El mar i jo

...estar abraçats a Satanàs per amor de Déu...

Blai Bonet, El mar

-Això és la guerra que ve després de tota pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar.

Solapa de El mar, Blai Bonet, 1958

Recollíem capses de llibres que els veïns llançaven i les arrossegàvem a l'interior de l'Ateneu del barri. Després els desàvem a les lleixes que anàvem construint en una habitació que vàrem habilitar com a biblioteca. Després vàrem oblidar els llibres a la seva sort uns dies, després unes setmanes, després uns mesos. Més tard el projecte va avançar tímidament; es van esgarbellar llibres, es van obrir fitxes. Després el no-res. Després les rates. Això ja ho havia explicat abans.

Fastiguejats, vam començar a desfer-nos dels llibres. En vaig agafar alguns, uns pocs. El mar. Uns mallorquins en parlaven molt bé, d'El mar, i vaig dir-me, si en parlen tan bé, malaguanyat llibre si el fotem a la brossa. Me'l vaig endur d'esquitllentes a casa, avergonyit d'haver robat. La solapa on s'acostuma a escriure la biografia de l'autor em va fer gràcia, vaig trobar-la pertorbadora, enigmàtica i brillant. Però un cop a casa no vaig poder gosar entrar en El mar, per indesxifrable, per difícil, per encrespat, per burleta, per haver-se burlat de mi. Em vaig deixar vèncer. Després aquests mallorquins van organitzar una moguda considerable a l'Horiginal, honorant l'autor d'El mar, mort deu anys enrere. Vaig fer veure que participava de tanta alegria, jo que odiava tant El mar, que tant el respectava, que tant m'avergonyia, que tant temia.

Vaig lliurar-me a altres lectures. Vaig aprendre a llegir. Vaig aprendre quatre coses d'estratègies narratives, vaig aprendre d'el·lipsis, vaig aprendre de follies, vaig aprendre de culpes i  poesies. I sense saber-ho, vaig aprendre a entrar en El mar. Però el meu exemplar restava a la seva lleixa, castigat, maleït.

Fa uns dies el Club Editor ha reeditat El mar, de Blai Bonet, desfent de nou una injustícia. Una mà amiga me'l va entregar. I d'ençà he estat fent les paus amb El mar. Aquells miralls que no reflecteixen ni malalties cròniques ni culpes sinó bellesa i paisatge, aquells marbres blancs tacats de sang, aquells deliris de Déu, aquella infinita tristesa, aquells noms de medicaments, aquells afusellaments de matinada, aquella guerra en la pau, aquell sexe esclatant, aquelles redempcions en el pecat, aquells innocents culpables, aquella poesia salvatge incrustada en la prosa, aquell golàs per tot l'escaire a la censura. Abans m'enfonsava en El mar, i aquests dies hi he navegat. Sóc feliç d'haver-ho fet.