«Solo unos años antes, Harlem había sido un barrio blanco, lleno de iglesias luteranas e imigrantes europeos, de las ventanas de cuyos apartamentos no salía música ragtime sino de lied. Bautizado por los primeros colonos holandeses en recuerdo de la ciudad de Harlem [sic, en realitat és la ciutat de Haarlem], el barrio conservó sus raízes europeas hasta principios del siglo XX [...]
Historia del jazz, Ted Gioia, 2002
Ei, ho amanim tot amb una mica de música?
Aquest post se'l dediquem sencer al Martí Sales. Els viatgers, abans d'emprendre el seu viatge, van fer una petita enquesta entre els amics, per veure què havien de visitar a New Rome. Els viatgers van canibalitzar experiències i coneixements dels altres, així que el seu viatge també pertany als seus amics.
El tema que sona no és escollit a l'atzar. Abans de marxar, el cronista va anar a veure el Sales al seu pis del Raval. Havien passat coses greus al seu voltant, i en Sales va voler distreure's i és així que es van liar a parlar de jazz. Va ser aleshores que va aparèixer el tema de les house rent parties que s'organitzaven a Harlem a principis de segle XX. El cronista en sabia coses, que ara explicarà, i en desconeixia unes altres, com per exemple el significat d'aquest tema de Duke Ellington, Take The A Train. Ellington va escriure al seu amic Strayhorn perquè vingués a veure'l des de Pittsburg, i li va escriure la direcció, que començava així: Agafa la línia A fins al final i vine a veure'm. El final de la línia A del metro de Nova York és a Harlem, i Harlem és, juntament amb Nova Orleans i Chicago, l'epicentre històric del jazz. En Sales va apuntar al cronista una altra direcció: Agafa la línia A fins al final i vés a veure la Marjorie.
Si hem de fer cas a Ted Gioia, després de la Primera Guerra Mundial Harlem, un barri de majoria blanca, va passar a ser de majoria negra. No vol dir que els blancs desapareguessin del mapa, però la immigració del sud dels Estats Units i la superpoblació de Manhattan van expulsar molta gent cap al nord de la illa. La pressió immobiliària, de la qual a Pàtria en tenim coneixements extensos, va fer que els preus dels arrendaments pugessin en desmesura, afectant especialment la població negra, amb salaris més baixos, i així, bona part dels apartaments de Harlem van començar a subarrendar-se per poder pagar els lloguers. De la mateixa manera que Harlem vivia aleshores una mena de renaixement cultural —escriptors i líders morals començaven a voltar per allà, i d'això en parlarem més endavant—, el barri també vivia un procés de depauperització i marginalitat i, amb aquest procés va arribar el jazz. Per una banda existia el Harlem de blancs i negres de classe mitjana i alta —intel·lectuals que tenien la propietat dels habitatges—, i per l'altra, el Harlem negre pobre i marginal, el públic del jazz, que pagava uns lloguers pels núvols. El Harlem culte i benestant va ignorar l'efervescència del jazz, música dels negres del sud que els habitants més antics de Harlem, fossin blancs o negres, menyspreaven.
Una opció per poder fer front als elevats preus dels lloguers van ser les house rent parties, festes clandestines que organitzaven els arrendataris. Un mes abans i tot de les festes, començaven a córrer les circulars anunciant l'esdeveniment, i no era estrany veure pianos de lloguer elevar-se per les façanes del barri i gent tractant d'encabir-los per les finestres. Arribat el dia, les festes podien congregar un centenar de persones en un sol pis per escoltar els músics de jazz —com en Duke Ellington o Willie "The Lion" Smith— que abans havien tocat pels clubs de blancs i que remataven la nit per a la seva gent, que pagava entre 25 centaus i un dòlar per poder entrar. Expliquen les cròniques que l'ambient de les festes era francament endimoniat, que una successió de músics feien cua per ocupar el piano i que no eren estranyes les baralles. Les house rent parties eren una contínua jam session, en les quals qui tocava millor es passava més temps al tamboret. L'esperit competitiu era enorme, la qual cosa només podia beneficiar el jazz i significava un bateig de foc pels músics joves davant de la seva audiència i mestres. Si quan parlem de rag time hem de mirar a Nova Orleans, hem de dir que el piano, aquell instrument de percussió de les classes benestants, va bastarditzar-se a Harlem. Alabat sigui Déu.
Per bé o per mal, aquesta època ha passat ja a la història. També ha passat a la història o s'ha reduït a la mínima expressió la misèria i violència extrema que tots tenim al cap quan pensem en Harlem. Diuen que el Bronx és una altra cosa, però. El cronista confessa que no s'hi ha passat prou temps, a Harlem, però que l'atmosfera que s'hi respira és molt més sana que la que es respira al Raval. Bah, suposicions, especulacions de turista.
El cas és que els viatgers van voler veure en la casa de la Marjorie un perllongament del fenomen de les house rent parties dels anys 20 i 30. Quina història, la de la Marjorie! Fa vint anys a la Marjorie se li va morir un fill, i els diumenges eren una llosa insuportable. Per treure's de sobre la tristesa va obrir casa seva a qui volgués i passava les hores tocant jazz al piano. Venien d'altres músics i s'unien a la sessió. I així fins ara.
La casa de la Marjorie és prou àmplia, de llum diàfana. Segur que formava part dels blocs benestants de Harlem. I la Marjorie, al vídeo d'aquí sota, diu que al 6-A hi havia viscut el mateix Duke Ellington. Quan els viatgers van arribar ja hi havia gent al passadís i el menjador ja estava ple. Hi havia naturalment éssers estrangers de la seva espècie, però també senyores negres amb unes pameles enormes i colorides, i senyors negres vestit de diumenge amb molts anells a les mans, tots ells a les primeres fileres de cadires de tisora. Algú els va oferir unes cadires a la cuina. Al piano la Marjorie. Cantant, exactament aquest senyor que canta al vídeo d'aquí sota.
Hi havia un músic blanc ben espigat que ara tocava la flauta travessera, ara el saxo. Un jove japonès anava i venia amb la seva trompeta. No va ser el millor jazz que el viatger ha escoltat en directe. Però tampoc era del tot mediocre. La millor, sense cap dubte, la Marjorie al piano. Tocava amb sentiment, i el seu piano sabia transmetre la devastació de la seva pèrdua, malgrat que ella es mostrava jovial. L'ambient era d'una fraternitat absoluta, el recolliment d'un diumenge a la tarda. Res a veure amb les jam sessions ultracompetitives i canalles de les house rent parties d'antany. Al cap d'una hora van fer un break i la Marjorie i les seves amigues van oferir suc de taronja i galetes a la concurrència, a canvi de la voluntat. El viatger es va aixecar per ajudar la Marjorie amb la intendència. El gest del viatger li va fer gràcia, a la senyora. I van fer broma amb d'altres dones negres, que reien escandalosament. Aquella tarda la voluntat dels viatgers va ser molt generosa.
Els viatgers estaven emocionats. El jazz d'aquella tarda no va ser per tirar coets, no, i hi havien força éssers estrangers de la seva espècie, sí. Però allò no era un simulacre d'història sinó una extensió de la història. Es respirava, malgrat nostre, els turistes, un ambient prou autèntic de jazz. Aquella tarda va ser una de les millors a la ciutat de Nova York. Tal vegada, una tarda de diumenge, aparegui un músic jove amb la seva funda de saxo o de trompeta i les seves aspiracions, i la història del jazz torni a començar com ha fet tantes vegades. Quan la Marjorie no hi sigui, els diumenges a Harlem seran insuportables.
Bravo!
ResponElimina