En contra

De naturalesa pessimista, l'Abans Conegut es veu obligat a conviure a diari amb una mena d'estupidesa vital de proporcions gairebé universals. És en veritat enfarfegadora, aquesta fal·lera que detecta tan sovint entre amics i coneguts i saludats. Creure en el futur (creure, tan sols, que hi ha un futur!), creure en la pervivència i reconeixement de la teva obra, creure en dietes, en naturopaties, en l'amor, en la reproducció i en la bondat de l'espècie. L'Art accepta que tenir una actitud positiva en front la vida fa que no se't caiguin els cabells i que les arrugues arribin més tard i que hom visqui més temps. Fins i tot accepta que una actitud constructiva pot fer fins i tot que hom lligui i s'endugui a alguna optimista al llit. Tot això és cert, sí, carat, tot això és cert, sí. Tan cert com que fumar mata i que Zapatero és un vulgar mentider.

L'optimista, doncs, és un ésser pragmàtic, un ésser social. L'Art el felicita, i fins i tot l'admira. Invertir tantes energies en trobar el costat bo de les coses, o en lluitar per aconseguir que tot tingui un inevitable i patètic costat bo. Gràcies als crèduls i als optimistes tenim la merda de vida que tenim i que ens espera: viurem fins als cent anys, treballarem fins als vuitanta i deixarem un cadàver de pulmons pulcres i d'expressió feliç i pau eterna en el rostre blavós de la mort. Molt bé. L'Art se'n congratula.

L'Art, però, no és així. I creguin-lo si un dia se'l troben pel carrer queixant-se de qualsevol cosa i de sobte atura el seu discurs amarg i els hi diu: Ei, però jo ho he intentat, eh, aquesta cosa de ser feliç i anar content i ser l'alegria de la huerta i tot plegat... Oi-tant que ho ha intentat, el condemnat, i els resultats han estat d'una mediocritat indigna de l'esforç que l'Art ha esmerçat en sortir rialler per la ciutat saludant el sol saludant les nenes saludant el guardia urbano cabrón que et posa les multes. Tot ha estat en va. De la única cosa que li ha servit intentar ser un ésser social és per aprendre a amagar el seu negatiu estat d'ànim natural, i aconseguir que el deixin en pau i evitar aquelles repugnants mirades aparentment compassives dels éssers vitals. Com son pare, que és perico i amaga la seva lamentable naturalesa blanc-i-blava per tal que la gent del poble no li foti escarni i el deixin en pau amb la terrible maledicció que és ser d'aquell equipet desproveït del glamour de la victòria.

Avui, conduint l'automòbil per la Catalunya Central, ha pensat que si hom és de naturalesa negativa i trista, és estúpid mirar d'aparentar justament el contrari, malgrat que la gent social, els optimistes, aquells éssers d'immens cinisme, fugin d'ell i de la seva literatura obtusa i txunga com fugen les senyoretes educades de les rates fastigoses que pasten harmoniosament per les clavegueres. I així és. I si un és pessimista no pot pretendre ser optimista, així com un ésser de metre setanta no pot pretendre ser un tio de metre noranta. I els benaurats optimistes que hagin arribat fins aquí han de saber que un dia l'Abans va ser un contumaç optimista, un creient de l'optimisme, un fanàtic de l'optimisme. O potser es pensen que aquests pensaments desordenats poden provenir d'algú que no hagi cregut cegament en la vida? Va creure fins i tot en moviments socials i en la justícia i en l'amor correspost i fins i tot va creure que la bellesa física no ho era tot! I tinguin per segur que la vida no li ha fotut tantes putades ni molt menys com per acabar així de negatiu, i hauria d'estar content, però nah: no en sap, d'estar content i no sap vendre l'alegria que no té. Prou mentides socials! Només està content amb els éssers marcats a foc per la negativitat. En un grapat d'aquests ha trobat els seus iguals, com la seva admirada amiga de la muntanya.

Però que aquests pensaments caòtics no portin ningú a engany: com ja ha apuntat, només es troba del tot bé amb alguns i algunes dels seus iguals, perquè sap prou bé que la gent pessimista és en gran mesura també horripilant. Sempre plorant les seves penes (o pitjor, mig amagant-les), incapaços de detectar cap mena de sofriment que no sigui el seu, delectant-se fins la nàusea en el seu ego ferit i de dimensions monstruoses. Els integrants d'aquesta especie de negatius pensaran sempre que l'únic patiment autèntic serà el seu, i el teu serà sempre menor, en comparació. Diran, aleshores, que et detesten per autocompassiu. I et diran que ells no ho són pas, d'autocompassius. Quina vergonya aliena, tot plegat, cony.

I saben el millor de tot? Que un dia per casualitat l'Art trobarà allò que busca, i el seu discurs tenebrós donarà pas a un discurs d'una bondat i alegria infinita, i aleshores l'Art deixarà a l'estacada a tots aquests fidels creients del desamor i del pessimisme vital. I així és i així ha estat tota la vida. La gent canvia que fa por i només et tens a tu mateix i les teves circumstàncies. Mentrestant, estimeu-vos els uns als altres, que l'Abans Conegut no pot, no pot, uoh-oh, no pot.