«In Persuasion Nation», George Saunders, 2006

America, to me, should be shouting all the time, a bunch of shouting voices, most of them wrong, some of them nuts, but please, not just one droning glamorous reasonable voice.

George Saunders, In Persuation Nation

Només accedir al vagó ella va notar que tots anaven doblegats sobre si mateixos. Els uns s'abraçaven els genolls, d'altres simplement deixaven els braços inerts al ritme oscil·lant de les frenades i acceleracions del metro. Ell va buscar un forat on seure per pensar com descriure l'interior metàl·lic de llauna de CocaCola dels vagons del subway. S'entretenia mirant les parets lluents i els botons de llum blava que passaven per les finestres deixant una estela brillant molt peculiar, i ràpidament enfonsava la mirada i clavava les ungles en aquella pedra rossetta de línies rectes i interseccions i colors i números i lletres. «Manhattan bé ha d'estar per alguna banda, collons», remugava el primer dia quan van decidir menysprear les distàncies i van caminar des de casa fins a Bedford St per després recular fins a DUMBO. Ara, prenent la responsabilitat d'un lideratge que ningú li havia atorgat, no alçava la vista del mapa suburbà si no era per comprovar les parades i maldava per entendre perquè s'havien saltat Hoyt St. i no pas Borough Hall. Així que no va ser ell sinó ella qui es va fixar amb aquesta manera peculiar de viatjar doblegats que tenen els novaiorquesos (a favor del cronista direm que seu és el descobriment de la imparable mania que tenen aquí pel tatuatge). Ninots sense vida, titelles sense fils, pensava la viatgera. Feien una mica d'angúnia. Potser allà dalt a la superfície el pes dels gratacels fa que aquí baix hagis d'anar tot encorbat. Ell, però, què collons, pensava que no era pas el pes específic de l'acer ni el dels maons ni el del ciment armat, el que suportaven aquella gent carregada d'espatlles, sinó el de les abassegadores jornades laborals infinites i els frenètics anars i venirs per avingudes sense límits, les agudes crides insuportables de les ambulàncies, les botzines de transatlàntic dels camions de bombers —què passa aquí amb els bombers, que potser Nova York sempre està en flames?—, els flaixos de milions de llums led de Times Square clavats com agulles a les retines, etcètera. Tots defeated, tots arronsats. Ah, mira, vés per on, sí que para a Clark St.

Ell no hi pensava, en tot això; la seva era la realitat quadriculada i inqüestionable del subway que es negava a ser interpretada. El seu únic consol era que fins i tot els new yorkers es caguen en la puta quan de sobte pels megàfons s'anuncia que aquest metro que en principi parava a tot arreu ara només ho farà a les estacions principals. (I encara no sabien res del forat negre en que cau el metro durant els caps de setamana!) Es caguen en la puta, sí, però són tots molt civilitzats i solen fer-ho en veu baixa. Ell ja hauria organitzat un aixecament popular o alguna cosa. Els new yorkers, en canvi, addictes a la feina, a l'extenuació i per sobre de tot addictes als smartphones, es dobleguen encara més i esperen intercanviar de vagó on sigui que pari el metro. (Nota mental: estudiar la davallada de l'índex de criminalitat a la ciutat i creuar les dades amb l'auge de la telefonia mòbil). Ella, en canvi, sí que observava el paisatge humà de la Nova York de sota terra. Observava les cares dissimuladament, ja que mirar massa està tipificat com a falta en el vaporós codi penal del costumari de la ciutat. Hi havia aquella dona esquifida i fràgil, blanca, amb trets de jueva cosmopolita i intel·lectual de setanta mil anys i cabells de filferro que llegia encorbada una revista carregada de text. De sota la seva brusa de color festuc i mànigues bombejades de princesa de conte de fades, sortien uns braços cosits de venes que semblaven catèters i que li resseguien els ossos de les mans. Sostenia la revista amb la força que no tenien els músculs de les seves cuixes, que pendolejaven per desprendre's de fèmurs i tíbies. Al final del vagó un jove negre elegant va desfer-se el nus de la corbata i va estirar el tors, i amb discreció i suavitat va allargar els braços sobre les cames i, amb els palmells cap per a dalt i tancant els ulls, va començar a practicar ioga. Els new yorkers practiquen coses a destemps: l'altre dia van veure un esportista que aprofitant un semàfor en vermell s'estirava a la vorera per fer flexions. Quina pau estranya, el noi del ioga, quin estoic, suportant la cridòria de les adolescents negres que miren de concentrar la seva atenció... Com un llampec, una brillantor efímera va distreure el Líder de l'escrutini atent del seu mapa i es va fixar en una mà negra i enorme del seu costat que refulgia amb la llum d'un smartphone. Va recordar les paraules d'ella, allò que més enllà del trencadís de finestres que es perdien entre els núvols, més enllà dels abismes inversos dels gratacels sense fi, hi ha el mosaic de races i rostres. Nobles WASP i patricis jueus, la del poble ras i la dels antics esclaus, la dels hispans, russos i germànics i polonesos, italians, xinesos, coreans, russos, els primers cristians, tots transmutats en ciutadans cosmopolites del segle XXI... El que brillava amb la llum del mòbil no era aquella mà negra que en feia dues com la seva sinó un anell de plata robust i massís que devia pesar un ou, i des d'allà va començar el seu viatge per la geografia del subjecte; va recórrer el seu braç hípermusculat, va admirar l'inapel·lable gust del seu vestir, va seguir pel coll gruixut, va fer una parada tècnica sobre la testa rapada al zero encerada amb algun producte cosmètic fins que el viatger, fascinat, va descobrir la fèmina que acompanyava l'home portentós, una pantera negra amagada sota unes enormes ulleres que li cobrien els pòmuls, inexpressiva ella com inexpressiu era el seu home, esvelts i llustrosos ciutadans que no somriuen ni miren ni fan res de res que no sigui escrutar els seus telèfons mòbils, presos per la seriositat elegant que imprimeix la ciutat en alguns dels seus habitants, o potser per un descomunal avorriment. Eren tot poder en repòs. Eren espectaculars. (al final va resultar, segons la companya del cronista, que aquesta bella parella es van desplegar i es van aixecar a consultar el mapa del metro —anatema!— i ell portava una camisa horrible de color rosa devorada per uns pantalons fins el melic i era coix i més baixet que el cronista d'aquesta historieta, i ella tenia el cul més gros que un tambor de detergent i desprenia amb la seva gestualitat calculada una vulgaritat infinita). I si el metro feia temps que no parava no era perquè fos un express, sinó perquè just creuava per sota l'East River i abandonava Brooklyn definitivament.

Un cop de colze a les costelles va fer elevar una queixa al cronista, què va tallar en sec al veure l'espècimen remarcable que acabava d'entrar al metro parada Wall Street. L'home era unes sabates amb sivelles de príncep de Walt Disney sense mitjons, un pantaló gris amb ratlles blanques que li anava curt, una americana igualment curta amb uns punys daurats immensos que acabaven en el tradicional contenidor de suc de cafè, ulleres RayBand model Fear and Loathing in Las Vegas que relliscaven pont del nas avall i que descobrien una mirada lasciva d'animal en zel, i cabell greixosos que sostenien un notable tupè del color del gos com fuig. I aquesta classe de pallassos dominen les finances de Wall Street? (No, aquests van en limusina, imbècil). Els viatgers van mirar-se amb un rictus de fàstic als ulls, de la mateixa manera que es mirarien més endavant en explorar el territori de dones de mil anys totes recautxutades de manera que semblen més joves que tu i que jo que passegen els seus putus gossets que pixen colònia a les portes de les botigues de la Cinquena Avinguda per allà dalt a l'Est de l'Upper Manhattan. Recony, pensaven alhora els viatgers, aquí les caricatures són caricatures de les caricatures, aquí tot és el doble de, i sabeu què? Que potser és per això que la gent evita mirar-se al metro, que aquesta civilitat angelical, aquest respecte mutu que es professen els ciutadans de Nova York tal vegada se sustenta no tant en el respecte sinó en la indiferència i la cultura del guetto, la qual cosa no està del tot malament, perquè així tothom s'expressa com li dóna la gana i escolta, tal dia farà un any. 

Per reforçar aquesta tesi, cal anar a Chinatown, o millor a Bedford, on els viatgers, menyspreant les distàncies i ignorant el metro com a mitjà de transport, van accedir a peu travessant bona part de Brooklyn (que es diu aviat). Fent camí van travessar meravelloses zones remotes plenes de vestigis del capitalisme industrial fins arribar a una mena d'autopista anomenada Brooklyn Queens Expressway. A partir d'allà, no van deixar d'al·lucinar i de maleir les faldilles, massa curtes, de la viatgera. És clar que el pecat només està en la mirada dels que jutgen, però collons, allò semblava la ciutat de la justícia plena de lletrats inquisidors. ¿Com conviuen els jueus ultraortodoxos, amb les seves trenes, els seus barrets, les seves barbes, les seves levites, les seves faldilles fins al terra, les seves perruques, el seu gest d'animadversió, als quals només els falta un arsenal de fusells d'assalt i un mur de sis metres per crear un assentament il·legal al nord de Brooklyn, amb la colla de hipsters que habiten una porció minúscula de Bedford Street? ¿Potser els uneix el gust compartit per la roba vintage, ja sigui dels anys 50-60, ja sigui del segle XIX? 

Potser perquè els hipsters són uns éssers magres i inofensius sense cap ideologia que els sustenti més enllà dels seus vestits i llibres i discos i mobles meravellosos. El cronista pensa que la convivència aquí es basa en la indiferència no disfressada de tolerància, no enverinada d'odi o ressentiment. Una indiferència de llibre, pura, ni bona ni dolenta. Però el cronista potser s'equivoca, què sap, el cronista. Dues anècdotes contradictòries que no sap si vénen al cas. En C., jueu cosmopolita i el fotògraf amb qui els viatgers van intercanviar la casa, explica que un dia circulava per Bedford i va tenir pana. Se li va acostar un ultraortodox i en C va baixar la finestreta del cotxe pensant que l'home de les barbes i les trenes s'oferia a ajudar-lo. 
—Are you Jewesh? —Li va demanar el transeünt. 
«It's not your business», va pensar en C, però també va pensar en la pana del seu cotxe, i li va respondre:
—Yeah. 
—Let's pray with us. 

L'altre anècdota d'en C explica que ell toca música irlandesa els dissabtes al matí, i un dels membres de la banda és ultraortodox dels que arrosseguen la levita. I ja està, fins aquí la segona anècdota. Es pot ser ultraortodox i tocar cançons irlandeses de taverna? A Nova York sí, li sembli bé o malament a la dona del jueu ultraortodox. (No li sembla bé). I encara una altra anècdota. En C en coneix un, d'ultraortodox, que es va casar amb una palestina. 

Són coses que passen a Nova York. El cronista i viatger només va doblegar el mapa fins que va descobrir la ruta subterrània per arribar al nord de Harlem. La ciutat de Nova York no són només les seves parades de metro o els seus carrers, naturalment. Hi ha la seva gent i la seva música, i la tarda del diumenge tenien una cita que esperava de feia temps, una cita amb la història del jazz. La música dinamita la Teoria de la Indiferència del viatger. Nova York ha bastarditzat el jazz, la salsa i ha gestat els seus milions de fills. Has fallat, nano. Entren al metro unes noies guapes, rosses, esveltes, sacessjant les mans com només fan als programes de telescombraries o els clips de la MTV. Amb elles, dos babosos i una noia rossa i baixeta, invisible. Riu exageradament totes les gràcies de les seves amigues i gesticula malament, clamant ser acceptada per la tècnica de l'adulació. Si s'ho proposés, seria una meravellosa nota discordant, una blue note, una nota de jazz.