Kahta: «Money comes and money goes, but good people remain here»

—Nen, veus això? —el dit de l'home amb aspecte d'intel·lectual dibuixa un perímetre sobre el mapa del despatx d'en Kadir, que encercla tot el sud-est de Turquia. L'home estampa el palmell de la mà sobre la regió resultant i amb orgull diu: —Doncs això és el Kurdistan, i un dia serà lliure!

—No m'ho puc creure. Estic al Kurdistan?

—En efecte —i l'home amb aspecte d'intel·lectual comença una diatriba sobre la lluita dels pobles sense estat, que tallo dient-li que ja sé de què va la cosa: sóc català. «No fotis!», diu. Assenteixo, entristit.

Dic:

—Cony, no sereu del PKK!

—En som simpatitzants -diu mentre em serveix un got de te. —El nostre líder viu amagat a les muntanyes!

Kadir no mou un dit, és un home pragmàtic, un home de negocis, l'amo de l'hostal, l'amo del tour que estic a punt de contractar i que em portarà a Nemrut. Recrimina el seu amic amb la mirada: potser no comparteix la seva eufòria, o considera que no es pot anar dient al primer que passa coses d'aquest estil. Pel que sigui, he caigut en gràcia a l'home amb aspecte d'intel·lectual, diu que tinc el cor noble.

Hi fot molta calor, a Kahta, una ciutat sense encant, polsegosa, sorollosa, paradigma del desordre urbanístic, trista i petrolera. Cony, així que estic al Kurdistan. Ningú me n'havia informat i tampoc hi havia caigut. Ni la meva guia de fa vint-i-tres anys ni la Lonely Planet de la petita Julie en deien res. Estic en condicions d'assegurar que, fa vint-i-tres anys, els editors de la meva guia van rebre pressions de l'ambaixada turca per no esmentar dues coses sobre Turquia: ni el Kurdistan, ni Armènia. D'això en fa vint-i-tres anys, i res em fa pensar que la cosa hagi variat ni un mil·límetre si no és per anar pitjor. Kurdistan, doncs, només existeix en la secció internacional de la premsa estrangera.

M'hagués agradat poder parlar més amb l'intel·lectual, però en Kadir i jo tenim assumptes més urgents a tractar. Li explico que després d'anar a Nemrut he d'agafar un vol des de Diyarbakır, que ja he contractat, i que segons tinc entès Diyarbakır està a una horeta de camí. Nega amb el cap i m'informa que està a cinc hores i que cal agafar dos autobusos. Crisi histèrica en el meu interior, que ell detecta. Agafa telèfon, fa trucades, amb un tres i no res tinc hostal a Diyarbakır i horaris d'autobusos a la meva disposició. Preus molt raonables. Mentre el tio està penjat del telèfon s'adona que no cal que vagi a Diyarbakır, si el meu objectiu no és anar més al sud a veure més coses, i que a vint minuts hi ha un petit aeroport. Adoro aquest home: truca a Turkish Airlines i anul·la el meu bitllet i m'en compra un de nou que surt d'Adiyaman, on m'acompanyarà amb la furgo, i a més em surt més bé de preu i encara s'assegura que la companyia em tornarà els calés un cop estigui de nou a Istambul. Gairebé li beso els peus. Amb inenarrable eufòria demano la última cosa que necessitava saber:

—I l'habitació i el tour?

Després d'un llarg silenci i alguns càlculs mentals respon:

—Dues-centes deu lires.

Malparit. Dues-centes deu lires és un abús, un abús de dimensions delictives, com descobriria més tard. Però ara sí que estic ben venut, perdut al cul del món, en un ambient teòricament hostil i perillós. Recordo de la tele míssils esclatants, botes en el fang, atemptats cruels i matances despietades, i a més, d'aquest parell me'n refio, quin remei. El meu Síndrome d'Estocolm aquí és molt intens: concloc que m'estimo a aquest parell més que la meva vida.

—Dues-centes a seques —dic.

—Si això et fa més feliç, dues-centes.

(Observin la saviesa del meu amic Kadir. Dues-centes deu lliures. Les deu lliures són les que qualsevol imbècil s'atreviria a regatejar, les deu lires són l'esquer psicològic, l'arbre que no ens deixa veure el bosc, les deu miserables lliures que serveixen a qualsevol occidental per assegurar que va saber regatejar amb els masters del universo del regateix. Admiro aquesta gent, cony)

L'intel·lectual diu que tot plegat li sembla car per a un home de cor noble com el meu. Hi estic d'acord. En Kadir fuma i se'l torna a mirar seriós. Jo també fumo. Respon aleshores que l'esmorzar i el sopar van inclosos, i que podré fer servir el seu despatx per jugar a l'internet. L'intel·lectual s'arronsa d'espatlles, jo m'arronso d'espatlles. Encaixem les mans, i m'ensenya la meva habitació.

—Ara descansa, noi. A les dues sortirà la furgoneta cap a Nemrut.

Caic sobre el llit gairebé desmaiat. No recordo quantes hores fa que volto pels mons d'Al·là sense dormir en un llit.

***

El tour no està gens malament, respon a les meves vagues expectatives. Només som quatre, els visitants: una xinesa, una noia d'Istambul i acompanyant i jo. Quatre fotos, cinc:

***

Redéu, encara estan aquí? Els ho agraeixo molt. Segueixo.

La noia d'Istambul resulta ser molt amigable, no així la xinesa. Durant el trajecte — majestuós, extensions infinites de muntanyes polsegoses i de pedra picada que amaguen un guerriller kurd, Anatòlia als nostres peus, horitzons llunyans i solitud bíblica—, la noia d'Istambul, que es diu Serap, em demana quan m'ha costat el tour. Somric i li dic que més val no preguntar. M'escriu en un paper el seu mail, i m'ofereix graciosament una habitació a casa seva, un cop ella estigui a Istambul, això és, la darrera nit del meu periple turc. La Serap porta un tatuatge ben estrany al braç: un samurai. I doncs, per què un samurai? «Perquè els paios lluitaven donant sempre la cara a l'adversari.» És aleshores que accepto la seva invitació.

***

Durant tota la meva estança a Katha em perseguia el dilema següent: M'ha estafat, realment, en Kadir? Tal vegada sí, però també m'ha ajudat molt, gairebé podria dir que s'ha excedit en ajudar-me; jo ho he vist, allà fumant al seu despatx. Esperonat per unes estudiants andaluses que em vaig trobar a l'hostal d'en Kadir, l'endemà al matí vaig alçar una protesta formal davant de l'intel·lectual. «Tio, us heu passat, dues-centes lires, a aquelles noies els hi heu fet pagar seixanta miserables lires per passar la nit aquí...» Em mira i em diu: «My friend, money comes and money goes, but good people remain here», i es pica el pit. Me'l miro estupefacte. I ric, la mare que el va parir. És impossible enfadar-se amb aquests kurds. L'amic pertorbador Kadir m'acompanya a l'aeroport. Li ha sabut greu que hagi alçat la meva protesta, i m'explica totes les gestions que ha fet per mi. Crec que té raó, i m'excuso, esgotat i incòmode. La meva veueta interior, no obstant això, em mira des de dins amb cara de desaprovació. Intueix coses que jo no intueixo, i el cabró tenia certa raó: A Istambul seré informat d'un petit detall sobre l'assumpte Kadir, que em va fer tornar a exclamar «la mare que el va parir». Però en el fons només puc dir coses bones d'ell, perquè haver-lo conegut m'ha reportat un seguit de coses bones. Però això serà en un altre post, el darrer. Abans escriuré un post místic que portarà el títol d'«Al Qinina assisteix a una missa muslim sense voler.» Fins aleshores, facin bondat.