20/1/10

Mea culpa, mea maxima culpa

Potser l'apunt anterior peca d'arrogància. Mea culpa, mea maxima culpa. Arrogància perquè les meves accions i opinions no són en absolut infal·libles. Deixin que m'expliqui.

Sabran ja molts de vostès que amb uns amics tenim un projecte editorial que ens suposa molt esforç però també un plaer difícil d'explicar. És un projecte sense ànim de lucre, és a dir, que tots els diners que arrepleguem van destinats a publicar noves coses. Afortunadament, podem seguir vivint de sous provinents d'altres bandes.

La premsa i els lectors ens tracten amb una exquisidesa que a voltes em ruboritza, perquè no som perfectes, malgrat que la nostra intenció és la de publicar llibres perfectes, si més no, pel que fa a qüestions que depenen exclusivament de nosaltres: disseny, distribució, ortografia, premsa.

Un dels blogs que es fa ressò d'Un bàrbar al jardí esmenta una llista d'errates existents en la nostra edició. Ho fa amb molta delicadesa, que agraeixo. Tanmateix, em veig obligat a sortir en defensa del traductor i de la correctora que han treballat el text. Les errates són responsabilitat nostra, dels editors. Sempre. Mea culpa, mea maxima culpa. No dubtin ni un moment de la professionalitat dels nostres companys.

Em sembla que ha arribat el moment d'explicar la història íntima d'Un bàrbar al jardí, que malgrat no ens exonera de les nostres responsabilitats, pot ajudar a comprendre les dificultats de publicar en català, i les condicions en les que vam fer treballar a la correctora.

Fa uns mesos, el traductor es va posar en contacte amb nosaltres, com qui trepitja la última platja. Malgrat que algunes editorials catalanes importants van mostrar interès en el llibre, totes van considerar que publicar un text d'aquestes característiques seria una mena de suïcidi comercial. El traductor, doncs, va picar a la porta correcta. Acte seguit, vam començar a investigar qui ostentava els drets internacionals de Zbigniew Herbert. Els drets els tenia un vell conegut, que va tenir la delicadesa d'informar-nos que els drets ens castellà ja havien estat adquirits.

Ens va exigir, també, unes condicions que no m'atreveixo ni a verbalitzar, de tan indignes que em semblen, que ens obligaven a sortir al mateix temps o després de l'edició amb la llengua co-oficial d'aquest país. Algun editor a qui vaig consultar es fa enfurismar en saber-ho i em va aconsellar que ho deixés estar. Amb tot, vam tirar endavant, i ens vàrem preparar per una cursa a contrarellotge, perquè no volíem donar ni una setmana d'avantatge a l'edició castellana, i perquè Un bàrbar al jardí ens va enamorar. Vam veure que podíem pagar una correctora, no la quantitat que voldríem, sinó la que ens podíem permetre, i li vàrem explicar que ens corria moltíssima pressa. Va fer la seva feina amb professionalitat i, sobretot, amb una rapidesa que ara i sempre li agrairem, donades les circumstàncies i la pressió a què la vam sotmetre.

Vam rebre el contracte de l'agència, i vam observar una escletxa legal que va permetre que la nostra edició sortís abans que la castellana. Ni al mateix temps, ni després: abans, la qual cosa ens va suposar una alegria indescriptible, una victòria. La sortida de l'edició castellana, desconeixem per què, ha estat ajornada almenys dues vegades, però sortirà aviat.

Però tot té un preu: Hi ha errates injustificables que a mi mateix em sorprenen; jo, que em vaig llegir el manuscrit dues vegades abans de ser maquetat, i una altra vegada per introduir les darreres correccions, no vaig veure que "templaris", mal llamp, en català es diu "templers", per exemple. Com pot ser, com se'm va poder passar per alt? Mea culpa, mea maxima culpa.

Saben, la feina del traductor i la del corrector i la de l'editor són molt ingrates: poquíssimes vegades es poden observar els teus encerts, i sempre, sempre, sempre, deixes al descobert les teves mancances, els teus lapsus, els teus oblits. Cal conviure amb ells i, si es pot, reduir-los a la mínima expressió. Aquest és el nostre anhel. Espero que un dia l'admirable blog Ucronies només hagi d'escriure un post sobre una de les nostres edicions, i no dos.

10 comentaris:

  1. Miquel... (perdó, no sé com us dieu de cognom), si hagués sabut que mouria aquest petit enrenou, em sembla que no hauria escrit el segon apunt. No us ho agafeu tan a la valenta, per favor: no n'hi ha per a tant. A mi també m'ha passat per malla això dels "templaris" (si en Jordi no m'ho fa veure, ni me n'adono). Jo també he treballat de corrector i sé com de desagraïda és la feina; i quan he hagut de treballar a escarada, la feina no ha sortit tan bé com caldria. Això ens passa a tots, no us hi poseu pedres al fetge. Allò important és publicar bona literatura en català, i si és possible avençar-se a l'edició en espanyol, millor. I si avui faig un error aquí, demà l'esmeno allà. Aneu bé. Endavant les atxes.

    ResponElimina
  2. Joan, el teu post no ha provocat pas cap enrenou, és més, ens fa aprendre i, a mi particularment, m'ajuda a tocar de peus a terra. Em sap greu, això sí, pel traductor i la correctora, perquè al cap i a la fi, la responsabilitat final és ben nostra.

    personalment, trobo que el text llisca bé, que és una bona traducció, mlagrat les incorreccions.

    li agraeixo molt els seus posts i els seus comentaris, de debó!

    Miquel Adam Rubiralta

    ResponElimina
  3. Després de llegir els enllaços, un dubte. Quina pega té el dialecte valencià? bé Proa ha publicat Montaigne en aquest bonic registre. Bé disposem de Proust, també, traduït amb accent mallorquí. O també d'Homer, en aquell particular idioma que feia servir Carles Riba.

    ResponElimina
  4. Doncs el valencià no té res de dolent, ans el contrari: ja coneix la meva predilecció per Baixauli o Palàcios.

    No sé que dir-li, benvolgut dErsu. Altres amics han mostrat la seva estranyesa, i noi, només puc dir que va ser com una mena d'acte reflex... No m'agradaria faltar el respecte als amics del sud de cap de les maneres: el valencià és molt bonic, més bonic que el canfanga que gasto jo! Potser hauria de passar per un procés d'hipnosi per descobrir què ens va portar a decidir virar la traducció cap al català central... És un tema interessant, aquest. Li asseguro que farem un debat intern al respecte. Però el que sí que és clar és que respectem els diferents girs dialectals dels poetes i escriptors nostrats. Ara, en el cas del Herbert, no sé perquè carall ho vam decidir així, si li sóc sincer.

    ResponElimina
  5. dono una ullada al teu blog

    salutacions des de Reus

    ResponElimina
  6. Doncs a mi el llibre, malgrat tot, em va agradar!

    ResponElimina
  7. Hola, Artista.
    Se m'acut ara dir-te que vist que us dediqueu a editar per amor dels llibres i sense ànim de lucre, deixeu estar les presses. No tenen sentit. És igual quan surti el llibre. Jo l'hauria comprat igualment, per exemple. A mi m'és absolutament igual que un bon llibre trigui deu anys a editar-se. Puc esperar. També puc tenir el mateix llibre en més d'una llengua.
    Salut amb il·lusió, us desitja per al 2010,
    vk

    ResponElimina
  8. Ummm, sí, ja l'entenc, ja. Però si surt l'edició catalana molt més tard que la castellana ens la menjaríem en patates.

    de totes maneres, insisteixo: la traducció és bona i les faltes no són tantes com per generar tota aquesta moguda.

    Salut Viktor!

    ResponElimina
  9. Disculpi la meva ignorància en aquest tema. Ja m'ho penso, ja, que també es tracta de no perdre-hi massa diners.

    Salut Artista!
    I per molts anys i llibres, si ho desitgeu!

    vk

    ResponElimina
  10. templer? jo hagués dit templari

    ResponElimina

Seguidors