Per què lamento que facin pagar els paradistes el dia de Sant Jordi

Hola blog, quant de temps. Et necessito perquè la xarxa de microblogging X no serveix per parlar, sinó per dir. El cas, blog, és que hi ha una polèmica en marxa que em fa ballar el cap, i ves, reclamo el dret a la pausa i a l'escriure llarg, perquè altrament no hi ha manera d'expressar amb pulcritud el que penso. 

Es tracta del copagament de les parades de Sant Jordi. Aquest serà el primer any. Ja sé que et semblarà una minúcia, blog. Que no n'hi ha per tant. És ben veritat. La polèmica passarà sense pena ni glòria. 

Però blog, jo m'oposo al copagament. I mira que m'han explicat amb molta paciència i amabilitat els motius que existeixen per fer pagar. I els he escoltat amb interès. Et diré, fins i tot, que són perfectament raonables. Però sense ànims d'ofendre't, et vull explicar perquè també m'oposaria al copagament si fos només de 50 cèntims.

En primer lloc, i perquè m'entenguis, sempre he sentit aquest dia com una mena de festa major. La Festa Major del Llibre (i la rosa). Quan cau en laborable passen coses estranyes: la gent només fa veure que treballa; allarga l'hora de l'esmorzar o del dinar... pot passar que els jefes fins i tot facin la vista grossa. És un dia festiu encobert. Després també passa que la gent té més ganes de passejar. En fi, ja ho saps. 

Sí: Sant Jordi és la Festa Major del Llibre. Fer pagar els paradistes de Sant Jordi és com fer pagar els geganters i els castellers per La Mercè. 

Ja. Ja ho sé que els paradistes fem l'agost, aquell dia. I que ocupem l'espai públic i que això costa calés. Però convindràs amb mi que també guanyen diners les companyies que omplen de teatre el parc de la Ciutadella, o les bandes que omplen de música tantes places de la ciutat els dies que dura La Mercè. Cobren diners i són l'ànima de la festa. Diria que el paralelisme aguanta. A més, ningú t'obliga a comprar cap llibre. En canvi, la música sí que la sentiràs, t'agradi o no.

Blog, sabies que no hi ha res gratis? Ho expliquen el primer dia a la facultat d'Economia. És ben cert que hi ha bens públics, que solen ser bens i serveis de primera necessitat o estratègics, que gràcies a llargues lluites socials i a certs models econòmics, ara ens semblen que són gratis. Però no. Els paguem entre tots mitjançant els impostos. Es van inventar això dels bens públics per intentar protegir certs bens o serveis dels capricis de l'economia de mercat, que solen perjudicar sempre als qui no es poden defensar. La gent que coneix una mica l'economia financera sap que existeix una cosa que es diu Mercat de Futurs. És una cosa molt fotuda. Allà, si manegues quantitats ingents de diners pots enfonsar països sencers. Com? Apostant que en el futur el preu de l'arrós baixarà. Si manegues molta pasta, creu-me que el preu de l'arrós et farà cas i baixarà i jugant les teves cartes guanyaràs una fortuna. Si el teu país basa la seva economia en la producció d'arrós, ho tens cardat. És per això que hi ha bens i serveis que els governs i els Estats volen protegir de l'economia de mercat. Bens de primera necessitat i bens que, pel motiu que sigui, consideren estratègics. D'aquí, per exemple, que la cultura sigui tan important per tantes nacions i arreu del món rebi generoses subvencions.

Bé, és evident que el llibre i la rosa no són bens de primera necessitat. Però recordes que abans hi havia partits de futbol que es declaraven d'interès general i els passaven per la tele pública? Ara pot semblar fins i tot obscè, però així era. El Barça-Madrid era d'interès general, i, d'alguna manera, es decretava que l'esdeveniment... no sé com explicar-t'ho... era immune a les lleis del mercat, que es retransmetia per la tele pública, que paga tothom mitjançant els seus impostos. Crec, amb el cor a la mà, que el dia de sant Jordi és d'interès general, i que les institucions han de protegir aquest dia, pel seu capital simbòlic, únic al món, i pel gran retorn que per a ells representa. 

Tot això per explicar-te que, en la meva opinió, quan poses preu a una parada de sant Jordi, per irrisori que sigui, ja has fet el primer pas en el llarg camí de l'economia de mercat. Un camí que no saps mai a on et pot portar. Bé, merda, sí que ho saps, a qui vols enganyar, si has viscut tota la vida a Barcelona?

Blog, vols que t'expliqui una ironia, de tot plegat? El dia de Sant Jordi té un puntet antieconòmic molt boig. No diré anticapitalista, no fem bromes. Però sí que és un dia foll decidit a desobeïr les lleis més elementals del mercat. Hi ha un descompte del 10% en el preu del llibre! L'únic dia de l'any en que el llibre és un bé de compra gairebé obligatòria, va i el llibre decideix ser més barato. Com si els llagostins baixessin el preu per Cap d'Any! No veus que aquest dia... ens vol dir alguna cosa? 

És un dia especial, t'ho miris per on t'ho miris. Un dia únic. L'enveja del món. T'ho dic perquè ho sé. Pots anar a la fira de Frankfurt i fer el merdes i ensenyar fotos a agents i editors internacionals. Flipen. Jo ho he fet! No és només que a tothom se li posa cara de dòlar, és que Barcelona i el país projecten la imatge miraculosa que, per un dia, un sol dia a l'any, se celebra una festa cívica on el protagonista és el llibre, paradigma de la cultura. No passa enlloc més del món. Molaria que el declaressin patrimoni immaterial de la humanitat, fixa't què et dic.

Però deixem-nos de romanticismes, blog, i parlem de diners i de retorns d'inversió: tu saps quanta pasta val, aquesta imatge que la ciutat projecta al món? Tu saps quantes ciutats han intentat imitar aquest miracle? Quantes pàgines de diari s'han omplert? Quants reportatges s'han emés? Quants hotels no aprofiten per fer propaganda de lo seu? Nen, és aquest dia, que el món ens mira! I dit això, em tiro a la piscina: el retorn és clarament superior a la inversió inicial de l'Ajuntament i la Generalitat. El paradista surt benficiat? Sí. I la ciutat i el país també. Més i tot. Ves a saber qui necessita a qui, aquest dia. Sense llibres al carrer no tens doble pàgina al New York Times. Sant Jordi és promoció turística de la ciutat. I surt baratet, baratet, si ho comparem amb els 1,2 milions d'euros que va costar a la ciutat tenir el privilegi d'acollir una sortida de La Vuelta a España, dia en que es van tallar molts quilòmetres de carrers. 

Blog, m'he cansat d'escriure i de pensar. Aniré acabant. Quan la teva decisió et beneficia a tu i beneficia a l'altre, estàs prenent una decisió intel·ligent. Quan et beneficia a tu i perjudica a l'altre, estàs sent un pèl malvat. Quan et perjudiques a tu mateix bo i beneficiant l'altre, ets un ingenu. Quan la decisió que prens et perjudica a tu i també a l'altre, estàs actuant de manera estúpida. 

Pagar per fer parada pot portar aquest dia a una dimensió que no tenia. Qui t'assegura que el dia de demà qui més pagui no tingui els millors llocs, per exemple. Pura llei de l'oferta i la demanda, no ens hauríem d'escandalitzar. I que per recuperar la inversió inicial aquestes parades que ocuparien els llocs més privilegiats tinguin només els llibres que el mercat hagi decidit que és més segur que es venguin. Pot passar, això, a la llarga. Són les lleis del camí que s'ha començat a caminar aquest any. Són les lleis del mercat. El dia de Sant Jordi, el dia que provoca vagues de braços caiguts i que se salta les lleis essencials de l'oferta i la demanda. El dia que els interessos de la patronal (gremis d'editors i llibreters) coincideixen amb l'interés comú. És especialet, Sant Jordi. L'has de saber tractar. Una mica anticapitalista sí que és, però també socialdemòcrata. I ara ves que no se'ns torni una mica de l'Escola de Chicago. 

L'ajuntament hauria de cuidar com una rara avis aquest dia, mira què et dic, Blog. Perquè ho és, i perquè projecta una imatge única al món. Aporta prestigi cultural, pasta a un sector que sempre diu que viu en el precariat, pasta per la ciutat. Per tant, SÍ a totes les mesures per fer aquest dia més segur, més ordenat, etc, etc, i SÍ a que les assumeixi totes, ben gustosament, l'ajuntament i la Generalitat. Segur que aquestes millores portaran més turistes. I quants més carrers tallats i més editorials i llibreries al carrer, més contents els restauradors de la zona. Punts de llum no sé si calen: la tradició ordena que es plega quan s'obren els fanals. El segle XXI ens ha portat, a més, bateries externes, per si el datàfon es fon de tant vendre (spoiler: un datàfon t'aguanta tres o quatre dies tranquil·lament). 

La quantitat total que aportaran els paradistes amb el copagament és, si no m'equivoco, de 40.000 euros. És una quantitat simbòlica, per a un ajuntament que es gasta més d'un milió d'euros per una etapa de La Vuelta. Simbòlica, també, perquè es pot interpretar el compagament com un símbol: el primer pas per desmuntar aquesta curiosa armadura que protegia aquest dia de la lògica de l'economia de mercat. El primer pas per privatitzar l'aigua és posar preu a l'aigua. Posar preu a la paradeta és com el canari de la mina que indica als miners que alguna cosa no funciona. I en la meva opinió, el que no funciona amb aquest tema pertany també al món dels símbols. No hem estat capaços d'observar amb atenció l'excepcionalitat del dia en qüestió. Començant per l'ajuntament, i acabant pels diferents gremis. Segur que també hi han mil motius perfectament racionals i econòmics per acabar amb el preu fixe del llibre. Però el preu fix del llibre és un bastió inexpugnable que van defensar els editors i llibreters més veterans en el seu dia. 

Era tot qüestió de voluntat. De saber quin dia teníem entre mans. Era un dia, només. El dia més important de l'any. La Festa Major del Llibre.

     

D'altruismes i intel·ligències (i estupideses)

Segons Carlo M. Cipolla, que al meu parer havia d'haver estat agraciat amb DOS premis Nobel (el primer d'Economia, l'altre de la Pau), els teus actes, en relació amb un tercer, et fan ser:

ESTÚPID. Quan els teus actes et causen un perjudici a tu, i a un altre. (Perdeu els dos.)

INTEL·LIGENT. Quan els teus actes et beneficien a tu, i a un altre. (Guanyeu els dos.)

Tanmateix hi ha subtileses i tipologies, un món per descobrir, ja que no tots els comportaments són estúpids o intel·ligents en la mateixa mesura. Comprovem-ho. 

INCAUT ESTÚPID. Quan els teus actes et perjudiquen més a tu que no pas beneficien a algú altre O sigui, tu perds més del que guanya l'altre.

MALVAT ESTÚPID. Quan els teus actes perjudiquen més a algú que els beneficis que tu n'extreus. O sigui, l'altre perd més del que tu guanyes. Matar una senyora per robar-li trenta euros no només et convertiria en un delinqüent sinó, pitjor de tot, et convertiria en un malvat estúpid.

INCAUT INTEL·LIGENT: Tu hi perds, però els beneficis de l'altre són superiors a la teva pèrdua. Ets un sacrificat, vaja. Un pagafantes.

MALVAT INTEL·LIGENT: Tu guanyes més del que l'altre perd. 

Davant l'actual situació, no fer res et converteix en un estúpid: perds tu, i perd l'altre, que anomenarem Sector, que és un senyor simbòlic fet de diversos agents econòmics que es necessiten els uns als altres per pagar les factures respectives. 

Pots fer alguna cosa i que aquesta cosa beneficiï al senyor Sector més que les pèrdues que et suposa a tu fer aquesta cosa. Pèrdues com pagar nòmines extraordinàries, pagar tecnologia, el cost d'oportunitat que representa no estar fent coses per a tu i fer-les per al senyor Sector, etc). Seràs intel·ligent, però incaut, perquè a veure si has de tancar tu, després de trencar-te la cara pel Sector. És clar que pitjor seria ser un incaut estúpid, o sigui, que les teves accions et perjudiquin més a tu que no pas beneficiïn al senyor Sector. 

També pots ser un malvat intel·ligent, o sigui, fer coses que et beneficien a tu, però que perjudiquen al sector. (Al meu parer, veure com cauen altres agents del sector mentres tu tens el teu 100% gairebé et situa en aquest terrible quadrant).

I finalment pots ser intel·ligent a seques i promoure accions (urgents, desesperades, mal comunicades, si vols) que beneficien al senyor Sector que de retruc et beneficien a tu. O al revés, si ho voleu: promoure accions que et beneficien a tu que de retruc beneficien al senyor Sector. 

És veritat que a la vida no hi ha res gratis. T'ho expliquen a la primera classe de primer dia a la Facultat d'Economia. No has de ser ni un llumbrera, ni un periodista d'investigació, ni un guru. L'altruisme és un concepte que es va inventar el màrqueting per estalviar-te el rotllo que us he explicat en aquest post. Al capdavall, altruisme hauria de ser sinònim d'intel·ligència. I dit això, ja no tinc res més a dir.

Aquest matí, al metro

Els divendres el metro acostuma a anar menys ple que els altres dies, de manera que tenia l’esperança de llegir-me el meu Keret sense haver de conquerir a cops de colze els centímetres de vagó als que tothom hauria de tenir dret. Així ha estat.  M’he arraulit en un racó i he obert el meu Keret.

El Tuberías del Keret —la gent tenia raó— és diferent als altres Kerets. Abans, les canonades del Keret eren perfectament estanques i recorrien les entranyes d’Israel amb una mena d’alegria combativa i ferotge, i quan la realitat del país era absurda, els seus relats encara ho eren més. Ara les canonades del Keret ja no són del tot estanques i supuren tristesa. Però potser no: supuren més aviat ràbia i tristesa, desesperació. Brutalitat.

Avui, però, no he pogut acabar de llegir el relat diari que m’he imposat llegir sempre que disposo d’algun centímetre de metro. M’ha sobresaltat un crit arran d’orella, un «hola mama!» de modulació infantil i allargassada, dit amb la potència d’un adult. Era el noi que sempre parla amb la mama pel seu mòbil. No m’arriscaria a posar-li una edat determinada. Qui sap si té vint anys, qui sap si en té trenta. El pentina la mama, de ben segur. Ratlla perfecta en un costat. El borrissol de la barba de qui no s’ha afaitat mai ja dibuixa ondulacions sobre el seu rostre. Son pare, si existeix, ja li hauria d’haver passat la màquina. Du unes olleres primes i emboirades, les dues nances de la cartera sobre les espatlles. La seva salutació telefònica arran d’orella m’ha provocat un bon ensurt. M’he apartat una mica. M’he situat a la barra triple central del vagó.

Quan he aixecat la mirada de les Tuberías he vist que el noi no havia volgut aprofitar el meu racó ple de centímetres, sinó que agafava la mà d’una noia adolescent davant meu. La noia xerrava amb la seva amiga i segur que s’ha endut un ensurt igual que el meu. No obstant això, ha somrigut el nostre noi, i ha jugat a fer una salutació complexa, composada de diversos moviments de mà: ara fem picar el dors, ara el puny, ara ens estrenyem la mà. El noi no ha entès el joc. La noia ha somrigut a la seva amiga. La noia m’ha semblat d’una gran tendresa. El noi, acte seguit ha volgut anar de bracet de la noia, potser empeltat d’alguna pulsió eròtica. L’amiga de la noia s’ha espantat, i les dues han fugit cap a un altre vagó. «Sílviaaaa!», s’ha queixat la noia a la seva amiga. El noi no ha entès res. Li he llançat una mirada amable, procurant que no em sortís massa compassiva. Aleshores el noi se m’ha apropat i m’ha agafat a mi de bracet. He obert el colze per aixoplugar el seu braç.

—Por de caure —ha dit. 
De manera que era això. El noi sabia que s’apropava el sotrac de la propera parada i es volia agafar a algú o a alguna cosa. He deixat estar, ara sí, el meu Keret.

—Tranquil, que no caurem. I digues, on vas?

—Acuna.

—Ui, sí que vas lluny.

—Nooooo. Mira: Seix de Gràcia, Esseps, Acuna.

He pensat en els meus fills, en com per a ells el llenguatge és una muntanya de fang que van aprenent a donar forma. Ara que estic esdevenint un expert en descodificar les seves primeres paraules, ara que tinc la paciència d’un mestre terrissaire, he pogut seguir-li la conversa al meu amic.

—Ui, no, per Lesseps no hi passem! Mira —li dic assenyalant el panell il·luminat—: Passeig de Gràcia, Urquinaona, Jaume I, Barceloneta, Ciutadella, Bogatell i, pam, Llacuna.

—Sí... —ha dit, amb veu engolada.

Després hem estat en silenci una estona. Com amb els meus nanos. Se t’abracen i s’estan en silenci una estoneta que per a tu ja podria durar una eternitat o dues, però què és per a ells l’eternitat? Res, mig minut. Després ja demanen tornar a terra, o a jugar, o a potinejar i l’encanteri ja s’ha trencat.

I com els meus nanos, el meu amic s’ha deixat anar abruptament del meu braç mentre dirigia el seu dit cap a un excepcional seient buit.

—Seure una miqueta, seure una miqueta! —ha anat corrents cap al seient, abans no l’ocupés algú altre. La seva cartera, sempre a l’esquena. Els dits de les seves mans entrecreuats.

I per fi el comboi ha arribat a Urquinaona. Hora de baixar. Ens hem mirat. M’he pessigat el barret en senyal de comiat.

—Adéuuuuuuu! I gràcies! —m’ha cridat tot picant de mans sobre les cuixes.

—Adéu! I gràcies a tu. 

Les cometes d'Aleksiévitx. «Els nois de zinc»

»Mejor le cuento un chiste... Que si no solo le estoy metiendo miedo a la pobre escritora... [se ríe] Dicen que... un tío la palma y aterriza en el infierno... 

Los muchachos de zinc, S. Aleksiévitx

Com és que arrossego aquest sentiment d'indefensió? El llibre passa revista exhaustiva a tota mena de barbaritats comeses en la invasió soviètica d'Afganistan, però no és pas això, el que m'ha fet sentir fràgil: som espectadors immunitzats de salvatjades de la guerra; i més si segueixes certs comptes de TW dedicats a això de Síria...

És terrible les poques acotacions que es permet l'autora. La seva veu, aparentment, no hi és. No jutja. Hom diria que es va limitar a encendre la seva gravadora davant soldats, mares, vídues de tota mena, tal és la multiplicitat de veus que l'escriptora aconsegueix emular. De vegades veus molt cultes, de vegades veus pausades i reflexives, de vegades veus trencades, molt vulgars, veus immerses en la bogeria, en el lament, en la depressió, en la melanconia, la pèrdua irreparable, en el dolor més absolut. Impressionant. Clar que és mentida, que Aleksiévitx es limités a fer de notari... 

La primera part del llibre, la més extensa i original —en el sentit que respon fidelment al projecte inicial d'Aleksiévitx—, és escruixidora com ho és «La parte de los crímenes» del 2666 de Bolaño. Repetitiva, extenuant i, per això mateix, hipnòtica. Poquíssimes acotacions de l'autora: només per a remarcar un silenci, un got que cau de la taula, una explosió d'ira, l'embriaguesa del testimoni. En tot cas, la primera i més extensa part del llibre la conforma una successió de testimonis al voltant de la impossibilitat del retorn quan s'ha perdut una guerra. Aquesta és la meva tesi. Tornar a casa amb les mateixes barbaritats comeses sobre la consciència, amb els mateixos taüts de zinc, amb les mateixes medalles de llautó, però amb una victòria militar al sarró hauria fet impossible aquest llibre, perquè la societat hauria abraçat els fills enviats a la guerra i hauria plorat els absents. No són pocs els testimonis que envegen els soldats que van servir en la Segona Guerra Mundial —la Gran Guerra Pàtria. ¿Per què? ¿Perquè va ser una guerra de resistència enlloc de ser una guerra d'invasió? Ho dubto. Envegen els soldats de la II GM perquè la van guanyar, i envegen els caiguts perquè la societat els considera uns herois. Les barbaritats segurament van ser les mateixes en una i altra guerra. Només cal llegir-se Una mujer en Berlín.

En tot cas, hom arriba al final de la part original de l'obra—o sigui, el final de l'edició que va sortir publicada a Rússia o Bielorrússia o a on fos que sortís publicada— amb una sèrie de conclusions encara per assentar sobre molts aspectes, però sobretot, i pel que fa el meu cas, amb un intens sentiment de pietat pels joves destruïts primer per la follia intrínseca de la guerra i després per la indiferència o rebuig de la societat; compartint el dolor i solitud inenarrables de les mares que han perdut els seus fills (i inquiet i capficat pels seus somnis premonitoris); escruixit pel retrat d'una societat en descomposició que o bé desconeixia o bé se li'n fotia la salvatjada que es perpetrava en nom seu (talment com la nostra, que un dia o altre haurà de passar comptes amb el crim dels refugiats)...

I així el lector encara la darrera part del volum, la part del llibre que Aleksiévitx no podia controlar. La part del judici posterior a la publicació del llibre. D'aquesta part neix aquest sentiment meu d'indefensió, de sospita, de buit. ¿Què hagués passat, si aquest llibre no hagués despertat el debat que va despertar en la societat russa i bielorrussa, o si dos dels testimonis (o «personatges»...) que Aleksiévitx va utilitzar per construir aquest relat no l'haguessin empaperat per atemptar contra el seu bon nom i tot el merder judicial subsegüent? Doncs que no em sentiria indefens, vés. I seria més crèdul. Perquè, a veure. Els testimonis d'Aleksiévitx, ¿són testimonis, o són personatges? A un personatge li fas dir el que vols. A un testimoni, coi, doncs potser no. Aquesta és la base de la polèmica juridicoliterària que va envoltar la publicació d'aquest llibre. L'altre polèmica, la social, que també batega en aquesta darrera part, ens dóna una idea preclara no tant de la societat soviètica de fa trenta anys —que també—, sinó la societat postsoviètica d'ara, que suposo que és l'eix que vertebra totes les obres d'aquesta autora.  

¿Què hauria passat, si el llibre no hagués regirat la societat russa i bielorrussa i no s'hagués celebrat cap judici i per tant aquesta darrera part del llibre no ens hagués arribat de la manera que ens ha arribat? El judici és indignant, és clar, però també és interessantíssim perquè aviat es veu que s'obre un judici paral·lel que afecta a la literatura de l'autora. Què és la veritat i què és la versemblança. ¿Fa literatura, Aleksiévitx —i per tant té dret a fabular, maquillar, embellir, empobrir, el testimoni dels seus «personatges»—, o bé és una forma de periodisme —el qual s'ha de cenyir estrictament al testimoni donat—? No és una pregunta capciosa. O sí que ho és, jo què sé, punyeta, perquè les conclusions a les que arriba un tal Kovalenko, que realitza un peritatge literari de l'obra per encàrrec del PEN de Bielorrússia és d'una obvietat que fa vergonya i tot: «"Minimizando al máximo la ficción, la literatura documental usa de manera singular la síntesi artística con el fin de seleccionar los hechos reales que por sí solos tengan la capacidad de transmitir importantes cualidades sociales de la vida." Sin lugar a dudas, la literatura documental se centra rigurosamente en la autenticidad y la veracidad. Sin embargo, ¿son posibles el realismo total, la verdad absoluta? De acuerdo com [...] Camus [...] la verdad absoluta solo sería posible si frente al hombre hubiera una cámara que registrara su vida desde el nacimiento hasta la muerte. Pero ¿existiría en tal caso otra persona dispuesta a sacrificar su vida para asistir a la proyección infinita de esta increïble película?»

¿I d'on ve, doncs, aquest sentiment d'indefensió que com a lector arrossego? Doncs ve de les cometes angulars que obren cada fragment del llibre. Les cometes són signes tipogràfics que s'utilitzen per obrir i tancar transcripcions i citacions literals. Literals. Aquests signes tipogràfics fan que el lector pensi que està llegint declaracions de veritat, no només versemblants. Tampoc entenc les petites acotacions que sembren subtilment els relats dels seus [personatges] «protagonistes», ja que no els he llegit com acotacions teatrals, sinó com les úniques oportunitats que s'atorgava l'escriptora d'aparèixer en un relat... que, tanmateix, havia escrit ella! Que n'ets, de ruc, Miquel!

Aleksiévitx, en l'al·legació que pronuncia en la seva defensa (memorable, punyent, dura i aferrissada), defensa a mort el seu dret a ser versemblant, o sigui, a posar literatura a les declaracions dels seus testimonis (o hem de dir [personatges] «protagonistes»?). I és clar que està en el seu dret. Però aleshores, les cometes, nyè, aleshores, les acotacions, també nyè. Perquè aleshores potser neixi en el lector el sentiment d'indefensió que ara m'assetja. Per exemple: el fet que tantes mares tinguessin somnis premonitoris de la mort dels seus fills dies abans de rebre els corresponents taüts de zinc, ¿obeeix a la veritat d'unes declaracions o a la versemblança, al dret inalienable de l'autora a fer literatura? ¿La sensació de repetició hipnòtica de les experiències de guerra, és deu a la naturalesa de la guerra o bé a les estratègies literàries de l'autora? ¿Fins a quin punt li interessa ser fiable, a la narradora? Suposo que el que no m'agrada d'Aleksiévitx és que simula anar amb bicicleta sense mans, quan en realitat va ben aferrada al manillar. No m'agrada però m'encanta. 

Els nois de zinc, S. Aleksiévitx. Trad. Marta Rebón. Raig Verd. / Los muchachos de zinc, Trad.Y. Dobrovolskaia i Zahara García Gonzñalez

Un darrrer intent d'aproximació a «La rasa», d'Andrei Platónov i traducció de Miquel Cabal

«El dia del trentè aniversari de la seva vida privada van acomiadar en Vósxev del petit taller mecànic d’on treia els mitjans de subsistència.»

Aquesta d'aquí dalt és la primera frase de La rasa, i és una meravella. Conté dues expressions anòmales terriblement interessants que ens introdueixen amb subtilesa en un món estrany: «El dia del trentè aniversari de la seva vida privada» ens indica que en Vósxev ha nascut dues vegades: la primera quan va sortir del ventre de sa mare, fa trenta anys, la segona, podria ser entre el febrer i l’octubre de 1917: en Vósxev és fill de sa mare i  fill de la revolució. La segona frase terriblement interessant és «d’on treia mitjans de subsistència». Aquesta expressió té un no sé què d’economia marxista. Platónov podria haver escrit: «on es guanyava la vida», però prefereix escriure «d’on treia els mitjans de subsistència». El llenguatge que utilitza no és en absolut neutral, és un artifici, és vocabulari d’economia marxista. Argot revolucionari, propagandístic. El text n’és ple, i és una de les meravelles d’aquest llibre.

I no és de cap de les maneres un capritx estilístic. Ens indica la profunditat dels canvis revolucionaris: neixes amb la revolució, adoptes el llenguatge nou de la revolució, els seus eufemismes, l’argot de la seva burocràcia, apliques la seva terminologia econòmica en la teva quotidianitat… El llenguatge i els conceptes revolucionaris no s’esgoten en l’interior de la fàbrica o en un pamflet, sinó que arriba als llocs més ignots de la consciència, arriba a la natura, al cel, als sentiments, a qualsevol cosa. Aquest nou llenguatge serveix fins i tot per explicar la mort d’un ocell («En Vósxev va collir un ocell que havia mort de cop a l’aire i havia caigut a terra: estava tot suat. Després de plomar-lo per veure’n el cos, va quedar-li a les mans un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball.») La fatiga del treball. Què us suggereix, a vosaltres, el vol d’un ocell? A mi m’evoca la llibertat suprema. Però per a en Vósxev un ocell que vola és un ocell que treballa. Està utilitzant la seva força de treball. Està generant plusvàlua pels seus pollets.

Una altra frase que vaig subratllar ple d’enveja: «Cap al migdia el zel d’en Vósxev va començar a produir cada vegada menys terra, va començar a enfadar-se de tant cavar i es va quedar endarrerit de la brigada.» Produir terra . Qualsevol altre hagués escrit cavar la rasa.

Platónov aprofita el nou llenguatge de la revolució per a construir-se una nova poètica terriblement bonica de llegir. Orwell i la neollengua freda, eufemística i administrativa de 1984. Saunders i el seu ús del vocabulari empresarial aplicat a totes les coses. Döblin i el vocabulari dislocat que configura la ciutat moderna. Foster Wallace i l’ús del llenguatge propi dels mass media.

Tots aquests autors utilitzen el llenguatge en benefici d’una determinada atmosfera que contextualitza les seves obres estalviant-se rotllos com els que us he endossat en el darrer post. Aconsegueixen una estranyesa fascinant i ambivalent, perquè l’efecte que aquest nou llenguatge produeix en el lector fluctua entre la comicitat i l’horror, la pietat i la tristesa. Tot plegat, no deixa de ser una paradoxa, perquè utilitzen el llenguatge específic d’un temps determinat per no haver de contextualitzar la seva obra en un temps determinat. Però potser només estic pensant en veu alta i tot això és una bestiesa.

Quan la llegia, només coneixia unes quantes vaguetats sobre el temps històric en què es desenvolupa La rasa. No sabia res de 25.000 treballadors «socialment conscienciats» enviats de la indústria al camps. No ho sabia però sí que ho sabia, perquè els treballadors de La rasa parlen un llenguatge ideològic que només podrien utilitzar ells. És el llenguatge i la visió del món d’uns treballadors «socialment conscienciats». De fet, el mateix Platónov era un fervent defensor del socialisme. Ell era uno di noi. Per això tracta els seus personatges amb aquella pietat i aquella compassió... I ara sento que arribo a algun punt important del meu discurs. Per bé que Platónov, segons tinc entès, era un socialista convençut, no deixava de tenir ulls a la cara i ser un pensador. Observava la misèria i el desastre, i no evita referir-s’hi. De fet, penso que el pobre Vósxev és el seu alter ego en La rasa. En Vósxev es passa la novel·la pensant —«La carta d’acomiadament deia que l’apartaven de la producció perquè s’aturava a rumiar enmig del ritme general de feina»— cercant infructuosament la veritat de totes les coses, busca la veritat en la revolució, i cavant la rasa, i col·lectivitzant kulaks. I pateix. Perquè no sembla que la trobi enlloc, la veritat. Em puc imaginar el perill real que corria Platónov dibuixant un personatge com en Vósxev. Estem a l’any 1930. En Vósxev és un personatge trencat per dins com segurament Platónov estava trencat per dins. La rasa és un llibre amb l’ànima trencada. La comicitat que de vegades aconsegueix el llenguatge topa frontalment amb tot tipus de penes: pena per la misèria, pena per l’esforç necessari per alçar l’edifici del socialisme, pena per la predestinació que sent tothom a cometre actes cruels que es barregen amb una generositat químicament pura que emana de les fonts de la revolució. Pena sí, però determinació també. Determinació perquè tots saben dins del seu cor que el seu sacrifici és un sacrifici necessari per un futur millor. «Als vespres, en Vósxev jeia amb els ulls oberts i enyorava el futur». El futur. Comptin quantes vegades s’interpel·la a «el futur», en aquesta novel·la. En Miquel Cabal diu que Platónov és l’utòpic i l’antiutòpic. Stalin deia de Platónov que era un boig, un canalla i un idiota, i acte seguit que era un geni i un profeta.

I sí que era un profeta. Només cal llegir La rasa. Només cal observar el personatge de la petita Nàstia, filla d’una burgesa que per salvar la pell es casa amb un treballador i que mor de gana. La Nàstia és adoptada i estimada per tots els membres de la brigada de treballadors. La Nàstia representa el futur de la Unió Soviètica. Estem a l’any 1930. Se’m posa la pell de gallina. La Nàstia, tan tendra i alhora tan cruel. Paradigma de la crueltat sàdica i infantil que va governar el món durant el segle XX deixant milions de víctimes. I en canvi, la Nàstia és la única esperança que tenen aquells treballadors de la rasa lluny de les proclames i la propaganda, el seu únic leitmotiv de carn i ossos («Camarada Paixkín, grava’t la Nàstia al cap: és l’objecte futur de la nostra alegria!»). Treballen com a bojos amb alegria i determinació per tal que la Nàstia i la resta de «personal infantil quedi protegit del vent i els refredats amb una paret de pedra!»

No sé. Cada personatge de la novel·la té una càrrega simbòlica que no ens l’acabaríem. I jo no en sé tant com això. Ara bé, els sento vius, els sento que bateguen, amb la seva crueltat naïf, amb la seva generositat, amb el seu llenguatge rar, amb el seu esperit nou que s'encamina cap un abisme distòpic.

Potser em falta parlar de la segona part del llibre. És interessantíssima. De sobte, gairebé sense avisar, els treballadors deixen de cavar la rasa per anar a transformar un kulak en un kholkoz. Aquest fet pot fer perdre el nord al lector. ¿Per què hi van? ¿Que potser la seva principal obligació no era cavar la rasa per poder alçar l’edifici del socialisme? Els remeto a les meves investigacions sobre els 25.000 treballadors «socialment conscienciats» destinats de la ciutat al camp. Aquests treballadors estaven al servei de la revolució, i si la revolució els diu que han d’anar al camp, hi van sense plantejar-se massa preguntes. És el seu deure revolucionari.

Aquesta segona part del llibre és una meravella te la miris per on te la miris. Jo la trobo una mica onírica i tot, com al·lucinada. Com si tothom estigués anestesiat d’alguna manera i la violència de la situació estigués a un pam de la teva cara però alhora a un milió de quilòmetres de distància. La manera com avien els kulaks riu avall, la manera en com els kulaks saluden els seus botxins mentre s’allunyen cap a una mort segura, dient-los adéeeeeeu, adéeeeeeu... La manera tan exacta de descriure què és la pèrdua de la individualitat (capitalisme) per abraçar la identitat col·lectiva («la població del kolkhoz amagava els pensaments i [...] abaixava amb tristesa la cara comuna»), la manera en què Vósxev veu corsecada la flama utòpica en el seu interior («En Vósxev tenia tan feble el cos sense ideologia que no podia aixecar la destral i es va estirar en la neu»)... Tot és d’una terrible tristesa. 

No vull acabar aquest post sense referir-me al darrer paràgraf de la novel·la. És escrit en cursiva, i, tan obsessionat com estic jo en la contextualització històrica de La rasa, quan vaig arribar a aquest paràgraf se’m va gelar la sang. No la reproduiré aquí, aquesta nota. Tinc les meves teories. Posaria la mà al foc que aquesta nota la va escriure Platónov per salvar La rasa de la censura. No va tenir èxit, naturalment. L’obra de Platónov només va veure la llum mig segle després. És una nota trista, patètica. És Stalin devorant els fills de la Revolució.

Intent d'aproximació econòmica a «La rasa» d'Andrei Platónov i que Déu em perdoni

D'on traurem els ous, si la nostra massa aviària no disposa d'una direcció productiva en el seu medi?

La rasa, Andrei Platónov, trad. Miquel Cabal

Querido diario,

fa dies que dono voltes a un assumpte relacionat amb La rasa, de Platónov (traducció de Miquel Cabal, Edicions de 1984). És fotut, perquè ni tan sols aconsegueixo escatir quin és aquest assumpte. No sé formalitzar l'equació, ni aïllar les incògnites, ni res. Jo diria que estic davant d'alguna mena de paradoxa juganera. El cas és que tinc la resposta, però no l'enunciat del problema. De fet, en tinc dues, de respostes. La resposta fàcil al meu problema, la de l'aprovat justet i somriure pietós és: «A Platonov no li calia, és el poder de la literatura, estúpid» (quan no sàpigues què dir, digues que és el poder de la literatura). La resposta per nota és: «Platónov ho fa des del primer minut, idiota».

I què és això que Platònov fa i no fa des del primer minut? Doncs contextualitzar La rasa en un moment històric determinat.   

Miraré de ser breu. Platónov va escriure La rasa l'any 1930, a l'URSS. Aquell any era el tercer dels cinc anys que van conformar el primer Pla Quinquennal. Els plans quinquennals eren una virgueria de l'economia planificada per la qual l'estat es proposava objectius que es revisaven cada cinc anys. El meu profe de Política Econòmica es pixava de riure quan explicava l'anècdota dels cendrers d'acer de trenta quilos, que servien per complir amb les previsions quinquennals de producció de cendrers basats en la quantitat d'acer utilitzat per aquests menesters. Però ara no la recordo bé. És igual. 

El cas és que el Primer Pla Quinquennal (1928-1932) havia de servir per construir del no res la indústria pesada soviètica. (Perquè clar, la història de la URSS és la llet, és un oximoron marxista: la revolució de cap manera podia triomfar en països no industrilitzats com la Rússia d'aquella època!) Això què vol dir. Vol dir planificar fàbriques a dojo. Vol dir moltes boques proletàries per alimentar, vol dir una agricultura capaç de produir quantitats ingents de menjar. I això finalment vol dir col·lectivitzar l'agricultura per acabar amb el feudalisme. I com es materialitza, tot plegat? Eradicant els kulaks (propietaris rurals rics) i substituint-los pels kolkhozs (granges col·lectives). I els kulaks ho van acceptar? De cap manera! Sabotejaven les seves collites, mataven de gana el seu bestiar abans d'acceptar col·lectivitzar-lo. Tot plegat equival a milions de morts i desplaçats. El típic drama del segle XX.

I ara una dada interessant pel devenir d'aquest post tan feixuc. Del desembre de l'any 1929 al febrer de l'any 1930 el percentatge de kulaks col·lectivitats augmenta vertiginosament del 15% al 60%.

¿I quan va escriure La rasa, Platónov? Exacte! L'any 1930!

Però encara vull contextualitzar més el llibre. Observem atentament aquest increment espectacular de col·lectivització de kulaks dels primers mesos de l'any 30, que indica que va ser un any d'una crueltat intensa i inimaginable. Convidràs amb mi, querido diario, que un augment del 15 al 60 és una dada espectacular. A Stalin segur que se li va arquejar el bigoti amb un lleu somriure. De fet, l'any 1930 ja s'havia assolit l'objectiu que correspon a tot el Pla Quinquennal que acabava dos anys més tard. Anava bé de temps, com se sol dir. Clar que aquest augment no es va fer sol ni per art de màgia... Es va fer utilitzant la fe en el socialisme. Per accelerar la deskulakització de l'agricultura el Petit Buró va decidir traslladar 25.000 obrers «socialment conscients» de la indústria urbana al camp. Eren de l'avantguarda revolucionària, els convençuts. Ells ajudarien a col·lectivitzar les granges. Segons he pogut esbrinar, aquests 25.000 treballadors no tenien indicacions precises sobre com actuar, ni sobre el grau de violència que calia exercir, si és que calia exercir-ne algun. De fet, no resultava tan fàcil, distingir un pagès kulak d'un altre que no ho era. Uns kulaks eren més pobres que altres. Reconec que hauria d'investigar més sobre aquest punt, però què vols, querido diario: ets un putu blog.

Ara crec que La rasa queda ben contextualitzada: en la meva opinió, la inoblidable brigada de treballadors protagonistes d'aquest llibre formen part d'aquests 25.000 integrants de l'avanguarda proletària que Stalin va enviar a les zones rurals de la URSS allà a l'any 1930. Fins aquí la història. Fins aquí les meves hipòtesis. Enlloc del llibre ho diu, tot això que he explicat. A tot arreu del llibre ho diu, tot això que he explicat. Vet aquí la paradoxa que m'afligeix. Vet aquí la grandesa inabastable d'aquest llibre. Dir i no dir; show, don't tell. Quina paradoxa irresistible, redéu!

Ara només em falta explicar, des del meu petit punt de vista, per què Platónov escriu La rasa com l'escriu, què vol expressar, i encara més difícil, com s'ho fa. A veure si em sé... planificar.

Això, querido diario, pretenia ser una aproximació «històrica i econòmica», a La rasa (pobre de mi, diario, pobre de mi!) Demà a La Calders presenciarem una aproximació arquitèctonica i una aproximació literària. Ni cal dir que seran aproximacions molt més interessants que no pas aquesta.

L'altra riba del Rubicó. Història d'una coberta.

¿Percebo cap actitud difícil? No. 

¿Com puntuo el/la meu/va Company/a en línies generals? Molt bé. 

¿Hi ha cap altra Incidència que exigeixi Mediació? Cap ni una. 

Ho envio per fax. 

George Saunders, Pastoràlia, traducció de Yannick Garcia

El que vindrà tot seguit, ¿què és? ¿Un exercici de vanitat i autoestima infinita? ¿O bé tot el contrari? Ho ignoro totalment. No sé. Jo estic molt orgullós del que vam fer. Vull dir que, per segons què es fan segons quines coses i no li busquis tres peus al gat, oi? Pit i collons, no? La meva senyora em demana que pixeli les fotos. S'avergonyeix de mi, doncs? Arribat el dia, ¿hauré de pagar no sé quants milers de lluços per esborrar el meu passat a la xarxa? ¿He creuat l'estret Rubicó que separa la cordura de la follia i ara tant se me'n fot tot? ¿Potser és una mena de brot psicòtic associat a una derivada de la Síndrome de Madame Bovary o ke ases?

El cas és que fa temps, havent llegit Deu de desembre, vaig remoure cel i terra i un amic em va passar un exemplar de Pastoralia en castellà, així com també un Guerracivilandia en ruinas també en castellà, i bé, me'ls vaig empassar místicament amb els ulls esbatanats, ja que aquells llibres em parlaven de tu a tu d'una manera tan particular que segur que em van inocul·lar alguna cosa en la part més fonda del meu cervell, i mira. Després vaig saber que els publicaríem. I mira. Aquella petita cosa encastada en la part més fonda del meu cervell es va desenganxar i va començar a circular pel meu sistema neuronal. I mira. Vaig començar a mirar cobertes gringues.

(què cony té a veure un cérvol amb Pastoràlia?)

(què cony té a veure una heroïna pulp amb Pastoràlia?)

Després uns amics meus es van fotre molt pesats que volien pujar a Sant Llorenç tan sí com no. I mira.Vam negociar dates. La cosa aquella del cervell em va picar l'ullet per dins. Què vols, coseta del meu cervell, que treballes fora d'hores?

Després vaig fer una crida desesperada per veure si algú em podria deixar un vestit semblant a aquest d'aquí baix, debades:

Tot déu va riure molt, això sí. Vaig guanyar-me uns quants megustas, també. Però res més. Bé, el Yannick es va comprometre a fer una cerca per la xarxa per si trobava una cabra de plàstic, però va dir que res.

Després estàvem ja en la fase de whisky on the rocks en un dinar a cals sogres i se'm va acudir demanar si per ventura tenien una disfressa prou grotesca que recordés a la fase neandertal de la civilització humana, però que no fos molt de veritat, eh, que fos prou grotesca perquè ja es veiés que la cosa no anava pas per aquí:

Que la cosa no anava per aquí de cap de les maneres, perquè el prota del conte «Pastoràlia» era un assalariat antiheroïc entre l'espasa i la paret que treballava en un parc temàtic amb unes condicions laborals que feien angúnia malgrat que tot semblava de hahaha-hihihi. Així que res de Martins Gironells, ni tios quadrats, ni ties seminues, ni cérvols de cap tipus. Un assalariat rodanxó i alopècic, guerxo i baixet, estaria la mar de bé. La germana de la meva senyora, amb la naturalitat, simpatia i despreocupació que la caracteritzen, va dir «ah, sí», es va aixecar de taula i em va portar EL QUE JO (amb molta indolència, ho he de confessar) ESTAVA BUSCANT. Vaig apreciar el tacte sintètic de la vestimenta.

—Collonut! COLLONUT! I ja posats, no tindràs pas cap cabra de plàstic i un aparell de fax?

Això no, que no ho tenia, però era igual, perquè jo ja tenia el vestit grotesc i artificiós.

Vam pujar, doncs, al lloc secret. Déu n'hi do el fred que hi fotia. Hi havia una mica de neu pel camí i tot. La cosa del meu cervell rebotava amb alegria. Jo no les tenia totes, estava una mica nerviós per no dir exaltat i una mica emprenyat perquè veia que la llum se'ns anava. A més, jo mirava els rostres dels meus amics, que només tenien una idea molt vaga del que jo volia i, què hi veia? Hi veia traces alarmants d'escepticisme i desconfiança. Tios que es miraven el Rubicó des de l'altra banda. Però pit i collons, no? Vam inspeccionar una mica el terreny. Com que venim de Barcelona, ens feia una mica de respecte tanta roca i tant d'abisme i tant de cel i desnivell.

Vam fer una mica l'homínid, per veure què tal es comportava la terra sota els nostres peus.

Seh, aguantaria de puta mare. Havent inspeccionat el terreny, vaig retirar-me darrere uns matolls, on, amb l'assitència de la meva senyora, vaig deixar de ser jo per ser aquell Algú Altre que tenia entre cella i cella des que vaig llegir-me aquell exemplar descatalogat de Pastoralia. Aquí aquest Algú altre, amb gest presidencial, franquejat per la seva Primera Dama, saludant el poble estupefacte:

I després l'Albert es va posar en plan CCCB i va fer-li cent-mil fotos a aquell Algú Altre de l'edat de pedra que es cardava de fred i que estava una mica tímid, perquè no només hi havien els seus amics, sinó que l'observava un esbart dansaire o un aplec sardanístic o una unió excursionista que també s'havien apropat al lloc secret que coneix tota la comarca del Solsonès. Aquell Algú Altre hagués volgut cridar, picar-se el pit, agenollar-se per explorar una planta o un insecte, caçar una cabra, gratar-se el cap, fer volar un aparell de fax, fotre-li un cop de puny a un turista, alliberar-se. Però es va limitar a agafar un Pal de Kubrick i contemplar l'horitzó.

I després l'Albert va passar-me les fotos (que pesaven un ou), i jo les vaig passar per l'oficina, i a l'oficina tothom em va dir que: 1) era un sonat, 2) que eren bones, que teníem coberta pel Pastoràlia que havia traduït el Yannick, però jo no m'ho creia de cap de les maneres, perquè potser m'estaven prenent el pèl fins que:

(c) Albert Forns

Als amics que, malgrat descollonar-se, t'acaben acompanyant sempre a l'altra riba del Rubicó, gràcies.

.

48 hores amb Sorj Chalandon (i II)

No és feina d'un cap de premsa, no és feina d'una editorial, resumir o explicar les rodes de premsa o entrevistes que es celebren durant l'estada d'un autor del seu segell a la ciutat. Hi he estat pensant. La feina d'una editorial és adquirir els drets d'una obra, editar-la amb rigor, posar-la en circulació i donar-la a conèixer als llibreters, a la premsa i finalment, al públic lector. La meva funció és aquesta última, la feina de la Laura és barallar-se amb el text, amb els agents, els traductors. La feina del Pep és construir catàleg. 

Però no és feina nostra fer de periodistes culturals. 

Per això evitaré parlar del contingut de la roda de premsa o de les diferents entrevistes individuals que vaig presenciar. Això és feina dels periodistes, del seu talent, de les seves ganes de construir bones cròniques i de l'olfacte dels seus editors que al cap i a la fi decideixen què entra i què no entra en l'edició del dia i quin espai reserven per a cada notícia. Només diré que cada dia costa més cridar l'atenció dels periodistes, degut a diversos motius per sobre dels quals hi ha la gran precarietat i pressió creixent en què efectuen la seva feina. Per això quan finalment vam arribar a la sala que l'Institut Francès havia cedit per celebrar la roda de premsa vaig fer un passamà i vaig besar versallescament les mans de les diverses periodistes que ens esperaven. Quan vaig arribar al senyor Alós, ens vam mirar als ulls i vam decidir que potser no calia, així que em vaig situar al final de sala, dret. La Laura va seure a la darrera fila. La nostra feina també consisteix en ser discrets. No parlaré sobre el contingut de la roda de premsa. Només parlaré dels silenci que planava sobre la sala, només parlaré de l'emoció, la determinació i la claredat expositiva de Chalandon, de la seva perfecta coordinació amb la seva intèrpret, del ritme que els dos van saber imposar, un ritme gairebé teatral, del domini de Chalandon sobre el silenci, sobre la frase curta, sobre la frase llarga. Sobre l'increïble talent narratiu de Chalandon, que va començar subratllant que Retorn a Killybegs no era la novel·la d'un periodista. Tenia especial interès en deixar-ho ben clar. I que va continuar fent un abrandat cant d'amor a un país, Irlanda, als seus colors, a la seva gent. A la seva lluita. I de sobte el silenci. «I qui em va ensenyar a estimar Irlanda i la seva gent, qui em va ensenyar a estimar la seva lluita, resulta que era el seu pitjor enemic.» Chalandon va canviar el seu registre. Se li va trencar la veu. Vaig mirar a la Laura, que també s'havia emocionat. Però Chalandon es va sobreposar ràpidament, i va continuar teixint la que jo recordaré sempre com la millor roda de premsa que he presenciat.

Jo havia revisionat aquest vídeo setmanes abans. 

Sabia que Chalandon havia volgut segellar la tomba del seu amic traïdor amb aquesta novel·la i que Irlanda s'havia acabat per sempre. Que després d'aquesta novel·la, versemblant i veraç, només quedava el silenci. I que nosaltres, amb aquesta edició catalana de Retorn a Killybegs, obríem de nou la tomba del seu amic, i el fèiem trencar una altra vegada el silenci que tant anhelava. I que per a ell era dolorós. No estem parlant d'un periodista, objectiu i endurit fins a la insensibilitat. Estem parlant de la persona que s'amaga, amb el cor ferit, sota la màscara del periodista. No parlem de Chalandon, parlem del seu alter ego Antoine. No parlem de Denis Donaldson, estem parlant de Tyronne Meehan. 

La roda de premsa va durar dues hores. Potser més. Jo em sentia defallit, content, orgullós, trist, les cames em feien figa. No sé com em sentia, jo. Vam anar a dinar tot plegats, els de l'editorial i ell. Suposo que tots volíem distreure'ns de tot plegat, així que li vam preguntar de tot, excepte per Irlanda i la seva novel·la. I vam saber més d'aquest home fascinant anomenat Sorj Chalandon. Ens va parlar d'un seguit de coses, i ara ve quan em sembla que traeixo una mica la seva privacitat, però no, no ho faig en absolut, perquè, al cap i a la fi, són coses que o bé va comentar després en les entrevistes individuals, o bé són de domini públic. Vam preguntar-li, per exemple, com collons algú pot tenir el poc senderi de fer-se corresponsal de guerra. 

—Ens reunim tots a la redacció, l'editor demana qui vol anar al Líban i tu aixeques la mà. 

—Sense pensar.

—Hi penses després. 

La conversa va continuar fins arribar a un punt increïblement interessant. Vam veure un home que s'explicava a ell mateix, que reflexionava en veu alta davant de nosaltres, atònits. Va dir: «va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra.» De nou, aquella veu emocionada que a mi, a nosaltres, ens trencava el cor. «Tornava a casa, a París, i veia la meva filla plorant i cridant desconsolada perquè no hi havia cap ampolla de Coca Cola a la nevera. I jo recordava la nena que arrossegava una ampolla de plàstic pel camp de refugiats buscant desesperadament una mica d'aigua per no morir de set. I m'enrabiava, i cridava». Chalandon serrava les dents quan ens explicava això. «M'estimava la guerra». De nou, havíem portat la conversa a un atzucac. Merda, nosaltres que volíem que se sentís còmode, que se sentís content de ser a Barcelona, no podíem fer res contra els fantasmes que, ara ho entenia, acompanyen sempre a un corresponsal de guerra. El veus allà, a un metre d'on estàs tu, i veus que està tant lluny, que no pots fer o dir res per apaivagar el seu dolor, que és incommensurable. Entre l'ampolla buida d'aigua de la nena esparracada que lluita per la seva vida en una ciutat en flames i la nena que plora perquè no hi ha Coca Cola a la nevera de casa no hi ha uns pocs milers de quilòmetres. Hi ha alguna altra cosa inenarrable, inconexa, dislocada. I en aquest terreny de la col·lisió i el desastre habita un home com Chalandon. I ara deixeu que torni a Irlanda i a Denis Donaldson. Deixeu que especuli, que pensi en veu alta.

¿No podria ser que a Irlanda Chalandon hi trobés un nexe possible entre l'amor i la guerra, una porta a la l'esperança, un significat, una raó essencial que jo no sóc capaç d'explicar-me, i que de sobte, abruptament, un dia de 2005, aquesta porta es tanqués, que l'esperança saltés pels aires, deixant-lo sol davant d'un abisme inexorable? ¿Que el deixés sol davant la irracionalitat d'aquest món? Amb la traïció del seu amic em dóna la sensació que Chalandon va perdre el pare, que el pare va matar el fill. I ja se sap que les coses han d'anar a l'inrevés, que en tot cas és el fill, que ha de matar el pare. No ho sé. Especulo. Potser no ho hauria de fer.  

Per fortuna vam trobar un tema de conversa relaxat. Vam demanar-li per la seva feina a Le Canard Enchainé. Aquí vam riure molt. Us explicaré una mica de què va això de Le Canard Enchainé, i segur que sentireu la mateixa enveja que vaig sentir jo. De primeres, cal dir que no ingressen ni un putu duro de publicitat, per tant no en depenen. Resulta que és un setmanari satíric que fa més d'un segle que funciona a França. ¿I quina és la seva funció? Preservar l'esperit del periodisme. Le Canard, pel que vaig entendre, exerceix dues funcions: per una banda, posa nom i cognoms a periodistes que han fet del periodisme servilisme. Hi ha periodistes dedicats en cos i ànima a llepar les botes del poder, a posar per escrit els desitjos dels poderosos. Le Canard els desemmascara. L'altra funció, la més important, és la de publicar coses que els periodistes d'altres mitjans no poden publicar, ja que aquests mitjans són esclaus de la publicitat o dels interessos creats, no pas de la veritat. Els periodistes que descobreixen coses que incomoden als seus propis mitjans truquen a la redacció de Le Canard Enchainé, els posen sobre alguna pista. Els periodistes de Le Canard confirmen la informació, la reconfirmen, la recontrareconfirmen, troben proves irrefutables, factures, mails, moviments de comptes corrents, i quan tenen tot això, paguen la seva font periodística i publiquen la informació.

—O sigui, sou una mena de wikileaks?

Chalandon em mira seriós. Alça un dit cap al cel i diu:

—SOM MOLT MILLOR QUE WIKILEAKS!!!!

En els darrers anys han fet caure quatre ministres. Fins i tot ens explica que són els propis ministres que truquen, de vegades. En una reunió secreta entre, posem per cas, quatre mandataris, sempre n'hi ha un que truca. 

Li pregunto pel darrer afaire que ha sacsejat França: el rotllet d'Hollande, el faldiller.

—Vosaltres ho sabíeu?

—Clar, des de fa un any!

—I no ho vau publicar?

—No. Nosaltres només publiquem informació que té a veure amb un ús fraudulent dels pressupostos públics. Hollande no es va gastar ni un euro públic, amb aquest afer.

Es va fer tard, i encara faltaven les entrevistes individuals. Chalandon encara s'havia d'endinsar unes quantes vegades en el seu particular infern d'amor i traïció, aquest cop via entrevistes individuals, i al vespre encara havia de presentar el llibre al públic. Però això ho explica molt bé aquest post d'Actualitat literària, que han fet una feina extraordinària. Naturalment, nosaltres, els de l'editorial, també hi érem, i durant la presentació em vaig adonar d'un fet que em va fer esgarrifar. En cap de les entrevistes s'havia parlat massa de LITERATURA. Durant la presentació —davant d'un públic escassíssim—, se'n va parlar abastament. L'endemà li vaig preguntar si a tot arreu passava el mateix, que ho sentia molt, perquè potser era culpa nostra, que no havíem sabut enfocar bé Retorn a Killybegs. Em va respondre que sí, que amb aquest llibre sempre s'acaba parlant molt més de la història de Denis Donaldson que no pas de Tyronne Meehan, i que és natural que sigui així. 

Aquest post s'ha fet massa llarg. Cal plegar veles. Encara hi ha tantíssimes coses a dir, sobre aquestes 48 hores que hem pogut passar amb Sorj Chalandon, algunes d'elles espero que surtin a la premsa... Penso en el periodista que em va dir que el tema no l'atreia. Quina llàstima. La vida, però, és així.

No sabeu el privilegi que ha suposat per a mi conèixer aquest home. Quan va agafar el taxi per anar a l'aeroport, em vaig adonar d'una cosa que encara em fa mal. Me l'he estimat molt —ens l'hem estimat molt—, i em sembla que hem fet malament. Jo només porto la premsa d'una editorial, la Laura només és editora de taula, el Pep només és director d'un editorial. Chalandon només ha vingut a fer la seva feina. No som amics. Ara ell ja no hi és. Sento la mateixa sensació de quan, horroritzat, veig que un llibre s'acaba, que no pot ser de cap de les maneres que el llibre no tingui més pàgines. Em va passar llegint Retorn a Killybegs, i em va passar quan em vaig adonar que el seu autor havia tornat a París. És aquella plenitud i aquella buidor.

Aquella grandesa insuportable. 

Gràcies, Sorj. 

48 hores amb Sorj Chalandon (I)

El 15 de setembre de l'any 1982, forces de la falange cristiana libanesa van penetrar a sang i foc al camp de refugiats de Sabra i Xatila sota l'empara i protecció de l'exèrcit israelià, que bloquejava les entrades al camp amb els seus tancs. L'orgia de violència que allà es va desenvolupar contra dones, nens i vells desarmats supera de llarg els límits de la irracionalinat que és, per si sola, la guerra. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Va ser un dels tres primers periodistes en accedir al camp, que ara era un cementiri a l'aire lliure. Hi era.

El 3 i 4 d'octubre de l'any 1993, una operació secreta de l'exèrcit nord-americà que tenia per objectiu liquidar un senyor de la guerra anomenat Muhammad Fara Hassan, àlies Aydid, es torça; dos dels seus helicòpters són abatuts sobre la ciutat, i els soldats que sobreviuen són brutalment apallissats fins la mort i, els seus cossos, arrossegats en una mena de grotesca desfilada de la victòria pels carrers sense llei de Mogadixio. Les forces nord-americanes capitulen i abandonen el país. No ho feien des del Vietnam. Deixaven enrere divuit morts. Sorj Chalandon en va ser testimoni de primera mà. Hi era. 

Durant la guerra Iran-Iraq Sorj Chalandon va aprendre a mastegar la sorra sota els obusos i les bombes en les trinxeres iraquianes. El Líban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan. Irlanda. Ell hi era. En canvi, el dia 13 de febrer de l'any 2014, les portes automàtiques anaven abocant turistes a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, i Sorj Chalandon no hi era. Teníem una hora abans no comencés la roda de premsa, i no vèiem Chalandon per enlloc. Una munió de jubiltas francesos esperaven la dona que els faria de guia per anar a Lloret. L'Àngels brandava un exemplar del seu llibre a una banda, i jo un altre, al cantó oposat. Havíem especulat sobre la seva alçada. Jo el feia rabassut, ella el feia alt com un sant Pau. Tenia els cabells blancs, això sí, ho havíem vist per l'internet. Ja només faltaven quaranta minuts, uns quants quilòmetres, unes desenes de semàfors. Per fi, la porta automàtica es va obrir per descobrir-nos un home rabassut de cabells grisos gairebé blancs, amb una maleta de mà i una altra de rodetes. Vam fer hola amb la mà. Va somriure. Era ell. Hi era.

Això que ve és una mena de crònica desordenada de l'estada de Sorj Chalandon a Barcelona, una crònica feta de frases curtes dites en francès i en anglès, de gestos suaus o vehements, sempre eloqüents, de silencis fets de marbre, corprenedors, de paraules murmurades, d'ulls humits, tremolosos, d'alguna llàgrima. I de rialles que em van semblar com analgèsics. O com ràfegues d'ametralladora. O com espurnes d'esperança. 

Jo volia entrar a la ciutat per la Diagonal. Anava amb el cos mig girat cap enrere per parlar amb ell, perquè no vaig donar-li treva al Chalandon, i abans de lliurar-lo als periodistes volia fer-li tres preguntes. Vaig demanar-li si li sabia greu que les hi fes, i ell mateix va formular la primera sense deixar que la hi fes jo. «Si em preguntessis sobre això, jo et respondria això altre». Em vaig quedar atònit, vaig somriure, avergonyit per la meva previsibilitat, i li vaig fer les altres dues preguntes: «Va tenir accés al suposat diari de Donaldson?». «No.» «Va arribar a veure el seu amic a la cabana?» «Tampoc.» Durant les següents quaranta-vuit hores, Chalandon va donar resposta a aquests i a molts d'altres enigmes. Àmpliament. Amb una generositat que encara ara em sorprén. He estat a la roda de premsa i a les diverses entrevistes individuals, i totes han estat diferents, però totes d'una intensitat emocional i d'un interès periodístic i literari que em deixen sense paraules, enrabiat amb mi mateix per no haver pres ni una nota, a mercè de la fragilitat de la meva memòria. 

Jo també seré generós i parlaré una mica més sobre aquest suposat diari i sobre el dia que Chalandon va saber de la traïció del seu amic. Com ja vaig fer notar aquí, l'eix argumental de Retorn a Killybegs bascula entre dos eixos que s'alternen. El primer relata la vida de Tyronne Meham des que és un marrec fins a convertir-se en un integrant de la cúpula de l'IRA al temps que un agent de l'MI5 (i de l'exèrcit britànic, i de la policia nordirlandesa), i el segon relata els darrers dies d'un traïdor confés que espera l'hora de la seva execució. Segons alguna font periodística, Denis Donaldson —la persona que s'amaga darrere la màscara de la ficció de Tyronne Meham—, va escriure unes notes durant el seu captiveri, que la Garda hauria trobat a la cabana després de la mort de Donaldson. Aquest diari no s'ha fet mai públic, i, de fet, és una mera hipòtesi perquè ningú ha confirmat o desmentit mai la seva existència. Però si fos veritat, si Donaldson hagués passat els seus darrers mesos de vida gargotejant en un diari, s'hagués donat el cas que el Denis Donaldson real i el Tyronne Meham de ficció haurien estat redactant el seus diaris gairebé al mateix temps, la qual cosa a Chalandon li sembla una monstruositat. 

D'altra banda, Chalandon no va ser a temps de trobar-se amb el seu amic després d'anunciar la seva traïció en la cèlebre roda de premsa. Ell estava en un aeroport de Senegal, a punt de començar unes vacances. Van trucar-lo des de la redacció de Libération. 

—Sorj, tenim males notícies sobre el teu amic.

—Merda, és mort.

—No, no és això, tranquil. És un traïdor.

Sorj Chalandon va rebre una punyalada al cor i va desmaiar-se. Sorj Chalandon potser hagués preferit que la mala notícia fos la mort de Donaldson. Algú va bufetejar Sorj Chalandon, que torna en si. Sorj Chalandon es retira a l'habitació del seu hotel. Sorj Chalandon comença a escriure la novel·la Mon Traître, a raig, amb una ràbia infinita. «Una novel·la petita», diu, «perquè tracta del dolor del traït. Tothom ha estat traït alguna vegada, no hi ha massa res d'especial en això. Ser traït és molt dolorós, però és molt més difícil ser un traïdor.» Silenci dintre del cotxe. Chalandon continua el seu relat. La darrera vegada que Chalandon va veure en vida el seu amic va ser en un pub de Belfast, en la celebració d'aniversari d'un republicà. Donaldson i la seva dona estaven retirats en una taula, més sols que de costum. Va notar l'hostilitat electritzant l'ambient, però no va entendre les senyals, les mirades. Donaldson ja sabia que. Els altres ja sabien que. Ell, Sorj Chalandon, encara no. Abans d'abandonar la festa, Donaldson li va dir: «Sorj, I love you.» «Fuck it, I know!», va riure l'altre. Es van donar dos petons. 

Jo volia anar per la Diagonal, però com que anava girat enrere no vaig poder indicar el camí a l'Àngels, així que entràvem a Barcelona per la Gran Via. Arribaríem tard a la roda de premsa. Tenia por que els periodistes fotessin el camp, sentint-se estafats. 

—I sabeu què. 

Va fer un silenci massa llarg, com si prengués un glop d'aire. Amb la veu trencada va dir: 

—Que ja no sé si m'estimava de veritat. No sé si va arribar mai a estimar-me, al llarg d'aquests vint anys.

Vaig girar-me una mica més. Voldria haver dit alguna cosa. Però què putes pots dir davant d'això. No estem acostumats al dolor de l'altre, ens intimida, ens incomoda. En aquest sentit, vam ser prou àgils, l'Àngels i jo. 

—Home, sí, no? Això és com un matrimoni, no?

Va explicar-nos, aleshores, de nou de bon humor, d'aquell bon humor devastat, irònic, nostàlgic, profundament irlandès malgrat no ser ell irlandès, que a França, a les fires, se li acosten dones perquè els signi el llibre i de sobte, alguna vegada, elles comencen a plorar, i entre plors li confessen que Irlanda els interessa una puta merda, però que en canvi el seu marit va portar una doble vida i les va enganyar durant deu, dotze anys. I que aquest llibre parlava d'això. El lector es sobirà i llegeix el que li dóna la gana. 

La literatura de veritat sempre parla de tu. 

Però tu, Sorj Chalandon, qui ets tu?

Sortir del Laberint. [Apunts sobre «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon]

A mitjans de desembre de l'any 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant pels quals l'IRA Provisional abandonava la lluita armada, es va convocar una roda de premsa que havia de deixar estupefacta l'opinió pública britànica, nordirlandesa i irlandesa.

Denis Donaldson, un històric de l'Exèrcit Republicà Irlandès, confessava haver estat servint com agent britànic infiltrat a la cúpula de l'IRA durant els últims vint anys. Cinc mesos més tard, el periodista Hugh Jordan trobava el seu cadàver en una vella cabana desposseïda de llum i aigua del comptat de Donegal, República d'Irlanda. Havia estat executat a trets d'escopeta de caça. Cal ser un inconscient per dubtar que aquesta roda de premsa va rubricar la sentència de mort de Donaldson. La història que el porta a aquesta roda de premsa és més complicada que tot això i ens obligaria a endinsar-nos a fons en el Laberint de Laberints que és, per si mateix, un procès de pau. Simplement m'interessa apuntar que la condemna de part dels màxims dirigents polítics dels bàndols implicats va ser immediata i rotunda: senyal que aquesta execució deixava el procès penjant d'un fil. Però a nosaltres no ens interessa endinsar-nos en aquest laberint de l'any 2006, sinó en un altre: el laberint primigeni, el de Creta, o més aviat, revisitar el laberint que Dürrenmatt va dissenyar pel seu Teseu a Minotaure (LaBreu, trad. Ignasi Pàmies, 2010). Deixeu que us copiï aquí part de l'epíleg que per aquesta memorable obra va escriure Ramon Espelt:

En aquesta reescriptura del mite clàssic, el laberint és el món vist pel Minotaure, un ésser privat de l'experiència de l'alteritat. Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure construïnt un relat profundament contemporani sobre un «innocent culpable» (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat ni del seu tancament de per vida) i la seva impossible humanització en contacte amb l'Altre (...)

Durant la dècada dels 1980, Sorj Chalandon, periodista de Libération, va cobrir el conflicte irlandès. A Belfast va entrar en contacte amb Denis Donaldson, el qual, en paraules seves, va esdevenir el «meu amic, el meu mentor». Ignoro si un periodista fa bé, de llaurar amistat amb un terrorista, si es un fet execrable o no. Sigui com sigui, la cosa va anar així, i jo fa temps que he desaprès a jutjar a la lleugera els camins de l'amistat. A mitjans del mes de desembre de 2005 Chalandon va convertir-se en un home estupefacte. Ferit i estupefacte. El seu amic, el seu mentor, a qui potser fins i tot admirava, havia traït la causa de l'IRA i havia traït la seva amistat. Al març de 2006, va plorar la mort del seu amic. No sé si va escriure Mon traître instal·lat en el dol i la ràbia, no l'he llegit. En tot cas, tal i com indica el títol del llibre, la veu narradora és la de Chalandon, víctima del desengany i la traïció. En canvi sí que he llegit Retorn a Killybegs [trad. Josep Alemany, Edicions de 1984], novel·la en la qual dóna la paraula al traïdor, perquè es pugui defensar i per a que ell, Sorj Chalandon, «pugui tancar per fi la tomba del meu amic». Segurament li devia. I ara ha arribat l'hora de fer l'avorrida advertència al lector que diu així: sóc part interessada en aquest llibre, treballo en l'editorial que el publica en català: em toca promocionar-lo.

El llibre em va impressionar. De vegades et toca promocionar llibres que no t'impressionen i és una murga. Però aquest sí. Em va impressionar per diversos motius, el primer, naturalment, pel seu estil. Concís, de reportatge periodístic de fons, directe, evitant floritures, descarnat. Recordin que qui parla no és un qualsevol; forma part de l'estat major de l'IRA, a més de ser agent de l'MI5. Un traïdor. Retorn a Killybegs recorre la vida de Tyrone Meeham, reflex ficcionat de Denis Donaldson, a qui Chalandon atorga més anys de vida dels que va tenir Donaldson. Això li permet recórrer la història dels catòlics de Belfast —venuts per la República d'Irlanda i humiliats per les forces d'ocupació britàniques—, i la del propi Tyrone Meeham, a partir de la Segona Guerra Mundial. I és en aquest punt on Tyronne comença la seva carrera militar a l'IRA, des de ben abaix. Impressionen els coneixements de Chalandon sobre l'estructura de l'IRA, la seva branca juvenil, els diversos escalafons, la brutalitat de les presons durant l'època Tatcher, etcètera. 

D'altra banda tenim la història d'un vell que espera la mort en una barraca sense llum ni aigua. Un vell que espera la mort segura en l'ambient profundament hostil en què es mou el traïdor confès. La solitud, els remortidents, el fastigueig i l'esgotament que una vida sacrificada a una lluita brutal que, com ell, té els dies comptats. Impressiona. Impressiona perquè Meeham ha viscut en una espiral de violència (un laberint) des de sempre i ha caigut en una trampa que ell mateix es va posar un dia i que els britànics van saber gestionar amb mestratge. És un innocent-culpable, el Meehan? Chalandon dóna una resposta raonable a un dels enigmes que llança Denis Donaldson en el vídeo del principi. En el vídeo diu que va fer-se agent de l'MI5 en un moment de juventut en que era particularment vulnerable. No, no explicarem aquí quina és la Conjectura Chalandon, però és plausible, sí. I més, sabent que Chalandon va tenir contacte directe i un vincle de profunda amistat amb Donaldson... Aquests capítols en que Tyronn Meeham és un home damnat a l'espera d'una mort segura m'inquieten. Ja us he dit que el llibre m'ha impressionat, i quan un llibre t'immpressiona, no tens més remei que anar més enllà, cap a aquelles zones grises on la ficció i la realitat es confonen. Fent quatre cerques per l'internet he trobat cròniques dels dies de l'assassinat de Donaldson. N'hi ha que groguejen i n'hi ha de serioses. Una de les moltes coses que s'aprenen amb aquesta novel·la, o que es refermen, és que la premsa sovint obeeix interessos que s'allunyen de la veritat. Vés, quin descobriment, oi? El cas és que en alguna crònica de l'assassinat he llegit que en la cabana on s'estava Donaldson hi havien trobat un dietari, però que no n'havia trascendit el contingut per motius evidents. Els capítols dedicats al vell Tyronne refugiat en una cabana, que s'alternen amb els capítols de la seva vida abans de descobrir-se un traïdor, tenen format de dietari. ¿Chalandon va tenir accès a aquest dietari? ¿Chalandon va anar a visitar el vell a la seva cabana abans de la seva mort? El cas és que la versemblança de tot plegat em sembla esborronadora.

EPÍLEG

Vaig escriure un mail molt llarg a un periodista per veure si volia entrevistar Chalandon, que ve a Barcelona els dies 13 i 14 d'aquest mes. Vaig procurar explicar-li la història amb tots els ets i uts (quants esborranys d'aquest post no hauré escrit, ja, enviant-los a la premsa?), i em va respondre que ho sentia molt però que la història no l'atreia. Si més no, va contestar el meu mail, cosa que és d'agrair i no sempre passa. 

Però em va saber greu. Una de les parts del llibre que més em va interessar va ser descobrir de què estan fets els processos de pau. La guerra ja ho sabem: d'injustícia, de víctimes innocents, de víctimes que no ho són, d'heroïcitats i sacrificis absurds, d'esgotament, de sang i de merda. Però de què està feta la traïció? De què estan fets els processos de pau? Deixen víctimes? Des de quan Tyronne Meeham deixa de ser un heroi per passar a ser un traïdor? És culpable, Meeham? O senzillament va ser la víctima necessària, la víctima propiciatòria, perquè el seu poble pogués viure en pau? Què és, exactament, ser un traïdor? Com se surt, de l'espiral de la violència? Com se surt del laberint?

Són preguntes que s'escapen d'aquelles hectàrees miserables que conformen Irlanda del Nord, que s'escapen dels carrers catòlics i protestants de Belfast. Són preguntes que ens haurien de fer pensar a tots. No ho sé, potser no.