Escric aquestes línies mogut per una incontinència i una eufòria esclatants. Fa unes poques hores que he acabat de llegir un llibre que estic convençut que està cridat a ser un dels millors llibres de l'any (com a mínim). Estic en estat de xoc. Fem-ho ràpid: Primavera, estiu, etcètera, d'una desconeguda Marta Rojals. Recordin títol, recordin autora, i deixin de llegir això i dirigeixin ara mateix les seves passes cap a la seva llibreria de capçalera. Ah, que avui és diumenge i està tot xapat. Seguin, doncs, i prenguin paciència, perquè posar-me a teoritzar sobre aquest llibre, jo que sóc incapaç de teoritzar sobre cap cosa, és com a mínim arriscat.
Minut que passa, ara que el llibre ja ha estat llegit —i ja ha passat a mans de N, que com jo fins ara se l'està llegint amb fervor—, doncs minut que passa el llibre creix en el meu pensament fins a convertir-se en una catedral plena de matisos i meravelles.
Se li escauen, a aquest llibre, desenes de tòpics que mai li faran justícia. És un llibre generacional? Sí. Però és un llibre que transcendeix. És un llibre sobre la vida en un poble? Sí. Però és un llibre que transcendeix. És un llibre sobre les tensions generacionals? És un llibre nostàlgic? És un llibre vital? És un llibre que et farà riure? És un llibre que et farà plorar? És un llibre amarat d'una finíssima ironia? És un llibre que et transportarà, que et farà pensar? Sí i sí i un trilió de vegades sí! Em convenen unes majúscules i un cos de lletra més gran:
SÍ!
Parlo ara amb l'editora, Isabel Obiols (La Magrana). La felicito de tot cor. Parlo acceleradament amb ella, ella, que és tan tranquil·la, tan continguda. La marejo. Parlem dels temors que ella tenia, i dels que jo tenia quan només portava unes poques pàgines llegides. Temors totalment infundats. A ella li feia patir el final; a mi el principi. El final és apoteòsic. Un tractat sobre la complexitat de l'home i la dona i les seves relacions resolt amb una majestuositat impecable, i amb una mala hòstia, una mala llet, aclaparadora. Actua bé, l'Èlia? Actua bé, la Clara? Actua bé, en Bernat? Impossible jutjar-los a la lleugera a cap d'ells. Impossible, degut a que l'autora domina tant les diverses naturaleses del comportament humà, amb les seves subtileses, baixeses i grandeses, que a mi em fa caure de genolls i plorar d'emoció i de ràbia, perquè sé del cert que mai les podré captar amb tanta clarividència, per més que em baralli amb la Meva Puta Novel·la.
El principi del llibre. Els meus temors infundats. Veuran. Èlia, trenta-quatre anys. Tia de poble que viu a la Gran Ciutat. Sofisticada com només poden ser les noies de poble (teoria que pertany a N). Terrible desengany amorós. Incertesa laboral. Amors no resolts. Poble-refugi. Uf, convindran alguns amb mi. Uf... La novel·la arranca amb uns exquisits salts en el temps que per als impacients poden semblar sobrers. Però no. Rojals, l'autora desconeguda, teixeix, com només saben fer els Grans Mestres, una bonica xarxa on cap nus és perquè sí. I mentre no arriben els esdeveniments que marquen a l'Èlia de trenta-quatre anys, els que hem nascut als setanta i hem crescut als vuitanta i noranta podrem reviure les carteres Perona, el coche fantástico, Depeche Mode o l'Aquí no hay playa que van marcar a l'Èlia xiqueta i a l'Èlia adolescent. Una cosa així;
Trobarem moltes coses del youtube d'aquí dalt, això i un incendi forestal i algun accident de trànsit, que per a un servidor, que va passar llargs estius al Bages quan era un marrec, són records vivíssims i traumàtics dels anys de la infantesa i adolescència. Montserrat en flames, recorden? Obvio detalls més importants, perquè confio plenament que vostès llegiran el llibre. El retrat que fa Rojals de la infantesa i adolescència rural és esplèndid. Esplèndid i perfectament lligat a la trama de la novel·la, perquè cap detall hi és sobrer, en Primavera, estiu, etcètera, perquè tot acaba prenent un sentit més enllà de l'anècdota. Així doncs, els petits dubtes que m'han assetjat al principi de la novel·la han resultat ser completament infundats.
Bé, em sembla que ja he dit prou. M'omple d'emoció veure que el futur de les lletres catalanes està garantit. Així ho dic, amb la boca ben plena. I no ho dic només per Rojals, evidentment. Ho dic també per Joan Todó, per posar un exemple ben proper a un servidor, de qui LaBreu estem preparant el primer recull de relats, A butxacades. Todó és de per allà baix, també: de la Sénia. Marta Rojals és de La Palma d'Ebre. És un exercici deliciós i confortant poder estirar la novel·la de Rojals amb algun dels relats de Todó, i viceversa. Els paral·lelismes en algun moment són tan evidents, que m'atreveixo a acabar aquest post tan extens, tan de celebració, amb un tòpic tronat i que sé que no hauria de verbalitzar. S'imaginen un Boom de les lletres ebrenques? I ja està dit.
