A las oficinas de una editorial media llegan al cabo del año casi 1.000 manuscritos. En España deben de circular durante ese tiempo más de 5.000 originales diferentes. La inmensa mayoría de ellos son impublicables, como sabe bien cualquiera que los haya ojeado, y lo primero que hace el editor (gastando dinero para ello) es separar el grano de la paja.
Luisgé Martín, El País
Sóc anacrònic, reaccionari, apocalíptic i antimodern.
Per exemple, m'agrada molt fumar. Per exemple, em dedico a editar llibres. Abans aquestes dues activitats haurien estat considerades fins i tot venerables. Ara la gent m'escup pel carrer. No és estrany que em consideri un ésser melàncolic i emprenyat, ja que el món ha mutat fins a fer-se incognoscible i obtús als meus ulls esgotats. Ara sóc un ésser menyspreable, incomprès. Sóc l'ésser caduc.
Però sóc jo qui no comprèn, jo, l'antimodern. Ah, aquella maledicció de l'antiga Xina, aquell fukú oriental que desitja a la seva víctima que visqui temps interessants...
Càndid com pocs, pensava que els blogs eren una escola per aprendre l'hàbit callat de l'escriptura, una plataforma adequada per aquells que anhelaven convertir-se en escriptors començant pel principi. Després d'uns anys, els bloggers més capaços, els que mantenien intactes l'esperança, l'alegria i la il·lusió, aquells que havien creat un llenguatge propi, aquells que havien après a defugir i minimitzar els efectes del verí de l'èxit immediat, emprendrien el solitari i incert camí de l'escriptor. Però Déu va crear l'autoedició, i els bloggers es van convertir en uns éssers arrogants i espitragats, uns éssers autosuficients i orgullosos i la ira va créixer dintre seu i la van llençar contra aquells censors antiquats, aquells patètics comerciants: els editors. Van desaprendre el sentit de la humilitat davant de l'ignot i inacabable món de l'edició, un món que aparentment no els interessava, un món que certament desconeixen, un món que, lluny de ser saludable i just, exercia una funció interessant: la de filtrar porqueria i posar la gent al seu lloc. No tothom té talent, per moltes visites i premis que obtinguin els seus blogs, per molta mercadotècnia que emprin contra els seus lectors. És clar que aquells carcamals d'editors cometien errors imperdonables, però al capdavall la justícia i la literatura gairebé sempre s'acabava imposant per sobre de les ineptituds d'aquells (primer) humans (després) editors. I és ben cert que hi ha hagut des de sempre una relació d'odi cordial i sincer entre autor i editor... el motor de tanta literatura. Quina merda, quin terrible avorriment, la pau dels cementiris i de la publicació descontrolada, sense aquell enorme enemic anomenat editor! Quina tristesa, la manca absoluta de responsabilitat social i bibliogràfica, la del que ho vol tot no podent oferir res més que el seu blog!
Aquesta desafecció infantil es va agreujar amb l'aparició de l'invent de l'e-reader, destinat a omplir les butxaques dels venedors de fum que s'aprofiten de l'ambició desfermada en l'ànima orgullosa de l'home modern, i que amb tota probabilitat sortiran victoriosos encolomant-nos més servituds tecnològiques. Tot aleshores va anar de mal en borràs: les agències literàries van voler fer d'editors utilitzant totes les males arts possibles, els distribuïdors van voler fer d'editors, els escriptors van voler fer d'editors: tots abraonant-se sobre el cadàver calent d'aquell individu antimodern, pragmàtic, arrogant i altiu, però també genial i d'una sinceritat gairebé insultant. A qui se li acudeix confessar que la literatura gairebé amb tota probabilitat no et portarà mai el plat a taula, malgrat ser estrictament cert des que la literatura és literatura?
El cas és que els autèntics escriptors, els que es sacrifiquen en silenci per parir alguna cosa perdurable i bella, aquells per qui val la pena ser un estúpid editor anacrònic, es veuran envoltats aviat d'un tsunami terriblement frustrant de creadors mediocres i orgullosos, fills del blog, fills del segle del llibertinatge tecnològic, fills de la falta absoluta d'autocrítica i d'ambició desbocada.
Però saben què? Que se m'en fot. Tinc previst enfonsar-me lentament amb aquest vaixell de paper i tinta que ja no sura. Desapareixeré lentament en l'abisme submarí de l'oblit i la total inutilitat amb el puny alçat i amb un somriure estúpid del que, no ho dubtin, em penjarà fins el darrer moment una cigarreta fumejant.
A mi també m'agrada fumar i, a sobre, faig gantxet. I sóc de les que llegeix coses d'editors anacrònics com vosté.
ResponEliminaProvocador...
ResponEliminaDemà em poso amb la feina de replicar...
Andrew (alias Zero Kelvin)
... Si bé no sóc de les que duen cigarretes penjant a la boca, no crec en punys alçats, i sec sovint davant dels abismes sense atrevir-me a saltar, com a lectora, adjuntaré sempre un somriure, estúpid per uns, per d'altres no, a tots aquells conscients de la seva caducitat que, malgrat possibles pragmatismes, antimodernismes, arrogàncies, altiveses, genialitats i sinceritats, fan de l'ofici d'editor la seva vida i s'arrisquen i creuen que ser escriptor és una ofici tan rigurós i de responsabilitat com el seu propi...
ResponEliminaNo fumo
ResponEliminaSóc blogger.
Sóc un frikie dels gadgets electrònics.
Estic apuntat a L'Aula d'Escriptors de Gràcia per aprendre a fer les coses bé.
Potser algun dia saciaré la meva pedanteria provant d'escriure una novel·la.
Sóc tot això que diu vostè elevat al cub.
Però fora d'aquest arquetipus també sóc lector. I tinc capacitat de crítica. I tinc capacitat per discernir el que m'agrada i le que no, i de saber per què.
Veig en els llibres electrònics grans possibilitats com a lector (ja em va llegir vostè en el seu Facebook).
I em fot molt, que es plori ara pels editors, quan aquests, amb les seves pol·lítiques de distribució s'han menjat a les llibreries petites. Quan els editors es mengen el pa dels altres no passa res, però ah, compte, que ara és el seu pà...
Fa un temps, aquí mateix, vaig llegir com plorava vostè perquè a les grans superfícies no li donaven peixet, perquè els llibres seus no s'exposaven. Clar, ¿qui l'importa la llibreria del barri si pots ficar el teu llibre a la Central, a la Casa del Llibre o la FNAC?
Ho sento, Sr. Subal. No estic d'acord. Crec en que hi ha gent amb suficient criteri per saber el que vol llegir. I em reventa que a més, vostè sap que els seus clients, en la seva gran majoria ho som. Vostè no publica Larssons o Dan Browns. I jo quan vaig comprar Finestralls, o quan vaig llegir La Zona ho vaig fer valorant la seva tasca com a editor. Cregui vostè una mica més en que els lectors tenim capacitat per distingir les diferentes capes que té la literatura.
Fa temps que medito ordenar els volums de la meva insignificant biblioteca no pas per l'ordre alfabètic del cognoms dels seus autors, com fins ara, sinó pel nom de l'editorial que ha fet possible l'existència de cada llibre. Sobretot quan peso que acostumo a comprar més llibres en funció del seu editor que no pas del nom de l'autor. Crec que quan m'instal·li en un nou habitatge, un cop vengui l'actual, així ho faré. Per cert, fa temps vaig rebre la visita de dos coneguts seus ben agradables que cercaven pis.
ResponEliminacàndid i caduc?? vaja promo que et fas nen!
ResponEliminadius que desapereixeràs, sí vale, fins que t'arribi un mail o un llibreta amb una genialitat no publicada i a córrer tots. i com t'agrada!
ea
Jo sóc més de pensar que els que sobren són els periodistes culturals. Però ¿em deixa, tot i estar d'acord amb vostè, fer d'advocat del diable?
ResponEliminaLi ha sortit un post molt superior a l'article que empra com a lema. Un article enormement trampós (l'article, no el post; llegeixi bé), perquè segurament la "prima Paqui" a la que ell fa referència de manera tan condescendent, si volgués publicar, amb una editorial tradicional, ho faria. I si fa un blog i té prou visites, etcètera, possiblement una editorial tradicional acabarà anant-li al darrere. ¿No totes? Esclar, però és que l'article juga a fer una contraposició extrema, simplista.
"Los autores, sin llegar al tópico romántico, suelen ser seres inadaptados, neuróticos y con una cierta incapacidad para las cosas terrenales". Altre cop la condescendència, igual que més amunt contraposa l'objectivitat d'un autor respecte al seu llibre i la de l'editor; com si l'editor automàticament tingués raó. ¿No és capaç de pensar que un escriu senzillament perquè li dóna la gana, perquè ho sap fer? ¿Sempre hem d'anar amb excuses?
En fi: un article realment trampós, que em recorda aquells articles de músics defensant la gestió de la SGAE, amb perdó.
Passem al seu post. Ja li he dit que el trobo molt millor. Molt més realista, tot i la retòrica autocompassiva, etc. A mi el que m'estranya són dues coses. La primera que extrapoli la situació castellana a la catalana (on, a grans trets, el món literari és un can pixa general). La segona que es capfiqui per les "cosines Paqui". Com li deia algú més amunt, pareix que no confiï en el criteri dels lectors.
Pensi en el cinema en 3D. Fa cinquanta anys, des que es va estendre la televisió, que llancen periòdicament la idea. I de moment l'única pel·lícula digna que s'ha fet és "Up", diuen. A banda d'això, de quan en quan fan sarau amb alguna pel·lícula concreta, la gent hi va, se n'oblida, i santes pasqües. Perquè no han trobat la manera d'aconseguir (a diferència del que va passar amb el so i el color) fer una pel·lícula de Dreyer on el 3D aporti alguna cosa. Pensi, doncs, en la molèstia de posar-se ulleres de colorets i en el fet que te les poses per veure una cosa que, finalment, no és res de l'altre món. Per això no ha prosperat. Doncs és el mateix. Vostè, com a editor de sempre, haurà de preocupar-se el dia que, sense editor, un gran llibre esdevingui un èxit de masses. El dia que uns Radiohead o uns Arctic Monkeys decideixin prescindir de vostè. Llavors els bons escriptors (i els lectors) decidiran que vostè ja no fa falta. Però això no ha passat, ni sembla que hagi de passar. Mentrestant, no es preocupi perquè les "cosines Paqui" (ni els "productors de continguts") li fotin enlaire l'ofici! Fixi's en elles més aviat quan pugin a una bicicleta! ;-)
I recordi que, a grosso modo, estic d'acord amb vostè.
Puaffffffffffff. Sr. Subal Fumeta, és el post més depriment que he llegit en els 6 anys que porto llegint i fent blogs. Més un brindis al sol sembla un brindis a la lluna, o a les tenebres directament. En el fons una posa, una disfressa, un romanticisme que put. I, a sobre, per a més ironeia, ho proclama en un blog. Chapeau. Certament, el Zeitgeist no corre al seu favor. Però deixi de lamentar-se, home, i reaccioni, collons.
ResponEliminaMmmm, rectifico: no s'hi fixi ni en bicicleta.
ResponEliminaSenyor Ibanez: donat que manipula el seu sistema de comentaris omitint comentaris incòmodes, li diré aquí que trobo escandalós que els seus llibres a bubok costin gairebé 15 euros, la qual cosa em porta a pensar que tota la seva lletania "d'escriptor de mà oberta i blablablà" és pura retòrica buida i mentidera. Això sí que és estafar els seus lectors. Cosa que fa des d'aquell lamentable plagi que va rebre el Premi Ferrater, que sospito que va fer que les portes de les editorials convencionals i anacròniques que no es deixen enganyar restessin tancades sine die.
ResponEliminaAu, que'l moqui la iaia.
Havent meditat, a fi que l'administrador d'aquest blog pugui dir la seva a nostra aportació feta a the other side of the moon, copypastegem el comentari realitzat.
ResponElimina"Per una banda, senyor L2P, ha d’acceptar que els editors “clàssics” juguen amb un nínxol de mercat que els cavarà la tomba empresarial si no s’adapten a les noves tecnologies. A més, li recordo que la seva editorial ha publicat un e-blook. La catosfera és indubtablement un bon senyal per a la cultura catalana tot i l’evident morralla que impera (i si navega per l’englishfera, ni li ho explico!). L’aparició d’una nova Rayuela o OULIPada tot seguint les noves eines digitals serà un signe de vivor literària. Vostès plantegen una línea editorial -el catàleg és la meva obra- que no té res a veure amb el món bloger, , de manera que comparar-ho suposaria arbitrar un partit de futbol amb les regles del golf. Res a veure"
Make love!
Benvolgut Cau d'en Bau et altri:
ResponEliminaHi ha milers d'indicatius econòmics per mesurar qualsevol índex; d'inflació, de deflació, de qualitat de vida, de renda per càpita, de desenvolupament humà, de poder adquisitiu... n'hi ha un que a mi em fa molta gràcia i que sol ser bastant infal·lible: índex BigMac, malgrat ser totalment acientífic, que senzillament consisteix en mirar quan val un BigMac a cada país i fer una miserable regla de tres.
Jo llegeixo amb moltíssima atenció els comentaris (centenars) a les notícies sobre edició electrònica i punyetes similars que apareixen als diversos diaris digitals. Em serveix per mesurar com de madura està la demanda de llibres electrònics, i què vol que li digui: hi ha molta gent que no vol ni sentir a parlar del putu e-reader, que no en tenen cap necessitat. També et pots trobar comentaris d'odi visceral cap als editors de gent que no té ni puta idea del món editorial, i gent fanàtica de trastos nous miraculosos addictes a les noves religions www. Però jo trobo que la gent està cansada del tema, cansada que la mà invisible et vagi menjant el cap amb la imminència de l'e-reader ("e-reader, regalo de navidad!"!), cansada que el mercat t'insisteixi en fabricar noves necessitats que no tens. Aquest és el meu índex BigMac per mesurar demandes d'e-book. El lector, o sia, el consumidor de llibres, és un escèptic amb aquest trasto.
Adaptar-se a les noves tecnologies? Què implica, això, gastar-se milions d'euros que el senyor Folch sí té però la majoria d'editors no tenim? Paticularment, esperaré a veure si el seyor Folch s'estavella, i després, ja decidirem si ens apuntem a aquesta MODA de l'e-reader.
Vol què li digui que penso, analitzant l'entrevista que li van fer l'altre dia a l'Avui, al senyor Folch? Em vaig quedar amb aquesta frase: "La barrera d’entrada a la distribució [de llibres digitals] no és petita." Sap què és una barrera d'entrada a un mercat? Que per entrar en aquest mercat t'has de gastar una fortuna. Això a qui beneficia? Als megagrups editorials, no a ningú més.
Així doncs, aquesta no és la meva guerra. Si es fixa en els comentaris dels lectors, els qui més reticents estan amb aquesta mandanga són els lectors de literatura (d'alta literatura, no merda d'aeroport).
Després, vostè diu; "A més, li recordo que la seva editorial ha publicat un e-blook."
No: n'hem editat dos; L'aeroplà del Raval (li falta poc per esgotar-se, senyor E-Banyes), i Busca qui t'ha pegat. Com he mirat d'explicar, potser sense fortuna, hi ha blogs perfectament traslladables al format llibre. No tots, no els que més es venten de ser collonuts, no els que presumeixen de rebre un milió de visites al dia. Aquest són mediocres a més no poder.
(segueix)
(continuació)
ResponEliminaHi ha dos blogs que m'enamoren (Registres Particulars i O-TeArai) d'un nivell literari espectacular, al meu gust. Els editaria ara mateix, si tingués temps, diners, etc. Em retracto ara mateix si he dit que TOTS els blogs literaris són mediocres. Hi ha gent que escriu de meravella per internet. Però no són qui la majoria pensen. Hi ha hagut editors que han caigut de quatre grapes en la propaganda infecte generada per pseudofenòmens com la Catetosfera, i n'han editat un llibre, el qual ha passat desapercebut, i sospito que se l'han menjat amb patates. No ha estat un fenòmen literari, evidentment: menys un fenòmen comercial. Es van pensar que com que tot déu mira blogs o té blogs i té parents i familia, la propaganda viral s'extendria com una taca d'oli i vinga tots a comprar el llibre. Cal anar amb molt de compte amb les MODES, amic Bau, no troba? Com bé diu l'amic Zero Kelvin, el lector no és idiota, però la tasca de l'editor és fer-li la vida més fàcil, i em temo que els fenòmens d'autoedició i el rotllo viral que hi ha a la Xarxa no ajuda en absolut: només és soroll. SOROLL!
Zero Kelvin, al meu putu facebook va enumerar un llistat d'incorporacions pistonudes que a la llarga tindran els e-book. Els deixo aquí apuntats;
- Per què no un format electrònic que contingui el llibre traduït i el seu original? i a més un diccionari? Es a dir, jo vaig llegint en versió original i una paraula, un paràgraf no l'acabo d'entendre. Puc consultar al diccionari o, fins i tot, puc demanar que aquest paràgraf me'l posi en la versió traduïda del llibre. Marcar per traduir. Els DVD porten els subtítols en més d'un idioma, per què no tenir el llibre també en varies llengües?
I la meva resposa va ser: "o sigui, que he de comprar drets per la traducció al català, l'original en l'idioma que sigui, i els drets pel diccionari, i això vostè ho vol comprar a 10-12 euros, oi?"
En fi, jo què sé. Jo crec que els humans lectors solen tenir una capacitat de discernir més elaborada que els no-lectors. No serà fàcil vendre'ls motos. els fabricant d'e-readers vendran milers de milions de trastos, però a qui? En primer lloc, a aquests. I quan tots els no-lectors tinguin el trasto, potser s'adonaran, els "creadors de continguts", que el negoci l'han fet uns altres. Els fabricants de trastos (trastos que no ajuden precisament a l'ecosistema, doncs estan fets de productes no reciclables, productes que generen alguna que altra guerra a Àfrica, coses sense importància).
Perdonin la demagogia, però és que a més de reaccionari, i antimodern, a voltes sóc un demagog.
I m'en vaig de pet a l'Orinal.
Salut a tots.
Em sorprèn que un editor d'una editorial petita, una editorial que treballa per amor a l'art i sense ànim de lucre, mostri prejudicis tan exacerbats cap els lectors electrònics. Puc entendre les pors en el cas dels distribuïdors, que en el moment que el l'ebook sigui predominant (si ho arriba a ser) patiran perquè seran intermediaris innecessaris; puc entendre els llibreters, que en un model de negoci així també ho tenen magre i seran substituïts (insisteixo, sempre hipotèticament) per un portal de venda que centralitzi l'oferta de les editorials, a l'estil d'Amazon. Però els editors, els editors em sorprendria molt que desapareguessin i no entenc aquesta por la competència amateur. De debò es pensa que algú entra a Bubok a la recerca de nous autors? Doncs amb els autopublicats digitals passarà el mateix. Generaran soroll, spam, però qui en farà cas?
ResponEliminaEl lector sap discernir i sap filtrar per si mateix, però una editorial estalvia molta feina; les editorials ja no vendran objectes físics, però continuaran venent marca, prestigi. I no tots els escriptors (especialment els escriptors *de debò* estaran disposats a fer d'home-orquestra i encarregar-se de detalls tècnics, de canals de venda i de promoció. Tal i com ho veig, editors i editorials continuaran existint, perquè fins i tot en un model digital són útils per als lectors i per als escriptors.
En el cas d'editorials grans, fins i tot, puc arribar a entendre la por al món digital pel perill de la pirateria. Però en el cas d'una editorial petita, em sembla que el llibre electrònic és un risc, certament, però també és més una oportunitat que no pas una amenaça
Jo no crec que el llibre electrònic sigui una moda; crec que es quedarà, que anirà guanyant terreny fins a arribar a un equilibri amb el llibre de paper, que tampoc no desapareixerà. Potser es converteix en una mena de substitut del llibre de butxaca, potser va més enllà. No ho sé, i en qualsevol cas serà un procés que durarà anys. Però és indubtable que té molts avantatges: des de l'estalvi d'espai i pes (jo, amb gairebé dos mil llibres i sis mudances en 9 anys, dono fe que si pogués reconvertir el 70-80% de la meva biblioteca a digital acceptaria sense pensar-m'ho) fins a la possibilitat de tenir un diccionari integrat (com el Kindle, i és realment molt útil per llegir en anglès), o de fer subratllats i anotacions i poder exportar-les directament a un format text a l'ordinador, o poder accedir a llibres que en paper són impossibles de trobar o que caldria cercar laboriosament en llibreries de vell. No ho sé, també el llibre de paper té encara molts avantatges sobre els lectors (resistent, sense bateria, tacte), però crec que no és raonable negar algunes de les virtuts del format electrònic.
(segueix)
Respecte al cost d'entrar al món digital per a un editorial, et cito: “'La barrera d’entrada a la distribució [de llibres digitals] no és petita.' [diu en Folch]. Sap què és una barrera d'entrada a un mercat? Que per entrar en aquest mercat t'has de gastar una fortuna. Això a qui beneficia? Als megagrups editorials, no a ningú més".
ResponEliminaAixò no és correcte. Entrar en la distribució de llibres digitals, és a dir, el que està fent 36L a Espanya o ha fet Amazon a EEUU requereix una gran inversió. Però aquesta inversió és per a qui vulgui constituir-se com a canal de venda o distribució d'e-books, no pas per les editorials. Labreu no necessitaria crear un canal de venda, només triar un distribuïdor o portal de venda com ara Leqtor o edi.cat, o Amazon i pagar la quantitat per llibre venut que el distribuïdor o venedor (digueu-li com vulgueu) marqui. El cost de fer una edició digital per a una editorial és molt baix, puix els costos fixos (traducció si n'hi ha, maquetació, correcció, disseny de coberta) ja els ha hagut de pagar per fer l'edició en paper. Si algú em dona un arxiu .doc amb la novel·la corregida i un arxiu .jpg amb la coberta, jo, que hi he dedicat unes poques hores a aprendre'n i no sóc professional, en un matí o una tarda li preparo una edició electrònica en format .epub o .mobi que no té gaire a envejar a les que compro amb el meu Kindle.
Salutacions
Víctor
Benvolgut i benvingut Víctor.
ResponEliminaSap què? Que potser té vostè molta o tota la raó en el que diu. Sí. Pensaran tots que sóc una mena de tarat summament contradictori...
Darrerament parlo amb molts amics molt més entenimentats que jo sobre el tema: m'agrada punxar-los perquè sé que de la controvèrsia en puc treure més conclusions. Porto a l'extre una cosa (i me la crec, eh, res de jugar a la puta i a la ramoneta), i a base de paciència dels altres jo acabo entenen coses. OK. L'e-book no és una amenaça tan gran. I a més té tota la raó amb les barreres d'entrada.
Però pensan-t'hi a conscipencia, i essent sincer, el que m'enerva és una tendència dels ja lectors d'e-book a menysprear la tasca de l'editor.
Penso que els editors no hem estat prou hàbils per explicar la nostra funció, la nostra feina. I penso a més que jo en particular tendeixo a igualar a qualsevol defensor de l'e-reader amb un Toni Ibàñez qualsevol, la qual cosa és de injusta.
Però digui'm; no nota vostè que als editors se'ns vol fer passar per uns polis de matinada, per la Santa Inquisició o socis honorícs de l'SGAE? El que em garrativa i em molesta és la propensió de l'opinador ociós a pensar que som uns éssers inútils i aprofitats, i aleshores, jo, volent defensar-me (doncs em considero editor com qualsevol altre, encara que això m'equipari amb Planeta) reacciono. E-reader? Sí. Tasca editorial? Més que mai. Perquè d'una cosa sí que estic segur: la banalització de la figura de l'editor farà que la ja minsa qualitat a que els tenim acostumats a vostès, lectors, s'agreujarà. Els problemes per discernir entre la simple campanya viral i la qualitat ens faran perdre més temps.
(segueix)
(continuació)
ResponEliminaI una altra cosa, potser estúpida i romàntica: llegir és imaginar (i em refereixo a les coses accesòries que diu que portaran els e.readers en el futur a les què feia referència l'amic Zero Kelvin). Si amb l'e-reader acabem per saber-ho TOT, acabem per, per exemple, poder alterar l'ordre argumental d'una obra al nostre gust, no creu que es perdrà aquell "pacte de la ficció" que existeix entre l'autor i l'escriptor? Ho dic a tall d'exemple, però crec que pensar-hi pot ser interessant. Ja sé que al capdavall això no importa a ningú, però a mi, que semblo del segle dinou, em sap molt de greu.
Miri, detesto fer comparacions amb la indústria de la música, però en aquest cas, n'assajaré una. Jo quan veig als meus cosinets "escoltant música" a base de "singles" d'e-tunes, comprobo què feliç que era i que sóc escoltant de dalt a baix un disc. Amb les seves parts bones, amb les seves parts inoblidables, amb les seves parts mediocres. El l'obra com a conjunt superior a la suma dels seus elements. Sóc dels freaks que creuen en l'objecte dics, en l'objecte llibre (fins i tot un disc amb cançons dolentes, o un llibre amb errates o faltes, perquè cada error amaga una història, o simplement ens recorda que som humans). Si per mi fos: només hi hauria vinil i spotify, la resta: fora. El vinil per les obres d'art, i l'spotify per a cançons especíques. Darrerament només tiro d'spotify, però escoltar un vinil, amb el seu ritual, amb les seves imperfeccions, amb el fregit, és una altra cosa. Que el meu és un discurs que s'ha repetit mil vegades? Un discurs romàntic i facilón? Tal vegada. Per això en el post confesso que sóc antimodern i que en definitiva no tinc raó. Però així sóc. I així és molta gent en aquest món. Com els fumadors als que feia referència, també en el post. Respecto o miro de respectar als no-fumadors. Puc fins i tot admirar als ex-fumadors. Però els "antifumadors" han de saber que tenen davant un enemic que ja sap de quin mal ha de morir.
Estic segur que podrà fer els paral·lelismes necessaris per traslladar això de la música i el tabac al món del llibre, hi confio.
salutacions ben cordials a vostè i a tothom a qui no he respost personalment. Falta de temps, no de ganes.
Gràcies, Víctor, per fer-me pensar més a fons en tot això i poder pulir els meus arguments equivocats.