Records d'un activista vingut a menys

El tercer o quart dia, hi va haver la gran mani.

El dia abans ens vam separar i jo vaig decidir deixar la marxa excessivament festiva i familiar d'ATTAC per unir-me a la de Socialist Workers, columna formada per sindicalistes britànics, més seriosa i millor organitzada. Aquell dia s'intentaria franquejar la Zona Roja des de diversos punts, penetrar al centre històric de la ciutat de Gènova que hostatjava els vuit dirigents més poderosos del món. Pura simbologia, metàfora pura. La marxa dels britànics estava pensada científicament per avançar malgré tout. El procediment per fer-la imparable era el següent: organitzar la marxa en files de persones que ocupessin tot l'ample del carrer, i fer que els membres de les files avancessin obstinadament agafats de bracet, formant successives cadenes humanes. Així s'evitava que la marxa es trenqués quan arribessin les garrotades, què només afectarien els extrems de les fileres. Així fou com ens vam plantar davant de la tanca que tallava el carrer.

La marxa de Socialist Workers no era massiva, comparada amb la dels Tutte Bianche o la d'Attac: la nostra no semblava preocupar els caravinieri de Berlusconi, la qual cosa ens va permetre avançar sense cap dificultat i en un ambient de distensió festiva. Les figures estàtiques dels helicòpters i les columnes de fum senyalaven els epicentres de la violència, i per fortuna eren lluny de la nostra posició. Alguns veïns arrancaven geranis dels seus balcons i els llançaven al nostre pas. Algú cantava Bella ciao.

Uns metres abans d'arribar a la tanca, un núvol de cascs de color blau cel va irrompre per un carreró. La poli va carregar contra el flanc dret de la marxa. Se sentia el cuir repicar contra la carn i crits de dolor, però l'ordre de la marxa es va mostrar inalterable. Coneixen aquell silenci que es produeix al cor d'un correfoc? Un silenci dens i reconcentrat, el silenci de l'hora de la veritat, fet de pànic i de por. Es va repel·lir la càrrega de la policia, davant la seva sorpresa. Vam cridar d'alegria i ens vam aplicar contra la tanca de ferro forjat que ens separava de la Zona Roja. La tanca, a fe de déu, basculava cada cop més. Una tanqueta situada al darrera de la tanca va començar a ruixar-nos amb aigua a pressió. L'aigua picava, no només per la força de les mànegues sinó perquè portava algun component químic que feia pudor i feia que et gratessis amb fàstic. Després, mentre algú insistia en mirar de fer caure una tanca que ja es veia que no cauria, hi van haver moments d'inacció, un avorridíssim compàs d'espera. Vaig començar a entendre que estàvem atrapats entre la tanca de ferro forjat i un grup nombrós i emprenyat de policies. Els organitzadors de la marxa van començar a negociar la nostra retirada ordenada, la qual es va esdevenir entre gran tensió una hora més tard. Els caravinieri ocupaven les voreres i els seus fusells apuntaven la marxa. Recordo els guants negres, els cascs de color blau cel. Vam rebre ordres de no mirar a la cara als polis de merda i avançar amb les mans enlaire. Vaig incomplir aquesta ordre i vaig mirar-ne un a la cara. Cocaïna i odi. La marxa d'Attac, més festiva, més familiar, era a prop, així que ens hi vam unir, per descansar.

Més endavant vam saber que un o dos manifestants havien mort en una marxa paral·lela a la nostra. Va començar la confusió, la rumorologia i notícies que la repressió ja era total i despietada. Per sort, arribàvem al centre de convergència, l'únic lloc aparentment segur pels manifestants. Si la policia gosava entrar al recinte, sempre ens podríem fotre de cap al mar i nedar. Tots buscàvem algú que portés ràdio i ens pogués informar sobre què succeïa al nostre voltant. La ràdio deia que el mort era un sagal indocumentat, possiblement espanyol. Dani responia a les descripcions. Dani no apareixia pel centre de convergència. Havien matat en Dani. L'angoixa i frustració que vaig sentir no les he tornat a sentir mai més. El soroll dels helicòpters fent vibrar el cel, un punt àcid en l'aire viciat de gas antidisturbis, cabines de telèfon volatilitzades, esquelets de cotxes calcinats, periodistes amb casc, contaniers portuaris estesos per determinats carrers estratègics per la poli, bloquejant-ne el pas amb la seva mida monstruosa. Molts de nosaltres fèiem repicar el metall amb les mans. I jo anant preguntant als periodistes si se sabia gaire res del meu amic desaparegut. Dani va aparèixer un parell d'hores més tard. El vaig abraçar mentre l'insultava i el copejava. El molt filldeputa havia estat mort durant un parell d'hores. El molt filldeputa no havia anat a la marxa dels Tutte Bianche (grup de resistència passiva) sinó que es va unir als salvatges del Black Bloc, segons em va confessar molt de temps després. El molt filldeputa. Ell sap que no li ho perdonaré mai, malgrat que l'estimi com a un germà.

La tarda s'apagava i seguia sense haver-hi aigua ni menjar. No teníem diners. Berlusconi va tallar el pas de l'aigua a les fonts públiques. L'organització, absolutament superada pels esdeveniments, ens va anunciar que ningú ens podia garantir cap tipus de seguretat fora del recinte improvisat on estàvem. No sé si es va declarar alguna mena d'estat d'excepció o toc de queda, no, segur que no, però a la pràctica sabíem ben bé que tornar a l'estadi Carlini on dormíem era completament impossible, atès que la policia l'encerclava. I després va caure la nit. La inacció, les assemblees patètiques i absurdes sota els focus dels helicòpters que ens sobrevolaven i ens cegaven a molt baixa altura, l'atac salvatge contra el centre d'Indymedia a pocs minuts d'on érem... Tenia ganes de tornar a casa. El cansament després de marxar tot el dia pels carrers era tan intens, els meus nervis devastats pel pànic de tota la tarda, la por tan justificada a rebre una pallissa o ser detingut i torturat en qualsevol racó de la ciutat... Em sentia embriagat i pensar se'm feia molt feixuc...

I tot això, a què ve, ara, després de deu anys? Per res, per res. Miro els youtubes de Gènova i em fan una mica de vergonya i tot. Tanta innocència i tanta iconoclàstia. No obstant això, continuo pensant que totes les mogudes antiglobis tenien un marcat contingut simbòlic, i fins i tot premonitori, un aire d'oportunitat perduda. Em dóna la sensació que va ser la darrera oportunitat d'aquesta merda de governants que ens gestionen per variar el rumb "per les bones" des d'un punt de vista occidental. Ara tothom es lamenta per haver deixat el sistema financer abandonar-se a la seva lògica perversa, per exemple, però recordo les riotades i les mirades condescendents de tothom quan s'exposava la necessitat d'un control estricte i democràtic sobre els fluxs de capital. La brutalitat de Gènova i l'11-S van enterrar qualsevol idea de canvi des d'occident. Occident era un monstre comatós incapaç de veure més enllà del seu melic. Vista la impossibilitat i l'atordiment de la nostra societat, desitjo amb totes les forces que les revolucions que es van encenent pel món àrab triomfin sense pal·liatius i l'status quo variï d'una vegada per totes. L'islamisme? Jo, que he estudiat medicina, sé que s’ha de distingir entre la malaltia i els símptomes. És molt important de conèixer bé i tractar degudament l’una cosa i l’altra. La malaltia del món àrab són les dictadures, i els símptomes són la pobresa, la corrupció, la manca de justícia i l’integrisme, diu l'escriptor egipci Alaa Al-Aswani. L'islamisme radical no l'acabaran els marines nord-americans, sinó les pròpies societats democràtiques àrabs. Em fan vergonya les insinuacions dels neocons que prefereixen una dictadura amiga dels sinistres interessos dels governants occidentals enlloc d'una democràcia a Egipte, i ens suggereixen que els seus interessos —classe política, magnats de les finances, think tanks, etc— són també els nostres interessos. Tenen un problema amb els pronoms. Interessos de civilització, suggereixen entre afirmacions covardes i retòriques. Ahà. Que us bombin. Bé que guardàveu un repugnant silenci còmplice quan els de les Açores van voler implantar la "democràcia" a Iraq, o bé saludàveu la invasió sense vacil·lar. Ara, quan la democràcia se la guanyen a cops de pedra a Egipte, ara, no us agrada la democràcia... ai, però m'equivoco: a vosaltres us agrada només el "liberalisme", el qual sí que és compatible amb les dictadures àrabs.

Bah, no he explicat el dia de la gran mani de Gènova. No té cap mena d'importància.