Un darrrer intent d'aproximació a «La rasa», d'Andrei Platónov i traducció de Miquel Cabal

«El dia del trentè aniversari de la seva vida privada van acomiadar en Vósxev del petit taller mecànic d’on treia els mitjans de subsistència.»

Aquesta d'aquí dalt és la primera frase de La rasa, i és una meravella. Conté dues expressions anòmales terriblement interessants que ens introdueixen amb subtilesa en un món estrany: «El dia del trentè aniversari de la seva vida privada» ens indica que en Vósxev ha nascut dues vegades: la primera quan va sortir del ventre de sa mare, fa trenta anys, la segona, podria ser entre el febrer i l’octubre de 1917: en Vósxev és fill de sa mare i  fill de la revolució. La segona frase terriblement interessant és «d’on treia mitjans de subsistència». Aquesta expressió té un no sé què d’economia marxista. Platónov podria haver escrit: «on es guanyava la vida», però prefereix escriure «d’on treia els mitjans de subsistència». El llenguatge que utilitza no és en absolut neutral, és un artifici, és vocabulari d’economia marxista. Argot revolucionari, propagandístic. El text n’és ple, i és una de les meravelles d’aquest llibre.

I no és de cap de les maneres un capritx estilístic. Ens indica la profunditat dels canvis revolucionaris: neixes amb la revolució, adoptes el llenguatge nou de la revolució, els seus eufemismes, l’argot de la seva burocràcia, apliques la seva terminologia econòmica en la teva quotidianitat… El llenguatge i els conceptes revolucionaris no s’esgoten en l’interior de la fàbrica o en un pamflet, sinó que arriba als llocs més ignots de la consciència, arriba a la natura, al cel, als sentiments, a qualsevol cosa. Aquest nou llenguatge serveix fins i tot per explicar la mort d’un ocell («En Vósxev va collir un ocell que havia mort de cop a l’aire i havia caigut a terra: estava tot suat. Després de plomar-lo per veure’n el cos, va quedar-li a les mans un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball.») La fatiga del treball. Què us suggereix, a vosaltres, el vol d’un ocell? A mi m’evoca la llibertat suprema. Però per a en Vósxev un ocell que vola és un ocell que treballa. Està utilitzant la seva força de treball. Està generant plusvàlua pels seus pollets.

Una altra frase que vaig subratllar ple d’enveja: «Cap al migdia el zel d’en Vósxev va començar a produir cada vegada menys terra, va començar a enfadar-se de tant cavar i es va quedar endarrerit de la brigada.» Produir terra . Qualsevol altre hagués escrit cavar la rasa.

Platónov aprofita el nou llenguatge de la revolució per a construir-se una nova poètica terriblement bonica de llegir. Orwell i la neollengua freda, eufemística i administrativa de 1984. Saunders i el seu ús del vocabulari empresarial aplicat a totes les coses. Döblin i el vocabulari dislocat que configura la ciutat moderna. Foster Wallace i l’ús del llenguatge propi dels mass media.

Tots aquests autors utilitzen el llenguatge en benefici d’una determinada atmosfera que contextualitza les seves obres estalviant-se rotllos com els que us he endossat en el darrer post. Aconsegueixen una estranyesa fascinant i ambivalent, perquè l’efecte que aquest nou llenguatge produeix en el lector fluctua entre la comicitat i l’horror, la pietat i la tristesa. Tot plegat, no deixa de ser una paradoxa, perquè utilitzen el llenguatge específic d’un temps determinat per no haver de contextualitzar la seva obra en un temps determinat. Però potser només estic pensant en veu alta i tot això és una bestiesa.

Quan la llegia, només coneixia unes quantes vaguetats sobre el temps històric en què es desenvolupa La rasa. No sabia res de 25.000 treballadors «socialment conscienciats» enviats de la indústria al camps. No ho sabia però sí que ho sabia, perquè els treballadors de La rasa parlen un llenguatge ideològic que només podrien utilitzar ells. És el llenguatge i la visió del món d’uns treballadors «socialment conscienciats». De fet, el mateix Platónov era un fervent defensor del socialisme. Ell era uno di noi. Per això tracta els seus personatges amb aquella pietat i aquella compassió... I ara sento que arribo a algun punt important del meu discurs. Per bé que Platónov, segons tinc entès, era un socialista convençut, no deixava de tenir ulls a la cara i ser un pensador. Observava la misèria i el desastre, i no evita referir-s’hi. De fet, penso que el pobre Vósxev és el seu alter ego en La rasa. En Vósxev es passa la novel·la pensant —«La carta d’acomiadament deia que l’apartaven de la producció perquè s’aturava a rumiar enmig del ritme general de feina»— cercant infructuosament la veritat de totes les coses, busca la veritat en la revolució, i cavant la rasa, i col·lectivitzant kulaks. I pateix. Perquè no sembla que la trobi enlloc, la veritat. Em puc imaginar el perill real que corria Platónov dibuixant un personatge com en Vósxev. Estem a l’any 1930. En Vósxev és un personatge trencat per dins com segurament Platónov estava trencat per dins. La rasa és un llibre amb l’ànima trencada. La comicitat que de vegades aconsegueix el llenguatge topa frontalment amb tot tipus de penes: pena per la misèria, pena per l’esforç necessari per alçar l’edifici del socialisme, pena per la predestinació que sent tothom a cometre actes cruels que es barregen amb una generositat químicament pura que emana de les fonts de la revolució. Pena sí, però determinació també. Determinació perquè tots saben dins del seu cor que el seu sacrifici és un sacrifici necessari per un futur millor. «Als vespres, en Vósxev jeia amb els ulls oberts i enyorava el futur». El futur. Comptin quantes vegades s’interpel·la a «el futur», en aquesta novel·la. En Miquel Cabal diu que Platónov és l’utòpic i l’antiutòpic. Stalin deia de Platónov que era un boig, un canalla i un idiota, i acte seguit que era un geni i un profeta.

I sí que era un profeta. Només cal llegir La rasa. Només cal observar el personatge de la petita Nàstia, filla d’una burgesa que per salvar la pell es casa amb un treballador i que mor de gana. La Nàstia és adoptada i estimada per tots els membres de la brigada de treballadors. La Nàstia representa el futur de la Unió Soviètica. Estem a l’any 1930. Se’m posa la pell de gallina. La Nàstia, tan tendra i alhora tan cruel. Paradigma de la crueltat sàdica i infantil que va governar el món durant el segle XX deixant milions de víctimes. I en canvi, la Nàstia és la única esperança que tenen aquells treballadors de la rasa lluny de les proclames i la propaganda, el seu únic leitmotiv de carn i ossos («Camarada Paixkín, grava’t la Nàstia al cap: és l’objecte futur de la nostra alegria!»). Treballen com a bojos amb alegria i determinació per tal que la Nàstia i la resta de «personal infantil quedi protegit del vent i els refredats amb una paret de pedra!»

No sé. Cada personatge de la novel·la té una càrrega simbòlica que no ens l’acabaríem. I jo no en sé tant com això. Ara bé, els sento vius, els sento que bateguen, amb la seva crueltat naïf, amb la seva generositat, amb el seu llenguatge rar, amb el seu esperit nou que s'encamina cap un abisme distòpic.

Potser em falta parlar de la segona part del llibre. És interessantíssima. De sobte, gairebé sense avisar, els treballadors deixen de cavar la rasa per anar a transformar un kulak en un kholkoz. Aquest fet pot fer perdre el nord al lector. ¿Per què hi van? ¿Que potser la seva principal obligació no era cavar la rasa per poder alçar l’edifici del socialisme? Els remeto a les meves investigacions sobre els 25.000 treballadors «socialment conscienciats» destinats de la ciutat al camp. Aquests treballadors estaven al servei de la revolució, i si la revolució els diu que han d’anar al camp, hi van sense plantejar-se massa preguntes. És el seu deure revolucionari.

Aquesta segona part del llibre és una meravella te la miris per on te la miris. Jo la trobo una mica onírica i tot, com al·lucinada. Com si tothom estigués anestesiat d’alguna manera i la violència de la situació estigués a un pam de la teva cara però alhora a un milió de quilòmetres de distància. La manera com avien els kulaks riu avall, la manera en com els kulaks saluden els seus botxins mentre s’allunyen cap a una mort segura, dient-los adéeeeeeu, adéeeeeeu... La manera tan exacta de descriure què és la pèrdua de la individualitat (capitalisme) per abraçar la identitat col·lectiva («la població del kolkhoz amagava els pensaments i [...] abaixava amb tristesa la cara comuna»), la manera en què Vósxev veu corsecada la flama utòpica en el seu interior («En Vósxev tenia tan feble el cos sense ideologia que no podia aixecar la destral i es va estirar en la neu»)... Tot és d’una terrible tristesa. 

No vull acabar aquest post sense referir-me al darrer paràgraf de la novel·la. És escrit en cursiva, i, tan obsessionat com estic jo en la contextualització històrica de La rasa, quan vaig arribar a aquest paràgraf se’m va gelar la sang. No la reproduiré aquí, aquesta nota. Tinc les meves teories. Posaria la mà al foc que aquesta nota la va escriure Platónov per salvar La rasa de la censura. No va tenir èxit, naturalment. L’obra de Platónov només va veure la llum mig segle després. És una nota trista, patètica. És Stalin devorant els fills de la Revolució.