Record de Sant Pancraci del Paradís

Als estimats número 1, número 2 i número 3. Amb admiració.

Personalment trobo que el discurs a la nació que vaig donar ahir a l'Horginal és fluix, solipsista i egòlatra. Així que s'havia de penjar al blog per força. Aquí va.

(H)original, 26 d'octubre de 2011

Recordo perfectament un paio trencadís i enrabiat a la sala-restaurant de l'Horiginal recitar a crits els seus poemes per només quatre gats. Era en Max, que com tothom sap té nom de gos. Si mai tinc un gos es dirà Max. El gos passarà a dir-se Max Besora el dia que ens deixi per anar a 62. Això és una brometa, perdoneu, perdoneu. Recordo, deia, que dels quatre gats que el vam veure recitar per primera vegada a l'Horiginal jo vaig ser el que més fort va aplaudir, no perquè jo sigui un visionari i els altres no, sinó perquè en aquell moment un amor se'm dissolia a les mans, i la potència, la ràbia i la mala llet amb la que el Max va inflamar l'escenari aquella nit va resultar ser una força catàrtica, irònica i absolutament necessària, perquè la poesia del Max, mal llamp, lluny de prometre’m cap redempció, em va fer companyia. Jo penso que és mentida que hi hagi massa llibres que t'alliberin de segons quin patiment, que et facin companyia de veritat quan estàs a baix de tot. El cas és que els seus poemes em va estirar dels cabells que aleshores encara conservava [brometa recurrent, innecesària] i per uns moments em vaig oblidar del desamor i em va il·luminar la seva estranya tendresa. Aquella mateixa nit a l'Horiginal el Max i jo ens vam fer amics.

Després va venir l'intercanvi de lectures: que si jo et deixo un Fonollosa i tu em deixes un Aldo Nove, que si coneixes Bukowski, que si coneixes el John Fante, i què em dius de Lautreamont? I tu què t'has llegit del malparit del Houellebecq?, tio, com em mola com escrius, no, com em mola com escrius tu, però no comencem a menjar-nos les polles, ara, eh? En fi. Ens vam fer germans de lletres, companys de trinxera. D'alguna manera, ens protegíem l'un a l'altre. A la feina conservo un poema dolentíssim que em va dedicar el Max. Encara penja ben a la vista allà a Laertes, esgrogueït i una mica arrugat.

Després, aquí mateix, en aquesta sala, vaig enrolar-me en aquesta aventura analògica anomenada LaBreu Edicions, gairebé al mateix temps que se'm moria un altre amor a les mans. Va resultar ser una època de canvis salvatges i fonamentals: jo ja no llegia per plaer sinó per ambició i formava part d'una editorial petita però potent. I al mateix temps sentia una tristor increïble dintre meu que feia que el meu somni de ser editor es transformés en poc menys que una tortura, perquè jo només volia estar-me al sofà mirant una paret nua, no volia barallar-me amb la vídua del vell Dov, no volia carretejar llibres amb el carritu de la compra a la llibreria Bertrand a les set del matí, sentia un fastigós gust de fracàs quan llegia bones ressenyes dels nostres llibres quan en veritat m'haurien de fer sentir exultant. M'havia deixat perdre en un laberint. Eren els temps de la lluita constant.

Em recordo estirat en el sofà mirant fixament la meva paret buida i tenir el manuscrit, molt primet, de la primera versió del Vulcano sobre la taula, molt abans que poguéssim somiar en fer una col·lecció com Cicuta. Amb un esforç inusitat vaig estirar el braç i el vaig arreplegar. I la mare que el va parir, l'efecte d'aquella primera lectura em va elevar per sobre les parets del meu laberint, com la primera vegada que vaig escoltar la poesia del Max, en la sala restaurant de l’Horinal. El meu laberint hi era, estava allà, no us penseu, no estem parlant d'un fotut llibre d'autoajuda, les parets hi eren, dic, però Vulcano, amb aquesta força estranya i magnètica que té va fer que per molta estona em bullís per dins una energia plena d'impureses que eren impureses, però vatua l'olla, em feien sentir VIU! VIU! Ho enteneu? No era amor ensucrat, no era llibertat diàfana, no vaig obtenir cap perdó indulgent, només vaig sentir vida, pura vida. És un sentiment molt potent, aquest que et fa sentir viu quan tu et consideres mort. Les impureses del llenguatge de Vulcano em feien sentir viu, la seva sornegueria em feia sentir viu, la solitud del protagonista era també la meva solitud, el seu odi contra gairebé tot també era el meu odi contra gairebé tot, i la seva fúria també era la meva fúria. Les explosions de Vulcano eren la quinina que es xutava Celine per suportar el seu dolor, o les ampolles de whisky de Lowry, o els shots de vodka del Dovlàtov, o el vi de Bukowski, o l'oceà de Lautreamont, o l’ordre i progrès de Fonseca, o els habitacles resclosits de Bauçà, o.... Vaig dir-li, nen, això ho hem de publicar. Però nen, això també és massa curt. Nen, esplaiat.

 JO CONFESSO que en el procés d’editar Vulcano vaig patir molts moments de dubte, molts moments de por i molts moments de solitud. Dubtes i pors que em sembla que compartia amb el Max, en Marc i l’Ester, i així la solitud s’esvaïa una mica. I verge santa, ja sé que ara em posaré a mariconejar, però he de parlar també de la Noe. Ella va ser la primera lectora de la versió definitiva del Vulcano del Max, i la primera en veure les coses extraordinàries que bullen en Vulcano, perquè de vegades, quan estàs tan implicat en editar un llibre, no veus res de res. Sense el seu esperit crític i el seu suport, tot hagués estat molt feixuc.

I així, anar tirant, hem anat descobrint com s'escriu una novel·la i com s'edita un text. I crec que per al Max ha estat un repte, de la mateixa manera que ho ha estat per a nosaltres. Personalment, sento que el Max ha estat molt generós amb mi, perquè creieu-me si us dic que hem posat en qüestió cada una de les coses que fan d’aquest llibre una cosa especial, sempre amb la intenció de fer-lo brillar encara més del que ja brillava, sempre amb la intenció de polir una cosa que ja sabíem que era un diamant. Ho hem posat tot en qüestió, excepte una cosa. La nostra amistat, aquell estrany pacte de sang de la primera vegada que ens vam veure a l’Horiginal. No volem que us sentiu afalagats per aquest Vulcano. Volem que el detesteu profundament, o que us sentiu il·luminats per la seva potència inquietant, volem que no tingueu por d'abocar-vos a les vostres penes i misèries, que les exploreu, que les feu esclatar, que tremoleu i no sapigueu per què esteu tremolant, sense por, sense por, i que tot això ho feu amb xispa i estil, perquè no es pot viure en la indiferència, i al cap i a la fi, es tracta d'això, no? De viure amb xispa i estil. El que sigui. Som un atac de cor. Salteu?