Informe a Ester

A l'Ester Andorrà

14.00

L'Art es deixa caure pesadament sobre un banc de fusta i fuma. Si som dijous, vol dir que ahir fou dimecres, i que abans d'ahir va ser dimarts. Dimarts al vespre va arreplegar el cotxe i amb en Manel Bellmunt van conduir fins a Ocata. Van presentar el llibre, allà. Van veure bon vi, allà. Van perdre el cotxe, allà. Finalment el van trobar i van poder tornar a Fastigosa. Durant la presentació l'Art va observar l'alegria i els nervis elèctrics d'en Manel, la seva seriositat i responsabilitat, la seva cultura inesgotable, la seva fe indestructible en el llibre que ell va traduir i que els Suïcides han editat. Ni al Manel ni a l'Art els va importar massa que hi hagués poca gent.

Al cotxe, mirant de resoldre el laberint de carrers tallats que ara caracteritza Ocata, en Manel detalla les diverses negatives que la seva proposta d'edició havia anat recollint en diverses i prestigioses editorials. L'atzar i la fortuna el van somriure a darrera hora, i aleshores es va desencadenar un mecanisme frenètic per poder publicar el llibre al mateix temps que la corresponent edició castellana, i ara és l'Art qui explica a Manel aquesta part de l'aventura: de com de la carrera dels cent metres es va passar a la cursa de resistència fins obtenir el valuós triomf de publicar el llibre abans que cap altra. Arriba tard a casa, dorm acceleradament, somnia incongruències i anuncis mortals i s'aixeca massa d'hora malgrat estar fet pols. Los cansats fan la feina, diuen a Balaguer.

Ahir no era dimarts, ahir era dimecres, i per tant va passar la nit a l'Horiginal, per feina i per plaer, i a les temples li batega una ressaca petiteta però molesta. Però ara són les dues i deu i arriba la Vernis i li acosta un casc. Engega com pot la moto. La Vernis li ensenya orgullosa un adhesiu que guarneix el seu vehicle i que és tota una declaració de principis: Trasto abandonat incorrectament. Volant sobre l'asfalt l'Art no pot evitar demanar-li a la Núria si el llibre li ha agradat. L'Art odia fer aquesta pregunta, mes no pot evitar formular-la. La Vernis condueix veloç i els carrers es pleguen davant d'ella i la seva velocitat. Enlloc del carrer Balmes o la Ronda Universitat, passen per Lascaux, Siena o Montsegur. No ha conegut mai persona tan entregada com la Vernis, i a mil per hora cal·libra mentalment la incalculable sort d'haver-la coneguda. Dinen plegats alhora que estudien quins fragments llegiran aquesta tarda, i quins llegiran aquesta nit. La passió de la Vernis, les seves rialles davant determinats fragments irònics que ella ha subratllat, reconforten i alleugen l'esperit temorós de l'Art.

16.00

Amb la panxa plena arriben a l'Horiginal: el Manel a una taula, a la barra la Marina i el seu tècnic. L'Art fa les presentacions. Aviat arriba l'Stefano, i una mica més tard, perquè la puntualitat és de covards, arriba el Gelonch. Tan l'Stefano com en Gelonch coneixien i estimaven de bell antuvi l'obra poètica de Herbert. No sabeu, realment no sabeu, l'honor immens que l'Art ha sentit al comptar amb aquest parell per a la presentació d'Un bàrbar al jardí. No sabeu, encara, l'emoció que transmetia l'Stefano quan, davant les càmeres de l'Hora del Lector recitava, en l'obscuritat d'un teatre buit;

Els boscos cremaven

-i ells

s’enllaçaven les mans al coll

com a poms de roses

la gent corria als refugis–

ell deia la meva dona té cabells

en què t’hi pots amagar

envoltats en la mateixa manta

xiuxiuejaven paraules desvergonyides

lletanies d’enamorats

Quan el perill es feia gran

se saltaven als ulls

tancant-los fort

tan fort que no sentien el foc

que els arribava a les pestanyes

fins al final valents

fins al final fidels

fins al final semblants

com dues gotes

suspeses al perfil d’una cara

Dues gotes, Zbigniew Herbert

O quan la Vernis, la gran Núria Martínez Vernis, calmava els esperits i feia somriure a tots per sota el nas quan llegia;

«L’estiu de 1952, el cèlebre poeta André Breton, amb motiu d’una visita a les coves de Pech-Merle, es va decidir a posar en pràctica un mètode experimental per tal de resoldre el problema de l’autenticitat de les obres prehistòriques. Mentre parlava, va fregar les pintures amb el dit, i en veure que aquest se li quedava tacat de color, va tenir la certesa que eren una falsificació elaborada en un temps recent. Com és de suposar, fou castigat amb una multa (pel contacte, no pas per la conclusió), tot i que l’assumpte no s’acabà aquí. L’Associació Francesa de Literats exigí que es duguessin a terme investigacions per tal d’esclarir l’autenticitat de les pintures de les coves. El sacerdot Breuil, en una nota oficial presentada a l’alta comissió de monuments històrics, va declarar que aquests procediments eren inadmissibles.

I així, el mètode del fregament digital no fou inclòs dins de l’arsenal de mètodes autoritzats científicament en relació amb les investigacions sobre art prehistòric.

Vaig tornar de Lascaux pel mateix camí que havia agafat per arribar-hi. Tot i que mirava, tal com s’anomena, l’abisme de la història, en cap moment no vaig tenir la sensació que tornava d’un altre món. Mai no m’havia sentit tan vigorosament refermat en una certesa tranquil·litzadora: sóc un ciutadà del món, hereu no només dels grecs i els romans, sinó pràcticament de l’eternitat.»

Un bàrbar al jardí, Zbigniew Herbert

O quan Gelonch, amb la seva portentosa veu de tro, declamava:

Baruch Spinoza d’Amsterdam

va sentir el desig d’arribar fins a Déu

molent a les golfes

les lents

va estripar de sobte el vel

i es va trobar cara a cara

va parlar llargament

(i mentre parlava

es delectaven

la seva ment i la seva ànima)

posava preguntes

sobre la naturalesa humana

– Déu s’acariciava distret la barba

– el va interrogar sobre la causa primera

– Déu mirava l’infinit

– el va interrogar sobre la causa última

– Déu es turmentava els dits

s’esclaria la veu

quan Spinoza va callar

Déu li va dir

– parles bé Baruch

m’agrada el teu llatí geomètric

i també la sintaxi límpida

la simetria de les argumentacions

parlem però

de les Coses Vertaderament

Grans

– mira les teves mans

ferides i tremolenques

– et fas malbé els ulls

en la foscor

– et nodreixes malament

vas mal vestit

– compra’t una casa nova

perdona als miralls venecians

de repetir la superfície

– perdona les flors entre els cabells

– la cançó del borratxo

– cuida les entrades

com el teu col·lega Cartesi

– sigues llest

com Erasme

– dedica un tractat

a Lluís XIV

que no el llegirà

– calma

la fúria racional

farà caure els trons

i ennegrir els estels

– pensa

en una dona

que et doni un fill

– veus Baruch

estem parlant de Coses Grans

– vull ser estimat

pels incultes i els violents

són els únics

que de debò em desitgen

ara el vel baixa

Spinoza es queda sol

no veu el núvol d’or

la llum en l’altura

veu l’obscuritat

sent el cruixir de les escales

passes que baixen avall

El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza,

Zbigniew Herbert

O quan en Manel Bellmunt, més relaxat després de la primera presentació a Ocata, oferia una petita master class sobre la descomunal importància de Zbigniew Herbert en la literatura polonesa i europea de la segona meitat del segle XX (el tio s'ho portava tot après de casa!)

18.00

Calia, ara, deixar els amics i anar corrent a casa a agafar les capses plenes de bàrbars, recórrer les cicatrius de Fastigosa fins a trobar un aparcament, el temps li queia a sobre a Art com una sentència, no hi ha temps per organitzar els pensaments, Art, no podràs fer una presentació de la presentació digna de l'acte, Art, i què diràs, davant dels focus i la gent, amb els nervis mal resolts, amb l'alegria de presentar aquest llibre, amb tanta companyia... Hi haurà aquell silenci espectral que tan anheles? Aquell silenci atent, respectuós, emocionant, trencat només per les respostes rialleres a les ironies del vell Zbigniew? Què pensaran les dames poloneses que saps que vindran, serà tot plegat digne d'elles? I si de sobte s'il·lumina la sala i s'acosta una noia que et vol presentar, de nou, aquella atractiva, intel·ligent i culta lectora que passejava per la llibreria, aquella altra tarda de dijous que et sembla tan llunyana, i que va tenir l'amabilitat d'adquirir un exemplar del Bàrbar? Se sentirà bé, l'Hanna, llegint en polonès, la seva llengua, la seva pàtria, davant de tots nosaltres?

La Núria Isanda, la nostre mare aquesta nit, ja t'espera amb la tauleta parada. Només falta que portis els llibres i que l'Horiginal es transformi, de nou, en un bell jardí ple d'aquells bàrbars que són els teus amics.

20.30

I ara tothom et parla, Art, i tu parles amb tothom. I t'encamines a l'escenari i els focus et ceguen com un sol de migdia. I et quedes sense paraules, en blanc.