It's hopeless

M'estic les tardes oblidat en un banc de llauna de la facultat d'Història. Veig passar les cares llargues dels professors, les seves mirades altives, el seu cor fet d'obra vista. Estimo que la literatura se'ls en fot en un 95%.

Passen les seves mirades de gel sobre els títols exposats, només per un segon. Observo les seves ganyotes i em pregunto què pensen quan veuen exposats a la meva tauleta un Ambrose Bierce, o un H.P. Lovecraft, o un London, o un Saki, o un Kypling, o un Rabelais, o una Kristof.

Res, no res, els passa pel cap. Car no els deuen conèixer.

Badallo mentre els profes entren a les aules on seran reciclats i obtindran puntuació de cara a unes improbables oposicions. Penso després en els nanos que mai no llegiran les aventures bèl·lico-fantàstiques amb un punt d'humor soterrat súper malparit de Bierce, en els nanos que no es cagaran mai de por davant les manades de rates i monstres que excreta la ment diabòlica de Lovecraft, o que no es podran admirar de la increïble anticipació dels relats de London, en els nanos que no aguditzaran el seu humor txabacà amb el refinament britànic de Saki que va aprendre de Wilde, que no coneixeran mai com era el Japó de Kypling, o no podran descobrir que la literatura és l'art del més meravellós dels impossibles de la mà de Rabelais i no es podran pixar mai de riure com ho faig jo, que passo les hores encadenat en aquest banc de llauna llegint capitolets, o que no sentiran mai el forat que la Kristof cava implacable en la teva ànima sense importar-li ni un carall.

Tan se val. La literatura no te l'ensenyarà pas aquesta gent, sinó que la descobriràs tu solet, mocós, per casualitat o obstinació.

Ara sento una comercial d'un gran grup editorial que li crida a una mestra: "Oi que a tu t'agradava la poesia? Ja tens el Margarit?!" Larkin, T.S. Eliot, Dürrenmatt i Villon es giren cap a mi i m'interroguen, malhumorats. La mestra obre la bossa i n'extreu un bitllet. Dos, tres bitllets. El vell Dov m'insulta i jo li responc, què vols! I jo no puc fumar. Recordo una nit en una biblioteca. Algú havia rascat sobre la taula un lament amb la punta d'un compàs, en anglès. La tarda declina i me'n vaig.

***

Addenda: una veu diàfana m'envia la seva opinió, que és justa, i la reprodueixo aquí. Cal fer-ho, i és de justícia.

Ja he llegit el teu post. Lamento dir-te que sí que hi ha profes que estan interessats en la literatura. N’hi ha que els agrada, els interessa i s’hi maten per fer-la arribar als alumnes, i estic convençuda que alguns d’ells fins i tot aconsegueixen despertar algun interès en ells. 

I això que la visita d’una autor [a les escoles, la meva interlocutora treballa en aquest àmbit] és una feina extra, vull dir que els autors que nosaltres tenim al programa no formen part de lectures obligatòries ni res d’això, o sigui que si reben un autor s’han de preparar a consciència, eh? I ho fan amb una il·lusió que quedaries flipat amb els treballs que els fan fer als nens a classe. No saps quina sort tenen aquests nens de tenir uns profes que valen un món, de veritat! El que passa com sempre és que la bona feina sempre passa desapercebuda, i que la gent que val la pena no va pel món posant-se medalletes, però existeixen, creu-me!!!