Istambul - Anatòlia

Finalmente llegamos al puerto de Constantinopla. Aquí debo dejar la pluma, pues su vista está más allá de toda descripción. Imaginad, exagerad, recurrir a los relatos de los viajeros, siempre quedaréis por debajo de la verdad.

Jean Potocki, Viaje a Turquía y Egipto, Ed. Laertes

A La Veu Diàfana, fil d'Ariadana i reina del sms i de la companyia a llarga distància

—I com li ha anat, al Quinina?

—Voldràs dir a l'Artista Abans Conegut Com Subal Quinina...

—Això d'Artista Abans Conegut Com és una collonada. Li va anar bé, al Prince, amb el rotllo aquest d'Artista Abans Conegut Com? No, la resposta és no. A més, qui li ha posat tal corona, al Quinina?

—Sí, tu. Sona terriblement pedant.

—Joder, si més no podria acabar la seva puta novel·la, aleshores encara podríem dir que és escriptor, o escriba.

—Ell diu que s'ha de llegir en clau irònica, això de l'Artista, que un artista pot ser un nen que guixa pals i rodones en la paret acabada de pintar. A les visites se'ls diu: "oix, és que és un Artista", donant a entendre que el nen és un autèntic malparit. Però la gent llegeix i entén les coses com els hi dóna la gana, prou que ho saps, tu...

—Sí, bé, la crítica impresa no m'ha tractat bé, en aquest país, perquè són uns analfabets. Però... com li ha anat, al Quinina?

—Doncs bé, li ha anat bé.

—Que lacònic.

—És el que em va dir ell, jo què sé. Diu que els viatges dels altres són una línia recta en un encefalograma que no t'importa perquè no és el teu encefalograma, i que ens vol estalviar el mamoneig d'explicar-nos mutuament les vacances.

—Menteixes. Ell és incapaç de tanta virtut. On va anar, a Istambul, oi?

—I a altres puestus. A Anatòlia, o a la Capadòcia, al final no en vaig treure l'aigua clara.

—Ets ruc, paio. La Capadòcia és una regió d'Anatòlia.

—Ja paio, però ell va dir no sé què d'Anatòlia. I Anatòlia no estava a Albània?

—Què va.

—Kebab?

—Escolta, tio, m'estàs vacil·lant i no em dius res.

—Va bé. Istambul l'ha enlluernat. Que a voltes s'hi ha sentit sol, entre la multitud del carrer Istikal, però diu que és una ciutat bella i excitant, amb la història a flor de pell i tot això que diu ell. I que és una ciutat de "colorets".

—Ah.

—...

—I hi ha anat sol, que s'hi trobés així?

—Sí, nen. Quins pebrots, no?

—La Gran Cosa, sí.

—Home, hi va anar amb una guia de fa exactament 23 anys. Per veure què passava. Anava venut!

—És un cretí.

—El bo d'en Herbert també ho va fer, se'n va anar a París amb una guia de feia cinquanta anys.

—Va bé, però el Herbert era un artista, un poeta, un escriptor. El Quinina hem quedat que és el Quinina i prou. Com el Prince.

—Diu que el moment més emocionant d'Istambul va ser quan va descobrir que existia un funicular que baixava de Taksim al Bòsfor, i que empalmava amb un tramvia que es veu que també existia el portava a la part muslim. La seva guia ignorava aquestes realitats. I que els telèfons de la seva guia eren només de quatre números.

—M'estic començant a angoixar.

—També diu que és molt agradable treure's les espardenyes i caminar sobre les astores o moquetes de les mesquites, i fer la migdiada a l'ombra dels seus patis, el marbre fresc, la pau interior.

—Això és pecat.

—El què, és pecat?

—Ho diu la wikipedia: Según la mayoría de las interpretaciones de la ley islámica, está permitido que los no musulmanes entren en las mezquitas, siempre que no duerman ni coman allí [...]

—Ja paio, però els de l'escola Malikí no diuen això.

— ... La escuela Malikí afirman que no debe permitírseles entrar bajo ninguna circunstancia.

—Ah, perdó. El cas és que diu que quasi es converteix a l'Islam gràcies a les moquetes i els marbres i les crides massives a l'oració, i que la cúria catòlica va suïcidar-se el dia que es va desprendre de la litúrgia i del llatí. Que en tot cas ara està en contra del Concili Vaticà II.

—I Anatòlia què.

—Espera, espera, i saps què diu?

—Què.

—Que els cants a l'oració li recordaven aquesta tonada. D'imaginació no li'n falta.

—I Anatòlia què.

—Però no hem quedat que era la Capadòcia?

—Capadòcia, sí, Capadòcia, és clar. Quina paciència.

—Doncs respecte la Capadòcia manté un discurs ambivalent.

—Ambivalent?

—Sí, contradictori, ambivalent.

—Cuenta, cuenta.

—Diu que hi va anar amb autocar, neng. Que no sap quantes hores s'hi va estar. Que hauríem de veure l'estació d'enllaç dels autobusos, a les deu de la nit. Que es va sentir desemparat i un analfabet funcional, que no entenia res, sol, en la foscor, al cul mateix de la ciutat d'Istambul, on no hi havia ni un putu guiri i que si la tensió i la incertesa de no saber si l'autocar venia, que si ja havia marxat, etcètera. Que alló li va semblar la puta caiguda de Saigon però de nit, ...

—És un cagat, un burgès. Tens foc?

—... Sí, espera, que el tinc per aquí... que va estar a punt d'agafar un autocar que no era però que finalment va agafar el que li tocava en virtut del bitllet que sostenia en la seva mà tremolosa, i que es va sentir alleujat i orgullós.

—Orgullós, per què? La seva actitud és la d'un incompetent!

—Doncs perquè va descobrir que al turc mitjà l'anglès se li'n fot i que viuen sense complexes aquesta mancança, i que bo i sabent-se un analfabet funcional finalment va fotre el cul sobre el seient número 28 del bus de la línia 9008 de la companyia Metro, per això.

—Això és tan miserable com el tema del funicular de Taksim. Segueix, que em fas fer tard. Anatòlia.

—Vale. Doncs res, abans d'arribar a la Ca-pa-dò-ci-a diu que va tenir un moment d'il·luminació.

—A on? A l'autocar?

—En una estació de servei.

—Va tirar-se alguna turca, fent gasolina? Segur que només va tenir temps de fumar.

—Va veure sortir el sol just davant d'una cosa que no sabia que existís: el Llac de Sal.

—Ah.

—Un llac que podia haver estat un mar, un llac llarg com un dia sense pa, i tot salat. Llarg i salat com els dies del deliri de l'Univers Interior en Flames, que diu ell. El sol naixent anava encenent el color de la sal, que mutava del roig al color del detergent de casa. I que els ulls, després de la tensió de la Caiguda de Saigon, després de mil hores de viatge, els ulls li feien nosa i que se'ls hagués tret per fotre'ls en remull dins un gintònic però que tanta bellesa li ho va impedir.

—Quina prosa amanerada, tio.

—El cas és que després del Llac de Sal i unes altres mil hores de viatge va arribar a l'estació final, que era una estació novíssima i relluent però sòrdida i desèrtica, i que allà fou segrestat.

—Segrestat, eh?

—Per uns cabrons d'un Tour Turístic. Just fotre els peus sobre el terra polit recentment un paio amb un somriure així li va demanar si anava a Göreme, i l'incaut va dir-li que sí, i el van agafar per les solapes i el van fotre en una furgoneta blanca i que allà hi havia un parell de segrestats més d'altres nacionalitats (no estaven atemorits, ells, perquè segur que sabien alguna cosa que ell no sabia) i aleshores van conduir a alta velocitat fins arribar a un hostal que Quinina no havia escollit (no havia reservat res de res) i van obrir la porta lateral de la furgo i van llançar la seva motxila a la recepció, on l'amo del local va aturar-la posant-li un peu a sobre, i amb una mà a la cintura i l'altra sobre l'empunyadura d'una cimitarra de plata li va dir que el preu seria de 25 lliures i que si li estava bé i ell va dir que sí, i aleshores una mà sorgida del seu darrere el va tornar a fotre en la furgoneta i el van portar a fer una ruta que hagués desitjat fer per la seva pròpia voluntat.

—Sense haver dormit?

—En efecte.

—Quins fillsdeputa.

—Turisme de massa.

—Terrorisme cultural.

—Diu que si al curru decideixen reeditar la guia de fa vint-i-tres anys fotrà a caldo a aquests desgraciats del Tour. Però en fi, després el tio reconeix que aquest acte il·legítim també li va reportar rèdits importants i que va ser divertit parlar amb éssers humans d'altres nacionalitats. Al paio li va el discurs ambivalent, ja ho saps.

—Encara no m'has explicat res d'Anatòlia i jo me n'he d'anar.

—Prepucis.

—Què?

—Prepucis i polles de pedra.

—Vale nen... escolta, saps què, que m'ho expliques a l'Horinal, això d'Anatòlia, va bé? Et noto una mica espès. Les vacances a tu... malament, no?

—Ah, però que ja obre, l'Horinal?

—Rumoregen per allà que sí, que el 22 de setembre. Vinga, prome't-me que et cuidaràs, eh? Vinga, vale, 'déu...