Variacions entorn a una coberta

La cualidad número uno del editor respetable es

la capacidad de quedarse inmensamente callado.

Andrea Palet, “Breves apuntes para editores”

Des que es va assabentar que tenia enemics amb llargues llengües i ganivets esmolats, que l'Abans Conegut no escriu sobre les seves aventures editorials. Ras i curt, els enemics li han fet perdre la confiança i les ganes d'explicar coses. També s'ha deixat furtar el sentit de l'humor. Ordre i progrés. Deixarà, doncs, que amics, enemics i lectors opinin lliurement sobre El cobrador, de Rubem Fonseca, i ell es quedarà immensament callat, com hauria de fer qualsevol editor digne del seu nom.

Així que, del llibre, es limitarà a assenyalar l'estranya fixació amb les dentadures que ha detectat, després d'unes quantes lectures, en la gran majoria de relats i que proporciona una original unitat al recull. Potser l'obsessió amb la higiene dental sigui un element de la poció secreta que fa que un escriptor sigui millor que els altres, alguna cosa estranya que l'autor introdueix en el seu registre i que dota de personalitat un relat, o una novel·la, o un conjunt de contes. A més de dotar d'una certa unitat al text, la repetida menció a les dents assenyala subtilment una moral estranya i macabra: a voltes, tenir una bona dentadura és una condemna a mort i una de ben podrida, un salconduit que serveix per conservar la vida. L'estat de les dents com un indicatiu infal·lible de condició social, més enllà de la cartera. Ordre i progrés.

Per què deu ser que se’ns corquen les dents? Segurament el meu dentista se’n riuria, d’aquesta pregunta. [Pierrot de la Caverna]

La recepcionista em va fer un somriure d’orella a orella, com només saben fer-lo els que tenen totes les dents [Mandrake]

No tothom té tantes dents com vostè. [Onze de Maig]

Me l’ha examinat amb un mirallet i m’ha preguntat com era que havia deixat que les meves dents estiguessin en aquell estat. [El cobrador]

Va mudat, fa molt de goig, tot sanforitzat, abraçat a una rossa enlluernadora, i col·loca glaçons dins d’un got i somriu amb totes les dents, les seves dents les té ben posades i són de veritat, i li vull posar la grapa a sobre amb la navalla i tallar-li les galtes fins a les orelles, i totes aquelles dents tan blanques quedaran al descobert amb un somriure de calavera vermella. [El cobrador]

No m’enfado, el negre no té gaires dents, dues o tres, tortes i fosques. Li dic: d’acord, no ens barallarem pas, per això. [El cobrador]

En fi, els exemples són nombrosos. Però només parlant de tecnicismes i anècdotes extraliteràries l'Art se sent segur. Parlarà, doncs, de la coberta.

L'Art té amics que han mostrat admiració per la fotografia de la coberta i aquesta realitat l'anima a explicar-ne els orígens. És una d'aquelles infrahistòries que contenen les pàgines de crèdit d'alguns llibres, perquè darrera de cada copyright o cada nom hi ha alguna cosa que podria ser explicada i no s'explica. Tal vegada pugui interessar algú la història de la fotografia de la coberta del Fonseca.

La foto la va prendre l'Abans Conegut Abans de Ser Editor, en un dels barris més cabrons de Caracas.

El Mercedes des del qual l'Art va prendre la imatge que després formaria part de la coberta d'El cobrador va pertànyer al senyor Rómulo Betancourt, un dels polítics que va fundar el partit Acción Democrática, després de la caiguda del dictador Pérez Giménez. El 13 de febrer de 1959 Betancourt va jurar el càrrec de President de la República de Veneçuela. O sigui, el Mercedes era un cotxe presidencial, i com a tal portava incorporats totes les prestacions del moment: un motor d'una potència envejable, enginys que permetien baixar les finestres automàticament, una tapisseria de cuir confortable, posavasos, vidres fumats, etcètera. Diuen que Betancourt va patir una temptativa d'assassinat, de magnicidi, dintre d'aquell Mercedes des d'on es va prendre la fotografia.

Més de quaranta anys més tard, aquell cotxe estava sota la tutela d'un militant adeco, o com li agrada dir a aquell individu uniformat, el cotxe estava, com no podria ser d'altra manera, sota la tutela d'un escuálido. Aquest escuálido va prendre els seus riscos i va accedir a portar a l'Art a conèixer la part evident però invisible de Caracas, els carrerons més perillosos i putrefactes, les barriades on ningú no va, a no ser que s'acostin les eleccions i s'hagi de comprar la voluntat del poble. Van aparcar el Mercedes en una vorera i van anar a prendre's una Polar darrere altra amb els líders veïnals, en un bar que era un llarguíssim passadís que acabava en una nevera prenyada d'encara més Polars. Malgrat que el dia era prou clar si s'alçava la mirada al cel, si es posava de nou al carrer, tot es tornava fosc, brut i perillós. Arquitectura informal, reixes a totes bandes, una calma paradoxal, un desassossec fet d'obra vista. Després de visitar una santera alcohòlica que fumava puros i vestia un xandall lluent van tornar a la fràgil seguretat d'estar dintre del cotxe. Van arrencar el motor, i el cotxe va començar a lliscar en punt mort salvant tots els desnivells.

Quan tornaven al barri de classe mitja que Chávez havia deixat caure a l'abisme a major glòria de la boliburguesía, el cel es va obrir i va caure un d'aquells xàfecs de judici final que cauen sovint sobre Caracas. El terra del Mercedes va començar a inundar-se. Els parabrises no podien gestionar tanta pluja, els amortidors patien i grinyolaven amb els cràters o obusos que esquitxaven de perill l'asfalt, el carro bressolava amb agressivitat els seus ocupants. Malgrat tot, aquell Mercedes invencible, aquell que havia frustrat un atemptat contra el president de la nació narcotitzada amb fortor de petroli i carburant, avançava impertorbable entre la misèria i el delicte.

Finalment, llegint els relats d'El cobrador, a l'Arti se li va encendre la llumeta. Entenguin d'una vegada per totes perquè va resultar ser una benedicció aquell passeig cap a l'infern una tarda caraquenya:

Em toquen els pebrots, aquests individus que van en Mercedes. El clàxon del cotxe també em posa malalt. Ahir a la nit vaig anar a veure el paio que tenia una Magnum amb silenciador per vendre al carrer de la Cruzada, i, quan travessava el carrer, un individu que havia anat a jugar a tenis en un d’aquells clubs pijos que hi ha per allà ha tocat el clàxon. Jo anava distret perquè estava pensant en la Magnum, quan ha tocat la botzina. He vist que el cotxe venia a poc a poc i m’hi he aturat just al davant.

El cobrador, El cobrador, Rubem Fonseca, LaBreu, 2010. Traducció de Josep Domènech Ponsatí.

NOTA: Sí, ja se sap, Fonseca és brasiler, no pas veneçolà i Caracas no és Rio. Però els barrios, o las favelas, o les villa-miserias, configuren no-llocs perfectament intercanviables, territoris de col·lisions i desastres equivalents arreu de Llatinoamèrica. Aquesta imatge també podia haver estat presa a Santaco, o a Ciutat Meridiana.

I de bonus track, algunes imatges alternatives que també podien haver estat una coberta:

L'Artista Abans Conegut es queda de braços creuats i, finalment, calla.