20/5/14

L'altra riba del Rubicó. Història d'una coberta.

¿Percebo cap actitud difícil? No. 
¿Com puntuo el/la meu/va Company/a en línies generals? Molt bé. 
¿Hi ha cap altra Incidència que exigeixi Mediació? Cap ni una. 
Ho envio per fax. 
George Saunders, Pastoràlia, traducció de Yannick Garcia



El que vindrà tot seguit, ¿què és? ¿Un exercici de vanitat i autoestima infinita? ¿O bé tot el contrari? Ho ignoro totalment. No sé. Jo estic molt orgullós del que vam fer. Vull dir que, per segons què es fan segons quines coses i no li busquis tres peus al gat, oi? Pit i collons, no? La meva senyora em demana que pixeli les fotos. S'avergonyeix de mi, doncs? Arribat el dia, ¿hauré de pagar no sé quants milers de lluços per esborrar el meu passat a la xarxa? ¿He creuat l'estret Rubicó que separa la cordura de la follia i ara tant se me'n fot tot? ¿Potser és una mena de brot psicòtic associat a una derivada de la Síndrome de Madame Bovary o ke ases?

El cas és que fa temps, havent llegit Deu de desembre, vaig remoure cel i terra i un amic em va passar un exemplar de Pastoralia en castellà, així com també un Guerracivilandia en ruinas també en castellà, i bé, me'ls vaig empassar místicament amb els ulls esbatanats, ja que aquells llibres em parlaven de tu a tu d'una manera tan particular que segur que em van inocul·lar alguna cosa en la part més fonda del meu cervell, i mira. Després vaig saber que els publicaríem. I mira. Aquella petita cosa encastada en la part més fonda del meu cervell es va desenganxar i va començar a circular pel meu sistema neuronal. I mira. Vaig començar a mirar cobertes gringues.

(què cony té a veure un cérvol amb Pastoràlia?)
(què cony té a veure una heroïna pulp amb Pastoràlia?)

Després uns amics meus es van fotre molt pesats que volien pujar a Sant Llorenç tan sí com no. I mira.Vam negociar dates. La cosa aquella del cervell em va picar l'ullet per dins. Què vols, coseta del meu cervell, que treballes fora d'hores?
Després vaig fer una crida desesperada per veure si algú em podria deixar un vestit semblant a aquest d'aquí baix, debades:



Tot déu va riure molt, això sí. Vaig guanyar-me uns quants megustas, també. Però res més. Bé, el Yannick es va comprometre a fer una cerca per la xarxa per si trobava una cabra de plàstic, però va dir que res.

Després estàvem ja en la fase de whisky on the rocks en un dinar a cals sogres i se'm va acudir demanar si per ventura tenien una disfressa prou grotesca que recordés a la fase neandertal de la civilització humana, però que no fos molt de veritat, eh, que fos prou grotesca perquè ja es veiés que la cosa no anava pas per aquí:


Que la cosa no anava per aquí de cap de les maneres, perquè el prota del conte «Pastoràlia» era un assalariat antiheroïc entre l'espasa i la paret que treballava en un parc temàtic amb unes condicions laborals que feien angúnia malgrat que tot semblava de hahaha-hihihi. Així que res de Martins Gironells, ni tios quadrats, ni ties seminues, ni cérvols de cap tipus. Un assalariat rodanxó i alopècic, guerxo i baixet, estaria la mar de bé. La germana de la meva senyora, amb la naturalitat, simpatia i despreocupació que la caracteritzen, va dir «ah, sí», es va aixecar de taula i em va portar EL QUE JO (amb molta indolència, ho he de confessar) ESTAVA BUSCANT. Vaig apreciar el tacte sintètic de la vestimenta.
—Collonut! COLLONUT! I ja posats, no tindràs pas cap cabra de plàstic i un aparell de fax?
Això no, que no ho tenia, però era igual, perquè jo ja tenia el vestit grotesc i artificiós.

Vam pujar, doncs, al lloc secret. Déu n'hi do el fred que hi fotia. Hi havia una mica de neu pel camí i tot. La cosa del meu cervell rebotava amb alegria. Jo no les tenia totes, estava una mica nerviós per no dir exaltat i una mica emprenyat perquè veia que la llum se'ns anava. A més, jo mirava els rostres dels meus amics, que només tenien una idea molt vaga del que jo volia i, què hi veia? Hi veia traces alarmants d'escepticisme i desconfiança. Tios que es miraven el Rubicó des de l'altra banda. Però pit i collons, no? Vam inspeccionar una mica el terreny. Com que venim de Barcelona, ens feia una mica de respecte tanta roca i tant d'abisme i tant de cel i desnivell.


Vam fer una mica l'homínid, per veure què tal es comportava la terra sota els nostres peus.


Seh, aguantaria de puta mare. Havent inspeccionat el terreny, vaig retirar-me darrere uns matolls, on, amb l'assitència de la meva senyora, vaig deixar de ser jo per ser aquell Algú Altre que tenia entre cella i cella des que vaig llegir-me aquell exemplar descatalogat de Pastoralia. Aquí aquest Algú altre, amb gest presidencial, franquejat per la seva Primera Dama, saludant el poble estupefacte:



I després l'Albert es va posar en plan CCCB i va fer-li cent-mil fotos a aquell Algú Altre de l'edat de pedra que es cardava de fred i que estava una mica tímid, perquè no només hi havien els seus amics, sinó que l'observava un esbart dansaire o un aplec sardanístic o una unió excursionista que també s'havien apropat al lloc secret que coneix tota la comarca del Solsonès. Aquell Algú Altre hagués volgut cridar, picar-se el pit, agenollar-se per explorar una planta o un insecte, caçar una cabra, gratar-se el cap, fer volar un aparell de fax, fotre-li un cop de puny a un turista, alliberar-se. Però es va limitar a agafar un Pal de Kubrick i contemplar l'horitzó.


I després l'Albert va passar-me les fotos (que pesaven un ou), i jo les vaig passar per l'oficina, i a l'oficina tothom em va dir que: 1) era un sonat, 2) que eren bones, que teníem coberta pel Pastoràlia que havia traduït el Yannick, però jo no m'ho creia de cap de les maneres, perquè potser m'estaven prenent el pèl fins que:

(c) Albert Forns

Als amics que, malgrat descollonar-se, t'acaben acompanyant sempre a l'altra riba del Rubicó, gràcies.



.

7 comentaris:

  1. Si és que amb les rases del Cardener de fons no hi ha portada que quedi malament. Afegeix-li un paio vestit amb una pelleringa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que sí que ho són. Diria que Busà. Gràcies per llegir, senyor Girbén!

      Elimina
  2. Des del look diguem-ne d'Ignatius J. Reilly que no veia una cosa com aquesta. L'amistat és un invent sensacional. Felicitats!

    ResponElimina
  3. Això són editors; tota la resta, punyetes. Potser un nu integral (que es deia abans) em convencerà a llegir Saunders.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hòstia, els lectors, cada dia més difícils de convèncer. Si el llibre arriba als 50.000 exemplars, prometo coberta de col·leccionista amb nu integral i el que convingui!

      Elimina
  4. Trobo que ha valgut la pena tot el trajecte per arribar a aquest final. És una coberta molt bonica que convida a comprar.
    Àngels Freixa

    ResponElimina

Seguidors