First Swimming Lesson

Escriu una frase en un paper i se la mira amb estranyesa, com si no hagués sortit de dintre seu, com si l'hagués escrit algú altre: enlloc d'escriure el seu tradicional "Quan tot es va acabar" ha escrit "Al principi d'estar sol". S'aixeca de la cadira i va a buscar el tabac de picar i el paper d'arròs, s'enrosca un cigarret i una frase el travessa sense permís, aquella sentència d'aquell general nord-americà que es vantava d'haver retornat el poble iraquià a l'edat de pedra. Per què ha interferit en el seu pensament, aquest general nord-americà? Ah, no se sap. Fa una pipada i observa amb atenció la frase que no li sembla seva i pensa quins mecanismes han canviat, que enlloc d'una frase ara n'escriu, involuntàriament, una altra. Toca la frase amb la punta del bolígraf, per veure si es mou.

Abans d'acabar el cigarret, però, ha estripat el paper. Cony, i per què? Doncs perquè s'ha llegit a consciència Guía de Mongolia, Cuentos carnívoros i Criatures obstinades. I perquè en la seva ment, ara, no hi ha lloc pel solipsisme pur, sinó només per l'adulterat; ara li ballen per la pensa negres que parlen valencià i que són doctors en metafísica, bombers concaïnomans, ciclistes estàtics, periodistes esportius extraviats, esclats de violència suburbana, magatzems de l'FNAC que són la cova de Plató, una estació de metro que es diu Burkina Faso i un verí informàtic que recorre el món. I tot això ha d'explicar alguns dels seus forats negres, la gola fosquíssima del llop, l'amor i el desamor, ha d'explicar la quotidianitat estranya dels habitants de l'abisme i els seus singulars costums solitaris.

I a tot això ell li'n diu escriure, que és una manera de complicar-se la vida tot omplint-la del sentit equivocat. I n'hi ha que no tenen pebrots d'escriure, però l'Arti sap que és una excusa, com tantes n'ha utilitzat ell. La primera lliçó per aprendre a nedar és saber enfonsar-se, amb dignitat o sense (ell, primer de tot, sempre sol perdre la dignitat). I al fons de la piscina, benvolguda senyoreta, tal vegada es trobi un individu bombollejant dintre de la seva gavardina de pell de color beige que en el llenguatge dels signes li explicarà la petita història de Leprince, la història del pitjor i millor escriptor del món, i que a mi, que ja la conec, sempre em fa riure dels que pretenen escriure només per arribar a ser bons escriptors, ai las!:

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Roberto Bolaño.