdistribuïdor i fan broma sobre esgotar l'edició i un més que improbable augment del descompte si això passa. Acte seguit, L'Artista enfila de nou cap a la Bertrand, on sembla ser que a la caixa hi faltaven uns quants llibres. Ho soluciona. Paga el tiquet de l'aparcament soterrat i puja cap a Gràcia, on distribuirà ell mateix La zona. Altra vegada, enfonsa el cotxe a les entranyes de la terra (de pagament).

Entra al primer local, un lloc on vénen llibres. L'Art es nega a dir que aquesta senyora summament desagradable sigui llibretera. Ven coses, la senyora. Surt d'allà com si tingués un ferotge atac d'asma. La senyora, com de costum, només ha fet que humiliar l'Artista, i l'Artista calla, però s'ofega. No donis el braç a tòrcer, amic Artista, que això és la lluita constant. Odia cordialment a la senyora i torna a agafar el cotxe amb les galtes enceses. La senyora li ha agafat només dos exemplars, i Artista està segur que mai sortiran a la venta, en aquell local on venen llibres i regalen humiliacions. Però tira, nen, tu tira, ves a visitar La Gàbia de Paper. L'Artista estaciona en una zona verda que no és del seu barri, i pren una bossa de paper amb quatre exemplars de La zona. No ho vol reconèixer, però se sent enfonsat. Per sort, li truca la Sòcia i Amiga i d'entre el tsunami d'informacions entretallades troba paraules de consol. Entra, doncs, a la Gàbia, i sent música clàssica i alguna cosa dintre seu es calma, el seu biorritme s'alenteix... La Gàbia de Paper és una llibreria situada al carrer Marià Cubí, 26. Tres són les llibreteres que la regenten, des de fa ja vint-i-sis anys. Recorda l'Artista que fa uns mesos els hi va portar els tres últims Alabatres, i que les senyores el van mirar estrany, però se'l van escoltar atentament, i l'Artista els hi va explicar la seva història i la història de LaBreu. Ahir, al veure'l, es van recordar d'ell. El van portar a la tauleta de la poesia, i li digueren que n'havien venut un de cada. Fantàstic... aquelles ganes de plorar, d'esgotament, de sentir-se ben tractat, d'infinita gratitud... I ara toca xerrar de La zona amb les Senyores Admirables i l'Artista s'excita i s'oblida d'ell mateix i parlen llargament del llibre, i després diu amb una mica de vergonya que si volen poden quedar-se'n quatre... o cinc... «Deu, noi, en volem deu», li diuen a l'Artista les Senyores Admirables. «Te'l moure'm.» «Doncs... doncs... doncs no sé què dir... estic commogut Senyores Admirables... va... vaig a buscar-ne més al cotxe», diu al límit de la gratitud l'Artista que comença a creure de nou amb la humanitat i amb les ganes de plorar. 

Visita unes poques llibreries més i pensa que fer-se gran és prendre decisions, equivocades o no, però adherint-se sempre a la Lluita Constant. Vindrà el dia en que pugui posar el seu fons a mans d'un distribuïdor, quan el fons sigui més gran i la vida no depengui només del devenir d'un sol llibre. Quan no hagi d'entrar per la porta del darrere de cap distribuïdor, ni pidolar a editorials amigues... Aleshores s'alliberarà d'aquesta càrrega, però l'instint, aquell gran menystingut, aquell sord-mut, ha decidit per ell, i ara toca Lluita, Lluita constant.

Arriba fos i deprimit a la presentació de Txevengur, traducció de confiança de Miquel Cabal, Txevengur, obra cabdal on les hi hagi. Ningú més que Edicions 1984 podria estar darrere d'aquest altre suïcidi rus. Art sent una barreja d'enveja i admiració, docilitat d'aprenent, davant el senyor Cots. S'expliquen la vida, i el senyor Cots li diu que això no pot ser, que passat Sant Jordi Artista el vagi a veure... de nou, el noi s'empassa les llàgrimes de gratitud i, en la seva debilitat, se sent menys desvalgut. El senyor Marcel Riera, editor brillant del Cercle de Viena, i traductor d'un llibre de Philip Larkin que estem preparant els de LaBreu, també surt en l'ajuda d'Abans Conegut i diu que parlarà amb els seus distribuïdors, tan eficients. Si tingués forces, el nano se sentiria reconfortat, però no pot, perquè per dins està trencat. La Lluita, la Lluita Constant! 

Acabada la presentació, havent sopat amb la Rebon, en Riera i en Gelonch, Artista es lia a prendre la última copa amb el poeta, i xerrant, planificant i escoltant se li fan quarts de tres del matí.

El somni

Aquella nit de dilluns a dimarts Artista somià. Va acompanyat per algú, però estan de costat i no veu qui és. Seuen a la sorra bruta d'una platja post-industrial, hi ha un resol que ho tenyeix tot d'un groc inestable i boirós. Artista s'observa la cama esquerra i veu que, com molestes estelles, du petits claus (3mm) enfonsats a la cuixa. Malgrat el dolor, s'entreté a pessigar-los per tal d'alliberar-se. Ves a saber quan fa que els du a la carn, aquests claus (3mm), no s'hi havia fixat abans. Òbvia el dolor i desclava claus  infinitament, doncs a mesura que s'acosta a la cuixa i va prenent interès, va veient més claus i més xinxetes, cada cop més petites, enfonsades en la seva carn i sent dolor però no es queixa perquè el seu interès va més enllà del dolor i de la queixa, fins que sona el despertador, s'aixeca, va a dutxar-se i surt de nou de casa, camí a la Lluita Constant, sempre la Lluita Constant.

Distribuir buits

Qui sap si Artista recordarà per sempre més aquesta setmana com la pitjor de la seva vida com a Editor Suïcida. Potser aconsegueix oblidar-la, escopir sobre el calendari i tirar milles enfortit per l'experiència. Segurament Artista farà això últim. 

La frustració, la ira, la desesperació, la possible rendició, l'angúnia... De la seva boca només han sortit serps i mals esperits, aquesta darrera setmana. Enutjat amb sí mateix, Artista Irat s'enutjava amb el món com un animal ferit. S'ha sentit tan miserable... Però a la fi, la setmana s'ha acabat, i la decisió ha estat presa. Ningú cuidarà millor a Dovlàtov que nosaltres mateixos. El portarem al cul del món, el portarem allà on el demanin, amb un somriure als llavis i perles de suor al front. Farem quilòmetres, enviaments a contra reembors, i veurem país... però mai ningú no ens tornarà a prendre el pèl d'aquesta manera. Senyors, cap exemplar de La zona ha estat distribuït en quinze dies, moltes llibreries desconeixien l'existència d'una nova col·lecció de narrativa de LaBreu Edicions, cap mail informatiu ha estat enviat per part del responsable d'enviar-los, començava a haver-hi lectors emprenyats i les ressenyes se succeien... La desídia d'un teòric professional de la distribució ha superat el temperament normalment pacífic d'Artista Estafat i LaBreu no pot deixar de treballar com sempre ha fet, amb una eficiència autodistributiva que qualsevol editorial professional hauria d'envejar. 

Diu l'Artista que, ara per ara, La zona, de Serguei Dovlàtov la podeu trobar a:

Barcelona: Laie, La Central, Altaïr, Catalònia, Documenta, Cap i Cua i Alibri i, demà, entre d'altres a la Llibreria Ona.

Girona: Llibreia Geli, Llibreria 22 i La llibreteria.

Demà tocarà fer d'Artista Transportista i fer el miracle que La zona s'escampi pel territori com una inevitable taca d'oli.

I demà Artista tornarà a ser un tipus de característiques afables, i simpàtiques, i totes aquelles coses que el pobre, pobre Artista ha anat perdent en aquest inevitable camí cap a l'estupidesa que representa la distribució de llibres a Catalunya.

Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (VII)

Carta a l’editor

Nova York, 4 de febrer de 1982

Estimat Ígor Màrkovitx! M’arrisco a fer-li una proposta delicada. L’essència n’és la següent.

Ja fa tres anys que vull publicar el meu llibret sobre el camp. I durant aquests tres anys, al més aviat possible. A més a més, hauria d’haver publicat justament La zona abans que tota la resta. Perquè va ser amb això que va començar la meva dissortada carrera literària.

Ha quedat clar que trobar editor és extraordinàriament difícil. A mi, per exemple, dos m’han dit que no. I tampoc no voldria amagar-me’n. Els motius de la negativa són pràcticament estàndards. Si vol, aquí en té els arguments principals: el tema dels camps està esgotat; el lector està tip d’inacabables memòries penitenciàries; després de Soljenitsin, el tema s’ha de tancar…

Aquestes raons no resisteixen les crítiques. Ja s’entén, que no sóc en Soljenitsin. Que potser això em priva del dret d’existir?

Però si els nostres llibres són del tot diferents! En Soljenitsin descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per a en Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos[...]

Dovlàtov, Serguei. La zona. LaBreu edicions, 2009

***

Carta de l’editor

Barcelona, 12 de març de 2009

Benvolgut Serguei Donàtovitx Dovlàtov, sento molt no haver respost cap de les teves missives fins ara, però els de LaBreu anem sempre molt liats, perquè som molt guerrillers. Vam rebre el teu llibret sobre els camps i ens ha agradat tant que ja l’hem editat i tot. Avui el presentem. Seguint els teus desitjos, et publiquem, abans de res, La zona. Amb ell comencem la nostra col•lecció suïcida de narrativa La intrusa, i que déu ens agafi confessats. Sàpigues que ha vingut un fotimer de gent que desitja conèixer-te i els emborratxarem a tots amb vodka, per tal que s’ho passin bé i comprin el teu llibre.

Tot el que ens expliques de l’atzarosa vida de La zona, allò que vas trigar tant a a publicar i que vas passar d’estranquis saltant-te el teló d’acer, ens ha impressionat. I els contes sobre el camp són collonuts. Volíem, abans de res, felicitar-te.

No voldria avorrir-te amb històries d’editors: de ben segur que tu ja en saps unes quantes. Ja sabem que no som Quaderns Crema, ja sabem que no som 62, però m’hi jugo un pèsol a que ni uns ni altres haguessin posat tanta passió i dedicació en l’edició de la teva obra. Ja ho veuràs.

L’any 2005, un dels teus editors treballava a Laertes, una editorial rebel i independent que acabava de publicar un llibre molt bo, L’Analfabeta, d’una hongaresa que es diu Agota Kristof. Aleshores el teu editor era un paio molt jove i inexpert i no se’n sortia a l’hora de promocionar llibres. Solia rebre silencis desesperants, i aleshores el paio es fumava un cigarret nostàlgic i impacient.

Al mateix temps, però en un altre lloc, una jove periodista es va comprar el llibret de la Kristof per voluntat pròpia (ja saps que els periodistes esteu acostumats a demanar els llibres de gratis a les editorials). Aleshores, un dia, un dels teus editors va rebre un correu d’aquesta noia notificant que havia aparegut una ressenya seva a l’Avui sobre l’Analfabeta. Va resultar ser una ressenya collonuda. La periodista es deia Aida Segura, i l’editor i ella es van fer amics i van començar a intercanviar-se mails que parlaven sobre les servituds de les seves respectives professions mileuristes i desafortunades. També parlaven sobre literatura. I l’Aida, una tia molt elegant i misteriosa, un dia va començar a fer-se molt pesada pronunciant el teu nom i recomanant a un dels teus editors que fes el favor de llegir algun dels teus llibres. «Tio, t’has de llegir al Dovlàtov, eh? Ho faràs, oi?».

Quatre anys més tard, aquest mateix editor, sabent que l’Aida et porta al cor i que escriu meravellosament bé, i en homenatge a la seva amistat tan estranya, li va proposar que escrivís el text de la contracoberta. Espero que t’agradi.

La Mariana Muñoz i tu teniu, com a mínim, un punt en comú. Ella prové d’un país cada cop més absurd, encara que afortunadament no arriba a ser com la teva Unió Soviètica. Però convindràs amb mi, Serguei Dovlàtov, que no hi ha país en aquest coi de món que no sigui, com a mínim, absurd. Probablement, la Mari sigui la persona que ha hagut de patir més al teu editor parlant de tu. El teu editor confia moltíssim amb ella, i per això li va proposar la delicada tasca de maquetar la teva Zona, i ho ha fet de puta mare. La Mari es mereix el millor en aquesta vida. Estic segur que t’agradaria. De fet, de vegades em recorda a la teva La estrangera. Una amiga seva, la Marta, li ha cedit casa seva per poder treballar en la maquetació amb tranquil•litat. Has vist quanta gent ens ha ajudat?

Però encara n’hi ha més. El Luis Carballo i el teu editor es coneixen des que tenien la titola així de petita. A l’escola seien junts i mentre el professor explicava la poesia del barroc espanyol ells es dedicaven a escriure un Poemari bilingüe antiortogràfic, gràcies a déu oblidat en un calaix. També tenien una banda de funky punky. El Luis encara toca el baix i es dedica al disseny gràfic. Seu és el disseny de la col•lecció, i clar, de la coberta del teu llibre. Mola, no? L’editor li va explicar per sobre de què tractava La zona, i a ell se li va acudir el concepte de la imatge que ens calia. L’editor creu que és brillant: és una tanca de fusta recremada pel fred.

Però la pregunta és: des de quina perspectiva ha estat presa la foto? Des de dins de la presó? Des de fora? On reposa el bé i on està el mal? Crec que la fotografia ajuda a entendre el teu discurs. Ja em diràs el què. A la teva dona li ha agradat la coberta, encara que ens ha fet una putadeta d’última hora. Crec que les dones russes són com tempestes de vent sobre el teu cap, no és així?

Fixa’t també, estimat Serguei, amb el logo de la col•lecció: és una mosca collonera. Si mai fem la segona edició de La zona, en posarem dues a la coberta.

Vaig acabant, que sé que Hemingway et deu esperar a qualsevol taverna. Recordes aquella dona que et va fer la foto contra la paret? Déu ni do, la panxa que feies. Déu ni do la foto. La Nina Alovert, la fotògrafa, ens l’ha cedida molt amablement. Envia uns mails amb un milió de signes d’exclamació i segur que és una tia encantadora. Li farem arribar un exemplar a Nova York.

Com pots veure, hi ha molta gent que ha fet conxorxa per a que et puguem publicar en català. No em puc oblidar de mencionar una noia que ens ha ajudat amb les cartes delicades que hem hagut d’enviar als teus temibles agents literaris. La noia, i no li diguis a ningú, ens ha traduït un parell o tres de mails a l’anglès acadèmic, per a que l'agència no és pensés que érem uns pobres desgraciats. Ho feia des de la seva feina, la molt estraperlista. Sense aquesta traductora clandestina que ens ha ajudat, no sé pas on hauríem arribat.

Prou. Et presento a Ricard San Vicente i a Miquel Cabal, dos paios que coneixen la teva llengua, se l’estimen i la tradueixen. El primer és un gran traductor que està traduint al teu vell conegut Varlam Shalàmov. Va ser amabilíssim i ens va fer un pròleg destinat a posar el teu nom al lloc que es mereix dintre de la literatura russa, i si vols, a la literatura universal. Té una làmpada al seu despatx d’origen soviètic dels anys vint o trenta. Potser pesa vint o trenta quilos, ja saps com anava, això dels objectius i els plans quinquennals. En Miquel Cabal és un jove traductor amb talent, Serguei, molt de talent. T’ha traduït collonudament bé i sempre que els teus editors li hem dit «vine», ell ho deixava tot i venia. Va trigar en presentar-nos la traducció perquè abans de tu estava amb el Platònov. Eh, i no et perdis en Yuri, llegint en rus, tocant aquelles cançons emocionants que només sabeu tocar al Nord.

I ja està, amic Dovlàtov. Ara el llibre ja no és teu ni és nostre: és de tot aquell que el vulgui llegir. Ha estat un plaer terrible, enorme, publicar-te. És una responsabilitat que hem acomplert joiosos. Si trobes alguna errata no t’enfadis. Ja saps com són, les males putes.

Cuida’t molt allà on estiguis. A finals de desembre enviarem a la teva dona la primera liquidació. Els llibres a l’agència Wylie arribaran en uns dies, quan tota aquesta emoció s’hagi dissipat i la nostra vida torni a ser més aviat tirant a normal.

Ben cordialment,

LaBreu edicions.

Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (VI)

A mí las cosas por entonces no me iban mal. Salió a la calle Zona en inglés. En Radio Liberty creció el número de mis programas semanales(...)

Dovlàtov, Serguei. La extranjera, Ikusaguer, 2008.

2009