La digressió Puyal

L'Abans Conegut Com adora les retransmissions del Puyal.

Quan diu: Slatan-Slatan, dibuixant perfectament una ela i estirant la a, amb una treballada veu nasal. És com una fuetada. O quan deia Ha marcat Eto'o-Ha marcat Eto'o-Ha marcat Eto'o i la cosa es torçava en un hipnòtic cant vudú; Hamarkatetó-Hamarkatetó-Hamarkatetó. O quan diu AvenTouré Yayá, quan l'africà s'endinsa més enllà del mig del camp. Depenent de l'entonació que utilitza per dir Valdès, hom sap fins a quin punt revesteix de perill una determinada acció de l'oponent. No li cal al mestre Puyal entretenir-se en banalitats com encertar el nom del jugador que ara controla la pilota. Fins i tot es permet el luxe de no informar sobre accions que poden comprometre el devenir del partit, i divaga en digressions alienes al terreny de joc. (Aquestes coses es descobreixen quan es segueix el partit tant per la tele com per la ràdio. Arrel d'això, l'Art mai no ha entès com no foten fora als locutors de TV3 i no connecten l'àudio directament amb Catalunya Ràdio.) Deia que el mestre Puyal es pot permetre el luxe de fer el que li roti, ja que ell s'ocupa de les fantasies fonètiques i de l'art de relatar un partit de futbol, i els col·laboradors han après que la seva feina és apuntar la veritat, tasca òbviament més mundana, però igualment necessària, com una nota al peu de pàgina. I amb tot això, el senyor Puyal fa art amb rigor.

Recorda que en edats pretèrites escoltava el Puyal amb certa satisfacció i sense cap mena d'esperit crític, com aquell que encara es pensa que son pare té sempre raó. Més o menys per la mateixa època en que va descobrir amb amargor i sopresa que també es pot jutjar al pare, va descobrir que el Puyal s'havia tornat despòtic i que entre els seus col·laboradors d'aleshores hi dominava un estat de por insuportable. Això és el que a ell li semblava. En opinió de l'Art, hi va haver un temps en què el mestre Puyal tractava molt malament als col·laboradors i aleshores els col·laboradors aguantaven estoicament una recriminació rere una altra i es feia un silenci a les ones densíssim que durava molts segons-hores, i doncs, feia que la retransmissió deixés de ser divertida. l'Abans Conegut va deixar d'escoltar el Puyal, fastiguejat.

Però d'això fa temps, ja. Ara es respira un ambient de cordialitat i perfecta entesa entre Puyal i col·laboradors, que no arriba mai al col·leguisme fastigós que gasten els de RAC1, que són d'una vulgaritat espantosa.

L'Arti està convençut que quan sigui un vell podrà torturar a la joventut àpatica que l'envolti amb històries del gran Puyal, començant les seves diatribes amb la següent fòrmula: En època del Puyal...

I això és tot el que l'Art volia escriure sobre aquest tema d'importància cabdal.