Els divendres el metro acostuma a anar menys ple que
els altres dies, de manera que tenia l’esperança de llegir-me el meu Keret
sense haver de conquerir a cops de colze els centímetres de vagó als que tothom hauria
de tenir dret. Així ha estat. M’he
arraulit en un racó i he obert el meu Keret.
El Tuberías del Keret —la gent tenia raó— és
diferent als altres Kerets. Abans, les canonades del Keret eren perfectament
estanques i recorrien les entranyes d’Israel amb una mena d’alegria combativa i
ferotge, i quan la realitat del país era absurda, els seus relats encara ho
eren més. Ara les canonades del Keret ja no són del tot estanques i supuren
tristesa. Però potser no: supuren més aviat ràbia i tristesa, desesperació. Brutalitat.
Avui, però, no he pogut acabar de llegir el
relat diari que m’he imposat llegir sempre que disposo d’algun centímetre de
metro. M’ha sobresaltat un crit arran d’orella, un «hola mama!» de modulació
infantil i allargassada, dit amb la potència d’un adult. Era el noi que sempre
parla amb la mama pel seu mòbil. No m’arriscaria a posar-li una edat
determinada. Qui sap si té vint anys, qui sap si en té trenta. El pentina la
mama, de ben segur. Ratlla perfecta en un costat. El borrissol de la barba de
qui no s’ha afaitat mai ja dibuixa ondulacions sobre el seu rostre. Son pare,
si existeix, ja li hauria d’haver passat la màquina. Du unes olleres primes i
emboirades, les dues nances de la cartera sobre les espatlles. La seva
salutació telefònica arran d’orella m’ha provocat un bon ensurt. M’he apartat
una mica. M’he situat a la barra triple central del vagó.
Quan he aixecat la mirada de les Tuberías he
vist que el noi no havia volgut aprofitar el meu racó ple de centímetres, sinó
que agafava la mà d’una noia adolescent davant meu. La noia xerrava amb la seva
amiga i segur que s’ha endut un ensurt igual que el meu.
No obstant això, ha somrigut el nostre noi, i ha jugat a fer una salutació
complexa, composada de diversos moviments de mà: ara fem picar el dors, ara el
puny, ara ens estrenyem la mà. El noi no ha entès el joc. La noia ha somrigut a
la seva amiga. La noia m’ha semblat d’una gran tendresa. El noi, acte seguit ha
volgut anar de bracet de la noia, potser empeltat d’alguna pulsió eròtica. L’amiga
de la noia s’ha espantat, i les dues han fugit cap a un altre vagó. «Sílviaaaa!»,
s’ha queixat la noia a la seva amiga. El noi no ha entès res. Li he llançat una
mirada amable, procurant que no em sortís massa compassiva. Aleshores el noi se
m’ha apropat i m’ha agafat a mi de bracet. He obert el colze per aixoplugar el
seu braç.
—Por de caure —ha dit.
De manera que era això. El noi sabia que s’apropava el sotrac de la propera parada i es volia agafar a algú o a alguna cosa. He deixat estar, ara sí, el meu Keret.
De manera que era això. El noi sabia que s’apropava el sotrac de la propera parada i es volia agafar a algú o a alguna cosa. He deixat estar, ara sí, el meu Keret.
—Tranquil, que no caurem. I digues, on vas?
—Acuna.
—Ui, sí que vas lluny.
—Nooooo. Mira: Seix de Gràcia, Esseps, Acuna.
He pensat en els meus fills, en com per a ells el
llenguatge és una muntanya de fang que van aprenent a donar forma. Ara que
estic esdevenint un expert en descodificar les seves primeres paraules, ara que
tinc la paciència d’un mestre terrissaire, he pogut seguir-li la conversa al
meu amic.
—Ui, no, per Lesseps no hi passem! Mira —li
dic assenyalant el panell il·luminat—: Passeig de Gràcia, Urquinaona, Jaume I, Barceloneta,
Ciutadella, Bogatell i, pam, Llacuna.
—Sí... —ha dit, amb veu engolada.
Després hem estat en silenci una estona. Com amb els meus nanos. Se t’abracen i s’estan en silenci una estoneta que per a tu ja
podria durar una eternitat o dues, però què és per a ells l’eternitat? Res, mig
minut. Després ja demanen tornar a terra, o a jugar, o a potinejar i l’encanteri
ja s’ha trencat.
I com els meus nanos, el meu amic s’ha deixat
anar abruptament del meu braç mentre dirigia el seu dit cap a un excepcional seient
buit.
—Seure una miqueta, seure una miqueta! —ha
anat corrents cap al seient, abans no l’ocupés algú altre. La seva cartera,
sempre a l’esquena. Els dits de les seves mans entrecreuats.
I per fi el comboi ha arribat a Urquinaona.
Hora de baixar. Ens hem mirat. M’he pessigat el barret en senyal de comiat.
—Adéuuuuuuu! I gràcies! —m’ha cridat tot picant de
mans sobre les cuixes.
—Adéu! I gràcies a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada