16/2/14

48 hores amb Sorj Chalandon (i II)

No és feina d'un cap de premsa, no és feina d'una editorial, resumir o explicar les rodes de premsa o entrevistes que es celebren durant l'estada d'un autor del seu segell a la ciutat. Hi he estat pensant. La feina d'una editorial és adquirir els drets d'una obra, editar-la amb rigor, posar-la en circulació i donar-la a conèixer als llibreters, a la premsa i finalment, al públic lector. La meva funció és aquesta última, la feina de la Laura és barallar-se amb el text, amb els agents, els traductors. La feina del Pep és construir catàleg. 

Però no és feina nostra fer de periodistes culturals. 

Per això evitaré parlar del contingut de la roda de premsa o de les diferents entrevistes individuals que vaig presenciar. Això és feina dels periodistes, del seu talent, de les seves ganes de construir bones cròniques i de l'olfacte dels seus editors que al cap i a la fi decideixen què entra i què no entra en l'edició del dia i quin espai reserven per a cada notícia. Només diré que cada dia costa més cridar l'atenció dels periodistes, degut a diversos motius per sobre dels quals hi ha la gran precarietat i pressió creixent en què efectuen la seva feina. Per això quan finalment vam arribar a la sala que l'Institut Francès havia cedit per celebrar la roda de premsa vaig fer un passamà i vaig besar versallescament les mans de les diverses periodistes que ens esperaven. Quan vaig arribar al senyor Alós, ens vam mirar als ulls i vam decidir que potser no calia, així que em vaig situar al final de sala, dret. La Laura va seure a la darrera fila. La nostra feina també consisteix en ser discrets. No parlaré sobre el contingut de la roda de premsa. Només parlaré dels silenci que planava sobre la sala, només parlaré de l'emoció, la determinació i la claredat expositiva de Chalandon, de la seva perfecta coordinació amb la seva intèrpret, del ritme que els dos van saber imposar, un ritme gairebé teatral, del domini de Chalandon sobre el silenci, sobre la frase curta, sobre la frase llarga. Sobre l'increïble talent narratiu de Chalandon, que va començar subratllant que Retorn a Killybegs no era la novel·la d'un periodista. Tenia especial interès en deixar-ho ben clar. I que va continuar fent un abrandat cant d'amor a un país, Irlanda, als seus colors, a la seva gent. A la seva lluita. I de sobte el silenci. «I qui em va ensenyar a estimar Irlanda i la seva gent, qui em va ensenyar a estimar la seva lluita, resulta que era el seu pitjor enemic.» Chalandon va canviar el seu registre. Se li va trencar la veu. Vaig mirar a la Laura, que també s'havia emocionat. Però Chalandon es va sobreposar ràpidament, i va continuar teixint la que jo recordaré sempre com la millor roda de premsa que he presenciat.

Jo havia revisionat aquest vídeo setmanes abans. 


Sabia que Chalandon havia volgut segellar la tomba del seu amic traïdor amb aquesta novel·la i que Irlanda s'havia acabat per sempre. Que després d'aquesta novel·la, versemblant i veraç, només quedava el silenci. I que nosaltres, amb aquesta edició catalana de Retorn a Killybegs, obríem de nou la tomba del seu amic, i el fèiem trencar una altra vegada el silenci que tant anhelava. I que per a ell era dolorós. No estem parlant d'un periodista, objectiu i endurit fins a la insensibilitat. Estem parlant de la persona que s'amaga, amb el cor ferit, sota la màscara del periodista. No parlem de Chalandon, parlem del seu alter ego Antoine. No parlem de Denis Donaldson, estem parlant de Tyronne Meehan. 

La roda de premsa va durar dues hores. Potser més. Jo em sentia defallit, content, orgullós, trist, les cames em feien figa. No sé com em sentia, jo. Vam anar a dinar tot plegats, els de l'editorial i ell. Suposo que tots volíem distreure'ns de tot plegat, així que li vam preguntar de tot, excepte per Irlanda i la seva novel·la. I vam saber més d'aquest home fascinant anomenat Sorj Chalandon. Ens va parlar d'un seguit de coses, i ara ve quan em sembla que traeixo una mica la seva privacitat, però no, no ho faig en absolut, perquè, al cap i a la fi, són coses que o bé va comentar després en les entrevistes individuals, o bé són de domini públic. Vam preguntar-li, per exemple, com collons algú pot tenir el poc senderi de fer-se corresponsal de guerra. 
—Ens reunim tots a la redacció, l'editor demana qui vol anar al Líban i tu aixeques la mà. 
—Sense pensar.
—Hi penses després. 
La conversa va continuar fins arribar a un punt increïblement interessant. Vam veure un home que s'explicava a ell mateix, que reflexionava en veu alta davant de nosaltres, atònits. Va dir: «va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra.» De nou, aquella veu emocionada que a mi, a nosaltres, ens trencava el cor. «Tornava a casa, a París, i veia la meva filla plorant i cridant desconsolada perquè no hi havia cap ampolla de Coca Cola a la nevera. I jo recordava la nena que arrossegava una ampolla de plàstic pel camp de refugiats buscant desesperadament una mica d'aigua per no morir de set. I m'enrabiava, i cridava». Chalandon serrava les dents quan ens explicava això. «M'estimava la guerra». De nou, havíem portat la conversa a un atzucac. Merda, nosaltres que volíem que se sentís còmode, que se sentís content de ser a Barcelona, no podíem fer res contra els fantasmes que, ara ho entenia, acompanyen sempre a un corresponsal de guerra. El veus allà, a un metre d'on estàs tu, i veus que està tant lluny, que no pots fer o dir res per apaivagar el seu dolor, que és incommensurable. Entre l'ampolla buida d'aigua de la nena esparracada que lluita per la seva vida en una ciutat en flames i la nena que plora perquè no hi ha Coca Cola a la nevera de casa no hi ha uns pocs milers de quilòmetres. Hi ha alguna altra cosa inenarrable, inconexa, dislocada. I en aquest terreny de la col·lisió i el desastre habita un home com Chalandon. I ara deixeu que torni a Irlanda i a Denis Donaldson. Deixeu que especuli, que pensi en veu alta.

¿No podria ser que a Irlanda Chalandon hi trobés un nexe possible entre l'amor i la guerra, una porta a la l'esperança, un significat, una raó essencial que jo no sóc capaç d'explicar-me, i que de sobte, abruptament, un dia de 2005, aquesta porta es tanqués, que l'esperança saltés pels aires, deixant-lo sol davant d'un abisme inexorable? ¿Que el deixés sol davant la irracionalitat d'aquest món? Amb la traïció del seu amic em dóna la sensació que Chalandon va perdre el pare, que el pare va matar el fill. I ja se sap que les coses han d'anar a l'inrevés, que en tot cas és el fill, que ha de matar el pare. No ho sé. Especulo. Potser no ho hauria de fer.  

Per fortuna vam trobar un tema de conversa relaxat. Vam demanar-li per la seva feina a Le Canard Enchainé. Aquí vam riure molt. Us explicaré una mica de què va això de Le Canard Enchainé, i segur que sentireu la mateixa enveja que vaig sentir jo. De primeres, cal dir que no ingressen ni un putu duro de publicitat, per tant no en depenen. Resulta que és un setmanari satíric que fa més d'un segle que funciona a França. ¿I quina és la seva funció? Preservar l'esperit del periodisme. Le Canard, pel que vaig entendre, exerceix dues funcions: per una banda, posa nom i cognoms a periodistes que han fet del periodisme servilisme. Hi ha periodistes dedicats en cos i ànima a llepar les botes del poder, a posar per escrit els desitjos dels poderosos. Le Canard els desemmascara. L'altra funció, la més important, és la de publicar coses que els periodistes d'altres mitjans no poden publicar, ja que aquests mitjans són esclaus de la publicitat o dels interessos creats, no pas de la veritat. Els periodistes que descobreixen coses que incomoden als seus propis mitjans truquen a la redacció de Le Canard Enchainé, els posen sobre alguna pista. Els periodistes de Le Canard confirmen la informació, la reconfirmen, la recontrareconfirmen, troben proves irrefutables, factures, mails, moviments de comptes corrents, i quan tenen tot això, paguen la seva font periodística i publiquen la informació.
—O sigui, sou una mena de wikileaks?
Chalandon em mira seriós. Alça un dit cap al cel i diu:
—SOM MOLT MILLOR QUE WIKILEAKS!!!!
En els darrers anys han fet caure quatre ministres. Fins i tot ens explica que són els propis ministres que truquen, de vegades. En una reunió secreta entre, posem per cas, quatre mandataris, sempre n'hi ha un que truca. 
Li pregunto pel darrer afaire que ha sacsejat França: el rotllet d'Hollande, el faldiller.
—Vosaltres ho sabíeu?
—Clar, des de fa un any!
—I no ho vau publicar?
—No. Nosaltres només publiquem informació que té a veure amb un ús fraudulent dels pressupostos públics. Hollande no es va gastar ni un euro públic, amb aquest afer.

Es va fer tard, i encara faltaven les entrevistes individuals. Chalandon encara s'havia d'endinsar unes quantes vegades en el seu particular infern d'amor i traïció, aquest cop via entrevistes individuals, i al vespre encara havia de presentar el llibre al públic. Però això ho explica molt bé aquest post d'Actualitat literària, que han fet una feina extraordinària. Naturalment, nosaltres, els de l'editorial, també hi érem, i durant la presentació em vaig adonar d'un fet que em va fer esgarrifar. En cap de les entrevistes s'havia parlat massa de LITERATURA. Durant la presentació —davant d'un públic escassíssim—, se'n va parlar abastament. L'endemà li vaig preguntar si a tot arreu passava el mateix, que ho sentia molt, perquè potser era culpa nostra, que no havíem sabut enfocar bé Retorn a Killybegs. Em va respondre que sí, que amb aquest llibre sempre s'acaba parlant molt més de la història de Denis Donaldson que no pas de Tyronne Meehan, i que és natural que sigui així. 

Aquest post s'ha fet massa llarg. Cal plegar veles. Encara hi ha tantíssimes coses a dir, sobre aquestes 48 hores que hem pogut passar amb Sorj Chalandon, algunes d'elles espero que surtin a la premsa... Penso en el periodista que em va dir que el tema no l'atreia. Quina llàstima. La vida, però, és així.

No sabeu el privilegi que ha suposat per a mi conèixer aquest home. Quan va agafar el taxi per anar a l'aeroport, em vaig adonar d'una cosa que encara em fa mal. Me l'he estimat molt —ens l'hem estimat molt—, i em sembla que hem fet malament. Jo només porto la premsa d'una editorial, la Laura només és editora de taula, el Pep només és director d'un editorial. Chalandon només ha vingut a fer la seva feina. No som amics. Ara ell ja no hi és. Sento la mateixa sensació de quan, horroritzat, veig que un llibre s'acaba, que no pot ser de cap de les maneres que el llibre no tingui més pàgines. Em va passar llegint Retorn a Killybegs, i em va passar quan em vaig adonar que el seu autor havia tornat a París. És aquella plenitud i aquella buidor.

Aquella grandesa insuportable. 

Gràcies, Sorj. 


2 comentaris:

  1. Miquel, els tres darrers escrits del blog són una crònica fantàstica. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies a tu, Joan! Que amb poquets comentaris hi fot un freeeeeed!!!

    Salut, company!

    ResponElimina

Seguidors