Kayseri (catarsi i redempció)

Coge lo que más temes y conviértelo en deseos.

David Foster Wallace, La chica del pelo raro. Trad. Javier Calvo.

Es van apropar i es van fixar en l'exemplar d'El País que coronava la meva motxilla. Van escrutar-me. Rostres seriosos, però no era serietat, era només distància, era la cultura, el temor, la llengua, la manera diferent de moure's en aquest món prenyat de misèries i d'inútils, era el mur alçat pels imbècils d'ambdues bandes, era, al cap i a la fi, desconfiança recíproca, i aquesta distància la van salvar ells, els inhumans, els Altres, aquells que aquí ens obstinem a odiar, a salvar, a humiliar i alliçonar.

Una pilota sobrevola un mur, sembla que en el punt àlgid de la seva trajectòria la pilota s'atura desafiant tota llei de la física. Cau finalment a l'altra banda.

—Where are you from.

—From Barcelona.

—Ah, Barcelona. You champions.

—Yessssss.

Accepten un cigarret. Dos dels individus callen i somriuen tímidament. L'altre porta la batuta i fumem plegats:

—Messi.

—Yes; Messi, Iniesta, Puyol, Xavi... —agafo el diari i els ensenyo la foto de portada, on apareixen dos o tres futbolistes vestits de blaugrana celebrant una victòria.

—And Guti!

—Nooooo, Guti Madrid, Guti ughhhhhh.

—Yes! Guti ughhhhhh! Hahahaha!

—You Beçiktaç!?

—Yes!!!! —Es miren sorpresos de la meva enciclopèdica saviesa sobre el futbol turc. Ara jo també sóc un supporter d'aquell equip, a qui segueixo des de temps immemorials. Jo, com els arximilionaris que van d'un equip a l'altre, sempre he somiat jugar amb el Beçiktaç, a l'uníson, diuen:— Galatasarai ughhhh!!

—Of course: Galatasarai ughhhhh —ric.

Abans de marxar ens donem la mà, el seu autocar els espera. Em fan senyals per a que em giri; a la cafeteria de la terminal posen un partit del mundial de bàsquet i juga Turquia. Tal vegada no ho he vist, i tal vegada m'interessa. Vetllen per mi, em busquen distraccions. Però estic convençut que si em moc un mil·límetre de la meva posició la meva sort canviarà. No em moc. Els saludo amb la mà. No obstant això, miro enrere i observo que quan Turquia encistella un triple els de la cafeteria aplaudeixen a la televisió. Mentre mantinc aquest contacte tan primitiu amb els Altres, una família riu en la distància. Els somric. Una noia lluita contra si mateixa i el seu pare li diu alguna cosa. S'acosten els dos i un noi més jove. La noia em demana si parlo anglès i li dic que psè, a little. Ella l'estudia, vol ser mestre de llengües estrangeres i va cap a Istambul, a la universitat. El pare somriu rere el bigoti. Fa cara de ser un bon home. I doncs, començo a parlar amb la mossa, que es deleix per demostrar al bon home que pot comunicar-se en la llengua de l'imperi. Les noies que conformen la resta de la família porten vel, i prefereixen mantenir-se en la distància però es nota que es moren de ganes d'acostar-se. Em miren de reüll i quan jo les miro es regiren, vergonyoses. Parlem llargament i el bon home diu alguna cosa, que la noia s'afanya a traduir-me: He says you speak very well. Not at all, dic: your english is better. Ella riu i nega amb el cap. El pare l'estira de la màniga i ella tradueix. No havia vist mai una expressió tan plena d'orgull paternal en la mirada d'un home. Acaricia els cabells de la seva filla. Li parlo també del Ramadà, si ella el practica. I tant que sí. I no et poses de mala llet, tot el dia sense menjar ni beure? Fins a aquest punt ha arribat la nostra confiança. Ella em diu que no, que gens ni mica, que és la seva cultura, es queixa. I jo la respecto moltíssim, responc. Li parlo de les crides a l'oració, que tant m'agraden. Jo no sé si en seria capaç, de fer el dejuni, i faig com si em desmaiés. Ella riu. Em diu també que és de Kayseri, que a l'hivern hi neva i que la gent hi va a esquiar. L'animo a tirar endavant amb els seus estudis, que l'anglès li obrirà més portes que no es pensa, que quan en tingui oportunitat, vagi a Londres, i que allà segur que acabarà de polir-lo. Aleshores hauré d'estalviar, diu. M'agrada la seva determinació. M'apunta el seu mail a la llibreta. Geniusgirl. Però com et dius, criatura? Granze, es diu Granze. Li demano si em pot fer un favor. Li ensenyo el meu bitllet escrit a mà, i el bitllet passa a mans del pare, que se'l mira seriós. Aleshores el pare es dirigeix a una cua de gent i després torna: a les dotze de la nit, a la porta dotze, tradueix la Granze. El pare torna a somriure. Desitjo molta sort a l'estudiant d'anglès. El pare em demana a on em dirigeixo. A Nemrut. Diu que allà on vaig és preciós. Dono la mà al pare, a la Granze i al germà, i m'apropo a les cosines que van amb vel. Quina vergonya que tenen! Li dono la mà a tot déu. Que tinguin bon viatge i que la vida els tracti bé.

I amb tot això ja són les dotze i deu. S'apropa el meu autocar, que ve d'Istambul. Aquests paios sí que porten mil hores de viatge. Com era d'esperar, el meu seient l'ocupa algú altre, però l'overbooking ja no em fa por. El conductor de reserva, que mentre no condueix dóna refrescos i tovalloletes perfumades als viatgers, em tusta l'esquena i m'ofereix el seu seient, el de copilot. Ulls com taronges. Sóc un nen amb sabates noves. L'autocar avança a tota velocitat per les autopistes del centre de Turquia. Ens dirigim al sud-est. Observo el conductor, que fuma d'esquitllentes. Un cotxe al davant nostre fa esses. El conductor em mira i jo el miro. Ajunto les mans i me les poso en una galta mentre tanco un moment els ulls, senyal internacional que significa que algú s'està dormint al volant. Em mira maliciós i diu que no és que el de davant dormi, és que porta una merda impressionant. Mentrestant el copilot torna de la part posterior de l'autocar i ens ofereix un cafè ben carregat al conductor i a mi. Voldria dormir, però me'l prenc a xarrups. Estic tranquil. Potser és això el que jo cercava, dotar d'algun sentit el viatge, més enllà de veure pedres, més enllà d'alliberar-me dels Segrestadors. Temia el caos, i ara veig que el desitjo. El turisme és ordre estricte, minuciosa planificació. El turisme és un laberint unimodal, un passadís d'aeroport amb pòsters promocionals. Cartró i pedra. Temia la improvisació, i la improvisació m'ha portat a conèixer, molt modestament, una part infinitesimal de la vida d'aquesta gent, no només les seves runes o les seves polles i prepucis de pedra, no només individus interessats en les meves divises. El meu exemplar d'El País ha servit per a que una nena que sembla una pastoreta al portal de Betlem s'hi adormi plàcidament a sobre en el passadís de l'autocar. Algú li passa un mp3 al conductor. Sona música àrab lleugera. El copilot dorm assegut entre el conductor i jo. El cap li balla, em deu maleir els ossos. Sóc un mosso que recorre Turquia en diligència. Inshallah.