5/11/10

L'última cocacola

Vaig decidir que això de l'església catòlica també era un afer de fanàtics quan el pare Salvador ens explicava un passatge determinat de les Escriptures mitjançant la tecnologia de la diapositiva. En una diapositiva, Jesús atansava pietosament la mà a un grup de pescadors, i aleshores, amb aquella atonalitat que gasten els guies turístics, el pare Salvador deia:
-Déjalo todo y sígueme.
Ho vaig trobar un abús de confiança per part de Jesús, i una petulància. Jo em vaig visualitzar dintre de la diapositiva pintada de colors primaris i em vaig forçar a resoldre la diatriba d'haver d'abandonar un suposat gos de la meva propietat (mai he tingut cap gos) i seguir a Jesús, o bé abandonar Jesús per quedar-me amb el meu suposat gos. Va guanyar el gos.

Després vaig aprendre que els apòstols no havien estat coetanis de Jesús. Que els seus evangelis eren cent anys o més moderns que Ell, que els apòstols parlaven d'oïdes i que manipulaven la realitat mitjançant la literatura. Això em va deixar estupefacte. Encara més estupefacte, no, millor dit; absolutament meravellat em vaig quedar quan vaig descobrir que la persona històrica de Jesús corresponia a una mena de proto anarquista antisistema, el creador de la resistència passiva i un perfecte propagandista. O sigui, un Tute Bianche, arribant a comportar-se com un vulgar black bloc quan el comerç i la indústria del turisme religiós de la seva època envaïa les portes del Temple.

Després vaig començar a estudiar econòmiques.

I estudiant econòmiques vaig entendre moltes coses de l'església catòlica. I pensin que vaig anar a la Universitat de Barcelona: si hagués anat a l'Autònoma d'Islamabad podria parlar de la mateixa manera de l'Islam, al cap i a la fi em semblen negocis equivalents. L'església catòlica és una organització empresarial complexa, global i indestructible, dotada d'un màrqueting també indestructible i universal forjat al foc lent de dos mil anys d'història (tradicions, supersticions, llegendes, sants, verges, cel, infern, obres literàries i arquitectòniques patrocinades, hits musicals, i el seu propi Ronald McDonald) No és extraordinari? A mi el folklore catòlic em posa. Vull dir, en sóc un ferm admirador. Les papotes, les rompidas de la hora, els diumenges, les catedrals i les esglèsies, (també m'agraden molt les mesquites)... són coses boniques. Jo admiro l'esglèsia com qui admira Wall Street, o Nike o Apple. Com a reeixit projecte empresarial resistent a la Història. El més gran i el més antic bisnes que es pot imaginar. Observin que l'església catòlica va arribar a la màxima sofisticació amb la introducció de la culpa, un potent controlador sociocultural que s'introdueix en el cervell dels nens a tendra edat, i va arribar a aquest elevat nivell de sofisticació ja en els albors del temps. Té tela. També es va inventar els primers placebos: l'esperança i el perdó. No es pot negar, tanmateix, que després de la caiguda de l'Imperi romà l'església catòlica va ser fonamental per no acabar de caure del tot en l'abisme del salvatgisme i la ignorància, però també cal reconèixer que l'església va jugar el seu paper d'una manera molt mediocre i ultraviolenta, ideal per l'obtenció dels seus objectius empresarials i molt del seu temps, però nefastos pels interessos dels seus clients i consumidors. Tan va ser així que hi va haver una greu escissió, el protestantisme, i la part escindida va llançar una OPA hostil i d'aquesta OPA hostil neixen cosetes interessants com ara el capitalisme, una religió UHF més sofisticada que el catolicisme, amb moltes més prestacions i déus, i sens dubte molt més sofisticada que el comunisme, que és una vulgar religió BETA. Tots aquells que diuen que el comunisme va ser una enfollida religió (BETA), que reconeguin que el capitalisme és una enfollida religió (UHF). Però de tot això del capitalisme i el comunisme, l'església se'n fot. Pot fer-ho. Ha vist passar heretgies igual d'atractives en temps més remots. I què. Ella està allà, aliena als afers del dia dia. Com aquell que té la certesa que veurà passar un a un els cadàvers dels seus enemics assegut a la riba d'un riu.

Hom podria pensar que els intel·lectuals haurien de ser prou ateus o agnòstics per poder ser conseqüents amb la seva feina, però això no és així. No és així i crec, perdonin, que tinc una opinió al respecte. La fe en el catolicisme de l'intel·lectual és la seva elegant demostració d'humanitat, la seva manera d'exhibir sense massa pudor la seva part estúpida i per tant, humana. És una manera discreta i una mica hipòcrita de ser humil, una manera de ser de poble sense acabar de ser-ho. Una manera de dir: «No puc demostrar científicament, des de la meva especialitat, que Déu existeixi, més aviat al contrari, però sí que puc demostrar que existeix l'església, i com que sóc així d'humà, em declaro seguidor de l'església i del seu Ronald McDonald, que viu de proclamar l'existència d'una cosa que no es pot assegurar que existeixi (i no només això, sinó que en Ronald i un grapat de cardenals encara tenen el valor d'erigir-se entre ells per veure qui és el Màxim Representant de Déu a la Terra). Perquè, entre vostè i jo, en el fons el que em va no és la ciència sinó la teocràcia i els jocs de mans.»

Bah, jo què sé.

En el fons adoro l'esglèsia catòlica com a fenomen. La religió, sigui de la marca que sigui, em mereix tota l'admiració perquè és una mena de victòria de la literatura, una victòria de la imaginació de l'home. Fa creure que els molins no són molins sinó monstres gegants, em fascina la seva mentida. Cony, però l'església és com una agència literària. Una altra invenció humana. El yang. No hi ha literatura, en el cor d'una agent, no. Aix, tampoc en el de l'església.

Diguéssim que religió és la idea d'un desert, i l'esglèsia, l'última cocacola.


6 comentaris:

  1. Sí: l'església catòlica és un fenòmen, no per fenomenal sinò per fenomenot. I per alguna cosa de paranormal, que també en té.

    ResponSuprimeix
  2. L'Església ven un producte que no té rival: l'eternitat. És el millor negoci del món.
    Vosté em va definir fa molt temps Montserrat. ...donaria aquesta muntanya per un post tan inteligent com aquest...?

    ResponSuprimeix
  3. tst, oju artista, i no t'oblidis del logo! cuidadín, eh? un parell de ratlles creuades, as simple as this, i riu-te'n de l'ala de nike...

    ResponSuprimeix
  4. disfrute molt amb les seues teories, art

    salutacions cordials

    ResponSuprimeix
  5. Ostres, senyoreta Gina, i què li deia, jo, de Montserrat?

    Mr. Towers, té tota la raó: el logo primitiu, però, el del peix, molava força més... era més... vital?

    J.M., jo sí que frueixo de les seves cròniques. Una autèntica meravella, un must read!!!

    Mr. K, sempre als seus peus!

    ResponSuprimeix
  6. Només amb un bri d'ironia l'església tindria el cel guanyat.

    ResponSuprimeix

Seguidors