_artista_abans_conegut_com_subal_quinina: Benvolgut Serguei

Bar llibreria Horiginal, Fastigosa, 10 de novembre de 2010

com anem, Dovlàtov? Els teus editors desitgem que l'eternitat et tracti bé. Nosaltres per aquí baix anem fent. Avui presentem el segon llibre que t'hem publicat: La maleta, que és el quart de la col•lecció de La intrusa. Com fem habitualment, hem convidat uns amics per a que et festegin i et llegeixin, i hem portat una mica de vodka per emborratxar a tothom. Per aquí les coses estan més aviat tirant a malament, i la gent s'ho pensa, a l'hora de pagar quinze euros. La pàtria és allà on hi ha vodka, deies, i ja és això, ja.

Serguei, ens sembla mentida que hagi passat gairebé un any i mig d'ençà de la publicació de La zona. El temps s'ha accelerat i al mateix temps s'ha alentit... vull dir que em sembla mentida que ja hagi passat un any i mig, i també em sembla mentida que només hagi passat un any i mig. El temps és estrany. Mentrestant, han passat moltes coses, Serguei, que em mossegui un mico.

Mira, primer t'he de dir que les vàrem passar una mica putes, quan va sortir La zona. Vàrem confiar la teva distribució a una distribuïdora que tot just començava, i no et va fer el cas que nosaltres consideràvem que et mereixies. Això ens va enervar i jo vaig perdre uns quants cabells. Anaven sortint ressenyes collonudes als diaris però els llibres no acabaven de sortir del magatzem, així que una tarda vaig dir prou i vaig agafar les caixes de zones que es podrien en un magatzem de Poble Nou i les vaig carregar i me les vaig emportar a casa. Després ens vàrem arremangar i va començar l'autodistribució, que és el més semblant a l'infern que jo, personalment, he viscut: anar a portar exemplars de La zona a les llibreries en un carretó de comprar abans d'arribar a la feina; pidolar a les llibreries que confiessin en tu després de la feina; vigilar que els llibreters reposessin les zones que venien durant els caps de setmana... un mal viure, Serguei, un mal viure, creu-me.

D'aquells dies feixucs i insans conservo en el record unes llibreteres que em van humiliar cruelment i va anar del canto d'un duro que no em fan plorar de ràbia i frustració i els hi volia cremar la llibreria. No ens van doblegar del tot, Serguei. Aquell mateix dia vaig anar a veure per primer cop les dames que regentaven la llibreria La gàbia de paper i van creure en tu i en nosaltres i em van dir: nen, dóna-me'n deu que te'ls col•locarem. Aquí també vaig estar a punt de plorar. D'ençà, que quan podia anava a saludar les velles dames de La gàbia de paper i fèiem petar la xerrada en un apartat, on també fumàvem. La Cèlia i la Mercè s'han traspassat la llibreria, i ara es deuen riure de tots nosaltres. S'han jubilat, però a mi em sembla que no s'acabaran de jubilar mai.

Més tard vàrem estar a punt de signar un contracte amb una distribuïdora que després ha resultat que se n’ha anat al carall fotent un gran escàndol. No vam signar, i vàrem confiar la nostra distribució a una distribuïdora més petita i més modesta, però més propera. Aleshores vam començar a viure més tranquils. Abans, la meva mirada tenia un punt de nostàlgia i amargor, i ara ja no.

La zona s’ha venut bé, tenint en compte les nostres aventures i desventures. Els de l’agència ens van felicitar i tot, quan van rebre la primera liquidació. Ens hem guanyat la felicitació a pols, si em permets aquesta petita vanitat. No obstant això, sabíem que hi havia coses a millorar, i hem mirat de solucionar-les. Per exemple, el gramatge del paper. Sí, ara és de 80 grams enlloc de 90: els llibres pesen menys i s'obren millor. Ara les cobertes són brillants, quan la teva zona és mate. Tenim amics que ens ajuden a millorar allà on nosaltres no podem arribar perquè ens cega la passió i encegats no veiem totes les errates que hauríem de veure... En fi, que maldem per ser millors, que em torni a mossegar un mico. Saps d'on ve, això de que em mossegui un mico? D'un company teu de col•lecció, el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són les coses.

Però ara em desviava. T'hem portat arreu on ens han volgut, Serguei, fent presentacions de la teva prosa corrosiva aquí i allà. Recordo especialment dues presentacions teves per diferents i oposats motius. La primera la vàrem perpetrar a Mataró i no hi havia ni una ànima. Hi havien 25 cadires plegables buides. Aquell dia, vaig entavanar en Gelonch i el San Vicente per venir i van accedir amablement i jo me les prometia molt felices però no va ser així. 25 cadires buides rient-se de nosaltres. No obstant això no ens vam arronsar i vam procedir a parlar per les cadires durant tres quarts d'hora. Confesso que m'ho vaig passar bé, aquell dia. El Sanvicente diu, no sense malícia, que ho recordarà tota la vida. El San Vicente és un home socialment significatiu i aquell dia va fer gala d'un humor molt soviètic que a tu t'hagués agradat.

Però no et pensis que no ens ho hem passat bé, passejant La zona. Amb el mateix San Vicente ens vàrem treure l'espina del dia de Mataró en un club de lectura d'una llibreria de la zona alta de Barcelona. Veure a quinze o vint lectors submergits fins a les celles en el teu text i preguntant això i allò altre ens va omplir de joia i estupor emocionat.

I també recordo que per aquell temps que tu ocupaves un lloc força prominent a les llibreries, va sortir un francès anomenat Mathias Enard amb un llibracu excel•lent que es deia Zona. No La zona: Zona. En aquell temps encara no ho deia perquè no havíem publicat a en Fonsi, però que em mossegui un mico. Vaig pensar quins possibles efectes contradictoris i col·laterals hi havia en el fet de coexistir una Zona amb una altra Zona. I continuava pensat en aquests efectes contradictoris i col·laterals quan un dia em vaig topar amb un llibracu excel•lent que portava el títol de Maletes perdudes. Que em mossegui un mico, quines coses extraordinàries! No t'ho sembla, a tu, d'extraordinari? No? A mi sí. Un dia estava en una festa post Sant Jordi molt decadent on hi havia editors exhaustos i beguts i autors deprimits i beguts i allà vaig conèixer l'individu de les Maletes perdudes. Jo ja anava fent-me el xulo pels puestus introduin-te a qualsevol conversa mitjançant la força, i suposo que aquella nit jo anava mirant el terra, perquè de sobte el meu cap va topar contra la panxa de Jordi Puntí, que potser sí que anava begut, però no estava pas deprimit, i jo vaig alçar el cap i algú em va dir que em presentava a Jordi Puntí i jo vaig dir, vatua l'olla, tu ets el de les Maletes perdudes? Ell va somriure tancant els ulls i va fer que sí amb el cap i jo vaig introduir-te per força a la conversa i va resultar, Serguei, que el Puntí et coneixia millor que jo! Que em mossegui un mico! La gent que et llegeix, Serguei Donatovitx Dovlàtov, esta feta d'una pasta que fa que em caiguin naturalment bé... En fi, ara et deixo amb en Puntí, que volia dir-te quatre coses. Tu només tens una maleta i ell es dedica a perdre les seves. Els dos sou molt bons escriptors. Us caureu bé segur.

Eh! Has vist, Dov? Li devem un vodka a aquest senyor. L'altre dia em van dir que a Alemanya la gent paga per anar a lectures de llibres. I no quatre duros, eh. Deu eurus, eh, o més. Paguen per escoltar el llibre, i després paguen per comprar el llibre. T'ho pots creure? A mi ja se'm fan eurus als ulls només de pensar en cobrar pels bolus que organitzem! Però a nosaltres els catalans ens agrada jaure i escoltar gratis. Escoltar recitals i lectures normalment és una experiència satisfactòria. O ara que ho penso, potser no tant. Però sigui com sigui, aquí, com suposo que a Rússia, ens agrada jeure sense haver de pagar. Quan organitzem un recital d'un autor que pels motius que siguin no hi és, mirem de trobar la veu adient al text que s'executarà en veu alta. Així, la Núria Martínez Vernis i l'Ignasi Pàmies seran sempre que ells vulguin la veu del Minotaure de Dürren, i el Max la del Cobrador del Fonsi, i el Gelonch... en Gelonch serà la teva. Mira la foto de la solapa, si és que sou iguals! Ei, i mira també la foto de la coberta. Has vist quina foto collonuda? Ara t'explico d'on l'hem treta. Però abans deixa que faci una petita digressió sobre les vídues d'escriptors. Les vídues poloneses tenen un caràcter similar al de les vídues russes. Un caràcter de tempesta de vent sobre el teu cap. Perdona si sóc tan hermètic, però m'ha vingut molt en gana dir-t'ho i em sembla que ja saps per on vaig: aquest cop no hem tingut cap problema amb la teva dona, Dov, principalment perquè hem seguit posant malament el teu nom a la coberta, com ella volia, transcrit a l'anglès. Suposem que el seu silenci de gel d'ara vol dir que dóna el seu vist-i-plau a la coberta. I és que el fotògraf d'aquesta maleta plena de cendra és un dels més respectats fotògrafs del món.

Jo no sabia qui era, i sempre li canviava el nom al pobre Madoff. En Marc també té aquesta curiosa afició de jugar amb el nom de Màdoix, i enlloc de Madonx li deia Mordor, i l'Ester es posava furiosa i ens enviava mails en majúscules per a que repetíssim mil vegades el nom autèntic del fotògraf: Chema Madoz, Chema Madoz, Chema Madoz... En fi, que la foto de la coberta es d'un senyor molt amable que es diu Chema Madoz. No ens estem de res.

Escolta, et deixo amb el Gelonch i amb la Xènia Dyakonova. Ella és de la pàtria, i ell de Juneda. No entenem un carall de rus, però ens agrada escoltar-lo. En Gelonch et llegirà en català, i aleshores seràs tu que no entendrà res.

Serguei, estem contents d'haver-te trobat. Amb en Cabal, el traductor, que avui no ha pogut venir, hem rigut enfollits, en algun fragment. Saps fer riure i saps fer pensar. I jo ja acabo. Et llegiré la frase que sempre ens agrada posar al final de cada un dels nostres llibres. La de La maleta és molt bonica, de Blai Bonet, i la proposta va sorgir d'en Jaume Ueeee Pons Alorda. És aquesta: