Sortir del Laberint. [Apunts sobre «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon]

A mitjans de desembre de l'any 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant pels quals l'IRA Provisional abandonava la lluita armada, es va convocar una roda de premsa que havia de deixar estupefacta l'opinió pública britànica, nordirlandesa i irlandesa.

Denis Donaldson, un històric de l'Exèrcit Republicà Irlandès, confessava haver estat servint com agent britànic infiltrat a la cúpula de l'IRA durant els últims vint anys. Cinc mesos més tard, el periodista Hugh Jordan trobava el seu cadàver en una vella cabana desposseïda de llum i aigua del comptat de Donegal, República d'Irlanda. Havia estat executat a trets d'escopeta de caça. Cal ser un inconscient per dubtar que aquesta roda de premsa va rubricar la sentència de mort de Donaldson. La història que el porta a aquesta roda de premsa és més complicada que tot això i ens obligaria a endinsar-nos a fons en el Laberint de Laberints que és, per si mateix, un procès de pau. Simplement m'interessa apuntar que la condemna de part dels màxims dirigents polítics dels bàndols implicats va ser immediata i rotunda: senyal que aquesta execució deixava el procès penjant d'un fil. Però a nosaltres no ens interessa endinsar-nos en aquest laberint de l'any 2006, sinó en un altre: el laberint primigeni, el de Creta, o més aviat, revisitar el laberint que Dürrenmatt va dissenyar pel seu Teseu a Minotaure (LaBreu, trad. Ignasi Pàmies, 2010). Deixeu que us copiï aquí part de l'epíleg que per aquesta memorable obra va escriure Ramon Espelt:

En aquesta reescriptura del mite clàssic, el laberint és el món vist pel Minotaure, un ésser privat de l'experiència de l'alteritat. Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure construïnt un relat profundament contemporani sobre un «innocent culpable» (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat ni del seu tancament de per vida) i la seva impossible humanització en contacte amb l'Altre (...)

Durant la dècada dels 1980, Sorj Chalandon, periodista de Libération, va cobrir el conflicte irlandès. A Belfast va entrar en contacte amb Denis Donaldson, el qual, en paraules seves, va esdevenir el «meu amic, el meu mentor». Ignoro si un periodista fa bé, de llaurar amistat amb un terrorista, si es un fet execrable o no. Sigui com sigui, la cosa va anar així, i jo fa temps que he desaprès a jutjar a la lleugera els camins de l'amistat. A mitjans del mes de desembre de 2005 Chalandon va convertir-se en un home estupefacte. Ferit i estupefacte. El seu amic, el seu mentor, a qui potser fins i tot admirava, havia traït la causa de l'IRA i havia traït la seva amistat. Al març de 2006, va plorar la mort del seu amic. No sé si va escriure Mon traître instal·lat en el dol i la ràbia, no l'he llegit. En tot cas, tal i com indica el títol del llibre, la veu narradora és la de Chalandon, víctima del desengany i la traïció. En canvi sí que he llegit Retorn a Killybegs [trad. Josep Alemany, Edicions de 1984], novel·la en la qual dóna la paraula al traïdor, perquè es pugui defensar i per a que ell, Sorj Chalandon, «pugui tancar per fi la tomba del meu amic». Segurament li devia. I ara ha arribat l'hora de fer l'avorrida advertència al lector que diu així: sóc part interessada en aquest llibre, treballo en l'editorial que el publica en català: em toca promocionar-lo.

El llibre em va impressionar. De vegades et toca promocionar llibres que no t'impressionen i és una murga. Però aquest sí. Em va impressionar per diversos motius, el primer, naturalment, pel seu estil. Concís, de reportatge periodístic de fons, directe, evitant floritures, descarnat. Recordin que qui parla no és un qualsevol; forma part de l'estat major de l'IRA, a més de ser agent de l'MI5. Un traïdor. Retorn a Killybegs recorre la vida de Tyrone Meeham, reflex ficcionat de Denis Donaldson, a qui Chalandon atorga més anys de vida dels que va tenir Donaldson. Això li permet recórrer la història dels catòlics de Belfast —venuts per la República d'Irlanda i humiliats per les forces d'ocupació britàniques—, i la del propi Tyrone Meeham, a partir de la Segona Guerra Mundial. I és en aquest punt on Tyronne comença la seva carrera militar a l'IRA, des de ben abaix. Impressionen els coneixements de Chalandon sobre l'estructura de l'IRA, la seva branca juvenil, els diversos escalafons, la brutalitat de les presons durant l'època Tatcher, etcètera. 

D'altra banda tenim la història d'un vell que espera la mort en una barraca sense llum ni aigua. Un vell que espera la mort segura en l'ambient profundament hostil en què es mou el traïdor confès. La solitud, els remortidents, el fastigueig i l'esgotament que una vida sacrificada a una lluita brutal que, com ell, té els dies comptats. Impressiona. Impressiona perquè Meeham ha viscut en una espiral de violència (un laberint) des de sempre i ha caigut en una trampa que ell mateix es va posar un dia i que els britànics van saber gestionar amb mestratge. És un innocent-culpable, el Meehan? Chalandon dóna una resposta raonable a un dels enigmes que llança Denis Donaldson en el vídeo del principi. En el vídeo diu que va fer-se agent de l'MI5 en un moment de juventut en que era particularment vulnerable. No, no explicarem aquí quina és la Conjectura Chalandon, però és plausible, sí. I més, sabent que Chalandon va tenir contacte directe i un vincle de profunda amistat amb Donaldson... Aquests capítols en que Tyronn Meeham és un home damnat a l'espera d'una mort segura m'inquieten. Ja us he dit que el llibre m'ha impressionat, i quan un llibre t'immpressiona, no tens més remei que anar més enllà, cap a aquelles zones grises on la ficció i la realitat es confonen. Fent quatre cerques per l'internet he trobat cròniques dels dies de l'assassinat de Donaldson. N'hi ha que groguejen i n'hi ha de serioses. Una de les moltes coses que s'aprenen amb aquesta novel·la, o que es refermen, és que la premsa sovint obeeix interessos que s'allunyen de la veritat. Vés, quin descobriment, oi? El cas és que en alguna crònica de l'assassinat he llegit que en la cabana on s'estava Donaldson hi havien trobat un dietari, però que no n'havia trascendit el contingut per motius evidents. Els capítols dedicats al vell Tyronne refugiat en una cabana, que s'alternen amb els capítols de la seva vida abans de descobrir-se un traïdor, tenen format de dietari. ¿Chalandon va tenir accès a aquest dietari? ¿Chalandon va anar a visitar el vell a la seva cabana abans de la seva mort? El cas és que la versemblança de tot plegat em sembla esborronadora.

EPÍLEG

Vaig escriure un mail molt llarg a un periodista per veure si volia entrevistar Chalandon, que ve a Barcelona els dies 13 i 14 d'aquest mes. Vaig procurar explicar-li la història amb tots els ets i uts (quants esborranys d'aquest post no hauré escrit, ja, enviant-los a la premsa?), i em va respondre que ho sentia molt però que la història no l'atreia. Si més no, va contestar el meu mail, cosa que és d'agrair i no sempre passa. 

Però em va saber greu. Una de les parts del llibre que més em va interessar va ser descobrir de què estan fets els processos de pau. La guerra ja ho sabem: d'injustícia, de víctimes innocents, de víctimes que no ho són, d'heroïcitats i sacrificis absurds, d'esgotament, de sang i de merda. Però de què està feta la traïció? De què estan fets els processos de pau? Deixen víctimes? Des de quan Tyronne Meeham deixa de ser un heroi per passar a ser un traïdor? És culpable, Meeham? O senzillament va ser la víctima necessària, la víctima propiciatòria, perquè el seu poble pogués viure en pau? Què és, exactament, ser un traïdor? Com se surt, de l'espiral de la violència? Com se surt del laberint?

Són preguntes que s'escapen d'aquelles hectàrees miserables que conformen Irlanda del Nord, que s'escapen dels carrers catòlics i protestants de Belfast. Són preguntes que ens haurien de fer pensar a tots. No ho sé, potser no.