We are too little to be humiliated
Graham Greene
si, després d'haver executat amb èxit un xut des del punt de pena màxima, essent aquest gol un dels gols que permetrien acte seguit que el meu equip eliminés a un altre equip i accedís conseqüentment a la pròxima tanda eliminatòria, proporcionant amb aquest fet goig a uns quants milions de persones —i indiferència o rebuig a uns altres milions de persones—, una professional de la informació s'acostés a la meva persona amb intenció de recollir els meus pensaments i establís les bases de la nostra conversa preguntant-me erròniament si m'hagués agradat xutar un dels cinc penals que donaven accès a la següent eliminatòria, jo, mirant-la fixament als ulls sense fons, desfent-me del natural rictus de la victòria, eixugant-me la suor que em recorreria el front, i assajant una mirada melangiosa hagués respost:
—Sí. M'hagués agradat molt. L'infortuni, o bé la injustíca, han fet que l'entrenador trobés inoportú que jo xutés cap penal. He treballat durament, Déu ho sap, per formar part del quintet executor, mes em dec al meu equip i al meu entrenador, i m'alegro moltíssim que els meus companys hagin fet la meva presència innecessària per escometre la tasca natural d'un futbolista, essent aquesta la d'intentar vèncer l'equip rival. Felicito, amb tot, els companys que han près aquesta suprema responsabilitat de xutar aquests penals. Són uns campions.
Uns segons compungits acompanyarien les meves paraules. Miraria fixament la càmera donant temps al tècnic a fer un zoom i que la meva mirada trista humil malenconiosa ocupés la totalitat de la pantalla i despullés als espectadors, transtornant-los, per després retirar-me, molt lentament, amb el cap cot, cap al túnel de vestidors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada