Manos blancas no ofenden

Hem de fer l'esforç suprem per guanyar la batalla de la novel·la extensa, de la novel·la de públic obert --no dic gran públic. [...] No a base de genialoides, que massa n'hem patit en aquesta terra, sinó a base d'escriptors amb sentit comú, que és la base del talent

Joan Sales a Joan Fuster

L'altre dia l'Art i dos companys de fatigues van xerrar sobre blogs en una biblioteca de Girona. Agradable vetllada, si més no per a l'Art, que va rememorar els temps en què era Famós. Quin egotisme, quanta vanitat! No hi ha res més estúpid que anar amb ínfules de «blog famós» o «blog de culte» i impartir càtedra, tal com ell va fer. De tan ridícul, més valdria que hagués callat. Tan li fa; va ser la primera cosa pagada que li ha reportat haver-se deixat la pell en un blog.

Amb els calers va anar directament a la Llibreteria de'n Felip, i un dels llibres adquirits fou les Cartes completes de Mercè Rodoreda i Joan Sales; la primera, autora de La plaça del Diamant, el segon, editor del Club Editor. D'ençà, l'Art va llegint i s'irrita per moments. En la batalla Rodoreda-Sales, l'Art pren partit normalment pel pobre Sales, que suporta amb estoïcisme tantes coses que Art comença a suportar: ras i curt, la tossudoria i altivesa de l'autor.

És llàstima que un escriptor no sigui un pintor; ell, la seva paleta i la seva tela, potser el seu marxant d'art i para de comptar. No. L'escriptor, mal que li pesi, necessita d'un editor, ara i sempre. Es diuen moltes parides sobre els blogs i la oportunitat alliberadora que implica saltar-se intermediaris per publicar textos, però són això, parides, absurdes vel·leïtats egòtiques d'escriptor no publicat, que si bé pot saber escriure, pot no tenir ni punyetera idea d'editar un llibre. El cas de la Rodoreda segurament és especial. Ella va ser una de les millors escriptores de tots els temps en català, i en Sales sabia que tenia entre mans una novel·la importantíssima. Sales sabia que el seu interlocutor tenia un talent increïble. En aquest cas, empassar-se gripaus és una comdemna que hom ha d'acceptar amb ressignació, que va amb el sou. Sales se'n va haver de d'empassar moltíssims, amb la Rodo, una persona que a l'Artista, de moment (pàg 106, no massa avançada la lectura), li sembla creguda i estirada, però grandiosa com escriptora. Però igualment, a l'Art li fa molta ràbia tot plegat. Rodoreda sembla que vulgui humiliar el seu editor, i sort en va tenir que Sales era prou capellà, humil i catòlic com per no enviar-la directament a pastar fang i deixar que anés perdent premis Sant Jordis (pel que sembla, en aquest país els premis literaris sempre han estat una merda, no només ara). 

Els comentaris inútils i ofensius amb què Rodoreda es regala a l'hora d'acceptar o rebutjar canvis proposats pel seu editor fan venir basques, a menys que hom no tingui ni una mica d'orgull propi. Cal desprendre's de l'orgull per ser editor? Més o menys sí. Segons amb qui, sí. Amb els cretins, evidentment, no. Com discernir l'un de l'altre? No way.

Joan Sales, qui sap si per haver estat també escriptor, es mostra molt intervencionista amb el text de la Rodoreda, potser massa, fins a extrems ridículs. L'Art no ho és tant, ni molt menys (d'intervencionista, de ridícul se'n pot parlar abastament). Encara no se sent prou preparat per ficar massa cullerada en textos que ha d'editar. L'Art no es vol donar mala vida per segons quines coses, per segons quins llibres. Recordin que l'Art viu no d'una, ni de dues, sinó de tres editorials, i ha vist llibres de tota mena; no està parlant de ningú en concret. No està parlant de LaBreu, vaja.

L'editor és algú que ha de lluitar per no desmoralitzar-se amb algunes reaccions estúpides dels seus escriptors en nòmina, perquè aquests ves a saber quina es pensen que és la tasca d'un editor, els fils que ha d'estirarr, els problemes que aquest té. Com bé diu Sales:

Tots els autors haurien de fer poc o molt d'editors, i serien molt més comprensius.

Però no; un escriptor difícilment veu més problemes que no siguin els seus. I és llàstima, sí. Bé és cert que l'obra d'un escriptor és únicament de l'escriptor i que té tot el dret a defensar el text a sang i foc, però en tot en aquesta vida cal tenir sentit de l'equilibri. Em puc imaginar perfectament a Joan Sales llegint segons quines cartes furioses i injustes de la Rodoreda, i em fa venir molta llàstima. I és cert que ell replica, a voltes amb una ironia finíssima que potser ni la Rodoreda captava, com quan li recorda que:

L'avaricia és, en efecte, el segon dels pecats en ordre de malignitat [en referència a uns familiars de la Rodoreda]; el primer és la supèrbia [aquest cop en referència a la pròpia Rodoreda, cal suposar]

I la supèrbia és el mal dels escriptors, com hi ha món. Encara riu, l'Art, quan recorda que un autor anomenat García li va dir que ell era molt important perquè duia el mateix cognom de Lorca. Ei, i podeu creure que ho deia seriosament. 

L'Art, malgrat que potser en perdi algun després de pitjar «publica el missatge», té molts amics escriptors. Un d'ells, gran i estimat poeta, un dia li va dir que la glòria no és pels editors sinó pels escriptors. I deia una gran veritat. La glòria oculta, emperò, el ser gran no sent ningú, està reservada a l'editor, víctima i botxí de sí mateix que ha de gestionar egos aliens amb un somriure irònic o plegar, perquè només hi ha una cosa pitjor que l'ego d'un escriptor: l'ego d'un editor. I contra aquest, el seu, ha de lluitar l'Artista Abans Conegut, ara que vénen dies tan importants en la seva agenda. Ell no ha escrit cap llibre, gràcies a déu, i la glòria, certament, cal que sigui per les obres que se la mereixin. La glòria pels escriptors? A dos metres sota terra, la glòria li sembla com a mínim accessòria.