25/6/11

La bona literatura ens salvarà

Mira que t'havies fet la ferma promesa de no intervenir en aquest tipus d'afers, després de la terrible patinada que vas cometre amb l'amic Ferrancab. Sí, allò va ser un lamentable error. Vas sacrificar el poc enginy que podies tenir per atacar amb una contundència innecessària un acte d'amistat freak entre el senyor Ferran i aquell ésser terrible anomenat Sostres, que no entenies i que segueixes sense entendre ara. Com diria en Max Besora, vas perdre la xispa i l'estil, que és la cosa més sagrada d'aquest món, la xispa i l'estil. Bé, ja se sap, oi, la immediatesa. Aleshores, avergonyit, et vas fer la promesa de la no intervenció, et vas dir, noi, deixa de ficar-te en aquests jardins i camina pel teu camí amb parsimònia i gràcia, ja que per molt que et desagradin certes idees, no pots anar a casa d'altri i demostrar tan poc respecte! No hi vagis i prou, home! Vaig deixar de practicar qualsevol mena de diàleg amb l'amic Ferran i amb el senyor Luri, bloggers veterans tots dos. Un diàleg, tanmateix, que resultava impossible, perquè si les parts no estan disposades a deixar-se il·luminar per les pensades de l'interlocutor, si no estan disposades a variar ni que sigui un grau la seva visió de les coses, si l'Altre no està disposat a deixar germinar en el seu cervell cap ni una de les llavors que et dóna el teu adversari, aleshores el diàleg no serveix per una puta merda. Per perdre el temps, prefereixo un milió de vegades la bona literatura. Així, doncs: ni un miserable comentari en els seus blogs. Ni un enllaç. La més absoluta de les indiferències.

No obstant això, quan el món tremola per alguna causa que em pugui portar als seus dominis, no deixo de caure en la temptació diabòlica d'anar a veure què diuen. Això sí, com un fanstama, en silenci, sense deixar petja; qui em coneix sap que no utilitzo les males arts del comentari anònim MAI. Així que aquests dies he estat ben interessat en les seves opinions sobre aquest parèntesi en la història que caurà en l'oblit sota el nom de La Indignació. I he arribat a una única conclusió. El pensament únic acaba per girar-se en contra del mateix pensament únic. El pensament únic va servir per desactivar i ridiculitzar qualsevol crítica, qualsevol proposta, i va aconseguir deslegitimar qualsevol dissidència, matar-la d'inanició. Aquesta estratègia ha obtingut uns resultats excel·lents fins ara: busquin i trobin set diferències entre un partit de dretes i un d'esquerres. Ho torno a dir: per perdre el temps prefereixo la bona literatura.

Però deia que el pensament únic, únic vencedor de la Guerra Freda, comença a devorar-se a si mateix, avorrit i autista, arrogant i autosuficient. El poder absolut ja ho té, això. La pau del cementiri. El pensament únic ha arrasat la universitat i ha arrasat el debat polític expedint butlles d'excomunió, negant-se a qualsevol debat seriós d'idees i, el que és més sorprenent si ens atenim a la història del capitalisme, negant-se a adoptar propostes que al cap i a la fi enforteixen el mateix capitalisme (què no hagués passat si els gurus que realment remenen les cireres haguessin fet seves les idees de democratitzar i regular el sistema financer, per exemple). Antisistema és tot allò que a mi em dóna la gana.

Però deia abans que el pensament únic s'acabarà devorant a si mateix. Mirin sinó com ha abordat el tema de la Indignació el filòsof i pedagog senyor Luri, amb aquella imatge tan dialogant que porta anys dissenyant i que a tanta gent ha aconseguit enredar. El seu anàlisi sobre la Indignació és tan pobre que, en fi, que m'ha sorprès i tot. El seu discurs per deslegitimar i escarnir la Indignació és d'un sofisma tan hil·larant que val la pena parlar-ne una mica, només una mica, aquest matí de dissabte tan bonic que després d'això penso destinar a la bona literatura.

El senyor Luri diu que els indignats basen la seva existència en la emotivitat. Jo això no sé perqué ho diu, és com dir que com que coneixes tres o quatre francesos coneixes tot França, però recordo perfectament la vergonya aliena que produïa veure l'emoció amb què rebia el representant de Déu a la terra quan aquest va anar a beneir una església de Barcelona, l'emoció que li bategava al pit quan recordava les campanes que saluden les hores a tots els pobles. Aquesta emotivitat en forma de fe sembla que ja li anava bé aleshores, ja que es tractava de la seva emotivitat.

És de suposar que el senyor Luri va donar gràcies a Déu i al seu representant a la terra el senyor Puig quan el merder terrible del Parlament. Ah no, jo de l'ús legítim i monopolista de la violència per part de l'estat no en parlaré: vull dir, que és un fals debat, aquest, en el que dia sí i dia també cau tota dissidència des que el temps és temps. Passo de la violència i passo de malgastar el meu temps explicant que de la mateixa manera que detesto la violència, també detesto que se la magnifiqui i que s'utilitzi per evitar parlar de les raons que, de la manera més maldestre que vostès vulguin, porten als més inútils de qualsevol causa a fer ús de la mateixa. Però com que el senyor Luri, el tema aquest de la violència i el Parlament l'ha adoptat com el més gran argument per ridiculitzar la Indignació i estigmatitzar-la de manera implacable, només puc recordar que ell mateix no només no es va irritar, sinó que amb el seu calculat silenci va saludar aquells altres representants de Déu a la terra que van cometre l'estupidesa il·legal d'envair un país —amb el conseqüent rastre de mort— que tothom excepte Aznar sabia que no tenia cap relació amb els atemptats de l'11-S. Tan o més emprenyador i tan o més aberrant és portar un país a l'edat de pedra, segons el meu parer, i per més inri saltant-se tota legalitat del dret internacional, la ONU, parlament de parlaments. No sé... em sembla contradictori, tot plegat, venint tot això d'un home tan cultivat com el senyor Luri. Ah, la contradicció i l'estupidesa: motors que fan avançar el món...!

Parlem de la mateixa contradicció insalvable que el senyor Luri troba en el senyor Arcadi Oliveres, i ja paro de donar la pallissa per llençar-me als braços de la bona literatura. Sembla ser que Luri nega el dret d'Oliveres a sentir-se antisistema, atès que Oliveres no és un hippy que hagi anat a viure en una cova. Aquest em sembla un tema molt interessant, no pas pel que diu Luri i els seus sofismes tramposos. El tema de la contradicció, el tema de poder mantenir un esperit crític, de poder pensar en llibertat, el tema de poder criticar un sistema en el què vius i del qual, si no ets un hippy que viu en una caverna, és gairebé impossible evadir-se. Jo mateix, ésser que s'ha beneficiat del sistema i que continuarà beneficiant-se del sistema fins que el sistema l'expulsarà sense contemplacions quan li plaurà, jo mateix sempre he estat conscient de les meves infinites i vergonyants contradiccions. Mes no per això deixo d'observar al meu voltant i observar unes injustícies que em porten a la indignació, que em porten a observar el sistema des de fora del sistema i a reconèixer que, si bé el sistema em tracta bé, no passa el mateix amb tanta i tanta gent. La cosa més interessant que va dir Oliveres a la tele va ser, ni més ni menys, que l'economia s'ha de posar al servei de la ciutadania, i no la ciutadania al servei de l'economia. Aquesta sentència tan simple però tan carregada de raó i que és la base del pensament del senyor Oliveres, el senyor Luri la omet, per dedicar-se a ridiculitzar a fons la figura d'Oliveres, cosa que diu molt més de l'un que de l'altre. Però deixin que continuï amb el tema de la contradicció. 

Amb el temps, la contradicció m'ha proporcionat dues inesperades aliades: la ironia i la humilitat, que m'ajuden a apropar-me a la cosa que més m'agradaria assolir en aquest món: la honestedat. I com hi ha món, de vegades perdo la ironia i la humilitat, i aleshores escric algun post injust en contra del senyor Ferrancab. Això és així. Com també és així que Luri les ha perdut, aquestes dues aliades. El seu posicionament arrogant i pagat de si mateix, negant qualsevol brot d'intel·ligència o de raó al seu oponent, aquest posicionament seu davant les coses d'aquest món ara que no és cap secret que ha posat el seu pensament al servei del poder i ha perdut tota la xispa i estil, m'ha fet pensar en allò que deia abans que el pensament únic es devora a si mateix quan nega amb tanta rotunditat i amb arguments tan baixos la possibilitat real de trobar, en el magma caòtic i pluriforme de la Indignació, una dissidència seriosa i carregada d'arguments que el poder s'obstina en buidar de contingut. Aquesta hauria de ser la feina de l'intel·lectual, buscar or en el fang, fer-se preguntes i no tant defensar sense cap mena de xispa ni estil les seves respostes, que, vatua l'olla, les coses d'aquest món s'han encarregat de refutar portant la desgràcia a qui ja patia desgràcies.

Però en fi. Qui vol llegir coses del senyor Luri quan pot passar el cap de setmana llegint bona literatura?

9 comentaris:

  1. Benvolgut l'AACCSQ, si em permet l'acrònim. Estic jo aquests dies llegint Somerset Maugham, autor que havia descobert en temps de joventut, i que amb les darreres novetats de Vienna i 1984 retrobo amb gran goig. I estic jo llegint "la senyora Craddock", on hem trobo amb aquesta sàvia sentència, "... un dels principals deures que tenim en aquest món és deixar la gent en pau", i que em plau d'allò més oferir-vos, amb l'innecessari benentès que no hi ha cap segona intenció en el meu oferiment.

    ResponElimina
  2. i jo l'accepto amb gust i agraïment, benvolgut dErsu_, l'escollit dels déus, malgrat no entendre del tot aquesta enigmàtica i suggerent invitació a la innacció total, que és, en última instància, la mort. El saluda amb reverència,

    AACCSQ

    ResponElimina
  3. Bon dia,

    Felicitats per en Todó "a La Vanguardia del dissabte"
    i també per ser dels primers a valorar amb gran entusiasme la revelació Rojals

    ResponElimina
  4. doncs li agraeixo molt, malgrat poca cosa vaig fer jo: el mérit és del senyor Todó i la senyoreta Rojals. La resta: estar en el lloc adequat en el moment adequat...

    salut!!

    ResponElimina
  5. "Senyoreta" és molt antic. Que jo sàpiga en Todó no és pas casat i no per això li diu "senyoret".

    ResponElimina
  6. Carat, té raó. Diguem-li "senyoret" al senyoret Todó, i així els haurem fet emprenyar als dos per igual...

    ResponElimina
  7. Així tindran una cosa (més) en comú.

    ResponElimina
  8. No dissimuli, editoret! Que vostè sap perfectament que en el meu cas el mèrit és compartit!

    ResponElimina

Seguidors