15/9/10

Istambul -Al Qinina assisteix a una missa muslim sense voler

Divagava sense rumb per un carrer sense interès i m'he topat amb una petita mesquita sense interès. Sense interès excepte perquè era del segle XV i perquè pels seus megàfons donaven un sermó enllaunat. He trobat curiós que alguns fidels muslims despleguessin les seves catifes al carrer, a les aceres. He decidit que en podria fer una foto. He demanat a un fidel que tot just es preparava per jaure si creia que era correcte i m'ha dit que endavant. Clic-clic.



La lletania dels megàfons era agradable, l'aire fresc m'acariciava, jo no tenia res millor a fer i m'hi he quedat una estoneta més. Redéu, no sabia que m'esperava. El sermó, a voltes suau, a voltes veritablement encès, continuava i, mica en mica, tot de fidels muslims sortien dels comerços i de tots els racons i estenien les seves catifes en direcció la Meca fins fer intransitable l'acera. Els cotxes passaven, així com les motocicletes, fins que uns muslims valents han estès les seves catifes sobre la via, bloquejant el trànsit rodat. Redéu: han acabat muntat una missa muslim al carrer! Em sentia veritablement excitat, no m'ho esperava, això. Abans d'anar a la Capadòcia havia provat d'entrar a veure una missa muslim a la Mesquita Blava, debades. A la porta hi havia uns polis que fins i tot van negar l'entrada a un guiri muslim que es va emprenyar com una mona. No el van deixar entrar, no per muslim sinó per guiri, suposo. El paio estava veritablement irritat i cridava. Allò era una injustícia i Al·là faria baixar un llamp de foc sobre aquells pallassos uniformats. Per tant, no tenia gens clar que jo —no només infidel, sinó pràcticament ateu— fos benvingut en aquella missa muslim de carrer. Em vaig voler visualitzar davant d'un tribunal islàmic ple d'ancians muslims emprenyats. Aleshores jo els diria que el Pare de Turquia, Mustafà Kemal Atatürk havia declarat Turquia un estat laic, així que com que jo anava pel carrer i no estava pas a l'interior del recinte sagrat muslim, podia fer el que em donés la gana, fins i tot fumar i beure i eruptar. Però aquests pensaments es van vaporitzar, perquè Atatürk també havia abolit els tribunals islàmics, així com la lapidació i la poligàmia i altres coses muslims radicals. Com que la missa muslim no acaba de començar (els fidels muslims del carrer xerraven i no se'ls veia massa concentrats en la diatriba teològica que sonava pels megàfons), m'he assegut al replà d'un negoci de qualsevol cosa i m'he tret les espardenyes per notar el marbre a les plantes maltractades dels meus peus i per enviar un missatges als col·leguis muslims que jeien a les catifes: "ok, ja es veu que no sóc muslim, però em trec les sabates com vosaltres i ja veureu que no us faré nosa". El sermó anava fent. Més i més i més muslims sortien de tot arreu. Ara ja sí que em seria impossible fotre el camp corrent si anaven maldades. Pel que em va semblar, la missa muslim no és com la missa de dotze, que comença a les dotze. Aquí la cosa és que el capellà muslim va fent temps llegint fragments del Llibre o comentant la jugada i que comença quan vol.

Alguna cosa en el transcurs del sermó ha passat que de sobte s'ha fet un silenci sepulcral, commovedor i fascinant. Els fidels del carrer han deixat de parlar del Galatasarai i s'han centrat en la missa muslim. La missa muslim ha començat de veritat, n'estic segur. Els fidels eren: pobres, rics, comerciants, executius vestits d'executius, homes amb petit capell al cap, etcètera: homes de tota classe i condició, en resum. Passaven per allà i treien la seva catifa i pam, s'afegien a la missa muslim. Mentrestant, com que no entenia res de res, m'he dedicat a meditar sobre religions mortes (hitites), religions moribundes (cristianisme) i religions vives (muslim). La brisa, agradabilíssima, escombrava les botzines dels vaixells del port i el silenci immaculat quan el capellà muslim feia una parada emfàtica en el seu discurs... tot plegat m'ha fet sentir com un gat a punt d'agafar la son 'eterna dels gats.

El sermó s'ha aturat momentàniament per donar pas a la dolça veu enllaunada d'una fidel muslim que ha entonat cants muslims. Quins cants muslims més bonics: ondulants, entre la guturalitat i la melodia més bella i sofisticada. Els ulls se'm tancaven, entre tremolo i tremolo.

Quant els cants han finalitzat, la dinàmica mística de la missa muslim a variat ostensiblement, i aleshores els fidels s'han aixecat tot d'una, i jo, després d'un moment de vacil·lació, doncs també m'he aixecat. He sentit certa inquietud. Un fidel muslim m'ha mirat amb reprovació (a què jugues, tio), i un fidel muslim vestit d'executiu m'ha mirat amb expressió divertida. S'han aixecat i jo m'he aixecat, seriós i temorós de Déu com un galifardeu a punt de fer la primera comunió. Després tots han doblegat el cos cap endavant. Juro haver escoltat les teles de les camises dels fidels muslims tensar-se sobre les seves espatlles, tal era el silenci còsmic. Després tots s'han agenollat. He sentit un "drum" apagat de genolls picant contra les catifes. Silenci còsmic, sepulcral, infinit, etc. Després han tornat a la posició inicial, la d'estar ajaguts tranquil·lament, i jo he tornat a jeure, alleujat. Durant aquestes operacions m'he sentit realment incòmode: si m'hagués agenollat jo també, tots haurien considerat que protagonitzava una pantomima.

Han reprès el sermó o lectura de la Bíblia muslim, i ara, en determinats moments tots els fidels murmuraven una cosa semblant a un "amén", però era només un mormol, com si un cop de vent s'aixequés sobtadament del no-res, una cosa que els sortia a tots de les entranyes. Dues o tres vegades s'ha aixecat aquest cop de vent-Cthulhu. Jo estava extasiat, com hi ha món.

El final de la missa muslim sí que ha resultat realment penós per aquest infidel que us fot el palique. Sembla que enlloc de donar-se la pau, els fidels muslims es toquen l'orella i giren el cap primer a la dreta i després a l'esquerra, fent petar les cervicals. Jo estava plenament en pau amb mi mateix, quan de sobte veig dos-cents fidels muslims girant el cap cap a mi, que estava a la dreta del carrer. M'ha vingut un pànic brutal, i he tornat a pensar amb tribunals islàmics i lapidacions i fuetades. Ha estat Terror el que he sentit durant un parell o tres de segons, fins que els fidels muslims han girat el cap cap a l'esquerra.

I així com tot ha començat, de sobte tot s'ha acabat, sense més cerimònia. Tots han arreplegat els seus trepants i els clàxons, els crits i tots els sorolls característics d'Istambul han ressorgit de tot arreu, trencant un encanteri que encara em duraria ara. He anat corrent a demanar-me una cocacola imperial i a menjar-me qualsevol porqueria, no fos cas que tanta màgia faci que torni a Fastigosa sota el nom de Mustafà Ali Al-Qinina, el Convertit.


Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors