10/2/17

Aquest matí, al metro


Els divendres el metro acostuma a anar menys ple que els altres dies, de manera que tenia l’esperança de llegir-me el meu Keret sense haver de conquerir a cops de colze els centímetres de vagó als que tothom hauria de tenir dret. Així ha estat.  M’he arraulit en un racó i he obert el meu Keret.

El Tuberías del Keret —la gent tenia raó— és diferent als altres Kerets. Abans, les canonades del Keret eren perfectament estanques i recorrien les entranyes d’Israel amb una mena d’alegria combativa i ferotge, i quan la realitat del país era absurda, els seus relats encara ho eren més. Ara les canonades del Keret ja no són del tot estanques i supuren tristesa. Però potser no: supuren més aviat ràbia i tristesa, desesperació. Brutalitat.

Avui, però, no he pogut acabar de llegir el relat diari que m’he imposat llegir sempre que disposo d’algun centímetre de metro. M’ha sobresaltat un crit arran d’orella, un «hola mama!» de modulació infantil i allargassada, dit amb la potència d’un adult. Era el noi que sempre parla amb la mama pel seu mòbil. No m’arriscaria a posar-li una edat determinada. Qui sap si té vint anys, qui sap si en té trenta. El pentina la mama, de ben segur. Ratlla perfecta en un costat. El borrissol de la barba de qui no s’ha afaitat mai ja dibuixa ondulacions sobre el seu rostre. Son pare, si existeix, ja li hauria d’haver passat la màquina. Du unes olleres primes i emboirades, les dues nances de la cartera sobre les espatlles. La seva salutació telefònica arran d’orella m’ha provocat un bon ensurt. M’he apartat una mica. M’he situat a la barra triple central del vagó.

Quan he aixecat la mirada de les Tuberías he vist que el noi no havia volgut aprofitar el meu racó ple de centímetres, sinó que agafava la mà d’una noia adolescent davant meu. La noia xerrava amb la seva amiga i segur que s’ha endut un ensurt igual que el meu. No obstant això, ha somrigut el nostre noi, i ha jugat a fer una salutació complexa, composada de diversos moviments de mà: ara fem picar el dors, ara el puny, ara ens estrenyem la mà. El noi no ha entès el joc. La noia ha somrigut a la seva amiga. La noia m’ha semblat d’una gran tendresa. El noi, acte seguit ha volgut anar de bracet de la noia, potser empeltat d’alguna pulsió eròtica. L’amiga de la noia s’ha espantat, i les dues han fugit cap a un altre vagó. «Sílviaaaa!», s’ha queixat la noia a la seva amiga. El noi no ha entès res. Li he llançat una mirada amable, procurant que no em sortís massa compassiva. Aleshores el noi se m’ha apropat i m’ha agafat a mi de bracet. He obert el colze per aixoplugar el seu braç.
—Por de caure —ha dit. 
De manera que era això. El noi sabia que s’apropava el sotrac de la propera parada i es volia agafar a algú o a alguna cosa. He deixat estar, ara sí, el meu Keret.
—Tranquil, que no caurem. I digues, on vas?
—Acuna.
—Ui, sí que vas lluny.
—Nooooo. Mira: Seix de Gràcia, Esseps, Acuna.
He pensat en els meus fills, en com per a ells el llenguatge és una muntanya de fang que van aprenent a donar forma. Ara que estic esdevenint un expert en descodificar les seves primeres paraules, ara que tinc la paciència d’un mestre terrissaire, he pogut seguir-li la conversa al meu amic.
—Ui, no, per Lesseps no hi passem! Mira —li dic assenyalant el panell il·luminat—: Passeig de Gràcia, Urquinaona, Jaume I, Barceloneta, Ciutadella, Bogatell i, pam, Llacuna.
—Sí... —ha dit, amb veu engolada.

Després hem estat en silenci una estona. Com amb els meus nanos. Se t’abracen i s’estan en silenci una estoneta que per a tu ja podria durar una eternitat o dues, però què és per a ells l’eternitat? Res, mig minut. Després ja demanen tornar a terra, o a jugar, o a potinejar i l’encanteri ja s’ha trencat.
I com els meus nanos, el meu amic s’ha deixat anar abruptament del meu braç mentre dirigia el seu dit cap a un excepcional seient buit.
—Seure una miqueta, seure una miqueta! —ha anat corrents cap al seient, abans no l’ocupés algú altre. La seva cartera, sempre a l’esquena. Els dits de les seves mans entrecreuats.
I per fi el comboi ha arribat a Urquinaona. Hora de baixar. Ens hem mirat. M’he pessigat el barret en senyal de comiat.
—Adéuuuuuuu! I gràcies! —m’ha cridat tot picant de mans sobre les cuixes.
—Adéu! I gràcies a tu. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors