Al principi dels temps, el més semblant a una utopia llibertària era el càmping; terreny de fràgils equilibris, de primitivisme tranquil, d'incomoditat agradable, de dolça apatia, d'aixecar-se a trenc d'alba i d'anar a dormir a les deu. Havent netejat les cassoles passaves per diverses parcel·les abans d'arribar a la teva i anaves saludant als bàrbars del nord amb un tímid bon soir. Els campistes del nord, extremadament civilitzats i amables, alçaven el cap i, jaguts en les seves cadires plegables, emetien uns pocs decibels per tornar-te la salutació. Era confortant. Els veies amb les seves caravanes i et preguntaves si era possible fer una vida sobre rodes, una vida on the road, itinerant, ocupant el mínim espai, utilitzant els mínims recursos, essent respectuosos amb un entorn que no era el seu però que al capdavall estimaven com qui estima la utopia realitzada. Els envejaves. El càmping, aquella pàtria universal. El càmping també era un camp de refugiats. Pàries de la terra, proletariat feliç de passar una setmana fora del gueto de ciment armat i mil finestres petites. N'hi ha que sembla que no es moguin ni un minut del seu petit terreny llogat, que es conformin simplement amb els fràgils sorollets de la natura que els són negats durant la resta de l'any.
PERÒ
Sóc jo que he canviat o és que la utopia s'ha esvaït per sempre? De vegades, el càmping es convertia en una festa demencial del front inútil d'Appocalipse Now. No podia comprendre què estava passant: com aquell grup de joves fillsdeputes francesos podien arribar a cridar tant a les dotze de la nit, envoltats de tendes que no podien protegir als conciutadans que volien dormir perquè l'endemà s'havien d'aixecar d'hora. Per què, fillsdeputa francesets, per què? Amb la vostra puta guitarra tocada sense gràcia, amb les vostres veus guturals, amb els vostres aplaudiments acrítics d'altes hores, els vostres pets, els vostres rots. La vostra borratxera ha destruït la fràgil utopia feta de lona impermeable i enormes anhels de pau. Durant aquest infern jo em regirava sobre el luxós matalàs inflable i somiava escopetes retallades i massacres noruegues. Obria la mosquitera i començava a obrir foc indiscriminadament per retrobar la pau furtada.
Un altre dia, una altra nit, en un camp de refugiats diferents, el boicot el proposava la mateixa administració del càmping que organitzava una vetllada execrable i decadent en el petit bar on, per més inri, no servien gintònics ni begudes similars. Aquell francès bronzejat destrossant clàssics de la nit amb bases pregravades a mi em feia gràcia, ho confesso. M'imaginava la vida trista d'aquesta raça de músics de càmping i piscina municipal, el seu fracàs que serveix per amenitzar la nit del lumpenproletariat internacional. M'imaginava el seu final de festa, rebent un sobre amb els seus diners. Maniobrant després la seva furgoneta gegant per carreteres estretes, cercant un nou càmping per demostrar el seu art tan poc valorat. M'entendria ell i m'entendria el seu públic, que picava de mans i feia fotos de l'esdeveniment. Tolerava aleshores el brogit i dominava pacient la meva fúria. A les dotze en punt va acabar el seu show. Però davant del meu horror en va començar un altre: uns nous fillsdeputa francesos i el seu interminable discurs bastit de crits i rialles demoníaques, a dos pams de la meva tenda-nació, a dos pams de les meves putes orelles. Abans havia saludat la seva presència, me'n recordo, ja que van fer sonar jazz progressiu tota la tarda, a un volum respectuós amb les lleis no escrites de la pàtria-càmping. Ara els escopiria a la cara.
El més inquietant de tot, però, no han estat les mostres repulsives de manca de consideració vers els altres camarades campistes d'aquesta traïdors a la causa, sinó l'absoluta falta de resposta de la societat-càmping. Desenes de jubilats, de parelles amb nens petits, de cicloturistes exhaustos aguantant amb estoïcisme la flagrant agressió d'aquests traïdors totalitaris. Per què, mes amis, deixeu que la barbàrie campi entre vosaltres? Imagineu-vos tous ensemble alçant els vostres fogonets i llançant-los contra els invasors com si fossin còctels molotov, travessant-los amb les vostres piquetes, foragitant-los de les vostres vacances... pallassos miserables, aneu a Lloret! A Benidorm, a Cuatro Vientos! Aneu a Espanya, redéu, aquell abocador! Què se us ha perdut en les terres oblidades del Llenguadoc, digueu-me, Simons de Montfort malparits! La vostra fe totalitària m'ha fet cremar per dins tantes nits!
I fins aquí la meva ira i la meva venjança estival.
NOTA
Després vam trobar un càmping on tothom llegia llibres a la llum de llanternes. Calma. Utopia. No tot està perdut.
La resposta, a França, es diu "camping à la ferme"... No són ben bé campings, perquè no hi ha parcel·les marcades ni res, més aviat un prat amb dret d'ús de lavabo i dutxes. Baratíssims i sense aprenents de guitarrista.
ResponEliminaLuxe, calme et volupté!
juas! ¿que vinguin a Espanya? però si ja hi són! jo hi era i els vaig veure amb els meus propis ulls -i pitjor encara: els vaig sentir amb les meves pobres
ResponEliminaaurelles. I cert: també a altes hores de la nit. El silenci de la nit és l'animaló més fràgil que un pugui imaginar. Les nenes impressionables parlen amb llàgrimes als ulls de documentals de matances de foques, esquitxos de roig-sang sobre blanc-gelat virginal. Però les foques almenys moren amb els seus eixordadors crits agònics, i en canvi la nit, sempre estoica, sempre sòbria, s'esquinça i s'esvaeix sense llançar un miserable decibel de queixa.
Si et serveix d'alguna cosa, sé d'un camping a la Costa Daurada on no admeten criajos francesos "perquè són la pròpia pesta, pitjors que els hooligans anglesos" (Cap de recepció dixit).