Perdre la virginitat dues vegades. Les noves editorials independents catalanes

Querido bloch,

avui al sortir de la feina i trepitjar el carrer m'ha cegat un somriure que s'apropava. Era Ramon Mas amb el somriure aquell que se't queda a la cara després del primer clau, aquell somriure que diu «per fi he follat». PER FI HE FOLLAT! Aquell, i no cap altre. Aquell. 

L'editor independent és un ésser que té la fortuna de perdre la virginitat dues vegades.

La segona vegada que un editor independent perd la virginitat succeeix quan l'editor independent obre la primera caixa de llibres que li envien des d'impremta. Poruc, maldestre i il·lusionat, l'editor independent no acaba d'encertar la cinta adhesiva que tanca de manera hermètica la capsa de cartró que conté els seus cinquanta primers exemplars. Recordin el peatge dels primers condons, la suor, les tremolors, ja saben. Finalment l'editor independent acaba per arrencar a queixalades la puta cinta adhesiva bo i destruint una capsa que encara no sap que li anirà de perles en algun moment del futur, per carregar llibres amunt i avall. L'editor independent obre les pestanyes de la capsa com qui obre les cames de la seva estimada. I allà està el seu tresor, els seus llibres. L'amor que aleshores sent l'editor independent és difícil de descriure. És un amor infinit, prolongat, estimulant i expansiu. És l'hòstia. És xutar-se cavall. Controlar cos i ment esdevé complicat, aleshores. Jo mateix, sense saber què feia, vaig obrir la primera caixa de La zona, vaig arreplegar-ne cinc o sis exemplars i els vaig entaforar dins la bossa i sense voler —ho juro, sense voler— vaig anar a sabotejar els Premis Salambó, tot introduint-me entre els convidats per mostrar-los el meu amor histèric i expansiu convertit en llibre de promoció. Ara, mirant enrere, no ho faria. Cal mantenir les formes i no sabotejar les festes d'altri. 

I les festes d'altri, a dia d'avui, són dues. Tres individus acaben de perdre la virginitat per segona vegada, parint un m'han dit que molt ben dissenyat llibre de Kurt Vonnegut. Són els editors de Males Herbes. Un altre individu deu córrer amb un mal d'ous important, perquè encara no ha pogut complir el ritual d'obrir la primera capsa de Karens Russells. És l'editor d'Edicions del Periscopi. A tots aquests he tingut oportunitat de conèixer. Cap d'ells va voler escoltar el meu consell d'abandonar els seus projectes suïcides quan encara hi eren a temps. Sí que van voler escoltar, en canvi, el meu segon consell: «no facis mai cas de cap consell». 

Els desitjo a tots ells —Ricard Planas, Ramon Mas i Pau Clemente (editors de Males Herbes) i a l'Aniol Rafel (editor d'Edicions del Periscopi)— una feliç entrada al manicomi. I valor, coratge, sort i sapiència. La necessitaran. I també els necessitaran a vostès, senyors i senyores, tant com els seguim necessitant els veterans de LaBreu. Verge santa, «veterans»! Qui et veu i qui t'ha vist!

la cosa aquella de la recepció de les primeres caixes de llibres. El  Vonnegut de Males Herbes

ecografia del primer llibre de Periscopi