13/7/12

544 | +2 | 6.66% | 13/07/2012 11:30

La tristesa és això:



No calen massa paraules. Però el meu negoci aquí és ajuntar paraules, no pas inserir vídeos, així que continuo: anys trenta, en algun lloc d'Estats Units. Unes desenes, potser un centenar, de parelles famèliques caminen en cercle sostenint-se l'un amb l'altre. Potser porten ja dotze, quinze, trenta hores ballant. El que quedi dret, guanya. El públic fa temps que s'ha rendit a la hipnosi, amb prou feines paren atenció a l'espectacle. El seu interès decau, però no obstant això, no poden deixar d'estar asseguts i aplaudir sense massa enfasi quan alguna parella cau en rodó. El públic. Les parelles se sostenen amb prou feines. Amb el pas de les hores, n'hi ha que bufeteja la seva parella per tal de fer-la reaccionar i no ésser eliminats. El premi que atorga l'organitzador de l'espectacle és una bona suma. Em fixo en aquestes bufetades dolces que es donen els concursants, buscant la reacció i no pas el dolor. Em fixo en el coratge de les dones, que bressolen els seus homes com si fossin criatures exhaustes. Els que cauen sobre la lona i són vençuts per l'esgotament, la gana i la misèria tenen dret a un àpat, que no està malament. El concurs pot arribar a durar, atenció, dies, fins i tot mesos. Dies i mesos ballant, abraçats l'un amb altre. Ballant desesperadament, aferrissadament. És un espectacle pitjor que el de presenciar una execució pública.

Un comentarista del video diu que la seva àvia Maybelle Nelson va participar en un d'aquests concursos i que al final no podia recordar com se deia.

La tristesa posterga en mi qualsevol gest de ràbia i revolta. Només puc sentir-me aclaparat, paralitzat per l'estupefacció. Penso en les tres parts principals d'aquesta terrible auca de desesperació. L'organitzador. Els concursants. El públic. Penso en el paper que juguen cada una d'elles, en la seva coexistència. 

M'imagino l'organitzador com un emprenedor de la gana. Imagino en ell les essències del capitalisme, el seu estrany sentit de l'oportunitat, les seves justificacions. «No, miri, això no és cap espectacle grotesc, ans al contrari, estic donant oportunitats a la gent. Si no hi ha feina, que ballin. Tots ens hem d'adaptar a les circumstàncies, no és així?». Potser és un personatge que Emilio Lledó titllaria de justificador. Per desgràcia meva, conec uns quants justificadors. Són aquells que abans de la crisi defensaven fins a les últimes conseqüències el model econòmic que finalment ha acabat imperant i que ara ens reclamen el seu dret a cuixa, ens reclamen que acceptem la realitat tal com és sense fer-li escarafalls, són els imbècils que quan es veuen superats per les circumstàncies s'amaguen covardament darrera de Below i diuen: «jo estic per principi a favor de tot allò que està bé i en contra de tot allò que està malament.»

Els concursants. Sento una pietat infinita per la senyora Maybelle Nelson. No puc calibrar ni per un moment el grau de desesperació de la senyora Nelson, qua va acceptar ballar la seva desgràcia per un grapat de dòlars o un plat calent a taula. Penso que la senyora Nelson va entregar la seva última propietat, el seu cos, la seva dignitat, per sobreviure. Em sobrevola un dels enigmes de la Història que per molt que llegeixi sé que no podré resoldre mai. Les víctimes de l'Holocaust que feien cua per ser executats, per què no van trencar files i es van abraonar sobre les rates que els assetjaven? Per què no hi va haver no un, sinó mil aixecaments als guetos, un alçament per cada ciutat ocupada pels nazis? Jo hagués desitjat que la senyora Nelson hagués conservat les energies per alçar-se contra l'organitzador, el justificador del sistema, no pas per arrossegar els peus sobre una lona durant tres mesos. Però no la puc jutjar. Per què no puc jutjar-la i en canvi només sentir una pietat infinita per ella?

Perquè encara falta la tercera part en aquesta funesta equació. El públic. No em puc treure del cap el públic. Tal vegada sigui la més inquietant de les parts en tot aquest espectacle, perquè el públic, per ara, som nosaltres. Sento molta vergonya, ara. 

9 comentaris:

  1. És això, benvolgut AACCSQ, és precisament això que tan bé exposeu, el públic. Però també els animosos balladors i l'espavilat organitzador. Allà els tenim tots, els uns xalant de valent amb l'espectacle, l'altre omplint-se les butxaques, i els que resten suant la cansalada. I tot plegat funciona perquè és precisament això el que creuen voler. Per això funciona el capitalisme, no pas per ser el millor sistema, quan possiblement sigui el pitjor, sinó per ser el que agrada més, en provocar no poca satisfacció, com vós dieu, en contemplar al públic. Qualsevol idealisme és molt millor, sens dubte, però fins ara ja ho veieu, no han agradat mai, han estat sempre imposicions dels il·lustrats o dels idealistes, gent poc amiga de ballaruques i curulla de bones intencions, pel que sembla, i la cosa sempre ha acabat malament o pitjor. Sí, sí, ho sé, ho sé, el que dic és potser depriment, però que voleu, tampoc és qüestió de carregar-se al públic, no trobeu? Ah sí, em deixava la dignitat, però, és què... sabeu, no l'acostumo a portar mai a sobre, per si de cas. Sí, sí, teniu raó, però no us enutgeu amb mi més del necessari, i sí, jo no m'estimo pas el proïsme, és cert, però tampoc els hi vull cap mal o, millor dit, tant se me'n donen, els altres, allà cadascú amb les pròpies follies, cosa que, ves per on, em sembla una virtut.

    ResponElimina
  2. Benvolgut senyor dErsu_, ara i sempre l'escollit dels déus. No em sembla que hi hagi lloc a la rancúnia o l'enuig entre vostè i jo. Però necessàriament ens trobarem en el terreny de la col·lissió i la discrepància, la qual cosa és saludable i, sempre, una experiència nutritiva.

    El capitalisme no és un ens sagrat ni inamobible, com bé sap. És (era) multiforme i fins ara havia sapigut canviar de rostre sempre que li ha convingut per a la seva supervivència. No cal citar la socialdemocràcia europea de la segona meitat del segle XX, tots coneixem la història. Es pot defensar un o altre capitalisme, o estar-hi en contra. O es podia. L'esquerra europea, com va fer la societat alemanya de postguerra, ha fet un judici crític amb l'stalinisme i els desastres inhumans del socialisme d'estat. ha pagat els seus deutes amb la Història. No es pot deshabilitar la seva crítica al capitalisme imperant, que, com ja he dit, penso que no és l'únic capitalisme possible.

    Recordo que vostè, dErsu_, l'escollit dels déus, s'enutjava i escrivia que el PÚBLIC havia d'assumir les seves responsabilitats en la nostra crisi —hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, etc—. no veig perquè no podem posar el focus en el PÚBLIC dels anys trenta.

    D'altra banda, qüestions com la dignitat i altres conceptes vagues i borrosos. No es tracta de sentir pietat o clamar per la dignitat ni res d'això, no es tracta de fer una crida a la moralitat. Es tracta d'entendre de la història, d'empatitzar amb els seus protagonistes, per molt repulsiu que això sembli. Al marge d'ideologies i sentiments. I fer-ne un judici, si vol, fred i distanciat, econòmic. Mirar de posar-se en la pell no només dels jueus, sinó en la pell del "públic" alemany, mirar de posar-se en la pell del capellà afusellat contra una tàpia i també de posar-se en la pell del milicià que apretava el gallet. Tal vegada, si s'hagués parat els peus a la arrogància eclesiàstica, si s'hagués posat fre als esperpèntics Pactes de Versalles que havien de matar de gana el poble alemany, perdedor de la Primera Gran Guerra, tal vegada ens haguessim estalviat la Vergonya.

    Trobo sorprenent l'arrogància en que encara tenen el valor de parlar els que ens han portat fins aquest punt de la història en què ens veiem abocats a repetir tots els errors. I encara pitjor que ells, que tenen interessos evidents, els bloggers i opinadors que s'aferren amb orgull a les seves paraules i són incapaços de fer l'esforç autocrític que la gent que ens decantem per l'esquerra ha hagut de fer després de descobrir les salvatjades del socialisme. Molts fan befa de la suposada "superioritat moral" de l'esquerra, però la veritat és que aquesta se'm fa cada dia més patent. Admiro la gent que és capaç de reconèixer que s'ha equivocat. Que potser s'ha equivocat tota la vida.

    Per economia, pels beneficis futurs dels seus fills, i no pas per cap moral o ideologia, és que ha d'estar preocupat pel benestar del proïsme. per estalviar-se guerres, vaja.

    ResponElimina
  3. Presenciar la humiliació dels altres és un dels passatemps preferits de la nostra espècie encara ara, com es pot veure a la graella de la majoria de canals de televisió.

    El tema dels maratons de dansa dóna per a una novel·la, almenys. Oh wait... http://en.wikipedia.org/wiki/They_Shoot_Horses,_Don%27t_They%3F_(novel)

    ResponElimina
  4. Sí, aquest llibre ha sortit a les truitejades post-post. El tema té infinites possibiilitats, però, i el llibre? Ens el recomana?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo el llibre no el conec, però fa molts anys en vaig veure l'adaptació cinematogràfica, dirigida per Sydney Pollack i interpretada per Jane Fonda, que em va impactar molt. Tant, que vaig apuntar les últimes línies de diàleg en una llibreta que encara dec tenir en alguna banda i que al final no m'ha fet falta, perquè encara les recordo:

      **********************SPOILER********************+

      -Why did you do it, kid?
      -She asked me to.
      -Bloody bastard. Is that the only reason you got, kid?
      -They shoot horses, don't they?

      Algú va tenir la pensada de traduir el títol (Oi que els maten, els cavalls?) per 'Danzad, danzad, malditos".

      No ho sé, avui potser trobaria el final massa efectista, però en aquell temps em va trasbalsar molt.

      I, un cop explicada la batalleta: sí, i mil vegades sí. Som -i no, no és un 'nosaltres' genèric i trampós, em refereixo als que no vam participar ni ideològicament ni vitalment de la bombolla- víctimes d'un frau econòmic i intel·lectual d'unes dimensions impensables només fa uns anys. I si m'haguessin dit que quan tot això passés em quedaria com atuït, indignat i trist, però bàsicament atuït, tampoc no m'ho hauria cregut. Deixant de banda altres responsabilitats, jo també crec que els opinadors que van fer de propagandistes de la bombolla haurien de demanar disculpes, explicar si va ser mala fe o estultícia i desaparèixer per sempre més dels mitjans de comunicació. Però no, hi continuen, i s'exclamen, i a sobre som tots tan estúpids que permetem que continuïn sent ells, que no van entendre mai res (interpretació benèvola), els que ens expliquin com estem i com és que hem caigut tan baix.

      Ja callo.

      Elimina
  5. Teniu pas no poca raó, benvolgut AACCSB, quan dieu que vós i jo ens tenim una certa (i certament sorprenent) simpatia. Com també quan dieu que en aquest tema, i suposo que també en d'altres, d'habitud ens trobarem en desacord.

    Jo, però, ho sabeu prou, sóc poc amic de discussions, ni que siguin amicals (i potser per això m'avinc amb el que hi ha), i em fatiga haver de defensar els meus punts de vista o rebatre els d'altri, ni que siguin els vostres, així que no m'allargaré sobre el particular, no sense fer notar (en un clar recurs de la sofística: dir que no es vol parlar del que es pala), que per davant de qualsevol conflicte col·lectiu hi ha un de més important i individual, el de saber-se viu, al costat del qual qualsevol altre preocupació em sembla nímia.

    Només afegir, perquè aquest sí que em sembla el tema més important de la qüestió pública (una qüestió, repeteixo, nímia, la pública), allò que no ens hem d'aqueferar pels altres, ni poc ni molt, gens, essent aquest el major bé que els hi podem fer, als tals altres. No perjudicar-los i no afavorir-los, només cedir-los el pas quan tinguin el semàfor verd, més que res per no ensopegar amb ells, i respectar l'ordre de les cues a l'hora de fer la compra del pa, per no distreure al flequer.

    ResponElimina
  6. Ah, benvolgut senyor dErsu_, no es prengui malament que només observi comoditat, en el fet de no voler perjudicar/beneficiar el proïsme amb qualsevol gest. I no es pensi que no combrego amb aquesta filosofia, de vegades. Potser ara menys que abans. Ara penso que sovint la inacció és l'activitat més perniciosa. De ben segur que molts alemanys d'entreguerres es limitaven a deixar passar les columnes de represaliats que acabaven als guetos o als camps, abrigant-se amb el sentiment de no perjudicar el ritme de la marxa, ni la dels SS ni la dels comdemnats. Disculpi si ara he caigut en la Llei de Goldwin —fals i vell amic de qualsevol blogger—, però és un exemple que exposa prou be el meu pensament.

    Tanmateix, aquesta actitud seva suposo que elimina qualsevol càrrec de consciència. Jo, que no comparteixo aital actitud, en tinc sovint, de càrrecs de consciència. Però ja li dic, ara per ara, sóc un altre espectador anònim de la devastació. Demà, qui sap, sigui un concursant.

    Li confesso, però, que estic més interessat en la increïble impossibilitat de variar el discurs de gent que, adoptant una actitud ben llunyana a la seva, han fet, fan i faran proselitisme d'unes idees que la realitat s'ha encarregat de demostrar que eren profundament pernicioses, no només per a la societat, sinó també, sospito, per a la seva pròpia persona, senyor dErsu_. Aquests aprenents de bruixot platònics fan que m'enfurismi i em senti intel·lectualment estafat i desenganyat. Terriblement estafat davant la seva estultícia intel·lectual!! Aquest principi de segle XXI és el que l'estalinisme fou pel socialisme. Tan de bo visqui prou com per veure rectificar als propagandistes l'arrogància amb la que ens servien sermons filosòfics.

    Com sempre, ben cordialment, i alegrant-me de poder conversar amb vostè!

    ResponElimina
  7. Les idees, benvolgut senyor AACCSQ, són sempre pernicioses.

    ResponElimina
  8. Cool Layered Hairstyles for Men: Soft Layers:-
    Is a writer smooth look which is perfect for the career-oriented men. The cloth remains mortal than the customary boy's cut.
    The sides slightly broach the ears and the back melody reaches the rear. Layers are finished in a more smoother way so there is a unceasing transition. For much buckram occasions, you can deal material gel on the climax extent and then slightly reach it to the indorse. You can maintain the production for a author interesting look or cell it underdeveloped and undiluted.

    http://boyshairstyles2013.blogspot.com/

    ResponElimina

Seguidors