Ballant pel Laberint

Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa,

ell ballava la seva joia per haver-la trobada,

ella ballava la seva por per haver estat trobada (...)

Friedrich Dürrenmatt, Minotaure, trad. Ignasi Pàmies

Pròximament a LaBreu edicions.

Els enemics es congratularan amb aquesta confessió i en faran escarni, però l'Art no ha sentit mai un especial interès pels clàssics. És així, així és. Naturalment, això implica una important tara intel·lectual, indica un pobre bagatge: abrigueu amb la vostra pietat aquest ignorant anomenat Artista Abans Conegut Com Subal Quinina!

No obstant, el pas de la ignorància al coneixement, aquest moment d'epifania, és tant més plaent quan més gran s'és, perquè ja has après que nades en un mar d'ignorància. Quan s'és massa jove, s'és només un ésser estèril i arrogant que es pensa que ho sap tot, quan en realitat les seves quatre veritats són un pou d'ignorància sense final. És per això que l'Art defensarà sempre que els estudis universitaris comencin passats els vint-i-cinc anys, o tal vegada els trenta. Abans, són una autèntica pèrdua de temps, perquè no acabes mai de valorar el que has après: no pots contrastar els teus coneixements amb la vida, perquè amb prou feina l'has viscuda. Així s'explica que a voltes els estudiants universitaris siguin uns autèntics gilipolles pagats de si mateixos, que ho tenen tot i no tenen res. L'Art està convençut que la seva experiència vital acumulada dotarà de més significat qualsevol lectura important postposada, com és la lectura dels clàssics, i per tant, no té cap pressa en posar-s'hi.

Del mite del Laberint, de Teseu, del Minotaure, d'Ariadna o Pasífae, ell només n'ha conegut algun eco llunyà i deforme. Sempre havia pensat en el laberint com un espai de malson, un bucle d'horror. Va ser quan Laertes va publicar Laberints i ell va poder conèixer el seu autor, Ramon Espelt, que el Laberint va aparèixer davant seu com la millor metàfora de la vida que s'ha fet mai, una metàfora mil·lenària infal·lible que commou i alleuja. «"Resoldre" el laberint significa explorar-lo en la seva totalitat.» Perdut com estava, a un pas de l'abisme de la desesperació, de sobte va visualitzar la seva vida i en va veure un laberint. Ja no estava tan perdut, doncs: havia aconseguit unes coordenades, un mapa imaginari, una mica de llum. Calia recórrer el laberint, explorar-ne tots els racons, els carrerons més foscos, les avingudes més plaents, els més tristos atzucacs. Calia viure el laberint, i així ho va fer i així ho segueix fent, amb paciència i determinació, fins que finalment en trobarà la sortida, que és l'amor, que és l'alteritat.

*

Tan entusiasmat estava amb el seu descobriment, que va demanar a Ramon Espelt que li recomanés un llibre que versés sobre laberints, un llibre literari, no un assaig, una obra no traduïda encara al català, una obra no traduïda encara al castellà. Home, va dir sense pensar-s'hi: Minotaurus, de Friedrich Dürrenmatt. Quinze dies més tard, passejant pel laberint de passadissos de la Fira de Frankfurt, va topar amb l'stand de Diogenes, una meravellosa editorial suïssa que publica l'obra de Dürrenmatt. La senyora, encantadora, li va donar un exemplar de lectura.

Molts mesos més tard, avui, l'Art s'ha llegit les galerades de Minotaure. I per poc no es posa a plorar d'alegria i de tristesa a parts iguals. La vida d'editor pot arribar a ser una puta merda, rodejada d'enemics, traïdories i incomprensió, però hi ha moments que valen tant la pena viure, aquells moments d'intimitat amb la obra... Rebre la traducció, contemplar la bellesa infinita del text, polir-ne els petits detalls... Avui, com si ell fos el Minotaure davant d'una paret de miralls, s'ha reconegut en la seva desgràcia d'una manera tan exacta... I és que una de les novetats del text de Dürrenmatt, que el fa únic i memorable, tan especial, és, segons l'epíleg d'Espelt, que: «Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure, construint així un relat profundament contemporani sobre un "innocent culpable" (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat i el seu tancament de per vida) i la seva impossible "humanització" en contacte amb l'Altre (...)»

I té tanta raó, Espelt, en el seu epíleg, i l'Arti pensa tant en el concepte d'"innocent culpable", que explica tantes de les seves desgràcies i les seves actuals mancances, que se sent feliç i alleujat i trist i cansat i esperançat, perquè tal vegada aquest llibre sigui la seva Pedra Rosseta, el llibre que obrirà el cor a les dones que no el comprenen, perquè aquest llibre que aviat es publicarà és el mirall de la seva ànima càndida i innocent que s'entesta a amagar als altres, fent així el seu camí més laberíntic i solitari.

*

Aquests dies de fotosíntesi, trobaran vostès a l'Art i alguns dels seus amics publicant coses dedicades als propers esdeveniments poètics que succeiran a Fastigosa a mitjans de maig. Tots desitgen que us agradi.