Pensar-hi intensament

Querido diario,

vaig anar a una ETT, fa anys, a que em busquessin una feina tonta que no exigís de mi pensar massa i em van fer un test. Jo sempre he tingut problemes amb els tests, perquè qualsevol definició té la seva excepció, i l'excepció la trobo més lluminosa que la norma però en fi, em vaig aplicar i vaig respondre totes les qüestions que en el test se'm plantejaven i vaig esperar pacient que em donessin els resultats. La noia de l'ETT va tornar aviat amb els resultats i em va dir que no era gens competitiu. Es va fer un silenci. «No ser competitiu no vol dir que no siguis competent, eh». Silenci. «Diguéssim que ets més... cooperatiu», i es va afanyar a trobar-me alguna feina tonta.

Vaig sortir de l'ETT amb una feina tonta que no m'exigís pensar massa i vaig començar a pensar: «Ets un ésser cooperatiu.» Amb els anys he entès què vol dir això que sóc cooperatiu. Vol dir que traces una línia de pensament i que has de ser prou humil per deixar-te corregir pels altres, introduint els matisos necessaris. Vol dir deixar-te polir el pensament. Això mola perquè dilueix l'autoria de les meves cagadetes intel·lectuals, afegeix una mica de virtuositat i complexitat a la cosa.

Ahir els amics van mirar de llimar aspectes del meu post polèmic —no hi ha post polèmic, perquè els blogs han deixat de tenir la capacitat de generar controvèrsia—, i van regar el meu petit jardí. A mesura que anaven caient comentaris se m'anaven acudint coses certament més constructives que les exposades en el post. Primer de tot i abans que res, el tema de la generació dels vuitanta. És una parida. M'excuso davant de la gent dels vuitanta. Hi ha gent dels vuitanta que ens passa la mà per la cara.

Després, horroritzat, em vaig adonar que sense voler-ho vaig barrejar literatura i política. Però com que em temo que literatura i política són des dels principis dels temps inseparables, no és massa greu. Per si algú està interessat en saber-ho, jo era un d'aquells pringats que creien en alguna cosa similar al federalisme, però ara ja no. Em considero víctima d'una estafa. Escric i publico coses en català amb naturalitat i no per fer-ne cap bandera, ni per motius polítics ni, evidentment, econòmics. Penso que som un peix petit que malviu atrapat en moltes xarxes, i l'obligació del peix petit és ser més puta que les gallines i no mirar de sobreviure dintre d'aquestes xarxes com miren de sobreviure peixos més grans els quals, al seu torn, a més de mirar d'alliberar-se de les xarxes miraran d'engolir-te a tu perquè la vida és així. O sigui, cal ser el doble de llest que un peix gran. L'estratègia catalana que predomina és més o menys aquesta:

Però és que la trobo poc subtil, i es requereix d'una unanimitat molt avorrida i gens creativa. Un amiguet escrivia per allà que: «Jo és que amb aquests rotllos (que són rotllos, honestament; ¿o en el fons no fa més profit cultivar el propi jardí i fer-lo ben esponerós que no pas comentar els naps verosos del jardí del veí?) recordo sempre un article de Carner, "La dignitat literària". D'una situació semblant a la que vostès diuen, l'home en deduïa ni més ni menys la necessitat de no perdonar-ne ni una. Si no, si es practicava el cofoisme (un altre complex nacional) i el "que bons que som", deia ell, anàvem de pet a la decadència.» Crec que té raó.

Però si l'estratègia de l'anar tots a una em sembla una merda, quina estratègia proposo, jo, ignorant de tot? Ah, vet ací, no la sé pas, jo només tinc intuïcions que no sé transformar en certeses. Un dia de fa molt temps vaig subratllar un fragment d'un llibre que em va il·luminar. El llegeixo i em segueix il·luminant. És el motor que jo necessito, el motor que un dia em va fer decidir a ser editor, però no només. Em va proposar un repte, un koan, que encara maldo per desxifrar:

«[...] Este esfuerzo por facilitar el medio de comprender e interpretar la particularidad de obras llegadas de la periferia del universo literario, mediante una descripción estructural de las relaciones literarias y de las relaciones de fuerza a escala mundial, parecerá tal vez chocante a todos aquellos que tienen una visión "encantada" de la libertad creadora. Pero hay que entender que, al contrario de la ilusión, ampliamente compartida, de una inspiración poética universal que otorgaría indiscriminadamente su gracia a todos los artistas del mundo, las trabas se ejercen de modo desigual sobre los escritores y pesan tanto más sobre algunos en la medida en que son ocultadas como tales para atender a la definición oficial de una literatura unida, universal y libre. La actualización de los obstáculos que pesan sobre todos los escritores desheredados no supone en absoluto, desde luego, ponerlos en un índice o colocarlos aparte: se trata, por el contrario, de mostrar que sus obras son más inverosímiles aún que las demás, que llegan a emerger y a hacerse reconocer casi milagrosamente subvirtiendo, mediante la invención de soluciones literarias inéditas, las leyes literarias establecidas por los centros.

La República mundial de las Letras, Pascale Casanova, Anagrama

Subvertir. Solucions literàries inèdites. Què cony deu voler dir això. Pensar-hi intensament.