28/5/09

Animalons egoistes, sorollosos, cruels i vulgars

Tenia consciència, de petit, que era una mena d'“outsider”?


Bé, no m’agradaven gaire els altres nens. Fins que vaig ser gran pensava que odiava tothom, però aleshores em vaig adonar que només em desagradaven els nens. Un cop has començat a trobar-te amb els adults la vida es fa més agradable. Els nens són horrorosos, oi? Animalons egoistes, sorollosos, cruels i vulgars.

Philip Larkin, entrevista a The Observer, Finestrals, a impremta!




Avui ha tornat a passar, com sempre, davant d'una escola. Abans ha vist un parell d'esquelets de contàiners calcinats. Tots els sagals duien samarretes i insígnies del Gloriós Equip de Ciutat Fastigosa. Ha pensat que alçaria la mà en senyal de victòria per agitar el deliri infantil, però només ha accelerat el pas. I ha pensat en la seva infància dels vuitanta, en l'estoicisme que implicava ser de l'Equip Gloriós, en la derrota continua, i el péssim joc desplegat. Pitjor era ser perico, tanmateix; sempre ho ha estat. Una abraçada, pericos.

I malgrat tot, davant qualsevol victòria, per magra que fos, esperar el matí de l'endemà, per amagar la samarreta Meyba a la bossa. Els nervis i l'alegria, la nit que no acabava de passar. Potser fins i tot s'amagava unes bambes, calçat prohibit per capellans i mestres post-franquistes. Era un dia sense llei, l'endemà d'una victòria. Impossible gestionar l'eufòria dels animalons. I, per fi, l'hora del pati, la cridòria. L'Art creu que haver patit l'Equip Gloriós dels vuitanta referma el caràcter, o el torça, d'alguna manera el modul·la. Vés a saber. És per això que a voltes l'Art no celebra les gestes d'altri, perquè arriben tard, per a ell. No es pot imaginar com se senten els nens cruels i egoistes d'aquesta generació. Potser seran encara més malparits, més egòtics, més orgullosos, i en definitiva més estúpids que els de la seva generació —que déu ni do—. Així que, pel bé dels nostres nens i de les nostres pensions, l'Art creu que potser seria interessant que la temporada que ve Equip Gloriós baixés a segona. Mentre això no passa, ahir nit, Art va destapar una ampolla de cava i va beure a morro, mentre la Ciutat Fastigosa cremava. Va llençar uns quants petards balcó a baix, i sí, es va emborratxar una mica.


Un amic de l'Art diu en el seu putu facebook del dimoni: Decapitarà semàfors quan convingui. Poeta!

10 comentaris:

  1. Costa donar-li la raó un dia com avui, senyor Art, però realment la té. Haver patit els vuitanta culés fa que la victòria d'ahir sigui valorada com cal.
    Això de fer servir el Barça com a eina educativa potser que ho plantegi al tete Maragall, que encara li faran cas!

    ResponElimina
  2. Una final que es comença guanyant no és una final.

    Vaia merda de Barça, sembla els Coldplay o un Mac o la Natalie Portman o un poeta equilibrat.

    ResponElimina
  3. ¿Un poeta equilibrat? ¿On?
    Per cert, jo soc bastant aliè a aquestes coses (no em toquen el cor, ho sento), però tenia curiositat per veure què passa a Canaletes en aquests casos, i com que em para a prop m'hi vaig allargar. I, escolti'm, egòtics i estúpids és poc; directament, i com diu el poeta, neofatxes globals, aquests sí. I a sobre: en l'època que anava de manifestacions, per bastant menys ja ens hostiaven...
    j.t.

    ResponElimina
  4. Eiiiii
    Quin purublema hi ha amb els mac?!??!?

    Sniff sniff

    Els nens, si, caldria exterminar-los tots.
    Bah!

    ResponElimina
  5. Aquest matí m'he alarmat, innecessàriament, quan he sentit que algú proclamava que llegir Martí i Pol (vestit d'unicef) podia habilitar per dur les regnes del país. Després he entès que parlaven del meu país. I ja ho he trobat més natural.

    ResponElimina
  6. Pitjor seria que s'hagués de llegir Ruyra, no troba, benvolgut senyor Puig?

    Joder, Lula, com hi 'nem!

    Tina, Todó, Albert, una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. A qui s'hauria d'exterminar és a tots els adults.

    Peter Pan.

    ResponElimina
  8. Tens raó Peter.... dispara!

    ResponElimina

Seguidors