COMPROMÍS TRETZÈ. Segona part

Fotografia de la coberta: Subway, Moscow, (c) Frank Ward

Disseny de coberta: Luís Carballo i Quincy Rookman Comunicació visual 

Tractament de coberta: Nina Marin

Buscar una imatge que il·lustri el contingut del llibre és un passatemps prou agradable i una responsabilitat prou alta com per prendre-s'ho en calma, així que vàrem començar ben aviat a rastrejar la xarxa a la cerca d'alguna cosa que encara no existia.

De vegades, com en La zona, la casualitat fa que una foto de prova defineixi a la perfecció el que vols expressar: un mur, un gulag, una presó, un camp de treball on el vigilant no és pas millor que el vigilat, un no-lloc on tothom compleix una condemna o altra. La imatge que suggeria el Luís Carballo era d'una contundència irresistible. No va caldre buscar més.

Altres vegades, com en el cas d'El cobrador, un fragment del text fa que saltis de la cadira i comencis a buscar desesperadament una foto que vas fer en un suburbi caraqueny que bategava violència per tots costats, una foto que vas tirar saltant-te qualsevol principi de prudència, una foto que vas fer des de l'interior d'un vell Mercedes Benz que, per altra banda, va fer de cotxe oficial d'un president de la República de Veneçuela.

D'altres vegades, el talent i la sensibilitat està tan a prop que no cal preocupar-se'n gens, com en el cas d'Una espia en la casa de l'amor. La foto és de l'Ester, sòcia i amiga.

En el cas d'El compromís, però, divagàvem. Periodisme, diaris, Unió Soviètica, anys 70-80. No ens servia cap de les imatges de l'edat d'or de la fotografia soviètica, tan carregada de connotacions polítiques i propagandístiques antitètiques a la literatura del vell Dov. No ens servia cap de les fotos que anàvem trobant. Se'm va encendre una bombeta i vaig posar-me en contacte amb la Marta Rebón, magnífica traductora del rus que ha viscut molt de temps a Moscou. És una gran traductora, de les millors, i també és una gran fotògrafa. Va enviar-me set o vuit de les seves fotos, que magrat ser molt bones, encara no parlaven. Les imatges de coberta han de parlar. Han de dir coses per si mateixes.

Finalment, el dia 28 de juny ens vam topar amb una imatge que parlava d'El compromís. El dia 29 em posava en contacte amb Frank Ward, Williamsburg, Massachussets. La imatge parlava d'altivesa i orgull, parlava de veritats oficials i de gent que s'ho empassa tot. El vell Dov diu: «No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l'aigua, sí que se'n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d'uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada...» Les dones que es deixen portar pel sotragueig del metro de Moscou llegint la premsa que explica exactament el que elles volen sentir són l'esplèndid decorat de teatre. El compromís, en canvi, són els maons, les cordes, l'extintor i els pencaires borratxos. Ho compreneu? Poc després rebíem el permís de Ward per utilitzar Subway, Moscow com a imatge de coberta. Final de la història. I una merda.

La desídia, l'oblit i la confiança d'haver trobat una imatge inapel·lable, o potser l'electritzant dia a dia de les nostres existències em va fer cometre un error que vàrem començar a pagar el dia que vaig recordar que calia el vist-i-plau dels hereus de'n Dov si volíem ser respectuosos amb el contracte. Potser vaig pensar: «ja els hi enviaràs la coberta quan tinguis la traducció». Però la traducció no arribava mai. Va ser estúpid no enviar la coberta tan bon punt la teníem. Però en fi, el dia 11 d'octubre vaig acabar enviant-la a l'agència londinenca, i l'agència la va enviar al seu temps a Nova York, on viuen els hereus. L'endemà mateix vàrem rebre la resposta. Un rictus de terror em va travessar la cara. Vaig estampar el meu puny sobre al taula. La tassa del cafè va fer un bot. Conserva la calma, hòstia, paciència, xispa i estil. Necessitava noves imatges per la coberta que ja teníem gairebé enllestida.

[Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]

En fi, vaig rescatar les imatges de la Marta Rebón. Me les vaig mirar després de tants mesos, i n'hi havia una que era molt bona. No sé per què no la vàrem considerar en el seu moment. És una foto on es veu un quadre del Breznev carregat de medalles sobre un sofà atrotinat de color vermell. Era una imatge inquietant, però li mancava aquell punt irònic que tenia la foto de les dones del metro. La Marta es va portar collonudament bé amb nosaltres, i en un tres i no res teníem la imatge en alta definició. Vam passar la imatge a blanc i negre —la foto va perdre l'efecte d'aquell color vermell preciós del sofà atrotinat—. La vàrem enviar immediatament a l'agència, juntament amb altres imatges que havíem pescat d'aquí i d'allà, imatges sense personalitat, molt dolentes. Ens era igual.

I aleshores, quan ja res tenia cap importància, va arribar un correu [Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]. Em vaig quedar atònit. Vaig sentir alegria, però no massa. Estava fet pols i estava emprenyat. Ens donaven carta blanca, podíem utilitzar la nostra coberta. Vaig trucar a la Pilar i el llibre va començar a imprimir-se.

Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids?

EPÍLEG.

Han anat passant els dies. Quan tot va estar solucionat, vaig seguir comunicant-me amb l'agència. Em van enviar un mail molt bonic en el que s'alegraven que tot hagués acabat bé, finalment. Després d'haver estat segrestat per aquest llibre durant tant de temps vaig sentir amor i comprensió per la noia de l'agència, producte, sens dubte, de la Síndrome d'Estocolm. Pobra, segur que ella també les va passar canutes. Les agents deuen tenir els seus sentiments, per alguna banda... Vaig estar a punt d'enviar-li un enllaç amb aquesta cançó,

però vaig pensar que millor seria no fer-ho. Cal mantenir les distàncies. 

Finalment, el dimarts 15 de novembre va arribar una capsa amb els primers exemplars d'El compromís. Vaig fer-ne una foto, que vaig enviar als altres socis. Vaig enviar un missatge de text al Cabal, el traductor. El missatge deia així: «Habemus Dov! Habemus Питер?». Com a resposta vaig rebre la foto d'un nadó, arrugadet. Era en Pere, que en rus es diu Питер. Havia nascut el dissabte. Aleshores va ser quan li vaig enviar la foto de la capsa plena de Dovs.