18/5/11

Hola?

Al meu entendre, la única revolució que ha triomfat de manera inapel·lable és al revolució neoconservadora. La que va iniciar Reagan. En silenci, amb astúcia, mica en mica. Després de trenta anys, la revolució neoconservadora ha assolit el poder polític, financer, acadèmic, però no només: ha assolit la predominança del seu pensament, fent-lo no només tolerable, sinó normal. A part d'aquesta importantíssima victòria, n'hi ha una altra potser més important: la de buidar de qualsevol control democràtic els mercats financers i que l'economia especulativa, financera, predomini sobre l'economia real. Ha estat controlar la burocràcia, la llei. Com un càncer que ha fet metàstasi a tot el sistema. Jo ric quan un polític o economista o pedagog o filòsof neoconservador em diu que sóc un antisistema. Jo m'admiro quan un neoconservador em diu que sóc un antisistema. Jo m'encenc quan un neoconservador em diu que sóc un antisistema. Ric, m'admiro i m'encenc perquè la revolució neoconservadora ha destruït el llenguatge, l'ha prostituït arribant als nivells grotescos de perfecció i manipulació del newspeak del 1984 d'Orwell. Quina manera més fina de fer passar bou per bèstia grossa, quina maniobra d'alta retòrica, d'immens instint de supervivència! Han aconseguit que tu siguis l'antisistema, i no ells, que han aconseguit dinamitar-lo, saquejant el sistema financer després de trenta anys forçant-ne els mecanismes reguladors! Tu ets l'antisistema i no ells, que amb la seva arrogància i les seves universitats han creat una classe dirigent acrítica, autocontemplativa, hedonista, esclava! I encara més: la revolució neoconservadora ha aconseguit furtar-li el poder als polítics per endur-se'l ben lluny, als despatxos de Wall-Street o a aquells organismes supraestatals, és a dir, aquells organismes per sobre dels estats, és a dir, lluny de qualsevol vigilància, lluny de qualsevol control, lluny de les urnes que t'esperen aquest diumenge, amic. Aquest és el drama i l'explicació de la gran derrota que ens espera. Aquí no hi ha un Mubàrak per fer caure, ni un Gadaffi. Aquí hi ha una cultura política, econòmica, acadèmica, moral i global que ha creat els monstres que protagonitzen aquest documental. No serà gens fàcil allunyar-nos d'aquesta edat mitjana que ens han preparat els antisistema de Columbia i Harvard. Benvinguts a l'edat mitjana. El castell és allà.  

12 comentaris:

  1. La modernitat ha estat un miratge.

    ResponElimina
  2. Concrepo molt.
    Però em sembla que tot va començar força abans, la llavor es va plantar més enrere.
    I la derrota ja ens ha atrapat, tothom que ho sap està amagant el cap a terra. Només és qüestió de temps que més i més gent se n'adoni de com n'està tot de podrit.

    Crec que bàsicament el pitjor és que encara no hi ha ningú que sigui capaç de liderar de forma global un canvi, que tingui una idea per sortir-nos-en d'aquest merder on ens han fotut.

    Nuse, jo tb sóc força pessimista.

    ResponElimina
  3. Ben dit.

    És interessant passar per tant en tant pel blog d'en Paul Krugman. Hi parla molt d'economia americana i altres coses que se m'escapen, però descriu molt bé el que ell anomena les "zombie lies", mentides que tornen a sortir sempre, independentment de quantes vegades es demostri que són falses. Són els arguments que fa servir la "Very Serious People" i es converteixen en "Part of What Everyone Knows", és a dir, en veritats tan assumides que ni es discuteixen. I són mentides.

    També parla del "pain caucus", una fracció d'economistes i polítics de dreta que creuen que una mena de mística de les solucions doloroses (per als altres). Allò de "hem/heu viscut per sobre de les nostres/vostres possibilitats i ara ens/us toca pagar-ho", "les retallades són doloroses però s'han de fer"... Krugman està a favor d'activar l'economia amb mitjans públics i no obsessionar-se amb el deute.

    Una lectura higiènica, en definitiva. I fa uns mesos va fer un diagnòstic molt clar sobre la situació espanyola i de la resta dels països de la perifèria europea. Com que no es pot devaluar, els preus han de baixar un 20-30% respecte els d'Alemanya i Holanda. I com que els senyors alemanys no volen inflació (que seria la manera civilitzada de fer-ho) i manen, tocarà deflació aquí, és a dir, baixada de sous en termes reals i nominals. Ja s'està veient.

    Perdona la llargada del comentari.

    ResponElimina
  4. Artista, estic molt d'acord en la teva anàlisi, tans sols discrepo en què sóc optimista de mena i penso que les coses poden fer un tomb. No serà senzill, però és possible.
    Vaig veure l'interessantíssim documental de Inside Job (també interessant l'article que enllaces). Hauria de ser de visionat obligatori!
    M'ha agradat el que hi dius i t'he enllaçat a un post que acabo de fer sobre el tema.
    Salut!

    ResponElimina
  5. Gran recordatori escrit en el moment precís.
    Però s’ha de ser positiu. Crec que és el moment de la història recent en que més gent està prenent consciència de l’estat de la situació. Més que als seixanta, per exemple, en que bona part de la ruptura es va originar per un canvi de generació. Ara hi ha gent de totes les edats i classes veient què estan fent uns quants llops amb els drets comuns.
    Han obert la llum i la societat ha descobert que en lloc de viure en el paradís que els hi venien interessadament viuen en un escorxador ple de cadàvers. Benvinguda la veritat.

    Jo també t’he enllaçat.

    Salut i valentia!

    ResponElimina
  6. A mi ja m'està bé tornar al vassallatge, sóc convergent.

    ResponElimina
  7. El problema és que al castell hi ha una biblioteca...

    Gràcies, mestre!

    ResponElimina
  8. Jo sóc bastant optimista. Però la solució no la veurem nosaltres, sino els nostres fills o néts. Els cicles són llargs i abans ha de tornar el feixisme i les guerres a Europa. Hem de tenir una mica de paciència.

    ResponElimina
  9. Voleu dir que la perversió del llenguatge ha estat tot obra dels neocons dolentots? Segons com, paraulotes aparentment tan innocents com ara creixement econòmic, i economia real assequen bastant el cervell. Fan, per exemple, que un moviment en principi prou sensat porti el nom absurd de decreixement i que, d’operacions potser no tan etèries com les financeres però déu n’hi do, en diguem reals. Potser la paradoxa que assenyales es desinfla una mica si dins del sistema hi comptem un newspeak que ja ens anàvem cuinant des de força abans dels 80. Potser els dolents d’Inside Job ho són de la pel·li però no d’un sistema dins del qual parlen d’una manera extrema però coherent.

    ResponElimina
  10. Bé, té tota la raó, quan diu que els dolents d'Inside Job parlen de manera extrema però, al cap i a la fi, coherent. Coherent i extrema d'acord amb la impunitat que els seus delictes econòmics tenen a dia d'avui. La gran cosa del documental és que ens porta a aquells a qui no els cal anar amb cap mena de subterfugi, ni els cal embolcallar la seva incompetència, o excusar-la... I és clar que la perversió del llenguatge no se la van pas inventar els neocons dolents. Però com que en matèria econòmica el discurs dominant és el seu, entengui que les seves farses m'interessen més que les de qualsevol altre.

    A mi a la facultat em van explicar molt bé els desastres de l'economia soviètica. Era en veritat un autèntic desastre. I era una farsa increïble, tot plegat. Doncs jo reclamo el mateix tracte per un sistema econòmic que també és un desastre. Reclamo justícia acadèmica!

    I sobre la primera part del seu raonament, el convido, si és tan amable, a extendre-s'hi més perquè no l'he acabat d'entendre, i el que diu m'interessa. El convido a fer-ho, aquí, o all seu blog, que no coneixia, i que em sembla interessantíssim.

    ResponElimina
  11. De fet, trobo que el seu apunt i els aclariments posteriors fan molt de sentit. Però com que sóc una mica repel·lent la paradoxa amb què acusa els neocons de ser els autèntics antisistema em va fer pensar que el sistema econòmic potser forma part d’un sistema simbòlic del qual deu costar força distanciar-se i del qual han tibat els fils amb força, vorejant la il·legalitat, d’acord, però des de dins; desregularitzar (quan es fa amb traça) és legal, per exemple.

    L’observació sobre el llenguatge de l’economia, doncs, era el d’algú que se’l mira des de fora (perquè no hi entenc ni un borrall) i sospita dues coses. D’una banda, que l’argot dels economistes està dissenyat (no pas per cap elit de malvats, sinó per la inèrcia idiota de jugar amb abstraccions i d’anar-ho especialitzant tot cada vegada més) de manera que els llecs no l’entenguin, cosa que facilita que només uns quants puguin fer i desfer (els gràfics etiquetadets del documental, tot un poema visual). I, de l’altra, que potser hi ha diversos graus de perversió del llenguatge, d’acord, però és sobretot en els termes econòmics que han calat al llenguatge corrent que trobo més fonts de malentesos (que en últim terme permeten les impunitats de les que parla a l’apunt).

    A propòsit dels dos exemples de més amunt:

    1) el creixement l’associem amb una cosa bona, per tant, el creixement econòmic ha de ser collonut. Ara, als que hi troben pegues (relacionades amb la justícia, l’ecologia) va i se’ls acut fer apologia del decreixement, que, si fem cas de la primera associació d’idees --la més intuïtiva--, abans que l’adjectiu econòmic l’acostés més al creixement tipus càncer, és com fer-la del suïcidi.

    2) pel que fa al terme realitat, he de reconèixer que em costa. La contraposició entre l’economia real, la bona, i la financera, la dolenta, doncs, em costa doblement. Potser té a veure amb la dosi de confiança que cal perquè funcioni l’una i l’altra? Jo no sabria qualificar de real cap mena de confiança, ni la que un treballador es veu obligat a fer al cap de qui espera el sou ni la de l’especulador que intueix que treballa amb informacions fidedignes.

    Perdoni per la pallissa i gràcies pel blog.

    ResponElimina

Seguidors