Abans això era un desert

D'ençà d'aleshores, la meva vida va canviar ostensiblement. Vaig començar a llegir tres, quatre, cinc articles d'opinió cada dia, prenia més atenció a les tertúlies de la ràdio, parava l'orella als passavolants i a les seves converses. Si passaven amics per davant la feina ens saludàvem com d'habitud, però aleshores ells baixaven de la seva bicicleta i ens interrogàvem sobre com ho vèiem tot plegat. Vaig deixar de mirar el terra quan em traslladava d'un punt a altre de la ciutat i deixava que la vista escrutés els balcons del barri per escoltar què deien les seves banderes, o què amagaven. Cada trobada amb els amics esdevenia un debat encès, apassionat, ens escoltàvem atentament, assentíem o dèiem que no amb el cap, i ens pensàvem una bona rèplica o reteníem una o altre reflexió per rumiar-la tranquil·lament a casa. Qui més qui menys havia llegit els articles que circulaven per les xarxes, era com antany, que podies parlar dels programes de televisió del dia abans. De sobte mil coses havien passat a ser obsoletes, i mil d'altres brillaven amb llum nova. La vida va passar a ser un cavall desbocat i la realitat polièdrica i inabastable, de manera que les opinions de tothom servien en veritat per construir-me una opinió rica i complexa. Des de l'anècdota fins a la categoria, tot, tot m'interessava. La meva àvia acabava de tornar de Salamanca profundament decepcionada, el meu col·lega tornava de Brusel·les i ens reportava estupefacte coses que no havien passat mai en una reunió de feina. Parlava i parlava, amb gent de la meva corda i amb gent que no ho era en absolut, amb gent que afegia complexitat a la complexitat, i tots m'ajudaven a esmolar la meva percepció de les coses i em sembla que jo a ells també els ajudava. De vegades sortien tota classe de ressentiments atàvics, ressentiments que els pares havien donat en herència als fills, i sentia, potser amb ingenuïtat, que els fills es volien desfer dels ressentiments dels pares, perquè ara, per fi, ens escoltàvem. No dic que ens convencéssim, no, i ara, però, merda, finalment ens escoltàvem. I em penso, em pensava, que aquesta gent que vivia a pocs quilòmetres no havia estat mai massa escoltada, com nosaltres tampoc no havíem estat mai massa escoltats per ells, i advertia el perill de no parar prou atenció a les seves preocupacions, del perill de no derruir els seus murs fets d'entranyes i experiències i no desactivar les seves certeses o no prendre com a pròpies les seves incerteses. I només ara em sentia útil a la meva causa, perquè sabia que estava arribant molt més lluny del que mai havia volgut arribar cap home asfixiat per la seva corbata demòcrata-cristiana, que sempre havia passat una mirada altiva i condescendent per un territori que menyspreava, ignorant que el futur també passava per allà. I em passava una cosa ben curiosa; em preocupava el col·lega que se sentia humiliat per anys d'estultícia nostra, que l'havia patit en carn pròpia, però em preocupava ben poc l'individu que no vivia a pocs quilòmetres sinó ben lluny a les espanyes i que tenia exactament la mateixa opinió que el meu col·lega. Abans les opinions d'aquesta gent m'enervaven o em deprimien, però ara, aleshores, m'eren absolutament igual, vull dir, no m'eren igual —els seguia llegint amb atenció—, però ja no aconseguien ferir-me, mai més no aconseguirien ferir-me, ni humiliar-me, i era un descans, la veritat. Perquè aquesta gent de les espanyes era sorda i fins fa poc muda, i en canvi el meu amic havia estat emmudit per nosaltres i nosaltres sí que podíem retornar-li la veu i perquè el meu amic em sembla que no era sord —em sembla que estava deixant de ser-ho—, i verge santa, això és una gran victòria, i ara noto que camino trepitjant més fort, i de vegades em descobreixo cantussejant aquella cançó que diu que I've been through the desert on a horse with no name, /It felt good to be out of the rain./In the desert you can remember your name, / 'Cause there ain't no one for to give you no pain, i aleshores em sentia esperant el dia en què finalment perdria el meu nom, esperava el dia que deixaria de dir «sóc independentista», perquè ja no tindria cap mena de sentit dir-ho, ni ser-ho, i em sentia preparat per fer que el meu desert no fos pas cap desert, sinó un lloc habitable. D'ençà d'aleshores, la meva vida va canviar ostensiblement. Sí.