Bloomsday

19.38. Espero. Espero. M'aixeco. Dedico aquest post de Bloomsday a Portnoy. Tanco la màquina. L'amor és un peix i jo vaig a veure als Nens Eutròfics d'en Pedrals.

Artista Abans Conegut com Subal Quinina, Ciutat Fastigosa, Barcelona, 16 de juny de 2009

17.49. Entro a editorial que m'alimenta, però enlloc del matí som a la tarda, què estrany no? M'ho he fet venir bé per observar-me i escriure aquest post anomenat Bloomsday sobretot durant les primeres hores del dia. Obro ordenador i dino treballant o tot dinant treballo. Vida pública. Vida pública. Una mica de vida secreta. Vida pública. Vida pública. Vida pública. Vida privada, una trucada. Vida secreta. Vida pública. Vida pública. Vida pública. Vida secreta. Tanco ordenador. Saludo caps. Camino camino camino cap altra llibreria. Albarà. I ara liquidació. Ah, passo demà, doncs. Fins demà. Camino camino camino camino camino: casa. Ascensor. Ordenador. No ha entès el meu mail. Mirar el caos al meu voltant. Abatre el caos. Abatre el caos. Armistici. Rendició. Seure al sofà. Obrir nou front a la cuina, ràpida retirada del co-bard. Música. Fumo. Demano caritat a les institucions. Espero. Espero. Espero. Labavo. Espero. Els joves continuen deconstruint una autopista, els vells continuen mirant-s'ho. Les veuetes demanen que m'alci i que em dutxi. Espero. Espero. M'alço. Em dutxo.

14.25. El tècnic de la caldera se la mira atònit. Després m'insulta i vaig a vagarejar. Obro llibre d'Anaïs Nin i llegeixo:

El escritor es el duelista que nunca acude a la hora prevista, que recoge el insulto como una curiosidad más, lo pone sobre su mesa y sólo entonces lo combate, a solas. Algunos llaman eso debilidad. Yo lo llamo aplazamiento. Lo que en un hombre es debilidad, en un artista es la gloria, su rasgo característico.

I també:

Soy la mujer que da ilusión y recibe la imaginación del hombre.

L'home dolent, el de la caldera, em cobra 75 euros, jo calculava que s'en faria càrrec la companyia. Per desgràcia, no disposo ni de tamburet, ni de cadira. Pago i aplaço la ira.

12.51. Agafo cotxe ple de llibres. Porto cotxe ple de llibres a fondre's en la massa espessa del tràfec de Fastigosa. Primera punt-mort primera segona punt-mort fre. Cigarret. Obrir Basté odiar Basté tancar Basté i pensar: pitjor són els Matins de Catalunya Ràdio. Primera punt-mort primera segona punt-mort fre. Fer temps davant semàfor. Obrir llibre Connolly. Ahora es necesario analizar las condiciones que rigen la alta mortalidad entre los escritores contemporáneos (...) Deixo llibre Connolly a seient de copilot sempre BUIT i primera punt-mort primera segona punt-mort fre. Fre. Fre. Fre de mà. Obro porta trec stick d'hoquei de maleter i camino camino fins el cotxe del davant. M'aturo i miro cap al cel. Núvols metàl·lics ofeguen l'ànima. Alço stick contra el cel i el deixo caure contra el cotxe. Revento lluna de cotxe de davant el propietari del qual surt i m'empenta i caic a terra i vianants de tots costats s'acosten i m'apallissen amb interès i brutalitat fins i tot un policia o dos i perdo la consciència i somio en una dona etcètera, etcètera. Verd. Primera punt-mort primera segona punt-mort fre. Aparcament. Llibreria. Por. Por d'entrar a llibreria. Por. Por de caràcter del senyor. Por. Por de perdre els nervis davant del senyor i saltar sobre la taula de novetats i escombrar-la a cops de peu i entonar de dalt a baix els Goigs de la Novena a Sant Félix i por de marxar escoffetejat i matar a llibreter d'atac de cor i judici posterior etcètera. Vale, entro. Pim. Pam. Albarà. Firmeta. Vinga adéu.

Tres vegades etcètera representen tres llibreries més.

*

10.36 Camino pel carrer i m'aturo a observar els vells que observen com els joves destrueixen una autopista interurbana elevada ultramoderna predemocràtica bladerunneriana i, en la seva lletjor: bella. Fulmino amb la mirada un jubilat que parla d'immortalitat i desaparicions. El vell calla. Si l'autopista tingués deu mil anys hi hauria centenars d'arqueòlegs encadenats a les columnes. Camino més, perquè l'espectacle de Ciutat Fastigosa devorant-se a si mateixa ja no m'importa (mentida).

8.35. Somio dona dolça atractiva desconeguda misteriosa trista negra i blava. M'aixeco suat i no hi ha aigua vermella a la dutxa. No dutxa doncs no dutxa. Arrossego els peus, em dirigeixo al bany i després a la cuina, on trobo la cafetera buida. No m'immuto. Busco una tassa neta i buida i aboco cafè buit de la cafetera buida en la tassa buida. Me'l bec amb parsimònia i flema britànica. En acabat, llenço amb ira llatinoamericana la tassa contra el calentador i encasto sovièticament el tamburet contra el calentador, un, dos, tres, quatre i cinc cops fins que em sento molt cansat i llenço tamburet per celobert i després m'estiro sobre les rajoles i faig una becaineta. Somio sobralles de dona dolça atractiva desconeguda misteriosa trista negra i blava no pas més de deu minuts, em torno a aixecar i repeteixo de café, aquest cop no tamburet sinó cadira de plàstic.

To Tomita Beach. Artista desconegut. 1936.

2.28. M'adormo al sofà. Somio dona dolça atractiva desconeguda misteriosa trista negra i blava. Però somiar és dir massa. És la premonició d'un somni. M'aixeco a les palpentes, camino, camino, camino fins al llit.