L'exposició doble de Joan Todó

Diagonal

Autopista fins Amposta

N-340 direcció Santa Bàrbara

La Galera

La Sénia

Trucar-lo

Nano, nano, per què estàs tan nerviós? Si portes els collons pelats de fer tanta presentació! Si ara gairebé ja llegeixes a poc a poc, calibrant els silencis, pujant el to aquí i allà, quan hi ha comes. És un truc que et va explicar la Vernis i que no has oblidat, i ara ja gairebé t'agradava i tot pujar i parlar, i només et balla el paper a la mà i no pas tot el cos. Nano, nano, per què estàs tan nerviós! Oh, redéu, és que ja no vull soroll, jo, ni soga al coll, ni emboscades, gairebé que ja no escrius! La literatura? Un inútil camp de mines! Ha estat sentir que el cotxe trontollava per la força del vent, a l'alçada de Vandellós o vés saber on, que has començat a sentir pànic. I si no ho fas bé, i si pixes fora de test, i si el silenci de les iaies... La Sénia et rep amb les naus buides i el paisatge esquerp. No hi ha ni una ànima. Però fa sol i fa silenci. I ara, per què et penses que aquest silenci no presagia res de bo? Romanços, collonades! Tal vegada sigui el vent. Veus una silueta que camina o salta: per allà baixa en Todó. Si tu et sents inquiet, què no sentirà ell! Dineu amb sons pares, amabilíssims. 'Neu a donar un vol. La N està contenta. Notes una electricitat que et fa dormir les cames. Hi ha uns nens fumant herba en un cul de sac que dóna a un penya-segat que dóna al riu que ens separa de València, feu mitja volta. Un home diu buenas tardes, i no obté cap resposta. Collons, Joan, i tu que fas que un personatge es queixi quan ningú li diu bondia al metro, la mare que et va parir! Ell calla. Tu mires la N i rius. Lleis de poble, vés. Ara sí, trobeu un mirador. Mires de relaxar-te. El sol, el vent, les terres valencianes, Penyíscola a mà esquerra. T'ho mires fixament. Hipnotitza, proveu-ho. Fa uns anys aquella muntanya va estar cremant un parell o tres de dies, diu ell. Els valencians no van donar permís als bombers d'aquí per creuar el riu i el foc va anar fent. 'Nem a l'Alicates, Joan.

El bar Alicates, buit, desert, fosc. Futbol de Segona A. Aquí venia la gent de les fàbriques, diu. Ah, dic. Carajillu. Noe, per què no ens immortalitzes? Clic-clic. Mira, ara truca l'Ester, que ja deu voltar per aquí. Segui-me, diu en Joan.

Davant del puestu on farem la presentació, fent un tallat. Vet aquí en Sito, vet aquí la Laura, vet aquí la Cinta, vet aquí l'Eva, vet aquí en Ramon, vet aquí el Fumadó, vet aquí el misteriós traductor que viu retirat a les muntanyes, l'Ester, l'Ignasi. Confraternitzem amb facilitat. Però de nou la fiblada. Fumes i tornes a fumar. En Joan Fuma i torna a fumar. Ja hi ha llum a la sala, i iaies, i col·legues d'en Joan, i alcaldes i alcaldables i regidors i família i gent que passava per allà. En Joan petarà jo petaré tot petarà. La mare d'en Joan també petarà: juga amb les mans com si això fos un suplici. Amor de mare, xeic. Un regidor presenta l'acte. Primer seré jo, després lo Sito, després lo Joan. Agafo aire. Camino. Poso el cul damunt la taula, saludo la sala plena, estenc els meus papers. Alabatxigadéu.

"A tu et buscava... Estava a l'Alicates, i pensava; què foten, estos?"
A Butxacades, Joan Todó, LaBreu 2011

La Sénia, 19 de març de 2011

Quan vaig conèixer en Joan Todó ell tenia menys panxa i jo més cabell. Servidor de vostès encara no formava part de l'equip de LaBreu Edicions, què acabava de publicar el poemari Los fòssils (al ras), el quart de la col·lecció Alabatre, que ara ja compta amb gairebé trenta títols. Però malgrat no ser encara editor d'aquesta editorial vaig acceptar de bon grat la seva invitació. Em va semblar que l'acompanyava en un moment important de la seva vida: "el dia que presentava el seu poemari al seu poble".

Amb en Joan no m'hi entenia. No m'hi entenia no pas per incompatibilitat de personalitats: no m'hi entenia qui sap si per la seva timidesa hermètica, qui sap si pel seu to de veu —tan baix—, qui sap si pel seu accent senienc, tan exòtic a oïdes d'un sagal de Fastigosa.

En canvi ell va ser molt pacient. Repetia les seves paraules fins que finalment jo l'entenia. Fins que, amb tanta repetició, les bromes ja no feien riure. La nostra amistat es va bastir de silencis, no pas de paraules.

Jo em sentia, i em sento, intimidat per la gran quantitat de coses que sap en Joan. Però això és cosa meva, la seva discreció mai li ha permès humiliar al personal tot exhibint-se. Ans al contrari, sempre ha estat generós i ha mirat de compartir la seva sapiència amb mi, d'apropar-me el seu món fet de lectures i paisatges.

Aquest interès seu en fer-me conèixer el seu món no ha estat mai tan intens com quan em parla del seu poble, el vostre poble, La Sénia, aquest poble de frontera de la comarca del Montsià. Per a ell, em sembla, és de vital importància que nosaltres, els de ciutat, comprenguem d'on ve, ell, per on respira.  

En Joan s'estima La Sénia, i també la pateix i s'hi rebel·la, justament perquè se l'estima massa. L'amor és un patir. Com també fer literatura és un patir: en les dues coses t'hi exposes massa. Si del teu amor en fas literatura, l'exposició és doble.  

De A butxacades, fins a dia d'avui, n'han parlat —i bé, molt bé— grans escriptors, respectats traductors i algun periodista. Se l'ha arribat a comparar, per sorpresa seva i per sorpresa dels seus editors, amb escriptors de la talla de Quim Monzó. Tanmateix, feu-me cas, res li agradaria més a en Joan Todó que el seu llibre us agradés a vosaltres. Si en Joan Todó està a l'alçada dels nostres grans narradors només el temps ho dirà. No cal dir que nosaltres, els de LaBreu, pensem que camina pel bon camí. Penso que en Joan vol estar a l'alçada de La Sénia, amb aquest llibre, no res més. Captar-ne la idiosincràsia, relatar-ne les singularitats, les misèries, les grandeses. El risc, confessem-ho, és elevat: ningú és profeta en la seva terra.  

Així com Jesús Moncada va aconseguir fer immortal la seva Mequinensa submergida, qui sap? Potser en Joan Todó aconseguirà que els de Barcelona pronunciem d'una vegada per totes La Sénia amb accent agut, o que a l'AP7 hi posin un cartell ben gran guiant a propis i estranys al poble que porta a la ploma i a la sang: La Sénia, aquest poble de frontera, de la comarca del Montsià.

Llegiu també què va llegir lo Sito Subirats!