La Història és una espiral que centrifuga merda antiga alhora que reuneix merda nova i en un punt indeterminat del procès ens sorprèn llençant-nos-la a la cara. Entendre la història és capital per entendre el que està passant i, sobretot, què pot arribar a passar. Els xinesos, que són molt putes, llençaven una peculiar maledicció als seus enemics. Somreien lleument, encorbaven el cos i a mitja veu deien: «desitjo que visquis temps interessants». I giraven cua. Hi-hi-hi. Els temps interessants són aquells on la pau ha deixat pas a la guerra. Mentida. La guerra és una puta merda. Això no ho diu la Història —ella adora la guerra—, això ho diuen les novel·les. Els temps interessants són els temps que antecedeixen la guerra. Penso, per exemple en el col·lapse de la república de Weimar, o fins i tot en els Pactes de Versalles. Els Pactes de Versalles va ser una reunió dels llops que van guanyar la Primera Gran Merda i on es va decidir que les factures, totes, les pagaria el vençut, Alemanya. Aleshores Heinrich Brüning, 21è Canciller d'Alemanya i 12è de la República de Weimar, va implementar unes mesures econòmiques salvatges per pagar les factures fins que va aconseguir matar de gana el poble alemany (pobre home, segur que no ho va fer expressament, però això no importa). La gana. La gana i la misèria sospito que tenen la característica de fer enfollir col·lectivament la gent, i només així es pot entendre l'auge del nazisme que porta directament a les portes de la Segona Gran Merda. Corol·lari: tu paga totes les putes factures al preu que sigui que, si cal, la Història ja farà net organitzant una Tercera Gran Merda. Bé.
Quantes vegades no hauran llegit aquesta història, darrerament... És tan innocu, parlar més de la crisi, que m'abelleix parlar de les coses que passen pel meu carrer. No encara, espera. Jo fa temps que sospiro en secret per adoptar una solució semblant a la que planteja Jack London en el seu relat «Els Fills de Mides», però fa de mal escriure, perquè és una solució que implicaria segrestar membres (innocents) de la familia directa dels grans magnats i magistrats i polítics (culpables), i anar-los eliminant de manera sumària fins que els grans magnats i magistrats i polítics (culpables) no reconeguessin la seva responsabilitat, donessin la seva fortuna personal per alleujar el deute i s'encaminessin pacíficament a la trena, d'on no surtirien fins a nova ordre. No se m'escapa, però —La Història! La Història!—, que aquesta solució és d'una simplicitat patètica, alhora que mena directament al feixisme o al caos anarquitzant, així que abans de prèmer el gallet i organitzar una cèl·lula sòcio-terrorista opto per matar-me lentament a mi mateix xumant d'un cigarret —activitat que molts de vostés detesten i pretenen eliminar—, la qual cosa em porta a parlar del meu carrer.
Avui estàvem fumant el piti de les nou i deu davant la porta de l'editorial i ha passat un individu dalt d'una bicicleta, la qual havia implementat amb dos seients de plàstic, un al manillar, l'altre sobre la roda del darrere. Sobre el manillar, una nena petita estovava amb saliva i mucositats una galeta Príncipe per poder deglutir-la amb facilitat més endavant. Jo a aquell individu el recordava amb el cabell esbutllat i amb una barba chegevarista, ara porta el cabell més curt i la barba arreglada. Era un polemista sagaç, honest i intel·ligent, i per sobre de tot, tenia ganes de treballar. Junts vam fer grans coses, a la univeristat; tallàvem la Diagonal quan convenia, motivàvem assemblees i mogudes universitàries contra aquella pols que ara s'han convertit en aquests fangs, etcètera. Ell era d'una associació d'estudiants, jo no creia ni crec en cap associació d'estudiants, però ens enteníem i ens respectàvem. En fi, que el tio ara té dues criatures. Hem parlat breument, ja se sap, la criatura salivant, el cigarret consumint-se, la inevitable distància amb algú que no veus de fa més de deu anys... «Què, i no estàs on fire, amb tot plegat?», li pregunto. «Psè... no...». De primeres la seva resposta dubitativa m'ha sorprès, mes, potser no és cert que jo tampoc acabo d'estar on fire? Jo m'imagino la situació de la següent manera. Tots nosaltres a la platja contemplant una onada de trenta metres que ens engolirà sí o sí. Tan se val còrrer, muntar manifestacions, buscar culpables, violar en grup la noia que ens agrada, consumir heroïna, resar al bon déu, cremar la casa del bon déu, torturar un gos, flagel·lar-nos, què sé jo, vostés sabran quines perversions guarden dintre seu per quan arribi el dia del Judici Final: tots acabarem engolits per l'onada de trenta metres que contemplem. Aquesta certesa, més que abocar-nos a la depressió o a la melanconia, ens hauria de portar a l'alleujament. Va sí, que acabin d'una puta vegada amb nosaltres, acabem amb aquesta agonia, 'nem a llegir el pròxim capítol que ens té preparat la Història, que aquest se m'està fent refotudament llarg. És trist, perquè a mi m'agradaria veure tots aquests pallussos que ens han venut la Fi de la Història i la fi dels cicles econòmics i blablabla baixant de les seves poltrones i DISCULPANT-SE davant de tots aquells que haurem de pagar les factures, però no ho faran perquè són molt pedants i arrogants i, per més inri, SEGUEIXEN donant-nos lliçons de moral. Ah, la moral de l'immoral, que alliçona als mestres sobre com cal educar els futurs esclaus però que en canvi no té valor i no té pebrots de denunciar la infinita poca vergonya i nul·la educació dels dirigents —de la seva generació— que ens han portat a aquesta platja a veure el tsunami! Això no li deu interessar.
Rellegeixo això i penso en Souza Sozinho, lector exigent, imperatiu, analític i implacable del post anterior. Què cony n'haurà extret, de la lectura d'aquest post que ja dono per acabat? No hi ha res de res, ni una idea, només una verborrea inacabable, trufada de desenes de contradiccions que inhabiliten qualsevol anàlisi. Jo aquí ja no ofereixo res, perquè ja res tinc per oferir, perquè ja no em dóna la gana. El meu amic de la barba i jo ja vam donar massa de nosaltres mateixos, érem dels plastes que advertíem de la imminent apocalípsi mentre els cretins ens donaven copets a l'esquena o ens enviaven la policia. Jo aquí he vingut només a escriure, i escriure, com qualsevol altra activitat que no sigui baixar a la platja i passar de tot, ja no té cap mena de sentit.
Ja corregiré el textet aquest en un altre moment. Bah.
m'ha agradat tornar-te a llegir,
ResponEliminasalutacions