Combray

Durant molt temps me'n vaig anar a dormir d'hora

Marcel Proust, Combray.

Trad. Josep Maria Pinto

Tens una gran alegria al cos, Art. Ho faràs anar ras i curt: avui han presentat en societat Combray, «la capella que serveix d'entrada a la gran catedral que és La recerca del temps perdut», de Marcel Proust. L'edita El cercle de Viena.

I et diré, alçant la cella i arrugant el front, incrèdul: «òbviament no podies deixar d'anar-hi, ja que Proust t'encanta.» I arronsaràs les espatlles, perquè encara no saps si t'agrada Proust. Però tenies un motiu d'enorme pes per deixar-t'hi caure, doncs el traductor és un vell amic a qui, sense gairebé conèixer, estimes i respectes. El traductor és Josep Maria Pinto, o sia, ni més ni menys, un dels degans de la blogosfera escrita en català (odies el terme catosfera, que confons amb malícia amb catetosfera): Combray.

«Ha estat una presentació llarga i densa.» Però cal que matitzis això ara mateix, Art, perquè no faries justícia en absolut. Intentar explicar de què va una obra de la magnitud i característiques de La recerca... resulta un esforç titànic, potser fins i tot inútil. Però malgrat l'extensió i la complexitat argumental dels raonaments de Julià de Jòdar, et sembla que l'has entès, oi Art? No és fàcil explicar el quid de la magdalena: es requereixen certes experiències que, penses, només els escriptors, els Ar-tis-tes de debò, poden arribar a comprendre en la seva totalitat. El miracle de la magdalena és un fenomen que a tu, que just ara comences a escriure, només t'és permès contemplar de lluny, com si fossis un deixeble que acaba d'ingressar en un temple a la cerca d'una il·luminació que s'intueix molt llunyana, tal vegada fora de tot abast, Art, fora del teu abast. Rius amb tristesa. Assenteixes.

La complexitat discursiva de de Jòdar ha tingut un magnífic contrapunt en les paraules senzilles de Pinto. No saps si ho han fet expressament, però la complexitat i la senzillesa, sembla, són un dels secrets de l'obra de Proust, i avui has presenciat un clar exemple d'aquesta aparent paradoxa.

Però mira si n'ets de dispers, Art, que mentre durava la presentació t'has fixat en un jove que seia apartat de la gent amb una voluntat de ferro. Era un jove d'aspecte hitlerià, amb el cabell llepat, amb un mostatxet totalitari retallat sobre el llavi. Rumiava amb els ulls mig tancats, com qui escolta una peça de Wagner. Feia un moviment amb els dits d'una subtilitat que has considerat perillosa, altiva, un moviment de dits estranyíssim, autoritari com si fos dels anys quaranta. Anava vestit d'un negre impecable, d'etiqueta. Duia un paraigües, i aquell posat seriós impertèrrit, aquelles galtes arrodonides... recony, quina angúnia i quina atracció malaltissa que has sentit davant la visió d'aquest jove anacrònic! En Sostres es moriria d'enveja davant de tal exhibició! Recordes que un dia de plena adolescència et vas voler fer el nazi d'anar per casa i et vas afaitar tot, a excepció del bigotet. Després vas oblidar-te d'aquest detall minúscul i vas fer cap a la carnisseria, i observant com la senyora partia una esquena de cabrit a cops de destral vas recordar de sobte la teva innovació estilística nacionalsocialista, i com un llamp vas tapar-te la cara amb la mà, i així vas haver de demanar les teves croquetes de pollastre, extraordinàriament avergonyit.

I quan pensaves en aquestes coses extemporànies, l'acte s'ha acabat i algú del darrera de la sala t'ha saludat, i no t'has pogut creure que la lectora atractiva i intel·ligent que només et trobes en llocs interessants estigués allà. Us heu dirigit a l'amic Pinto, que és un home feliç, i l'heu felicitat efusivament. Ella, carat, havia escrit una tesi sobre Proust!! Després t'has ofert a acompanyar-la Passeig de Gràcia avall, i heu aprofitat per parlar d'un amic que teniu en comú, a qui trobes a faltar i a qui t'agradaria molt abraçar, per després etzibar-li un bon mastegot. Tan de bo es deixés caure algun dia per Fastigosa...

Has deixat la lectora a Plaça Catalunya i després has fet via cap a casa teu, pensant quina cançó li voldries dedicar a en Pinto per aital ocasió feliç.