27/5/16

Les cometes d'Aleksiévitx. «Els nois de zinc»

»Mejor le cuento un chiste... Que si no solo le estoy metiendo miedo a la pobre escritora... [se ríe] Dicen que... un tío la palma y aterriza en el infierno... 
Los muchachos de zinc, S. Aleksiévitx

Com és que arrossego aquest sentiment d'indefensió? El llibre passa revista exhaustiva a tota mena de barbaritats comeses en la invasió soviètica d'Afganistan, però no és pas això, el que m'ha fet sentir fràgil: som espectadors immunitzats de salvatjades de la guerra; i més si segueixes certs comptes de TW dedicats a això de Síria...

És terrible les poques acotacions que es permet l'autora. La seva veu, aparentment, no hi és. No jutja. Hom diria que es va limitar a encendre la seva gravadora davant soldats, mares, vídues de tota mena, tal és la multiplicitat de veus que l'escriptora aconsegueix emular. De vegades veus molt cultes, de vegades veus pausades i reflexives, de vegades veus trencades, molt vulgars, veus immerses en la bogeria, en el lament, en la depressió, en la melanconia, la pèrdua irreparable, en el dolor més absolut. Impressionant. Clar que és mentida, que Aleksiévitx es limités a fer de notari... 

La primera part del llibre, la més extensa i original —en el sentit que respon fidelment al projecte inicial d'Aleksiévitx—, és escruixidora com ho és «La parte de los crímenes» del 2666 de Bolaño. Repetitiva, extenuant i, per això mateix, hipnòtica. Poquíssimes acotacions de l'autora: només per a remarcar un silenci, un got que cau de la taula, una explosió d'ira, l'embriaguesa del testimoni. En tot cas, la primera i més extensa part del llibre la conforma una successió de testimonis al voltant de la impossibilitat del retorn quan s'ha perdut una guerra. Aquesta és la meva tesi. Tornar a casa amb les mateixes barbaritats comeses sobre la consciència, amb els mateixos taüts de zinc, amb les mateixes medalles de llautó, però amb una victòria militar al sarró hauria fet impossible aquest llibre, perquè la societat hauria abraçat els fills enviats a la guerra i hauria plorat els absents. No són pocs els testimonis que envegen els soldats que van servir en la Segona Guerra Mundial —la Gran Guerra Pàtria. ¿Per què? ¿Perquè va ser una guerra de resistència enlloc de ser una guerra d'invasió? Ho dubto. Envegen els soldats de la II GM perquè la van guanyar, i envegen els caiguts perquè la societat els considera uns herois. Les barbaritats segurament van ser les mateixes en una i altra guerra. Només cal llegir-se Una mujer en Berlín.

En tot cas, hom arriba al final de la part original de l'obra—o sigui, el final de l'edició que va sortir publicada a Rússia o Bielorrússia o a on fos que sortís publicada— amb una sèrie de conclusions encara per assentar sobre molts aspectes, però sobretot, i pel que fa el meu cas, amb un intens sentiment de pietat pels joves destruïts primer per la follia intrínseca de la guerra i després per la indiferència o rebuig de la societat; compartint el dolor i solitud inenarrables de les mares que han perdut els seus fills (i inquiet i capficat pels seus somnis premonitoris); escruixit pel retrat d'una societat en descomposició que o bé desconeixia o bé se li'n fotia la salvatjada que es perpetrava en nom seu (talment com la nostra, que un dia o altre haurà de passar comptes amb el crim dels refugiats)...

I així el lector encara la darrera part del volum, la part del llibre que Aleksiévitx no podia controlar. La part del judici posterior a la publicació del llibre. D'aquesta part neix aquest sentiment meu d'indefensió, de sospita, de buit. ¿Què hagués passat, si aquest llibre no hagués despertat el debat que va despertar en la societat russa i bielorrussa, o si dos dels testimonis (o «personatges»...) que Aleksiévitx va utilitzar per construir aquest relat no l'haguessin empaperat per atemptar contra el seu bon nom i tot el merder judicial subsegüent? Doncs que no em sentiria indefens, vés. I seria més crèdul. Perquè, a veure. Els testimonis d'Aleksiévitx, ¿són testimonis, o són personatges? A un personatge li fas dir el que vols. A un testimoni, coi, doncs potser no. Aquesta és la base de la polèmica juridicoliterària que va envoltar la publicació d'aquest llibre. L'altre polèmica, la social, que també batega en aquesta darrera part, ens dóna una idea preclara no tant de la societat soviètica de fa trenta anys —que també—, sinó la societat postsoviètica d'ara, que suposo que és l'eix que vertebra totes les obres d'aquesta autora.  

¿Què hauria passat, si el llibre no hagués regirat la societat russa i bielorrussa i no s'hagués celebrat cap judici i per tant aquesta darrera part del llibre no ens hagués arribat de la manera que ens ha arribat? El judici és indignant, és clar, però també és interessantíssim perquè aviat es veu que s'obre un judici paral·lel que afecta a la literatura de l'autora. Què és la veritat i què és la versemblança. ¿Fa literatura, Aleksiévitx —i per tant té dret a fabular, maquillar, embellir, empobrir, el testimoni dels seus «personatges»—, o bé és una forma de periodisme —el qual s'ha de cenyir estrictament al testimoni donat—? No és una pregunta capciosa. O sí que ho és, jo què sé, punyeta, perquè les conclusions a les que arriba un tal Kovalenko, que realitza un peritatge literari de l'obra per encàrrec del PEN de Bielorrússia és d'una obvietat que fa vergonya i tot: «"Minimizando al máximo la ficción, la literatura documental usa de manera singular la síntesi artística con el fin de seleccionar los hechos reales que por sí solos tengan la capacidad de transmitir importantes cualidades sociales de la vida." Sin lugar a dudas, la literatura documental se centra rigurosamente en la autenticidad y la veracidad. Sin embargo, ¿son posibles el realismo total, la verdad absoluta? De acuerdo com [...] Camus [...] la verdad absoluta solo sería posible si frente al hombre hubiera una cámara que registrara su vida desde el nacimiento hasta la muerte. Pero ¿existiría en tal caso otra persona dispuesta a sacrificar su vida para asistir a la proyección infinita de esta increïble película?»

¿I d'on ve, doncs, aquest sentiment d'indefensió que com a lector arrossego? Doncs ve de les cometes angulars que obren cada fragment del llibre. Les cometes són signes tipogràfics que s'utilitzen per obrir i tancar transcripcions i citacions literals. Literals. Aquests signes tipogràfics fan que el lector pensi que està llegint declaracions de veritat, no només versemblants. Tampoc entenc les petites acotacions que sembren subtilment els relats dels seus [personatges] «protagonistes», ja que no els he llegit com acotacions teatrals, sinó com les úniques oportunitats que s'atorgava l'escriptora d'aparèixer en un relat... que, tanmateix, havia escrit ella! Que n'ets, de ruc, Miquel!

Aleksiévitx, en l'al·legació que pronuncia en la seva defensa (memorable, punyent, dura i aferrissada), defensa a mort el seu dret a ser versemblant, o sigui, a posar literatura a les declaracions dels seus testimonis (o hem de dir [personatges] «protagonistes»?). I és clar que està en el seu dret. Però aleshores, les cometes, nyè, aleshores, les acotacions, també nyè. Perquè aleshores potser neixi en el lector el sentiment d'indefensió que ara m'assetja. Per exemple: el fet que tantes mares tinguessin somnis premonitoris de la mort dels seus fills dies abans de rebre els corresponents taüts de zinc, ¿obeeix a la veritat d'unes declaracions o a la versemblança, al dret inalienable de l'autora a fer literatura? ¿La sensació de repetició hipnòtica de les experiències de guerra, és deu a la naturalesa de la guerra o bé a les estratègies literàries de l'autora? ¿Fins a quin punt li interessa ser fiable, a la narradora? Suposo que el que no m'agrada d'Aleksiévitx és que simula anar amb bicicleta sense mans, quan en realitat va ben aferrada al manillar. No m'agrada però m'encanta. 


Els nois de zinc, S. Aleksiévitx. Trad. Marta Rebón. Raig Verd. / Los muchachos de zinc, Trad.Y. Dobrovolskaia i Zahara García Gonzñalez

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors